Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

JO SÓC INDEPENDENTISTA PERÒ CAP A ON CAMINA LA INDEPENDÈNCIA

Sincerament, defenso una Catalunya independent, però no només Catalunya, sinó a  tots els pobles del món. Penso que és l’objectiu del procès històric que lentament va imposant la veritat de la llei natural. El gran enemic d’aquest procès són els grans estats i el gran capital. I el procès que actualment viu Catalunya n’és una proba prou clara. Els grans estats i el gran capital posen les trabes que poden al procès. Però la història i la naturalesa són tossudes. Només un profund reciclatge de la veritat de la riquesa i el conseqüent de la finalitat del poder polític facilitaran el camí de la verdadera convivència en pau. Catalunya és un exemple clar de la filosofia d’aquest procès i una víctima dels dos poders esmentats. I en el camí d’aquest procès darrerament hi ha pres partit el terrorisme. Curiós, Catalunya, víctima del terrorisme i víctima del procès de la llibertat dels pobles. La història actual i l’antiga ens  ensenyen de quina manera els poders lluiten contra la llibertat. Amb les armes i tancant la font de la vida, que és l’aigua. I aquest model continua al segle XXI, el dels grans avenços tecnològics, incapaç d’estudiar quin és l’objectiu del procès democràtic cap a la verdadera llibertat de les persones i dels pobles. Fem una comparança de com pateix Catalunya la seva gosadia de defensar un model de plenitud democràtica, que fa por a la tan proclamada democràcia actual. Catalunya, no fa massa dies fou escenari d’un gravíssim atac terrorista amb resultat de morts i de ferits. El comportament de Catalunya fou l’admiració del món. Però l’atac no era només contra Catalunya, també contra Espanya. I per què? Per culpa del President del PP Aznar responsable amb els Presidents d’EEUU i la Gran Bretanya d’una guerra contra inexistents armes de destrucció massiva. Consequències d’una política embustera que alló que perseguia era dominar la riquesa del petroli. És història actual. I és curiós, Catalunya defensa pacíficament el dret a la llibertat i la seva manifestació pacífica de voler votar manifestant les seves idees de llibertat és atacada cruelment i violent per les forces de segueretat amb el resultat de més de mil ferits i es parla d’una mort. La semblança està en el fet que uns s’emparen amb les armes per defenssar el seu odi i els altres s’emparen en les armes, les forces anaven armades, per fer callar la veu del poble. És alliçonadora com camina i es fa la història. I la victima la gent senzilla que vol viure en pau i ni uns, ni altres l’hi deixen. El futur del compliment cada dia més net i clar de la verdadera convivència en una democràcia dels pobles presenta un horitzó encara lluny, però sortosament Catalunya, sotmesa o lliure, no deixarà de caminar cap a la llibertat de tots els pobles i aquesta llibertat que sembla utópica, cada dia desperta l’interès de més persones. Per què? per què qui s’hi oposa ho fa amb violència, insulta la dignitat dels humils i es creu ser déu. Però aquest imperi té un final, que els horroritza i els horroritza per què tenen por que els vencedors segueixin els exemples de la seva venjança. I estant molt equivocats, els vencedors són persones de pau. Catalunya, agradi o no al PP amb les seves mentides, és un poble de pau, que sap perdonar i allargar la mà. I és curiós que els grans poders polític i econòmic tinguin por a la filosofia de la gent senzilla. Crec sincerament que aquesta filosofia aconseguirà una convivència justa i verdadera en pau.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Premis de la princesa d’Astúries a la concòrdia

Les paraules són sempre fidels als seus missatges i, a vegades, els missatges que es volen donar es converteixen en un boomerang. No és pot jugar amb la conivència de les persones quan la política no és pedagogia de diàleg. Les paraules del rei en l’acte de lliiurament del premi als tres mandataris europeus eren el ressó d’una política absolutista i un missatge de la no democracia. Barrejar el problema de Catalunya en un acte de concòrdia és un signe no nomès polític d’enemistat, sinò una demostració d’un humanisme de molt pobre qualitat. Tractar d’inacceptable el moviment que ell afirma de secessió és un insult a la història i una mà estessa a la política del PP i menystenir la veu d’un poble que democràticament té tot el dret a ser. Dir que Catalunya serà una part esencial d’Espanya és voler amagar davant del món alló que Espanya no li deixa ser i un reconeixement de la política regressiva de la democràcia espanyola envers Catalunya. Portar a Espanya els tres mandataris europeus és un intent de demostrar als espanyols aquella Espanya que l’estat voldria que fos però no és. Els guardons han de lliurar-se a qui se’ls mereix, no aprofitar l’ocasió per rentar-se la cara. Quina és la concòrdia que ha defensat Europa davant del món deixant morir ofegades milers de persones per negar-les-hi l’ajuda humanitària que es mereixen? On rau la concòrdia aprofitan l’oportunitat per desacreditar Catalunya que és i ha estat el gran suport d’Espanya, econòmic, cultural, artístic i esportiu? On trobem la concòrdia quan es respon amb les armes a la demostració pacífica del dret a votar? Com  pot vantar-se un estat de concòrida quan les seves forces de seguretat aprofitant la nit es dediquen a robar banderes catalanes, persones de seguretat descobertes in fraganti? Jugar amb les paraules quan no s’adiuen a la realitat pot ser també una prevaricació, al menys literària i com mitjà de relació, humana. No entenc el joc d’Europa i molt menys quan el món camina, malgrat la política, cap el poder dels pobles. És vergonyant que el rei de tots els espanyols demostri amb les seves paraules que no ho és de tots. Va deixar al marge set milions de persones, set milions totes demòcrates i un percentatge molt important independentistes. A mí, que he viscut la guerra, quaranta anys de franquisme i els trenta i escaig de democràcia, no m’agrada que el cap d’estat sigui un rei no escollit democràticament i menys quan, com ha demostrat en els dos dicursos darrers, és la veu del seu amo. Ja sé, que sóc molt dur, però l’experiència és un grau i una pedagogia de comportament. Crec en el procès de la història, conec els comportaments humans i tinc confiança en la cada vegada més ferma i extensa voluntat dels pobles del món. I Catalunya és un poble del món amb la filosofia de progrès de la història. Els pobles del món lluiten per la pau davant els poders fàctics dels estats. La pau cada dia esdevé més autèntica, quan és pau de la paraula, no de les armes. La pau dels pobles és pau de la paraula, la dels estats ho és de les armes, malgrat la dissimulin amb pells d’ovella.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Amb l’empressonament dels Presidents d’ANC i Òmnium s’empressona la llibertat d’un poble.

Estic convençut que l’empressonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart és un greuge greu a la Constitució. Per començar: l’article 21 diu: “Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Par a l’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia”. Com eren les concentracions dels catalans defensant els seus drets el dia 1 d’octubre? Pacífiques i sense armes. I el comportament del poble català no feia res més que posar en pràctica l’artcicle 20, quan diu en el paràgraf 1:” Es reconeix i es garanteixen els drets a) a expressar i defendre lliurament els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció”. I aquest qualsevol altre mitjà és la presència física d’acord amb l’article 21. Impedir amb la força el compliment d’aquests articles constitucionals és un atemptat contra la llei. Però si anem al principi de la Constitució, l’empressonament de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart encara és una violació més greu, si tenim en compte que els dos empressonats actuaven de portaveus de la voluntat d’un poble que és sobirà, per què els ciutadans catalans hon són agradi o no agradi al PP. I empressonar la veu popular és contradir la voluntat constitucional, quan en el preàmbul diu: “consolidar un estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”. I per rubricar tot  el dit fins ara, l’article 1,2 expressa:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. Expressa clarament que l’estat està obligat a escoltar la veu dels ciutadans, per què tots en conjunt i individualment són sobirania nacional. I l’estat està obligat a escoltar-la i no té cap dret de perseguir-la amb els estaments armats. Emprar la força per fer callar el poble és incompetència política perquè  no compleix la primera norma de la democràcia que és parlar. El llenguatge de les armes defineix impotència argumental. I en la defensa de les idees l’article 14 dóna la raó al poble i acusa a la política del PP: “els espanyols són iguals davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació”. L’empressonament dels dos Jordis incompleix també la Declaració Universal dels Drets Humans, que és d’obligat compliment perquè és superior a la Constitució Espanyola quan es reconeix que és la base de les seves normes. L’article 19 de la declaración diu:” Tots tenim dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. Tenim dret a intercanviar idees amb les persones d’altres paísos sense que les fronteres ens ho impideixin”. Que ha fet el Govern espanyol al respecte? Li espanta l’intercanvi d’idees perquè té por al progrès i lúnic progrès que vol és guanyar diners. Si volguès progrès invertiria més en la investigación i la cultura i menys en les armes. Però l’article 21 de la Declaració dóna la raó als ciutadans quan demanen més democràcia. Diu:”Tenim dret a participar activament en les decissions  del nostre país, directament o escollint representants que tinguinn les nostres idees i votant lliurament per indicar la nostra elecció.” La manifestació del dia 1 d’octubre era una manifestació directa dels ciutadans defensant les seves idees, que segons la Constitució poden ser expressades sense cap mena de limitació i els representants del poble només feien que complir la voluntat de la gent. Enviar les forces de l’ordre per impedir-ho és obertament il·legal d’acord amb l’ordenament internacional. Per què s’ha arribat a la situació actual? Senzillament per actuar dictatorialment i manipulant la llei. És molt greu, hn sé, però l’article 155 per poder-se complir s’han d’haver complert tots els anteriors que expliquen els drets sobirans dels ciutadans. I no parlem de majories i minories, és un tema molt punyent per què es pot posar en dubte la legalitat del govern actual si ens basem en les seves paraules. Només un incís, el PP governa amb un escás 30% dels votants. És suficient per argumentar. El govern català ho fa amb un 48%.




dimarts, 17 d’octubre de 2017

Empressonats per ser demòcrates

Un demócrata no perd la condició de ser-ne perquè un dia el seu coneixement el porta a defensar una idea que de retruc pot desautoritzar una llei. L’immobilisme de les lleis és defensa de la dictadura. I dissortadament la democràcia esdevé dictadura amb les majories absolutes. I l’argument el trobem en el tracte que les majories tenen amb les minories. Un exemple clàssic, el Congrès dels Diputats i del Senat. Quan puja a la tribuna el portaveu d’un partit minoritari es produeix una desbandada dels diputats o senadors dels partits majoritaris, sobre tot dels del partit del govern. I aquest comportament és antidemocràtic  perquè a l’hora de les votacions els debats parlamentaris són inútils perquè el vot ja estava decidit abans de començar. El govern de les majories el considero, amb perdó, il·legal per què acostumen a ser immobilistes. I una altra proba la tenim en els canvis que el PP ha introduit a la Constitució per poder, per exeemple, blindar l’ex – rei Joan Carles i el poder atorgat al Tribunal Constitucional per poder sancionar l’independentisme. Modificacions sense el vot de la sobirania nacional, que són els ciutadans. Jo pregunto, és legal aquest comportament? Des de la meva mirada de demòcrata i sobirà considero que l’empresonament de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart és un greuge a la Constitució i un greu error històric. El que sí era ilícit i per conseqüent il·legal era l’atac descontrolat de la policia i la guàrdia civil contra els ciutadans que senzillament volien votar, idea que la Constitució defensa, per què era l’expressió d’una idea, valenta o agosarada, però idea i el progrès el fan avançar les idees trencadores. I la inconstitucionalitat està en la negativa continuada de Rajoy de no voler parlar-ne, perquè la Constitució no li permet, cosa que és mentida i per què ell no vol, cosa que és veritat, però- no la raó sinò la negació de la raó. És legal en una intervenció policial deixar un nen de sis anys invàlid de por vida com va succeir? És constitucional fer perdre un ull per un dispar d’una bola de goma, munició prohibida a Catalunya? És Constitucional tirar per terra sense contemplacions avis i àvies?  És Constitucional l’expressió d’un membre del PP però no hi haguè cap mort? Heu, senyors del PP, analitzat mai l’etimologia de les paraules  policia i guàrdia civil? Policia ve de polis i un policia és un ciutadà que té cura de la seva ciuitat i tenir cura de la ciutat significa actuar de manera que els ciutadans puguin gaudir d’una vida digna, com també la de tenir el policia. I una persona policia ferir a una persona ciutadana és una indignitat, siguin per les raons que sigui. I guàrdia civil? L’expressió significa que és un responsable del benestar dels civils, els ciutadans. I el dia 1 d’octubre deshonràreu el nom del vostre treball. N’heu buscat els responsables? Direu que sí, referint-vos als castigats i no pensareu que els veritables responsables són aqueslls que us hi van enviar com  ho indica el famós “a por ellos”? Capgirar el sentit de les paraules i dels fets és l’orígen de la corrupció, és corrompre la convivència. I el manteniment de la convivència en pau és l’objectiu que la humanitat ha encarregat als polítics i als seus atlàteres la justícia i les forces de l’ordre. L’empresonament dels dos Jordis és una demostració de manipulació de la convivència. I el poble, la societat civil no ho permetrà. Ara és Catalunya, però demà serà qualsevol altra nació o regió d’Espanya. El comportament polític actual envers Catalunya és una amenaça als espanyols. I aixó la ciutadania, el poble senzill ho està descobrint i s’hi revolta. La revolta catalana és l’exemple del que serà la revolta espanyola. No trigarà massa. Potser obrirà abans d’adonar-se’n el PP, les portes de les presons del presos polítics. Analitzem la història cap a on camina. No marca l’horitzó de l’estat espanyol.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

L’estat que a mi no m’agrada

Jo entenc que l’estat és el conjunt d’institucions polítiques, judicials i d’ordre públic. Aquestes institucions són un servei a la nació, no són la nació i els serveis els reben els ciutadans, no el territori. Les institucions han de tenir cura del territori perquè la convivència sigui digna. La política és aquella activitat humana al servei de la gent en tots els seus aspectes: la convivència, el treball, la cultura, l’economia, la justícia, el civisme, l’esport, les tendències religioses. La política ha de facilitar, no ser ella alló que no li pertany. Per exemple, la política, no és educació però ha de facilitar que els estaments educadors puguin actuar amb tranquil·litat i sense imposicions de cap gènere, ni polítiques, ni religioses. Ells són els conreadors de l’educació i com s’ha de programar. No és competència de la política. L’educació pels educadors, que són els que en saben. I el mateix podriem dir de la cultura, l’esport, la sanitat, la religió, l’economia, etc…La política ha de fer política i fer política vol dir que totes les relacions de convivència es puguin desenvolupar normalment i amb seguretat. I aixó a l’estat espanyol no es compleix. Hi sobren interferències de l’estat en com s’ha d’educar, com s’ha de treballar, etc… com si la política fos el remei de tots els mals. I l’error d’una convivència destructurada comença per la forma de fer política. No m’agrada un estat que fassi de mestre, de catedràtic, de fabricant, d’economista, penso que la raó de ser d’un estat és fer que tots els estaments del país funcionin en pau, solidaritat i en veritat. I l’estat espanyol, segons la meva opinió, no ho compleix. Motiu: la corrupció present.
La missió principal de la justícia, començant pels tribunals, els jutges, els advocats, és treballar perquè la normalitat i el respecte sigui norma, que cadascú compleixi la missió per la que ha vingut al món aportant els fruits del seu treball, sigui agricultor, industrial, comercdial, cultural, esportiu, civisme i aportar la seva capacitat de convèncer als que no compleixin per tal que aportin el fruit de les seves facultats creatives en l’espai de subsistència que li pertoca. La justicia ha de complir una tasca educativa. Es diu que l’internament en una presó és per recuperar per a la societat el malfactor. Si es compleix, extraordinari, però és compleix? En aquest context hi tenim la manera com la justicia mou els estaments de la seguretat ciutadana. Les armes poden ser necessàries en alguns moments de risc imminent, però massa sovint el risc no l’aporten les persones sinò les normes o les lleis que no s’apliquen com cal, no respectant la dignitat pel sol fet de ser persona. Massa sovint som testimonis d’excessos policials. I no culpo sempre als agents d’ordre públic, sinó aquells que els fan actuar violentament. Encara que sembli inversemblant, les policies, de l’ordre que sien, en la seva especialitat alló que primer han de ser, és pedagogs del civisme i del respecte a l’ordenament urbà.
És veritat que no sempre és fácil actuar com cal perquè existeixen raons que perverteixen els fets. Evitar aquesta perversió no sempre és fàcil perquè massa sovint els màxims responsables de l’ordenament urbà actúen vestits de pell d’ovella disfressant egoísmes personals.
No m’agrada un estat en el que els polítics desenvolupin oficis que no els hi pertoca perquè la seva funció és que els oficis siguin efectius, solidaris i justos. No m’agrada un estat en el que la judicatura sigui un servei de la política, incapaç d’un d’alè formatiu i educatiu amb els autors del mal. No m’agrada una policia que en la seva feina, les armes esdevenen l’argument de convenciment sense respectar l’edat, el sexe, en una paraula la persona.
Afirmo que la política és indispenpsable, que els estaments judicials són necessaris i que els servidors de l’ordre i de la seguretat ciutadana són indispensables. Però penso que tant la política, com la judicatura, com els responsables de l’ordre han de ser en tot moment pedagogs i dissortadament la història ensenya que no ho són com caldria. En resum, tant en les relacions amb les institucions de l’estat amb els ciutadans, com les relacions de ciutadans entre ciutadans, l’arma principal de convivència ha de ser la paraula, la paraula amiga, respectuosa, solidària, justa i creïble. Les altres armes no porten mai a la pau, sempre creen odi.

Aquest estat que a  mi m’agrada no existeix, però els ciutadans volen fer-lo realitat. Per aconseguir-ho només hi ha un camí, que l’estat esdcolti els ciutadans.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Carta oberta a Albiol, Rivera i Iceta

Sóc un independentista català i encara que sembli un despropòsit estimo molt més Espanya que vosaltres tres junts. Escoltant les vostres paraules s’intuiex l’orgull que darrera d’elles s’hi amaga i l’amargura d’un protagonisme fracassat. La vostra postura contradiu les vostres paraules de concòrdia que mai heu practicat en les vostres actuacions polítiques. L’ambició de poder polític que en la normalitat és un desig raonable i lícit, quan la domina l’odi contra una postura que no és la vostra, la converteix en una anomalia contrària a les lleis naturals, malgrat l’embolcalleu amb la Constitució. Cap de vosaltres tres pot presentar-se com garantia dels drets de Catalunya, drets que no els té per llei política sinó per dret natural, que té el seu fonament en la llibertat, qualitat definidora del ser humà. I en relació a  Catalunya, sigui el que sigui Catalunya, vosaltres la llei la manipuleu d’acord amb les vostres exigències. Sortosament els vostres partits són minories a Catalunya i teniu la gosadia d’actuar com si fossin majories mofant-vos del respecte que es deu a les minories. També sóu minories al Parlament Català i no respecteu el vot quan no us afavoreix, tenint un comportament divers a Madrid que a Catalunya. Sortosament el PP a Catalunya és minoria, sortosament el C’s també malgrat convertir-se, per alló de l’ambició de poder, en nacional, i el PSC acusa una devallada molt significativa. La voluntat de les persones és sagrada i ha de ser respectada encara que sigui molt minoritària, fins i tot que fos d’un sol vot, i vosaltres teniu la gosadia d’invalidar la voluntat d’un milió de votants. I sou tan orgullosos que la vostra incapacitat us impedeix  valorar la voluntat d’un poble manifestada contra la voluntat de l’estat que intentà impedir-la amb les armes, essent l’escàndol democràtic internacional. Tenir el valor d’imposar la voluntat d’una sobirania que la Constitució reconeix, perquè els milions de catalans que vam votar sí o no, el DNI espanyol ens fa sobirans, agradi o no, significa complir el dret natural, superior a l’escrit. Menys article 155, Sr. Rivera, i més Constitució i dret natural. I a tots tres una mica més de dignitat humana i menys mentides. Conec millor que vosaltres l’escola a Catalunya, mes de quaranta anys de la meva vida i sé com treballen els professors i professores i en un model d’ensenyament que és envejat fora d’Espanya ja seria hora que l’estat hispà s’hi enmirallès. Menys absolutismes i més respecte als escolars dels diferents pobles d’Espanya i a les seves diferències, que són una riquesa cultural i no un emprobriment com el que provoca la llei. Us aniria millor ser humils, respectar les diferències, desitjar el poder intel·ligentment i racional i sobre tot intentar practicar-lo amb solidaritat no embrutar-se les mans amb la corrupció. Per què no desbancar del poder un partit corrupte mentenint-l’hi, també és corrupció a Espanya i arreu del món. Senyors, diàleg SI, però sobre el temes que sorgeixen d’estructures que se senten maltractades. Sr. Rivera, els orígens polítics són un avís i coneixem els seus. És greu, però, que la política sigui del color que sigui, només es miri el seu melic i oblidi la imatge de l’altre. Sé que he estat dur, però les meves paraules les heu inspirat vosaltres tres amb les vostres. Les diferències són sempre bones si són dialogants. La diferència és el contrari de l’absolutisme. I penso que en sou força d’absolutistes. Per acabar, les lleis han d’estar a favor de les persones, no dels territoris, siguin físics o polítics. 

dissabte, 14 d’octubre de 2017

La història no la fan els polítics, la fa el poble

Quan un polític ha d’anar amb la llei a la mà i parla sempre de la força de la llei, és una demostració clara que no és un bon polític. La veritable història és el dia a dia de la gent i el polític és responsable de la pau i tranquil·litat d’aquest dia a dia. Quan les persones no se senten satisfetes i en condicions pel benestar propi i de la col·lectivitat és una senyal prou  evident que les lleis no compleixen la seva missió. L’objectiu de la llei no és castigar, és assegurar la pau de cada instant. I dissortadament la política de casa nostra i la mundial són molt lluny de complir els seus objectius. I no els  compleix perquè ha invertit l’ordre de la convivència. Un exemple el tenim actualment a Espanya en relació amb uns dels pobles que la configuren. La veu del poble no és escoltada i quan parla se l’acusa d’il·legal. Els esdeveniments viscuts a Catalunya són prou exemplificadors. La Constitució diu que el poble és sobirà, però els polítics diuen que la llei és la norma màxima immutable. S’inverteix la norma de la convivència que afirma que la centralitat la representen els ciutadans. És vergonyós comprobar com una tendència política persegueix a una altra només per què aquesta està al costat del poble. Descoratja la incapacitat de diàleg entre polítics. Perseguir un polítc perquè defensa postures diferents és convertir en llei l’enemistat i l’odi. La diferència, que és la base de l’organització, no hauria de ser mai motiu de destrucció. Destrueix qui nega els drets de l’altre. L’independentisme polític és una idea que mereix el mateix respecte de l’unionisme. La realitat és que les dues tendències hi són. Es treballa en l’harmonia entre elles? Em fa la impressió que no i alló que és més greu és que no s’hi vol. I la base de la discussió rau en el fet de la interpretació d’una paraula: unitat. Jo i tu podem viure amicalment units, però sempre serem diferents. La unitat no és sentit unificador, és aportació a una manera de viure que complau a una col·lectivitat i que cada individu de la mateixa hi aporta els valors de la seva diferència. I la unitat que poden fer possible individus, també ho poden aconseguir col·lectivitats. Dos pobles no formen una unitat perquè són lo mateix, sinò perquè són diferents i han escollit unes bones relacions de convivència respectant les diferències. La unitat demana respecte a la pròpia identitat, no renuncia a la mateixa. I aquesta doctrina tan simple, que neix de la mateixa naturalesa, dóna la impressió que la política espanoila no l’entén, ni la vol entendre. Dissortadament no és només l’estat espanyol, sinò també la majoria dels estats i alló que és inversemblant és que Europa no ho vulgui entendre quan és la base de la fundació de la Comunitat Europea. L’Europa dels estats, d’alguns estats, no tots, és contrària a l’Europa dels pobles i la política espanyola del PP s’hi sent com el paix a l’aigua. I és alliçonador comprobar com el procès històric actual, malgrat que lentament, camina cap a donar a la gent el protagonisme real que té. L’Europa dels Pobles, com a Espanya, l’Espanya dels pobles, és la solució de futur d’una convivència pacífica. Només hi posarà problemes la incompetència dels polítics de torn. Catalunya amb la força de la seva llum fa por, però, endavant, és llum.