Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 20 d’agost de 2017

“NO TINC POR”

La història sempre té respostes que dissortadament semblen impossibles i contradictòries. No són missatges de fonts exraordinàries sinò veus que parlen en l’anonimat i des de la humilitat. Missatges que a primer cop d’ull són un contrasentit però a l’hora de l’anàlisi esdevenen una solució intel·ligent. I sovint són clams produits per calamitats criminals. Barcelona i Cambrils havien patit un atemptat terrorista. La Plaça de Catalunya, de Barcelona, responia a l’atac amb uns minuts de silenci. I tres paraules ressonen entre els milers de persones, “no tinc por”. En el cor de la capital d’una nació que vol ser lliure, plena de ciutadans dels cinc continents, que també han patit els atacs del terror, un missatge al món, global, amb l’idioma d’un poible, petit i lliure de pensament i amb volunhtat solidària. Parem-hi esment amb atenció, amb aquest crit, Catalunya, esdevè la veu global de la humanitat. Era necessària una circumstància criminal per trametre un missatge d’esperança i llibertat? La intel·ligència humana segurament dirà que no, però la història i la natura han dit que sí. I ha succeït? I el problema no és baladí, és molt profund, fruit de l’enfrontament de dues ideologies i amb un rere fons religiós. Sembla impossible, però els terroristes pensaven que feien un bé a la humanitat. I la majoria de la humanitat, els acusa de criminals. Sabem llegir el curs de la història? Perdoneu-me, però aquesta experiència esgarrifosa i criminal d’una guerra de vint-i-quatre hores, Espanya la va patir amb una guerra injusta, amb un manifest religiós que l’avalava, i causà un milió de morts. I setanta anys i escreig, encara ressona dissortadament. La veu de no tinc por va trigar més de mig segle a ressonar. A Barcelona, menys de vint-i-quatre hores. La societat ha pres conseciència de com camina el món. Però alló que em fa pensar és el ressó mundial d’una veu que no era la de nomès els catalans, sinò la veu de persones de tot el món i de totes les ideologies polítiques i religioses que afirmaven que el dret a la vida és el dret bàsic de la llibertat. Convertir la mort en un acte criminal es pervertir el programa de la natura en relació amb l’existència. El Déu dels catòlics, dels cristians, dels protestants, dels jueus, dels musulmans, de les religions asiàtiques, africanes i oceàniques no és un Déu de morts sinò de vius. És una prevaricació contra les lleis de la naturalesa que autoritats polítiques i religioses instrumentalitzin la mort per assolir els seus objectius. A la Plaça de Catalunya hi havia cristians, jueus, musulmans, protestants, ateus i agnòstics, que fent seu el crit català “no tinc por” defensaven la vida i el dret de la llibertat de totes les persones. Les persones no són enemigues, les idees creen enemistats. Sembla inversemblant que un fet, que les armes derrotaren, hagi enviat un missatge de pau. Fa pensar que amb més de vint segles d’història la humanitat no sàpiga viure en llibertat i que a ple segle XXI necessiti actes terroristes per despertar. I en aquest despertar de Barcelona s’hi descobreix una advertència profunda, l’aportació que les individualitats i les petites col·lectivitats lliures, són  configuradores, també, de la convivència mundial global en pau. “NO TINC POR” la veu de la gent de tot el món proclamada en un petit país.

dissabte, 19 d’agost de 2017

LES LLIÇONS DE LA NATURA I DE LA HISTÒRIA DESCONCERTEN

Els dos atemptats terroristes patits per Catalunya en un mateix dia han situat la petita nació en la centralitat del segle XXI. Una centralitat guanyada a pols pels ciutadans, els petits i gran comerços del dia a dia, la seva policia i el seu govern. El procès de l’acte criminal, amb dolor, és veritat, ha enlairat el nivell humà, ciutadà, religiós, cultural, policial i polític de Catalunya, malgrat les trabes que rep des de la política centralista i del govern de l’estat. Les circumstàncies feien obligada la presència del Govern i del Rei a Barcelona, una presència que no va suposar cap avenç en les relacions envers Catalunya, malgrat la gran lliçó que aquesta donà al món. La gran concentració de la Plaça de Catalunya, amb la col·laboració dels turistes internacionals, que també han estat víctimes del terror, esdevinguè la gran lliçó d’un poble, més aviat maltractat, que donant la mà als visitants d’arreu, ha fet sentir la seva veu, que és un missatge universal d’esperança amb un clam ferm, potent i solidari, “no tinc por”. Era la veu de Catalunya amb l’agermanament de ciutadans dels cinc continents. Presidint aquesta manifestació el Rei, el President del Govern d’Espanya i alguns ministres amb un posat, perdoneu l’expressió “de pomes agres” que contrastava amb la serenitat i ben estar del President de la Generalitat. La Generalitat i la policia catalana, Els Mossos, les institucions menys valorades pel govern de Madrid, han situat, una altra vegada, Catalunya al món i també Espanya. Davant les paraules d’un polític que coneix bé l’ofici, com el President de la Generalitat, Carles Puigdamunt, aplaudit per una revista nord-americana, posant-lo com exemple davant la crítica del President Trumb, al President Espanyol no se li acut res més que parlar d’unitat, òbviament de la seva, no de la que es vivía en aquells moments. Trobo una falta der respecte institucional parlar d’unitat, obertament tendenciosa, quan pel que sembla no va tenir cap paraula amable pels Mossos i la seva feina, quan ells foren els artífexs de la victòria contra el terror. Parlar d’unitat davant d’un cos de policia que ha menysvalorat amb un tracte diferent davant l’ertzaina, perquè el govern basc va votar a favor de la seva investidura i el català, no, és d’una pobresa democràtica alarmant. És una demostració més del concepte d’unitat democràtica que s’afegeix a l’altra unitat que retalla articles dels estatuts catalans que figuren en els d’altres autonomies, com l’andalusa per exemple. Sr. Rajoy, a Catalunya s’ha de parlar de la verdadera unitat, d’aquella que respectant les diferències aporta lo bo i millor de la seva política al món. I l’exemple del Govern d’Espanya no va donar a Barcelona la imatge que una  democràcia es mereix. Sr. Rajoy, els Jocs Olímpics van posar Barcelona i Catalunya en la centralitat mundial i el criminal atemptat patit li ha tornat a posar i no amb la col·laboració del Govern de l’Estat que alló que fa es desprestigiar el desig de Catalunya de ser independent. Les seves paraules d’unitat pronunciades a Barcelona no van tenir l’efecte que es pretenia, tot el contrari, van fer més creïble al món el dret de ser independent. La independència no vol dir exclosió i apartamenmt, tot el contrari, vol dir aportar el bo i millor de cada estat a la germanor universal, a la globalitat tant de moda i tant maltractada. Els Mossos van demostrar al món la seva extraordinària vàlua amb eficàcia davant els ulls de milers d’estrangers que en foren testimonis. La gran lliçó de l’atemptat terrorista de Barcelona i Cambrils, és unitat, sí, però respectant les diferències. Catalunya ho és, ho demostrà i també palesà que té tot el dret d’esdevenir un estat independent formant part d’Europa. Aquesta és una altra vegada la gran lliçó de la història, tacada pel xivataço de policies espanyols als hidhaistes avisant-los que els Mossos els hi seguien els passos. Un altre exemple de la unitat que el Govern d’Espanya defensa. I els Mossos en la seva feina van acceptar i demanar col·laboració a la policia espanyola i a la guardia civil, la unitat entesa com cal.. Aquest és el concepte d’unitat que Catalunya defensa.

divendres, 18 d’agost de 2017

Lluitem contra el terror, no contra les persones

Va morir crucificat i perdonant. La base de la seva doctrina social era i és l’amor, i l’amor és més gran quan s’estima als enemics. Aquesta doctrina és una utopia per a una gran majoria, massa majoria, dels polítics dels nostres dies que confíen el poder en les armes i el resultat els dos atemptats comesos per EI contra Catalunya, a Barcelona i Cambrils. Òbviament que la resposta policial era urgent i necessària assolint bons resultats però les paraules del President de la Generalitat de Catalunya des de la base democràtica feien intuir el missatge evangèlic. És veritat que les mostres de solidaritat a Catalunhya són molt expressives, arribades d’entitats i persones, que des de la diferència, donen preferència a l’humanisme, que contrasten amb twiters que pel seu contingut d’odi a Catalunya denuncien un esperit terrorista que va de la mà amb els hidaistes. Dissortadament fa massa segles que la història ha girat l’esquena al missatge de la naturalesa. És incomprensible que una convivència universal, no ho ha estat mai i encara no és preveu amb milions d’anys d’història el seu futur. Però el missatge existeix i la gent humil i senzilla ho vol. Exemple clar és el dels treballadors de l’empresa EULEN que han descombocat la vaga per poder ajudar les vístimes de l’atac terrorista. El govern n’hauria de prendre nota. I no nomès els treballadors de l’aeroport sinò la ciutadania tota ha ofert la seva col·laboració, com els taxistes de Barcelona que oferiren gratuitament els seus serveis. El govern hauria d’escoltar aquestes veus i actuar políticament amb més intel·ligència i humanisme. Tinc entès que el seu comportament amb el treball exemplar derl Mossos d’Esquadra no ha  estat a l’alçada de les circumstàncies. Un treball exemplar que ha possat la policia de Catalunya al nivell de les millors policies del món. I no critico la col·laboració de la policia espanyola, que en paraules del President de la Generalitat, ha estat excel·lent. El President català, com ratifica la premsa internacional, ha estat a un gran nivell polític valorat per la premsa americana que marcava l’exel·lència del català davant la migradesa del nord-americà. El ressó internacional de l’atac terrorista a Barcelona i Cambrils ha reconegut la vàlua política del President de la Generalitat i amb la del president la importància de Catalunya en el marc internacional. Hi ha una dita llatina que diu “non sunt facienda mala ut evenient bona” (no s’ha d’obrar el mal par aconseguir el be) però la història és sàvia i sap girar el mitjó d’aquell que vol fer mal i per les raons que siguin, s’assoleix un bé. Catalunya ha estat castigada amb morts i ferits com volien els terroristes, però davant el món ha esdevingut un paradigma de com cal treballar per arribar a la convivència en pau que totes les persones de bé desitgen. En relació als polítics espanyols contraris a la independència de Catalunya, seria bo que analitzèssim com ha treballat Catalunya i com seria d’important la seva companyia histórica en qualitat d’igualtat política. Catalunya, independent, aliada d’Espanya per ser mes present al món. Hi ha una dita castellana que diu “no hay mal que por bien no venga”. Siguem coherents amb la història, aprenem la lliçó i acceptem viure cordialment. Els fets ens ho aconsellen. És molt trist que milions d’anys d’història de la humanitat ens hagin portat a la difícil convivència del segle XXI.

dimecres, 16 d’agost de 2017

Daniel Turp, el referèndum és un dret internacional

El procès de la història de la humanitat camina, encara que lentament, cap a una convivència en la que el respecte a les persones sigui la centralitat de les legislacions. Veus com la del professor de la Universitat Internacional de Mont-real, Sr. Daniel Turp quan afirma en una entrevista al Punt Avui, “som davant l’emergència d’un dret democràtic” ho expressen amb prou claretat. Veus espanyoles paral·leles al professor canadenc també parlen clar a Espanya, com el galleg Suso del Toro i el madrileny Cotorelo. N’hi ha més, n’estic convençut. Quina explicació tenen les paraules del portaveu del PP al Congrès, Rafael Hernando quan afirma “per raons de pràctica temporal i jurídica, en aquests moments, l’article 155 no arreglaria el problema”. Penso que aquestes raons les expliquen prou bé les paraules finals de l’entrevista del professor Turp, quan diu:”Crec que hi haurà fortes simpaties cap a Catalunya, per què ho ha fet tot bé en termes democràtics”. En el marc de la meva minsa coneixença en el món de la política penso que quan el President del Govern expressa que a partir del dia 2 d’octubre s’han d’obrir negociacions està preocupat, malgrat ho dissimuli amb la seva força de la llei, que davant el món no podrá impedir el dret dels catalans a manifestar-se i ho corrabora l’exministre Gargallo quan parla de la necessitat de fer ofertes a Catalunya. La incidència dels ciutadans en l’orientació política del futur cada dia assoleix més empenta i més força i és precisament l’exemple de Catalunya en aquest procès la torxa que aporta nova llum, com si el joc de la història, que no és altra cosa que un joc, estès reclamant una reorganització dels Nous Jocs Olímpics de la història de la humanitat. Quan la fermesa en unes manifestacions de poder esdevenen febleses en el pensament del poble és signe evident que el moment que es viu no està a l’alçada de les exigències dels temps perquè la força de la llei i de la policia i l’exèrcit no poden ser norma sinò garantia de la voluntat popular davant la marginació del poder .És lógic i normal que nacions i pobles del món contemplin esperançats el procès català perquè  interpreta la filosofia de la natura oberta a tota la humanitat, no a uns pocs manipuladors de la història. El procès que ha patit el món els darrers anys en la proliferació de nous estats lliures no és altra veritat que la política fins al segle XXI ha traït el programa natural referent a l’ordenament de la humanitat. De divinitzar el poder s’evoluciona al dret d’orígen diví dels ciutadans a decidir com volen viure. Davant el món, l’experiència de Catalunya és el futur. I aquest és el gran argument d’una nova filosofia universal de convivència. Una observació, aquest procès no el volen els polítics actuals en el poder, però no el podrán anul·lar. La natura, el poble és natura, és més poderosa que la política.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Sisè desig de la Nació Espanyola

“Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació entre tots els pobles de la Terra”

Davant la realitat, aquestes paraules de la Constitució sonen a música celestial. No n’hi ha prou que siguin base filosòfica del text, han d’esdevenir realitat en la pràctica. D’acord amb l’experiència de la política espanyola de la democràcia, l’afirmació del text, que comento, no inclou els pobles d’Espanya, com si no fossin pobles de la Terra. Catalunya, Galizia, Illes Balears essent Espanya no deixen de ser pobles de la terra i mereixen el compliment, que no es palpa, de la filosofia del text base de la Constitució. La doctrina constitucional demana unes relacions humanes, necessàries per a les polítiques, que no es duen a terme. Només cal repassar els documents oficials  dels arxius de l’estat per adonar-se que aquest desig no ha estat complert si no que se n’ha fet befa. I no anem gaire lluny. La política de l’exministre Fernàndez Diaz referent a Catalunya, una política que democràticament mereix el rebuix i que l’estat ha estat incapaç ni de demanar perdó. Una de tantes proves de les mentides ensucrades de que l’estat estima Catalunya. Una altra i prou evident per qui vol veure, el tractament de la vaga de l’aeroport de Barcelona que comença per incomplir el desig constitucional quan no es traspassa la gestió de l`areoport a la Generalitat de Catalunya. Aquest comportament polític significa col·laborar en l’enformtiment d’unes relacions pacífiques? La conducta de l’estat envers Catalunya és la contradicció del desig constitucional i una mancança de voluntat de   complir-la. Quan un fill o filla que s’estima, quan vol marxar de casa perquè no s’hi troba bé, la respossta no és fer-li encara més difícil la convivència, que no és altre el comportament de l’estat amb Catalunya. Però el problema és molt més greu quan aquest poble, Catalunya, ha aportat a l’estat, diners, activitats,  organitzacions i personalitats amb el reconeixdement internacional en el camp de la ciència, la literatura, la sanitat, l’art, l’esport amb una relació de noms, que en altres països hi han aportat qualitat de vida en els nivells de la seva professió. I aquest poble, Catalunya, no ha rebut mai l’agraïment com cal de l’estat espanyol. Aquesta és la manera de complir la constitució. Srs. del Govern de l’estat, cada dia que passa, autoritats internacionals, com premis Nòbel, recolzen els drets polítics de Catalunya amb les conseqüents recomenacions que s’autoritzi el referèndum. És tan lamentable el comportament de la política espanyola, que s’ha fet la vida impossible a escriptors espanyols que recolzen el dret dels catalans. No cal citar noms per què la resposta de la política central seria fer-els-hi més mal. Estic convençut, sense ser profeta, que aïllar Catalunya, en el seu moment històric, esdevindrà el reconeixement de la seva independència. 

diumenge, 13 d’agost de 2017

Un ciutadà sobirà al Tribunal Constitucional

Un ciutadà no avesat en lleis i que la Constitució reconeix com sobirà, conscient del dret a viure la seva veritat, camina per la vida desil·lusionat de la política i de les lleis de la nació que el DNI diu que és la seva i el cor li diu que és d’una altra no reconeguda i sotmesa. Aquest ciutadà ha consultat l’articulat dedicat al Tribunal Constitucional en la Constitució espanyola i no l’ha convençut. La lectura del text i l’exercici de la pràctica constitucional han creat un sentiment d’inestabilitat política que demana amb urgència l’assoliment personal del dret a la pròpia llibertat natural que la situació política i judicial en la que viu no li respecten. Primerament no enten com es determina la Constitució del Tribunal i alló que menys li plau és que no es necessiti el vot popular per la importància que té en la convivència, convivència que dissortadament les actuacions del Tribunal no afavoreixen massa. Ben mirat la constitució del tribunal sempre tindrà majoria dels partits en el poder. Dels dotze membres que el configuren vuit són proposats pel Congrès i el Senat amb majoria en la legislatura actual del PP i amb els dos que proposa el govern assoleix la majoria absoluta. Amb aquesta circumstància el ciutadà no avesat a les lleis no li proporciona cap credibilitat la composició del Tribunal i menys encara, com demostren els fets, que actua al dictat del poder de l’estat. De la lectura de la Constitució analitzada amb la pràctica no entèn perquè de detector d’inconstitucionalitats ha de passar a redactar el nou article, si no té poder legislatiu. És el conflicte que la lectura de la Constituciá ha causat al ciutadà en relació amb l’estatut de Catalunya modificat sense complir l’article que diu clarament que qui l’ha d’aprobar de nou és el col·lectiu que ja ho feu primer. Un indici de possible prevaricació. Un altre punt que no s’hi expressa és el dret dels ciutadans, que són sobirans, a presentar recursos d’inconstitucionalitat contra normatives, lleis i actuacions del govern. On rau la sobirania? Hi ha un recurs d’empara per violació dels drets i de les llibertats continguts en l’article 52,2 d’aquesta constitució en el casos i formes que la llei estableix. Si el ciutadà és sobirà no es pot considerar mai que la llei li és superior, tot el contrari és la defensora de la seva dignitat a través dels seus drets. Possiblement es digui que aquest concepte complica l’exercici de la governança, però què és millor  aquesta dificultat o que es faciliti la conculcació de drets com dissortadament succeix?. Les lleis són per afavorir una convivència en pau, no per dificultar-la com dissortadament es pot comprovar a tots nivells, nacional, internaciona i mundial. El ciutadà que no és home de lleis però defensa la justícia pensa que alló que hauria de fer el Tribunal Constitucional és valorar la bondat de la Constitució en relació amb la veritat política de l’estat i quan es presenta un recurs, quina incidència es planteja entre la constitució i la ciutadania i davant el problema qui té més drets, la llei o el ciutadà. Pensa el ciutadà que aquesta tasca no li agradaria gaire al govern espanyol del PP. Constitució, sí, però al servei dels ciutadans, no del poder. No pregunteu qui és el ciutadà? Ho heu endevinat.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Cinquè desig de la Nació Espanyola

“Establir una societat democràtica avançada”. Una ullada al diccionari i compovar el nombre de sinònims del verb em porta a deduir la necessitat de pensar, reflexioinar i dialogar que exigeix el verb abans de portar a terme l’acció que es dedueix de la seva etimologia. Les accions del verb establir han de ser pensades per arribar conclusions abans de portar-les a terme, abans de prendre la decissió de realitzar-la. Demana la posada a punt d’una verdadera acció filsoòfica. D’acord amb aquest verb la Constitució que es desitja dur a terme ha de gaudir d’una base ideològica fonamental d’acord amb el significat de les paraules. Quan un societat és  democràtica? Ho ha de determinar la mateixa societat i una vegada decidida s’ha de dotar de les lleis adequades que la defineixin, la defensin i la classifiquin. Una societat democràtica és per ella mateixa avançada si és veritablement democràtica. La primera condició rau en el respecte a les persones d’acord amb la seva identitat i característiques. Una societat democràtica no pot fonamentar-se en lles deterministes absolutes. Ha de gaudir d’aquella flexibilitat que li permeti a cada persona realizar-se d’acord amb ella mateixa. Una  democràcia no exigirà mai per ser-ho i en cada conflicte que sorgeixi tindrà la solució adient que comença en el diàleg. Una democràcia espanyola no  será democrática i menys avançada si s’obliga a un andalús igualar-se a un galleg, o a un català a un castellà. És veritat que un català i un galleg són iguals per naturalesa, però aquesta naturalesa comporta uns accidents que els fa diferents i en el respecte a aquestes diferències és on es comprova la qualitat del model polític, en el cas que ens ocupa, la democràcia. Per aquesta raó, per exemple, l’educació escolar ha de palesar la realitat de cada identitat formant les individualitats en el desenvolupament de les seves facultats que estan dotades d’una gran  facilitat d’adaptació a les circumstàncies. La llei alló, que ha de fer, és potenciar aquestes capacitats d’acord amb les circumstàncies que les envolten. I  dissortadament la política espanyola no ho respecta, al contrari ho menystè amb el greuge que aquest menysteniment el converteix en constitucional. Una greu manipulació de la llei fonamental que vol convertir Espanya en una democràcia avançada quan dissortadament de democràcia, sovint, nomès en té el nom. Què vol dir una democràcia avançada? Senzillament el barem qualificador és la qualitat de vida de tots els ciutadans de la mateixa nació. En gaudeixen d’aquesta igualtat tots els espanyols? Obertament no, i la  demostració ens la donen els nivells de vida de la gent. El nivell de la dignitat hauria de ser el mateix amb el ben entès que la dignitat no la donen els diners, són un intrument, però n’hi ha de més significatius i necessaris. Ni els diners, ni els càrrecs són factors de dignitat, només les persones ho són o no. I en aquest dilema s’hi trova l’explicació de la qualitat democràtica existent en cada moment. La democràcia espanyola en la imatge ciutadana és una democràcia feble i d’avançada, gens. Ho serà el dia que la política no necessiti la llei i la policia per fer complir a contra cor alló que s’hauria de complir per convicció. La poca credibilitat dels ciutadans envers la política i la justícia palesa clarament com n’és de pobre el model democràtic espanyol. I ho és per què els primers obligats a complir la llei són els polítics i quan les bases es declaren en vaga la solució no està en la imposició i acusació dels treballadors sinò en la reflexió de si els responsables del desgavell són els governants que haurien de els millors complidors de les lleis. Dissortadament l’experiència dels nostres dies palesa mancances greus per part de les autoritats. Que existeixi aquest ambient és francament alarmant per què qui mana no vol ser mai el responsable, la culpa és sempre dels altres. Que desprès de quaranta anys la  democràcia espanyola avançada sigui un desig és molt significactiu i una acusació a la política per què no compleix.