Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 21 de juny de 2017

Intoxicar políticament Catalunya

No és cap secret que el PP basa la seva supervivència en el poder, en gran part, en la intoxicació de Catalunya. Parlar malament de Catalunya, a l’Espanya moderna i suposadament democràtica dóna vots. I la intoxicació presenta dues formes: a) atacant el dret ser català i intentar foragitar del mapa la catalanitat i b) fent creure a la resta d’Espanya que l’estat mima Catalunya. Una política amb dues cares que és la manera com es comporten els hipòcrites. Per una banda no volen sentir parlar d’independència catalana i, a la primera de canvi, no accepten que Catalunya es manifesti culturalment en la capital d’Espanya. No fa massa dies que el regidor del partit PP del districte madrileny de Moratalaz va declarar que cantar en català a Madrid és una provocació. Jo li pregunto si cantar en castellà a Catalunya també ho és. I encara més, i en galleg, euskera, andalús, a Madrid, també? I fem un pas més: cantar en anglés i francés, també? Potser en una nació, que el seu president no parla idiomes, potser sí. Però la intoxicació té perfils més sofisticats i potser ho són per poc democràtics. Pregunto, què hi feien a Catalunya, fa pocs dies, cinc ministres del govern d’Espanya sense reunir-se amb els seus homòlegs catalans? Sencillament, no puc pensar el contrari, intoxicar. Parlar a l’esquena dels polítics catalans és desautoritzar en la pràctica alló que la Constitució beneix. La vicepresidenta, Soraya de Santamaria, la portaveu del govern amb Catalunya, amb quina Catalunya parlava? No amb la real sinò amb la del seu representant Garcia Albiol, un exemple de democràcia i de respecte a les institucions catalanes. Amb qui parlava el Ministre de l’Interior, José Ignació Zoido, amb els responsables de la convivència o amb aquells que no tenen ni idea de qué significa viure a Catalunya. Buscava l’intel·ligència o l’enfrontament. El comportament indica que reforçar els contraris. Un exemple de democràcia. I Àlvaro Nadal, ministre d’Energia i Turisme, amb qui parlava, amb els responsables polítics catalans o amb els enemics d’una Catalunya que vol ser ella? I la ministre de defensa Dolores de Cospedal, a què va  venir, a informar als seus de la presència de tanks i exèrcit per atemorir als independentistes? I la de sanitat, Dolors Montserrat, que essent catalana, s’hauria d’avergonyir de no saber defensar la gran labor reconeguda internacionalment de la sanitat catalana. Una presència de  ministres a Catalunya sense cap relació amb els governants catalans és un incompliment de la Constitució, encara que només sigui per normes d’educació, i molt més si la seva intenció no era buscar millores amb el diàleg polític corresponent si no només demostrar que  el govern estava al costat dels unionistes que no accepten el referéndum perquè tenen por de perdre. Srs. Ministres, emparant-se en el càrrec no és exemple de dignitat, perquè els càrrecs no la donen, l’exigeixen de les persones i visitar una autonomia prescindint dels seus representants escollits democràticament, és una demostració del nivell polític del poder de l’estat. Catalunya constitucionalment té uns drets i uns deures que els governs de la nació han de respectar tant si són de la seva corda com si no. Però d’un govern que compra amb diners el vot d’una altra autonomia, no és creïble, ni respectable. I el seu comportament envers Catalunya, ho confirma. Srs. del Govern i del PP amb la Constitució a la mà els arribarà el dia, i no massa llunyà, que haureu de donar resposta pels incompliments manipulats de la Constitució. Hi ha una dita castellana molt clara: “a todo cerdo le llega su San Martín”. La duresa de l’adagi està a alçada de les paraules de representants del PP quan acusen Cartalunya. Repasseu com el PP tracta al President Puigdemont, que no perd la dignitat verdadera, que és la de persona. Fidelitat als seus principis i respecte als altres, encara que el PP no ho entengui així. La història será el jutge.

dimarts, 20 de juny de 2017

L’erotisme poètic de la vida

“Fem l’amor i no la guerra” és una expressió amb molta força en les relacions humanes. És la resposta de la mística humana a una política internacional que basa la seva supervivència en el poder de les armes. Mentre la societat defensa els seus drets bàsics, l’amor n’és un, la política mundial està immersa en una cursa armamentista que esdevè el negoci d’enriquiments criminals i injustos. I és curiós que mentre Lleis i Pactes internacionals són oblidats amb les consequències de més pobresa i més misèria i més inseguretat, la indústria de les armes imposa la seva llei. El senyor de les armes esdevè el senyor dels tractats de pau, que no l’han aconseguida mai en la seva totalitat. Dissortadament l’erotisme poètic de la vida, els poderosos l’han convertit en l’erotisme criminal de la mort. Per què la mort és la notícia central de cada dia. I ho és perquè la política mundial és enemiga d’ella mateixa i el comerç de les armes les fa arribar a on no caldria. Sóc conscient que hi ha moviments religiosos que són veritables “novios de la muerte”, però dissortadament aquests moviments es mouen més en el marc de la política perquè de religiosos amb prou feines en tenen el nom. Malauradament la humanitat es mou gobernada per dos erotismes, l’erotisme poètic i l’erotisme de les armes. Per què, què és l’erotisme? És unja atracció de relació sentimental de felicitat humana entre persones. L’erotisme poètic de la vida és aquell que desperta el desig de l’altre en una relació humana emotiva que pot arribar a la unió corporal amb una acció amorosa creativa. És la base de la supervivència humana. És tan transcendent aquest erotisme que des de l’antigor els humans el van divinitzar tan en femení, com en masculí i alguns governants es van atorgar la dignitat divina. Dissortadament perquè l’erotisme poètic no era un amor de felicitat humana universal esdevinguè l’erotisme de la mort basat en l’amor a la guerra. I aquest erotisme bèl·lic encara té via lliure a ple segle XXI havent driblat totes les civilitzacions i etapes culturals de la història. No existeix cap altre força tan poderosa com l’amor. Però nomès quan l’amor és veritat de felicitat humana el seu camí porta a la pau universal. Peró dissortadament el segle XXI no té traces de ser el segle de la convivència humana universal en pau. I no la té perquè malgrat l’esforç immens de la gent per salvar de la mort a les persones que es llencen al mar amb vaixells insegurs, hi ha un altre esforç polític per tancar portes i condemanar als que cerquen refugi a morir ofegats o de fam. És urgent aplaudir l’erotisme poètic malgrat algunes manifestacions esdevinguin només passionals, però són relacions humanes. I quan a una persona se la respecta pel fet de ser persona, la seva dignitat crea la imatge de la convivència en el camí de la pau. Un petó, una abraçada poden agradar més o menys, però en el fons són actes humans. Descobrir la imatge perfecta del ser humà no és un tasca lliure de riscos i entrebancs. És una tasca humana amb moltes urgències que cal satisfer. I en la satisfecció d’aquestes urgències hi trobem massa sovint l’erotisme de la mort, que amb promeses embolcallades de riquesa elimina l’erotisme poètic de la vida. Apareix la política de la corrupció vestida de pell d’ovella. Homosexuals i lesbianes, persones elles dignes i humanes que són, ens en podrien explicar moltes de les injustícies que des d’un erotisme de mort, s’han vist obligades a patir. “Fem l’amor i no la guerra”, però l’amor de veritat,  justicia i felicitat. I aquest amar de veritat pot ser hetero sexual i homosexual i també transexual. Són persones.



dilluns, 19 de juny de 2017

Excomunicar els corruptes i mafiosos

Opció estudiada a Roma no fa massa dies i que encaixa perfectrament amb la doctrina de l’evangeli. “Debat internacional sobre la corrupció” amb la base del llibre del Cardenal Turkson, CORRISIONE.  En ell el  cardenal confesa de la corrupció que “és la pitjor plaga social i l’orígen de gravíssims problemes”. Quan he llegit la notícia m’he imaginat tot seguit les consequències socials i humanes que suposaria l’excomunió d’un alt càrrec polític. Òbviament que per poder ser-ho ha de ser un politic catòlic en el marc del Catolicisme. Crec seriosament que seria una molt important lliçó de respecte a la humanitat una sanció d’aquesta mena. Ser cristià i catòlic no comporta anar a Missa i sóc lliure de fer alló que em “rota” (amb perdó de l’expressió). És precisament aquesta condició de l’ésser humà que regula l’us de la llibertat. Anar contra Déu, no és no creure en Ell, ho és també el fet de no respectar els drets humans, el dret a la vida i el dret a gaudir de les necessitats de subsistència. Ser responsable de que una persona no tingui els mitjans per viure és, religiosament, un pecat tan greu com matar a una persona. I les autoritats de l’Esglèsia tenen poder per sancionar aquests fets contraris a l’evangeli. No és un poder polític però ho és pel fet de pertanyer-hi. I qui diu les autoritats religioses de l’esglèsia católica, es refereix també a les autoritats d’altres institucions religioses dignes de crèdit. El gran poder de la religió es basa en el respecte a la naturalesa humana. I aquest respecte és sublim quan en l’evangeli se’ns diu que hem de perdonar als altres, no una vegada, sinò setanta vegades set, que vol dir sempre en el lèxic evangèlic. Imagineu l’efecte mundial de l’excomunió d’un ministre d’economia per part del Papa? Imagineu un polític excomunicat per l’arquisbe de Canterbury? Imagineu, l’efecte de l’excomunió d’un polític grec? I així podriem continuar. Quina era la filosofia de Gandhi, si nò aquesta? M’avanço a una segura rèplica que exposo en forma de pregunta. Imagineu l’efecte mundial si el Papa excomuniquès un cardenal corrupte? De càrrec a càrrec, tan responsable religiosament és un bisbe com un ministre catòlic, protestant, jueu, musulmà o hindú. Referent al subjecte de ser sancionat és evident que ha de pertànyer a la religió corresponent. Però que l’Esglèsia Catòlica hagi celebrat el “debat internacional sobre la corrupció” és un clar avís als navegants. Per què és tan important aquesta reflexió? Senzillament perquè és la base per a una humanitat lliure i en pau amb una defensa de la dignitat humana de les persones. Per què aquest respecte és la base necessària i urgent i la única filosofia amb capacitat d’eliminar la guerra. Per què és el camí d’un agermanament universal de totes les persones independentment de la seva fe religiosa, independentment del seu ateïsme o del seu agnosticisme. I ho és per què el principi bàsic és l’ésser humà en el marc d’una vida justa, lliure, solidària, creïble i verdadera. I aquestes condicions l’ésser humà, imatge de dignitat, les pot fruir independentment de la seva tendència religiosa. És urgent que les institucions religioses exerceixin les seves obligacions de sancionar els seus membres corruptes i mafiosos.

Afalacs i atacs socialistes, una lliçó d’hipocresia

El camí de la independència de Catalunya el veig cada dia més obert i lliure. La veu clara d’un poble és l’enemic més poderós i directe contra la hipocresia del poder quan no té arguments i és incapaç de dialogar. Cada dia que passa veig més clar com es manipula la Constitució Espanyola per apagar la veu d’un poble i desviar el curs de la història. Les armes donen força a les amenaces i la feblesa democràtica d’Espanya cada dia és més clara en el mapa europeu i universal. La lliçó d’humanitat, que està impartint Catalunya en tots els camps de la convivència humana, és una          resposta a la política económica, cultural, esportiva, sanitària, cívica i de lleure, que se sustenta en el dret constitucional i posa en evidencia la filosofia i la pràctica política dels partis anomenats nacionals o estatals, que potser és més encertat. El moviment socialista protagonista aquests darrès dies amb la recuperació, per part de Pedro Sánchez, de la Secretaria General del partit, és una demostració d’un garbuix ple de contradiccions. Quan Pedro Sànchez proclama que Catalunya és una part molt estimada d’Espanya, el pro-hom Alfonso Guerra, demana al PP que anul·li la Generalitat de Catalunya i ens tracta al independentistes de franquistes i terroristes. I és curiós, Veneçuela acusa a Felipe Gonzàlez del polític del 20%, quota de les seves gestions econòmiques al país sud-amaricà, amb adjectius que és millor no aportar. Però també és curiós que quan el recuperat Secretari General afirma com el socialistes estimen Catalunya, per altra banda recolza la política del PP i nega el dret a la independència, pitjor encara, a organitzar un referéndum. Una lliçó de democràcia a l’alçada  del segle XXI, perdò recolzada en la dictadura de Franco. Acceptar que Espanya és una nació de nacions i negar a una de les nacions el seu dret a manifestar-se denuncia un comportament irrespectuós envers la naturalesa humana, una manifestació que la llei és dogmática i intocable i conseqüement antidemocràtica, girar l’esquena al progrès del procès polític i una negació a llegir la veritat de la història. Una raó molt simple. La Constitució actual és fruit d’un enfrontament amb el `regim franquista i les seves lleis. I malgrat, en part dissortadament n’és hereva, l’enfrontament, més o menys declarat, va existir. El pas endavant, minso, però endavant que van donar, evidenciava una oposició, una ruptura i una política nova. Les esperances foren moltes, però la situació actual no és un miratge, és un mirall reproductor amb més o menys fidelitat de la política que es va voler canviar, però que encara es mou amb massa força. Espero que sigui el cant del cigne que amb la mort d’un present indesignable, obri un futur democràtic d’esperança, llibertat i veritat. És l’horitzó que ofereix Catalunya i Espanya no pot veure perquè les seves ulleres de sol són massa negres. 


dissabte, 17 de juny de 2017

Polítics i fiscals , la democràcia és el poble, no la llei

Si fos possible presentar una pintura política de la realitat d’Espanya ens trobariem davant d’una obra qualitativament pobre i feble i cromàticament indefensable. El model democràtic dels pobles no es defensa amb  amenaces, ni amb  manipulacions. Sr. Polítics i fiscals amb la constitució a la mà les vostres amenaces són un incompliment de la filosofia constitucional. Per una raó molt senzilla, perquè les vostres amenacesa van contra el procès i el progrès de la història. Sortosament la convivència humana la determinen les persones, no les lleis, les lleis nomès són instruments per regular-la, defensar-la i protegir-la. I massa sovint la convivència ha de  cridar a l’ordre a les institucions polítiques, judicials i econòmiques. És el problema d’Espanya. Emparar-se en un article perquè convè, malgrat es manipuli la seva filosofia, no és una forma de dignitat política perque acusa a la dignitat humana dels polítics o jutges. L’amenaça del fiscal contra els voluntaris catalans que defensen els seus drets és una verdadera manipulació de la Constitució. Sr. Fiscal, amb tots rls respectes, tinc vuitanta vuit anys i si Catalunya em necessita farè de voluntari. Ni la fiscalia, ni el govern poden prohibir el meu pensament independentista perquè el meu DNI confessa que sóc sobirà. Ser sobirà no significa anclar-se en el present, oblidant un futur millor. I els pobles, avui, tenen una organització i demà pot ser una altra molt diferent. No hi ha cap democràcia i molts més cap sistema judicial que puguin posar pals a les rodes a la voluntat de la gent. El progrès no es conserva prohibint sinò amb el coneixement d’alló que és millor i el desig de assolir-ho. I la filosofia de la Constitució espanyola sintetitzada en el preàmbul és molt clara. I si un article de la Constitució hi va en contra o permet manipulacions, aquest article no gaudeix de licitud i ha de posar-se al dia. Però dissortadament les amenaces que dirigiu contra Catalunya no només incompleixen la Constitució sinò també  lleis europes i internacionals signades per Espanya. Sr. President del Govern i Sr. Fiscal, amb la Constitució a la mà amenaçant sou anticonsticucionals perquè acuseu idees, no fets, sense tenir en compte si els fets tenen base filosófica i humana creïble i la  credibilitat d’un polític i d’un jutge no li dòna el càrrec sinò el respecte a la llei en el context històric per el que ha estat dictada. A un ciutadà sobirà encara que defensi idees contràries a la llei alló que primer cal fer és parlar-ne i fer una anàlisi exhaustiva. I aixó no ho heu fet. Senyors del govern i de la judicatura, un de sol cal escoltar-lo, però quan aquest un es converteix en dos o tres milions no nomès cal escoltar, sinò respectar, dialogar i actuar democràticament. La llei mai pot ser l’imperi de la democràcia, per una raó molt senzilla per què la llei ha de ser filla de la democràcia, mai pot ser la mare. Les dictadures són l’exemple de la diferència entre ser filla o fer-la actuar de mare. Srs. del Govern i de la Judicatura, amb la Constitució a la mà més respecte als catalans que volem ser independents. No ens agrada que ens comprin. M’enteneu? Dirigiu la mirada a Euskadi. Un pas democràtic en fals. Què hi diu la Constitució amb aquesta mena d’actuacions?  Srs. del govern i de la judicatura, la llibertat és inherent als pobles, no l’esclavitut.              

dijous, 15 de juny de 2017

La moció de censura i el sentit d’independència

Independentment del resultat final de la moció de censura que simula una victòria del censurat, em va demostrar una política espanyola desorientada i manipulada amb intencionalitats no massa clares per definir quin ha de ser vel model polític d’Espanya. De totes maneres, penso humilment, que ha complert un objectiu molt important al demostrar que la política espanyola actual desentona i la seva posició al món és més fictícia que real. El resultat final de la votació denuncia amb prou claretat una victòria amb l’amenaça d’una espsa de Democles promta a actuar. 82 no, 170, sí i 97 abstencions no convida a llençar campanes al vol perquè és una votació desestabilitzadora. No té prou força perquè Rajoy presumeixi però, a la vegada, tampoc és poc creïble per part del no i l’abstenció. El resultat, una política de pobre Espanya i d’enfortiment a la urgència de les nacions per enfocar el camí de la independència. Per què la noció d’una Espanya comuna i forta va patir un sagnant ferida. Penso que des d’el pensament independentista la convició en sortí més reforçada i només faltava que el Tribunal d’Estrasburg donès la raó al lendakari basc contra la sentència del la justícia espanyola. Llàstima que arribés 8 anys tard, però la tardança reivindicà els moviments nacionalistes de Catalunya i Euskadi. No oblidant la moció de censura, parem esment en la manifestació de voluntat d’intel·ligència entre Podem i PESOE que esdevé un moviment, de moment d’esperança, però amb una credibilitat no massa significada per assolir una política espanyola de progrès al ritme del segle XXI. La urgència d’expulsar la corrupció de la política hispánica des de la meva visió política passa per la renovació de les persones en els partits corruptes i amb Constitució a l’alçada dels temps suprimint tots els tics absolutistes que possibiliten descarades manipulacions. Des de la meva humil talaia d’observació, Espanya necessita una exhaustiva posada al dia de la seva història real, una adaptació de la seva justícia a la convivència de les persones i un model polític que sigui veritablement democràtic i no una caricatura. Voldria creure que la presentació de la moció de censura per part de Podemos anava per aquest camí i aixó, crec, que m’ho palesa el resultat de la votació. No convida a celebracions per cap de les parts, sinò que és una exigència a situar la pell de brau en l’espai que li pertoca a l’història del segle XXI. La història l’escriuen el pobles, no els estats. La independència dels pobles és la filosofia del model polític que necessita la humanitat.

divendres, 9 de juny de 2017

Jo sóc jo amb una Catalunya Independent

Sense la independència del meu país, la meva identitat continua mutilada. Al llarg de la meva vida han estat força les situacions en les que m’he sentit desplaçat per culpa del DNI espanyol. L’anàlisi de la meva història personal em porta a la conclusió que la independència de Catalunya és indispensable per sentir i gaudir la plenitud del meu jo. No m’agrada continuar sent ciutadà d’un estat quines institucions, fins i tot religioses, m’han castigat de genolls obligant-me a demanar perdó públicament per haver parlat català amb un company català. Fou a la província de Logroño on estudiava teologia. És greu. No em puc sentir jo quan se’m diu despectivament “háblame en cristiano”, en un país, que segons es deia, era catòlic i apostòlic. No em puc sentir jo, quan desprès d’unes exercitacions espirituals a La Granja (Segòvia) un mossen castellà em demana que un dels grans propòsits de la trobada religiosa ha de ser no parlar més el català. No em puc sentir jo, desprès que la primera autoritat militar de Catalunya, els anys cinquanta, prenent el café ens diguès que havia d’anar a Madrid perquè allà no tenien ni idea de Catalunya. No puc ser jo en un estat en el que la máxima obsessió és el diner i no la dignitat de les persones. No puc ser jo, en un estat que m’amenaça de privar-me de la pensió si em dedico a escriure i publicar amb unes condicions que són un greuge a la gent gran. No puc ser jo, quan es predica la separació entre política i religió i no es respecte el dret de la llibertat d’expressió religiosa, que defensa clarament el dret dels pobles a ser lliures. No puc ser jo, en un estat que m’obliga a parlar una llengua que no és la meva. Jo només serè jo en una Catalunya independent. En una Catalunya democràtica en la que l’idioma és fonamental per estudiar-ne i aprendre’n d’altres. No puc ser jo en un estat en el que confessar sentir-te religiós és sinònim de poc respectuós amb les persones. No puc ser jo, si la meva religiositat no m’ensenya allargar la mà a altres models de religiositat. No puc ser jo, si la identitat que em reconeix la religió, no me la reconeix la política. Una religió que no respecta la identitat política de l’altre, no és una religió creïble. I dissortadament a la pell de brau aquest punt té molt a desitjar. No respecta la meva identitat i el dret a defensar-la aquell bisbe espanyol que afirma que sentir-se espanyol és gairebé un dogma de fe. A mi aquesta mena de dogmes m’aparten de la religío i em fan repungant la política. La meva fe cristiana defensa el dret a ser català lliure amb la mateixa força que Jesús morí crucificat perquè era rei dels jueus, reconeixent el dret del seu poble, però amb aquesta mort obria les portes del regne del cel. El meu dret a ser català independent és una condició per col·laborar a obrir les portes d’una humanitat universal en pau. Només hi puc col·laborar en llibertat des de la meva identitat catalana. Sota la coacció d’una altra identitat imposada la meva aportació serà feble i mancada d’aquella força que dóna el veritable amor de ser. I si hi manca la condició de català, no és veritable en la seva globalitat. Des de la meva fe religiosa defenso la independència de Catalunya. La història i la natura no ens fa nèixer en un poble sense una raó de base, el ser.