Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Desde la meva religiositat, el dret a la independència



Cap llei, la divina no ho fa, té dret a impedir el dret a decidir de les persones i a la seva independència. Estem vivim una contradicció històrica que profèticament no porta a res positiu. Catalunya pateix els efectes d’aquesta contradicció que a Espanya és concreta en un “no” permanent. I és greu, quan la cúpula episcopal de l’estat espanyol dóna a entendre, amb paraules i fets, que la independència de Catalunya és un greuge al dogma de fe de la unitat nacional. Aquesta postura frega la irresponsabilitat i la ignorància del  missatge de la  crucifixió de Crist. No hi ha cap passatge a l’evangeli i a la Bíblia que condemni el dret dels pobles a ser. La tan repetida Torre de Babel sanciona l’orgull de voler ser déus i recorda que l’objectiu dels humans és constituir-se en col·lectivitats organitzades per poder assolir la veritat transcendent i final. Religiosament el crim més gran de la història és la crucifixió de  Crist perquè es tenia per Rei dels Jueus. Un missatge de com la defensa dels drets d’un poble és camí per assolir el verdader regne de Déu. Des de la meva convicció religiosa tinc tot el dret, i encara més, el deure, de defensar la independència del meu poble, Catalunya, perquè en el camí de la història cap a la globalitat d’una convivència universal només hi puc ser-hi amb la meva identitat original, que només jo puc renunciar-ne i renunciar seria un incompliment de la moral, la gran defensora del respecte entre persones. Cap llei humana em pot prohibir ser el que sóc i aquest  dret se m’ha de reconèixer i només se’m pot sancionar si les meves accions són insolidàries. Amb la Bíblia a la mà, la meva presència al món té un sentit, organitzar-me, servir-me racionalment dels bens naturals i amb les meves capacitats físiques i psíquiques contribuir al benestar universal. Prohibir-me actuar com a català significa negar la meva personalitat natural, negar el meu dret a pensar i portar a la pràctica les meves idees i obligar-me a contradir el mandat natural, que també és divi, amb el que vaig nèixer al món. Des de la meva convicció humana, cívica i religiosa la meva aportació a la convivència política com millor i més positiva la farè será desde la meva catalanitat. No és cap argument sòlid la globalització per raons de procès. No hi ha globalització sense diferències i el respecte que es mereixen és la força d’una veritable globalització, força que mai portarà l’economia, com ho palesa el panoramna uniuversal actual. En economia, com ho demostren els fets, globalitzar és fer molts rics a uns pocs i pobres i miserables a la majoria. La globalització que m’ensenya la religió en base a l’evangeli és el respecte i la solidaritat i saber ser pobre d’esperit en relació amb els bens naturals, pobresa d’esperit que significa donar-les-hi l’us necessaria pel bé de la humanitat total. I aquest missatge va dirigit a les persones com individualitats, i a les persones formant col·lectivitats. Amb aquesta base, amb la Bíblia a la mà, amb el procès de la història i si molt m’apura la política espanyola, també amb la Constitució, la independència de Catalunya és una urgència històrica si els catalans ho volen.

dissabte, 29 d’abril de 2017

ANC al Palau d’Esports de Granollers



El full de ruta cap a la independència de Catalunya camina ferm i no té marxa enrere. La meva absència no és signe negatiu perquè he signat el manifest i el meu bloc filosofiaipensaments és un argument fefaent de la meva defensa de la independència de Catalunya. La celebració de l’assemblea al Palau d’Esports de Granollers és per a mi un clar missatge de quina és l’orientació històrica del procès dels pobles. La pista d’un esport arribat a la capital del Vallès Oriental en ple franquisme de les mans de la falange ès la pàgina histórica de la fe d’un poble que ha defensat des d’els orígens el dret de ser ciutadà abans que polític. I aquesta essència de la llibertat dels ciutadans recolzarà els assemblaïstes que votaran el full de ruta de Catalunya cap a la llibertat. El Palau d’Esports de Granollers és el testimoni d’un poble que va preferí ser ell abans que de la política i la política municipal ho va entendre i va fer de Granollers, ciutat olímpica. Aquesta trobada al Palau d’Esports de la Capital del Vallès Oriental serà  garantia d’una nova olimpíade, la llibertat d’un nou estat europeu. Granollers, cent per cent esportiva, viu i coneix el missatge olímpic, que no és altre que la pau i la llibertat en el reconeixement del joc net a que tenen dret tots els ciutadans. Estic convençut que els tres mil i escaig components de l’ANC assistents esdevindran apòstols d’un nou regne en el que el respecte a la persona i a la llibertat són fonamentals per a la convivència. Una vegada més l’esport marc del desig d’un poble. Un esport guerrer com és l’handbol i que a Granollers té la seva pista en el Palau d’Esports, protagonista d’una lluita que en l’esport de la història defensa la identitat dels pobles com ho va fer el BM Granollers al seu dia independitzant-se del Front de Juventuts. I la indpendència del club continua viva seixanta i escaig d’anys desprès de la seva declaració i no només continúa viva sinò que el club és un referent en el marc de l’esport mundial. La celebració de l’assemblea en el Palau Olímpic de Granollers és una profecia del futur de Catalunya: la independència.

dijous, 27 d’abril de 2017

Sr. President del govern obri els ulls i escolti



La història li ha encarregat la funció de governar una nació. I aquest encàrrec comporta un deure i un dret. El deure de preocupar-se de tots els ciutadans  i el dret dels ciutadans a exigir-li. La llei i la Constitució no li han donat cap dignitat perquè ser president no és una dignitat, és una tasca en benefici de tota la nació i de la humanitat. El sentit global de la convivència universal del segle XXI no fa diferències i totes les persones tenen el dret de ser respectades com a persones, totes fins i tot les empressonades. I aquest deure, sentint-ho molt li he de dir que no el compleix. Sr. President, una persona pel fet de ser, és un microcosmos i és la humanitat. No respectar a una persona és menys-prear la humanitat. És veritat que les seves competències només l’obliguen als drets de tots els ciutadanbs espanyols. Tots, estiguin d’acord amb el President o no. Però tots els espanyols són humanitat. I una de les obligacions és escoltar-los a tots, li agradin o no. Dels mals de qualsevol espanyol, el darrer responsable és el President del Govern. Fins i tots dels empresonats. La llei, Sr. President, és una eina per procurar el benestar de tots, no d’uns pocs. I el resultat del seu mandat demostra que nomès es preocupa d’uns pocs. La corrupció estesa durant el seu mandat és una acusació directa del no compliment. Mentre a Espanya hi visqui unan persona sense sostre, és un indicador d’una política deficitària. Mentre a Espanya hi hagi un criminal a la presó, significa que el model social no és l’adequat i si ho és fa pensar que és un model manipulat. Sr. President, obri els ulls i escolti. La Constitució no li dóna cap dret a no escoltar el crit de més d’un milió de persones, dic un milió però en la realitat són moltes més, que volen un altre model polític de convivència. I la Constitució l’obliga a escoltar i dialogar perqué el seu DNI els declara ciutadans de dret d’Espanya, malgrat vulguin independitzar-se. I aquest dret comporta el deure de ser escoltats. I vos no ho feu. I per tant el vostre comportament és inconstitucional. Amb la Constitució a la mà els simples ciutadans tenim molts arguments per acusar el govern de no cumplir els seus deures. Ningú li nega el seu dret a defensar la unitat d’Espanya. Compleixi, començant per dialogar, però recordi que davant dels drets d’Espanya hi ha el drets de la humanitat. Els catalans, els vascos, els gallegs primer són ciutadans de la humanitat i per circumstàncies diverses actualment formen part de la convivència universal essent ciutadans espanyols. Però pot arribar el dia, i vos sabeu que ha arribat, que catalans i vascos decideixen auto-organitzar-se i esdevenir un nou estat europeu. Hi tenen tot el dret amb la Constitució a la mà, i vos el deure de respectar les seves decissions, també amb la Constitució a la mà. La voluntat popular a la pell de brau palesa diferències, el pensament i el desig no és unitari i cap llei pot obligar-hi, al contrari perquè la llei està per respectar el dret de les persones, ha de complir-se. Sr. President del Govern, la voluntat d’una sola persona hi estigueu o no d’acard, la llei  us obliga a escoltar i consequentment a dialogar. Però no es tracta d’una, sinó de més de dos milions. L’espasa de la història penja sobre el vostre cap, el NO és el vostre acusador. Ser un bon governant comporta treballar per a tota la humanitat procurant el benestar, evangèlicament, del vostre remat, Espanya. I Espanya la integren els espanyols, no el territori. No sóc ningú per donar consells, però penso que al govern d’Espanya li cal un reciclatge de la seva política espanyola i de com incideix en la política universal. Per què, els fets palesen, que molts ciutadanbs del món ho passen molt malament per culpa de la política actual d’Espanya. Sr. President, obri els ulls i escolti.

dimarts, 25 d’abril de 2017

Els partits polítics i el seu valor democràtic



Article 6 de la Constitució espanyola: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren la la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política. Podran ser creats i exercciran la seva activitat lliurement dins el respecte a la Constitució i a la llei. L’estructura interna i el funcionament hauran de ser democràtics”.
Tot una declaració d’intencions i un instrument a les mans del poder constituït per poder desautoritzar aquell partit que no li és favorable amb l’argument de que no és democràtic. Sinzerament una dissimulada pràctica manipuladora per part del poder. Si la voluntat popular és plural per diferent valoració constitucionalment s’ha de respectar i no judicialitzar com és la pràctica actual del PP. El màxim respecte a la Constitució i a la llei no el practiquen aquells que diuen NO perquè la Constitució no ho permet, sinò aquells que descobreixen on rauen les mancances de la llei de lleis. I l’article que comento avui n’és una clara demostració. Els partits amb seu parlamentària estatal o autonómica i també els que han estat legalment constituits en l’empara democrática del model polític espanyol tenen tot el dret i la licitud de manifestar aquelles mancances que hi troben en les lleis i aquells drets naturals que en nom de la llei es volen eliminar, com el dret de l’autodeterminació dels pobles. El pluralisme polític en una societat global és la base indispensable per assolir la veritable convivència. La primera exigència rau en el respecte. I a la pell de brau no es respecte els partits que són contraris al poder i que tenen la seva força en una corrupció vestida de pell d’ovella. Que un partit acusat de múltiples corrupcions hagi rebut el vist i plau d’una gran part de la ciutadania demostra dissortadament que la societat és mou cómodament en un model corrupte. La corrupció és la primera enemiga de la pluralitat política. Perquè alló que fa de sortida és posar pals a les rodes dels contraris i amb el poder de les seves suposades majories humiliar el contrari. Si tenim prou ressistènccia psíquica, encara que sigui per televisió, siguem espectadors d’un debat de la càmera, congrès o senat, i ens adonarem com es tracten mútuament els partits i quins són els més menys-tinguts. I alló que és més lamentable que la darrera raó é sempre la llei. La llei en boca de massa polítics ha passat de ser la gran defensora de la ciutadania a  la sancionadora dels seus drets. El respecte al pluralisme polític a la pell de brau ha passat a ser lletra mullada. Els fets són els fets. No hi ha diàleg que és la base del respecte. I no n’hi ha quan l’argument és la llei no ho permet. La gran base de la manipulació en política.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Hipocresia d’una presència



Quan les aigües del riu vaixen tormentoses voler nedar contracorrent sovint és signe d’irrepsonsabilitat,recolzat en la manipulació d’una imatge hipòcrita de bona voluntat. El fet de l’acceptació per part de la Vicepresidenta del Govern espanyol de la invitació a l’acte per demanar que la Diada de Sant Jordi de Catalunya sigui proclamada per la UNESCO patrimoni inmaterial de la humanitat, palesava davant la ciutadania un tracte polític envers Catalunya de bona voluntat que disfraçava la realitat de les continuades propostes inconstitucionals. Hi ha fets que més aviat demostren rebutjar alló que aparentment acarones. Per dignitat democràtica el Govern d’Espanya hauria demostrat credibilitat recolzant davant la UNESCO la proposta sense assistir a l’acte institucional. El rebuig a la seva presència per part d’institucions culturals catalanes és una clara demostració de la valoració d’hiopocresia que es fa de la visita de la vicepresidenta a Barcelona. La veritat d’una bona política es demostra amb fets i no en bones paraules. Em va sorprendre la resposta de la vicepresidenta al Sr. Junqueras dient-li que a Castella i Lleó també celebren el Sant Jordi. No pensen igual força ciutadans de Lleó en relació al respecte de l’estat a la seva identitat idiomàtica. Són d’aplaudir les paraules del President d’Omnium Cultural que afirma que la visita és “un acte d’absolut cinisme i un intent d’humiliació per part de l’estat”. Personalment penso que amb  aquest cinisme que vesteixen amb pell d’ovella volen rentar la imatge política de feblesa dominada per la por davant la manca d’arguments  democràtics contra la independència de Catalunya, començant per la Constitució que sis cents especialistes en lleis han demostrat que no és contrària al procès català. Les paraules de l’estat volen demostrar bona voluntat amb les afirmacions d’un diàleg de bona voluntat però acusant als catalans de la seva no acceptació. Allargar la mà a l’altre significa acceptar les seves postures per parlar-ne i l’estat allarga la mà posant línies vermelles al no acceptar parlar del dret a un referèndum perquè Catalunya decideixi. I la seva hopcresia s’accentúa quan afirma que la majoria de catalans no volen la independència. Si n’estan tan segurs, el primer acte de credibilitat seria acceptar parlar-ne i el segons permetre la votació. Aquest comportament és la negació de la democràcia per cínic, hipócrita i mentider. Si el govern estima tant Catalunya, una prova hauria estat renunciar a la invitació i políticament recolzar-la. Ningú em farà creure que aquesta visita no té altre objectiu que recolzar la seva política anticatalana davant d’Europa manipulant amb paraules i fets la vertitat. Espero i desitjo que aquesta visita serveixi per desvetllar més independentistes. El patrimoni immatetial de la Diada de Sant Jordi és un argument importantíssim per demostrar al món que culturalment Catalunya ha de ser un nou estat independent. El món necessita polítiques creïbles, no les manipuladores dels drets dels pobles. Sra. Vicepresidenta ha errat el tret.