Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dijous, 28 de març de 2013

L’esperit de la història s’anomena llibertat

Llegir els comentaris polítics de la premsa i escoltar els dels mitjans audiovisuals desconcerta i desorienta. Per què a l’hora de pendre decissions no es té en compte la persona humana en la seva integritat. Se secciona i es busquen les solucions només des de la part material. No es pensa en l’esperit humà, que és llibertat, on hi rau el perquè de la història. I la manca d’esperit porta a la injusticia social que argumentalment domina el món. Les mesures dràstiques que només fan mal als més febles sempre seran injustes. El feble sempre perd, el poderós no deixa mai de guanyar.Dissortadament la política està dominada i controlada pel poder de l’economia. I els resultats són els que són.Estan a la vista de tothom però no valorats de la mateixa manera per tothom. És més important un pou de petroli que no pas els drets fonamentals d’un poble que viu en la misèria. Analitzem la direcció de la política mundial i ens adonarem com majoritàriament només actúa en aquells indrets on es podrán treure beneficis de la riquesa del seu subsol, petroli, principalment. Els paísos pobres maltractats pels seus governants no tenen un lloc en els dossiers dels amos del món. Es fa un us de la riquesa de la terra sense tenir en compte els drets espirituals, psicològics, de tota la humanitat. Es donen almoines com a salvadors dels drets humans, però les almoines són pedaços, no solucions. Les almoines porten massa sovint el manteniment de signes diferencials, signes que molts d’ells han estat provocats per la injusticia. I una consequència greu d’aquest signes es manifesta en el domini del poder per part d’uns pocs i en la manca de llibertat per part de la majoria. Hi ha llibertats que són verdaderes utopies perquè els que les concedeixen no tenen altre objectiu que el d’una aparent convivència suposadament pacífica, normalment sota el poder de les armes. I aquestes situacions desemboquen històricament en protestes i aixecaments populars. Generalment la veu d’aquests esdeveniments dels pobles no és mai escoltada pels poders perquè prefereixen la força de la matèria, les armes, a la força de l’esperit,la llibertat, i dit amb més claretat perquè al poder  l’importa un rabe la veritat humana integral.

JOAN SALA VILA

dimarts, 26 de març de 2013

La globalitat en el temps i l’espai

És possible aconseguir la globalitat perfecta en el món en que vivim i qué significa? Dissortadament la resposta és no, però no hi ha res que eximeixi als humans del deure de treballar-la. És una exigència irreversible. La globalitat perfecta no és possible perquè ens movem en la fase de globalització, que defineix una acció continuada perfectible. Qué significa per a mi la paraula globalitat?  La imatge que l’obra en construcció es troba en cada moment i si respon a la satisfacció de les necessitats vitals de la gent que viu en els diferents indrets del globus, d’on procedeix la paraula “globalitat”.Situada en el temps té un lectura determinada per la condició temporal humana i ha de ser progressiva com ho és la vida de cada persona des d’el seu neixement fins a la mort. La globalitat la definirà la qualitat de perfecció assolida per a cada instant de la seva evolució. Aquesta condició també explica el fenómen de la globalització dels pobles, de les nacions i de la convivència mundial humana.
Com es treballa? La centralitat del moviment globalitzador rau en el ser humà, en l’individu, i els mateixos elements i factors seran aplicables als grups, pobles, nacions i a la totalitat.
La imatge globalitzant de la persona humana depen del desenvolupament i millora de les seves facultats físiques i psíquiques, movent-se en els espais naturals polítics, culturals, econòmics, religiosos i socials. Les mancances o imperfeccions que es detecten en un home o una dona denuncien un funcionament mal programat de les seves facultats i capacitats que defineixen la seva identitat i personalitat. Òbviament les diferències indiquen les predisposicions naturals envers uns objectius o altres, amb el ben entès, que l’especialitat no és un detriment de la imatge integral, sinò una demostració que cada persona gaudeix de possibilitats múltiples per crear una bona imatge que serà potenciada per les pinzellades de les seves especialitats, que definint, per exemple un metge, defineix, al mateix temps, la seva integritat global de ser humà i la manera com es coordina en la globalitat sense desfigurar-la. Demostració de la necessitat de potenciar les individualitats.

JOAN SALA VILA

dissabte, 23 de març de 2013

JO SÓC, imatge de la globalitat

Una afirmació absoluta amb un terme, aparentment, molt relatiu. La paraula JO absorbeix la centralitat de la globalitat i en ella rau tot el poder vital no temporal. Si ens centrem en la valoració individual d’un jo personal, ens adonarem que aquest jo és el centre regulador de totes les activitats de la persona tal, tan en l’ordre físic com psíquic.La persona temporal actua com un tot normalitzat i controlat, però en continua evolució, per la seva raó de ser, que no és altra que el jo. Però aquest jo temporal gaudeix d’un programa que va més ellà del temps per esdevenir, també, jo en el no temps, que és una figura real no relativa que no està sotmesa a les fluctuacions de l’espai i del temps, que no es mourà en una trajectòria predeterminada perquè es transformarà en la totalitat absoluta perfecta del ser. Deixem enrere la dimensió que ho cataloga tot i classifica per arribar a la no dimensió perquè no necessita classificar perquè no hi ha parts. Només el tot en el tot. És un JO SÖC despullat de tota mena d’accidents perquè només és essència i alló que eren circumstàncies, no hi són, perquè no hi ha moments i els moviments no seran físics, ni mentals, perquè no existiran, degut a l’assoliment de la plenitud de cada element constitutiu del ser en l’existència en el no temps, que denominem eternitat, de difícil definició. El jo persona temporal, acostuma a portar un nom, Josep, Maria, Pere, Lluisa Jordi, Anna, nom que no necessitarà perquè aquelles peculiaritats que la definien, no seran peculiaritats, sinò qualitats totals perfectes que englobaran aquells ens que portaven nom en la totalitat de l’existència perfecta i aleshores el Jordi deixarà de ser savi perquè serà saviesa, deixarà de ser limitat perquè serà infinit perquè el passat i el futur no el determinaran. El present oblidarà la temporalitat susbstituint el nom per existència-essència en termes filosòfics de base teològica. Haurà assolit la vida plena. Ens movem en el concepte de la globalitat, que no globalització. Aquesta és un moviment per assolir la realitat global. El concepte globalitat en el temps està regit per la relativitat, és una imatge en formació de la globalitat definitiva, que és el mirall de la temporal.



JOAN SALA VILA

dimecres, 20 de març de 2013

VIURE ENTRE PARÈNTESI

En la història dels pobles i de les nacions alguns esdeveniments defineixen per la imatge que trameten, el model de convivència dominant a tots nivells, polític, religiós, cultural, econòmic i cívic. La filosofia que podem deduïr del títol d’aquest comentari denuncia la prioritat de la imposició sobre la llibertat de decissió. Denuncia la realitat d’un poble que ha de viure segons la voluntat del poder sense tenir dret ni tan sols a pensar-hi.Ja no diguem discutir-hi. Dit d’una altra manera, fer de la hipocresia la normalitat. En quins edeveniments es proclama la imatge d’una hipocresia? N’acabem de viure un de molt significatiu. Els moviments a l’entorn de la mort de Joan Antoni Samaranch. Una mort em mereix molt de respecte per una raó molt lligada a la meva manera de pensar. Com a darrer acte de la llibertat humana, quan ho és, té un valor purificador sublim per situar en una altra vida la persona en el lloc que li pertoca, no un lloc de sofriment, si fos així no seria purificadora, un lloc de felicitat total i absoluta. Però estem en el camí abans de traspassar el llindar de la mort que és la porta d’entrada. La personalitat de Joan Antoni Samaranch en el món de l’esport, de la política, de la c ultura i fins i tot de la religió és difícil valorar-la sense tenir present el seu “ego”molt remarcat, que fins i tot ens podria servir de model encara que no comulguem amb les seves idees i maneres. Però aquest comentari no és de l’”ego” sinó del “tu”. Dels qui es dirigeixen a ell. I em trobo amb més d’un “no entenc”. No entenc les lloances de personalitats polítiques de la democràcia envers una persona adicta a una dictadura; no entenc les paraules d‘elogi de personalitats de l’esport català, defensores de les seleccions catalanes, a un personatge que les hi va barrar el pas; no entenc la solemnitat catedralícia d’un funeral que en circumstàncies familiars idèntiques d’altres famílies no se’ls hi hauria permès entrar a un esglèsia. En la meva reflexió interna em pregunto si aquesta obertura palesa la possibilitat  d’un reciclatge intern d’acord amb la societat actual. Seria molt bo que els elogis dels polítics catalans i les portes obertes de la catedral signifiquèssin una obertura d’una Catalunya lliure i independent en un món global. He llegit unes paraules de Samaranch, en la premsa, que són una escletxa a l’esperança: “Catalunya ho pot 

conseguir si ho vol”. Es tornava independentista? Obrim el paréntesi.

JOAN SALA VILA

dissabte, 16 de març de 2013

La veu del poble sobre el poder polític

El poble se sent fort quan descobreix i troba un líder que té autoritat i està al seu costat. Aleshores el poder polític se sent feble i pot trontollar. Recordem l’anècdota dels grans sacerdots i mestres de la llei preguntant a Jesús amb quina autoritat actuava. La pregunta la provocà el fet d’expulsar els venedors del temple.Els sacerdots i els mestres de la llei es trobaven lligats de mans per dues raons: tenien davant un líder amb autoritat i un poble que creía en ell. Un dels motius perquè el poble hi creu rau en el fet que el líder no té por de dir la veritat i de desenmascarar la hipocreisa dels governants encara que aquesta conducta li suposi una condemna a mort. Per què matar el líder contrari és norma de subsistència, no dialogar-hi.Volen demostrar que d’aquesta manera demostren la seva rectitud de consciència. No és cap secret que obsessió del governant és el desprestigi de l’altre fent mans i mànigues per poder-lo acusar de terrorista. Davant d’aquesta situació Jesús posa en guardia al poble denunciant  dues grans ambicions del poder, sortir a la foto perquè són persones importants ocupant llocs d’honor quan en l’exercici del seu poder despullen dels seus bens als ciutadans dignes condemnant-los a la misèria. Llegint i escoltant els  mitjans de comunicació hi descobreixo un paralel·llisme molt semblant en l’actual política de la pell de brau que enriqueix el poder i empobreix el poble.Els moviments ciutadans són necessaris i imprescindibles i cal que esdevinguin el veritable líder en contra del poder corrupte establert. Fa més de dos mil anys que Jesús posava en guàrdia la societat civil davant els abusos de poder i ho feia no perquè es resignès religiosament sinò perquè religiosament actuès i demostrès quina és la seva força. L’evangeli al dir al Cèsar alló que és del Cèsar i a Déu alló que és de Déu no aconsella restar de braços plegats i callar, aconsella lluitar per alló que pertany a cadascú perquè la persona té drets polítics i religiosos. El poble és sobirà.

JOAN SALA VILA

dimecres, 13 de març de 2013

Ada Colau, una veu evangèlica?


No la conec, no sé si es creient, agnóstica o atea, peró les seves valentes paraules acusadores al Congrès dels Diputats m’han fet pensar immediatament en un Jesús acusant als venedors del temple dient-els-hi:”El meu temple será casa d’oració però vosaltres n’heu fet cova de lladres”. Ada Colau amb la seva fermesa de no retractar-se davant la demanda del President de la Comissió Econòmia se’m presenta convertida en un altre Crist defensant les persones robades per la dictadura del diner. El temple no és l’edifici de pedra, aquest és un símbol, el temple és el món on hi viuen milions de persones que no poden tenir una vida digna per culpa d’aquelles que l’han convertit en una cova de lladres. Les senyories del Congrès van emmudir, ella tenia autoritat perquè deia la veritat i tenia el poble al seu costat, igual que Jesuscrist quan els mestres de la llei li demaneven amb quina autoritat actuava. Senzillament amb la de la veritat i el poder del poble que el seguía. El missatge d’Ada Colau és el mateix que el de l’evangeli de fa més de dos mil anys. Dos mil anys de cristianisme i la humanitat encara pateix el mateixos mals. Em pregunto: Perquè les autoritats religioses, en especials les catòliques i en particular els bisbes no actúen de la mateixa manera del Crist i d’Ada Colau? Més aviat arraconen veus profètiques  com la del jesuita Diez Alegria que en una xerrada organitzada a Madrid pel poder polítiuc i económic els hi va etzibar que el responsables del gran capital vivien en pecat mortal. L’Esglèsia no és una institució política, l’estat no ho és de religiosa, però ambdues es duen al servei de les persones en la seva integritat total, física i psíquica, material i espiritual. Crist va defensar els drets materials de les persones perquè també en aquesta apartat es pot pecar i apartar-se del camí cap a la felicitat i per aixó també va morir crucificat. Defensar el dret a la vida també és un deure religiós i com a tal les religions s’hi han de manifestar i si s’escau enfrontar-se als poder polítics. Per què els bisbes i capellans que ho han defensat estan majoritàriament gairebé desterrats? La crisi de fe i la crisi de credibilitat política no rauran les dues en l’incompliment evangèlic?

Jo sóc el bon pastor

No és cap novetat atribuir l’ofici de pastor als governants. Llegint aquesta metàfora m’ha fet pensar en els dirigents d’avui comparant les seves qualitats a les que pregona l’evangelista. A.- coneix les seves ovelles i elles el coneixen a ell. Es compleix aquesta condició quan són els ciutadans que es manifesten contra els seus governants i  polítics? B.- el bon pastor procura les millors pastures i vetlla per la vida de les ovelles. Una ullada a l’actualitat denuncia tot el contrtari. C. el bon pastor està disposat a donar la vida per les obelles. Aquesta encara menys. D.- el bon pastor desafia i allunya el llop. En aquest cas li obren la porta. Una cosa sí es certa, tots els polítics, diuen, que ho són per treballar en benefici dels ciutadans. I els fets airegen vents contraris. Es poden comptar amb els dits d’una mà aquells polítics que están disposats a conformar-se amb un sou mileurista i si ho fan ho milloren amb els complements que, sovint, els hi surt encara millor. Quan escolto que els membres del govern han renunciat a un 25% dels seus honoraris (difícil de creure) em faig la següent consideració: amb la resta poden viure cómodament i no suposa cap sacrifici, encara que diuen que hi perden diners, com aquells milionaris que si ara guanyen un 10% ja hi perden, però poden continuar amb vehicles de luxe, grans festes, habitatges que són palaus, i una vida de confort que més del vuitanta per cent de la humanitat ni el pot olorar. Donar la vida pels ciutadans no és el mateix que exigir sacrificis, sacrificis que suposen veure’s abocat a la misèria, trobar-se sense habitatge, no poder portar els fills a l’escola, escasament poder alimentar-se. Estan el nostres polítics disposats a donar la vida pels seus ciutadans? De cap de les maneres. Tot el contrari, quan els ciutadans es queixen no es presenten a dialogar, els hi envíen les forces d’ordre, acció que sovint és una provocació. Com em tractarant si ho llegeixen m’ho sé de memòria. Però la filosofía de l’evangeli és una base per a una filosofia política més humana i a favor de les persones. Les reflexions es basen en els resultats  del fet polític. És evident que darrere hi ha persones.
JOAN SALA VILA

Bisbes contra la independència

La Confederació Episcopal  Espanyola va aprovar un manifest amb disset vots favorables i quatre abstencions defensant la unitat d’Espanya per què és un “be comú”i “les accions unilaterals no són moralment acceptables”. L’independentisme català els preocupa per la seva fluixa moralitat. Els hi recomaneria, amb tot el respecte, que recordessin el fet bíblic de la Torre de Babel. Yavhè dispersà la multitud dividint-la amb diferents llenguatges perquè la unitat que buscaven no els hi pertocava. El pecat consistía en voler ser iguals que Déu i Déu els hi recorda que la diferència és la seva veritat en el món. La veritat absoluta no la té ningú i existeixen moltes veritats relatives que tenen por objectiu mentre són temporals dirigir-se cap a la total. Penso que els bisbes espanyols van massa lluny perquè  ells tampoc la tenen l’absoluta i per altra banda la veritat de les accions unilaterals dels pobles que volen la seva llibertat, mai serán immorals i molt menys amb la bíbla a la mà que els hi dóna la raó. Fins i tot es pot defensar el dret a la independència amb les armes sempre que es tracti de la seva veritat. Recordem els llibres d’Esther  i Judith i l’episodi del Nou Testament quan Pere li diu a Jesús, aquí hi ha dues espases i li respon, són suficient. Pere estaba convençut que havia arribat l’hora de l’alliberament d’Israel del domini romà. Jesús parlava d’una altra llibertat però no li va treure del  cap a l’apóstol la seva idea. Em crida l’atenció aquest  zel episcopal quan no van tenir cap inconvenient de buscar ajuda económica en entitats que moralment tenen  molt a desitjar. No creuen que Jesús no hauria expulsat el  capital, de la trobada familiar de Valencia i de les Jornades Mundials de la Joventud de Madrid? No tothom hi estava d’acord amb els esponsors del Cardenal Rouco Varela. La gent vol bisbes a l’estil de Casaldàliga, més pastoralment evangèlics. Respecteu les persones que volem la independència de Catalunya perquè l’evangeli ens empara.

JOAN SALA VILA