Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimarts, 30 d’abril de 2013

Colors del món global dels nostres dies

Un coneixement objectiu de la situació social dels set mil milions d’habitants del planeta ens posaria davant dels ulls una pintura informal, d’un expressionisme agre i d’un surrealisme difícil de païr. Com viuen aquests set mil milions? Només una cinquena part ho fan en una anomenada societat del benestar, societat en la que aquesta cinquena part pateix l’egoïsme d’un nombre de persones, aproximadament un miler, que controlen el cinquanta per cent de la riquesa mundial. Un percentatge d’aquesta mena és una pinzellada d’un color insultant en el gran quadre de la convivència. Però encara és més insultant la pinzellada d’aquella cinquena part, més de mil milions de persones, que viuen en la misèria més denigrant. Són els dos extrems. En tenim prou per no estar satisfets de l’actual pintura del món dels nostres dies. Penso que només un moviment social intens i racional portat a terme per les altres tres cinquenes parts té la clau de la solució dels problemes. Dissortadament el mur de separació el defensen aquelles institucions responsables d’una definitiva societat universal del benestar. Les polítiques, les económiques i les religioses. Les relacions entre elles donen la impressió que es renten la cara per tenir una bona imatge. Però no s’esforcen, penso que no els interessa, en buscar i trobar solucions als veritables problemes socials. És incomprensible que uns polítics i governs d’esquerra desenvolupin polítiques destructives del benestar perquè la crisi mundial ho exigeix. Quan existeix el problema és quan més indispensable esdevé una política racional, humana i social que posa a prova la vàlua i qualitat política. És incomprensible que uns polítics i governs de dretes, que diuen tenir solucions, només les practiquen escanyant els petits i engreixant els grans.És incomprensible que una institució religiosa per a l’organització d’una trobada mundial busqui el finançament ens institucions que amb la seva col·laboració semblin religioses per caritatives, si és que la seva col·laboració mereix el qualificatiu de caritativa. És incomprensible que els responsables del bon funcionament de l’ordre social siguin incapaços de dialogar entre ells buscant solucions i encara més, incapaços de llegir i escoltar els missatges que els hi envia la naturalesa mitjançant els moviments populars.
JOAN SALA VILA

diumenge, 14 d’abril de 2013

CAMINS DE SOLIDARITAT


“La sento crèixer en mi

i córrer com un cervatell pel bosc

i per les branques de la meva sang.

Amb ella rego el camp de la teva paraula

i torna a Tu, i em sento crèixer com

un arbre en el gran riu

d’or de la teva veu”

Mn.Pere Ribot

 



He manllevat a l’enyorat i estimat poeta de Riells del Montseny aquest poema que ell titula “La Gràcia” i que em permeto la llibertat de canviar-lo per “La Solidaritat”. És un poema de ressonàncies teològiques però les ressonàncies humanes que s’hi escolten aplaudeixen la meva gosadia. Amb el vostre permís Mn Pere Ribot que ara no sou Mn.Pere sinò JO amb aquell que anomeneu TU.

Solidaritat no és una paraula buida, és l’argument d’una manera de ser universal. Aquell esperit indefinible, que no es veu, ni es palpa, però s’intueix present, ens posa davant els ulls un arbre, símbol de la humanitat, conreat i saonat en el jardí de la trascendència per la veu de la vida total. Solidaritat és l’aigua del riu que rega l’arbre.

Quan la meva consciència i els ulls de la meva ànima escolten les paraules de la veu que dibuixa l’arbre, sento unes vibracions misterioses que em menen a passejar-me entre els arbres d’aquest jardí de la solidaritat per col·laborar en el conreu i saonament amb les meves suors, els meus desitjos i amb les meves alegries i llàgrimes. És en aquest moment quan me n’adono que no estic sol, que sóc útil i que el treball humà pot transformar en l’or de la felicitat les malalties per greus que siguin. Me n’adono que el goig de contemplar les corredisses i salts d’un cervatell, metàfora humana,  entre els arbres del bosc ajardinat, ha trucat a la porta del meu cor quan una persona allarga la mà de l’amistat enriquint la qual·litat de vida de les persones malaltes de càncer i de qualsevol altra malaltia. Me n’adono que la solidaritat no en té prou en ser humana perquè amaga l’esperança d’un futur infinit, absolut, etern. Me n’adono que aquelles paraules de “jo sóc el camí, la veritat i la vida”, les nostàlgies del món actual em diuen que han de ser la base de la filosofia de l’existència humana. El famós arbre de la vida, el de la poma símbol de l’amor, l’arbre de la solidaritat humana. Gràcies, Mn.Pere Ribot per asquest poema.

JOAN SALA VILA

dijous, 4 d’abril de 2013

Humanisme vers transcendència

Contràriament a la manera d’actuar dels humans que acostumen a divinitzar els seus herois, l’evangeli ens presenta el seu personatge central amb un amplíssim sentit de’humanisme ple d’humilitat i senzillesa però ric i engrescador amb l’objectiu a assolir. La perfecció, en camí i l’assolida, té per objectiu la felicitat, temporal en un primer pla i aterna en el definitiu. Aquest personatge que no és altre que Jesucrist centra la història amb aquestes paraules: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Ell és el model i convida a que cadascú sigui camí, veritat i vida en l’autèntica dimensió humana que acaba en la transcendència, en el regne de Déu. Aquest regne no és aliè a la vida dels humans que gaudeixen d’instruments per bastir l’espai humà, essent un d’ells la política. Construir l’espai humà és una empresa transcendent en la que tothom hi és necessari i ningú és imprescindible. La vida del Crist, ja des d’el seu naixement és un alliçonament vers on ha d’anar dirigit el lideratge i com ha d’acceptar-se. L’evangeli ens adverteix quina és la personalitat del veritable líder,que gaudint de totes les condicions humanes, no pot oblidar la seva dependència del ser superior del que ha rebut el manament de contruir el regne dels humans. Des d’una visió humana la concepció de Jesús és conflictiva al no ser concebut amb una relació conjugal. Però tot el procès de la gestació, igual al de la resta dels humans, ens ha de fer pensar en l’excel·lència de tot el procès vital. Però en el cas concret de Jesús durant el procès de gestació es produeix un fet revelador. La visita de la mare a la seva cosina Isabel provoca el primer contacte entre dos personatjes que seran capdals, Jesús i Joan. Des del ventre de les dues mares els dos fillets s’entenen. La seva vida anirà lligada al mateix missatge: el regne de Déu. Joan encetarà el camí del regne humà que Jesús portarà al diví. El mateix objectiu des dos punts molt humans. Un fet  no fácil d’entendre que els dos nou nats explicaran amb la seva vida i alló que és més sublim amb la seva mort. La gran característica d’un líder, saber morir per les seves idees.

JOAN SALA VILA