Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 26 de juny de 2013

La credibiltat del rei val una missa

El centenari del naixement del pare del Rei, Don Juan Carlos de Borbon, va valer una missa. Amb les circumstàncies actuals de manca de credibilitat i confiança fa mal pensar aquesta celebració, beneïda pel govern i part de l’oposició, ells que tan pregonen la separació entre política i religió, entre l’estat i l’esglèsia. I els màxims representants de la política espanyola s’hi van tirar de cap a la piscina. I van escollir la cerimònia central de l’Esglèsia Catòlica. La credibilitat de la monarquia “bien vale una missa”, recordant aquell “París bien vale una missa.” Aprofitar l’acte més important del catolicisme per donar un cop de mà a la recuperació de la credibilitat perduda, és als meus ulls una ignominiosa hipocresia política i religiosa. No acabo d’entendre com la jerarquía eclesiàstica ho acceptà. Celebrar religiosament l’aniversari del naixement d’una persona, sia un pobre, sia un rei, em mereix respecte i admiració. Però celebrar-ho religiosament en la intimitat. Si es vol celebrar políticament hi ha prou indrets i protocols. I alló que encara fa més vergonyosa la celebració és esbombar-la als quatre vents amb repicó de campanes. La religió i la política són inherents a la persona. Les institucions religioses i polítiques són les que no s’han de barrejar. Però tampoc es poden contradir en l’assoliment d’una convivència pacífica dels homes i les dones en la que ambdues hi tenen la raó de la seva existència. Les institucions separades sí, perquè en l’objectiu de la felicitat els camins són diferents, una és responsable de la persona natural i l’altra de la persona cridada a ser sobrenatural. Personalment, aquesta mena de procedir del govern i la jerarquía eclesiástica d’Espanya m’ha fet menys creible la seva autoritat.

divendres, 7 de juny de 2013

Catalunya, un dels pobles de la diferència

Els moviments de persones i la formació de noves col·lectivitats és una constant de la història. El ser o no ser és una norma del poder de l’existència i del potencial per estar i fer de cada conjunt de persones. El ser més nombrós o menys no és la base de la legitimitat. El respecte a les lleis naturals serà la raó del seu dret a existir, lleis, que la naturalesa compleix sense cap desviament i les persones porten escrites en la seva essència. Alló que cal és saber-les llegir. I aquí s’origina tota la problemàtica. Les limitacions humanes quan no es reconeixen i actúen com a veritats irreversibles provoquen caigudes des d’els penyasegats de l’egoïsme. La situació actual de la pell de brau n’és una proba prou clara. La Torre de Babel ens vol explicar el perquè de la formació de diferents pobles. Aquest fet ha estat i es una constant des de que les personesn tenen us de raó. I consequència d’aquest moviment evolutiu també es troba en les arrels de Catalunya. Hi ha una explicació de llei natural i una altra de llei històrica. Sovint la manipulació de la llei històrica desautoritza la realitat de la llei natural. I arriben els problemes. Problemes provocats per preteses forces globals. Més d’un imperi s’ha esmicolat i com a tal ha deixat de ser. Peró han subsistit les petites col·lectivitats que el formaven. La divisió d’Europa en diferents nacions n’és un bon argument. Una d’elles fou Catalunya amb una identitat i personalitat prou rellevant que un procés d’assimilació li va pendre amb la força de les armes. I actualment Espanya tremola perquè aquella força que la va fer gran ara li manca i un ai al cor l’atenalla pel futur que li espera. L’estat espanyol ha perdut el tren de la història perquè el voler ser el va obnubilar i no llegia correctament les normes de la correcta convivència dels pobles. I ho ha pagat i ho està pagant molt car. Fa mans i mànegues i es vesteix amb pell d’ovella, però el vestit la traeix. Les diferents nacions de la pell de brau reclamen els seus drets, una d’elles és Catalunya, drets que per raons de justícia històrica li donen força i li seran reconeguts. Un dels drets és la convivència en pau amb els altres pobles i amb més raó amb els pobles veïns i germans de mare.

JOAN SALA VILA