Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 31 de desembre de 2014

1 DE GENER DE 2015

M’agradaria ser profeta per poder predir la història del 2015. El 2014 ens ha deixat una base de probabilitats per intuir un xic per on aniran els trets. Avessat com estic a escoltar triomfalismes de futur dels polítics hispans malpenso, crec amb fonament, que el 2015 serà un any de solucions positives. La mentida per deducció és una pràctica que queda bé per enganyar la gent sobre tot en época de votacions. I el 2015 és un any electoral. La mentida amb pell d’ovella farà camí. I en farà universalment. No espero que la suposada Gran Europa esdevingui creadora de benestar per a tothom. En crearà, sí, per a uns pocs, aquells que ja el tenen i no l’han de conquerir, encara que ho fassin veure i es presentin com alliberadors. La gent senzilla i humil continuarà sent víctima dels diguem-ne, per correcció imposada, dels rics benefactors en potència. Europa és un benefactor en potència i es quedarà, així, en potència. Tindrà el poder i no l’exercirà. I dintre aquesta possibilitat, què farà Europa per la pau mundial? Algunes nacions vendre armes perquè es continui matant, perquè el negoci de les armes és, avui, molt rentable. Ho podriem preguntar al ministre d’economia espanyol. Per què Espanya ven armament. Em direu, que amb la mirada posada en la pau, el Parlament Europeu va aplaudir moltíssim les paraules del Papa Francesc. És veritat, però només va aplaudir, per què, pot el parlament aturar a certes nacions europees vendre armes a l’Orient Mitjà? Evidentment que no. Per què tenen la paella pel mànec. Dissortadament la guerra continuarà igual o pitjor en els països on és l’instrument de domini per imposar voluntats que no són les del poble. I continuarà perquè dissortadament la mort és, encara, moneda de canvi per tenir poder i diners. És veritat que existeixen lluitadors per la pau, però no han arribat al poder i els hi tallaran tots els camins. Només si el poble esdevè l’autèntic poder humà podrem saludar l’esperança de la pau amb confiança. És possible? Sí, però l’enemic de les persones són altres persones, les menys, però les més poderoses perquè controlen el diner i per conservar-lo tenen les armes. La voluntat popular la fan servir per rentar-se la cara i dissimular. I aquesta manera de fer té la paella de la història actual pel mànec. I a  casa nostra, qué farem? Esperar? De moment, sí, pero penso que no serà tan llarga com els enemics de Catalunya volen. Per sort el diner no el controlen tot nomès els contraris, i la capacitat de produir riquesa, tampoc. I aquesta mancança del contrari pot esdevenir un bon company de viatge. Per altra banda la majoria silenciosa, tampoc ho és a favor dels contraris, perque en les seves votacions i manifestacions la majoria silenciosa encara és més majoria i aquesta circumstància pot suposar que és favorable a la majoria política favorable a la independència. Per aquesta i altres raons opino que la independència de Catalunya és més a prop del que els enemics desitgen. En una paraula cada dia que passa és més a l’abast de la mà catalana. I ho és perquè el poble majoritàriament ho vol. I aquesta voluntat popular i el control productiu de riquesa en mans  netament catalanes, acompanyades de la categoria cultural en el món  de la ciència, de la medecina, de la filosofía, de l’art, de la literatura i de la solidaritat lógica i racional li donen a Catalunya raons irrefutables dels dret a ser sobirana, lliure i independent. I al marge de la política i de la cultura existeix un altre poder molt important que dóna la raó als catalans-catalans, la religió com ho palesen la majoria de creences existents a Catalunya i en especial, la més tradicional, encara que la resta del país pensi el contrari, la catòlica. Resumint, l’any 2015 serà l’any de passos molt importants i podria ser dels definitius. No perdem l’esperança, la fe és l’arma més poderosa a l’hora de lluitar a favor de les persones i del seu país.

dimarts, 30 de desembre de 2014

L’EVANGELI ÉS LA CONSTITUCIÓ POLÍTICA MÉS UNIVERSAL

No comparteixo que política i religió no han de barrejar-se. No es tracta de barreja, es tracta senzillament de coordinació.Encara que per coordinar i ha d’hav er barreges. I la política i la religió necessàriament han de coordinar-se per poder crear una autèntica convivència humana, que sense aquesta coordinació és impossible. El centre neuràlgic del problema el trobem en un mateix lloc, que no és altre que la persona. Ella és objecte únic de la política i de la religió. Si no s’entenen, el perjudicat, la persona. El mapa actual, el del segle XXI, el segle políticament més avançat, que no significa perfecte, és un mapa en el que la persona no és persona, és número, no té cap valor i per alló de la llei del més fort es pot fer el que es vulgui amb els febles. No és necessari alló tan repetit de les desigualtats i de les injustícies humanes. Rellisquen a qui no les pateixen i si les fan patir resulta que són benefactors de la societat. En el món actual no hi ha cap intenció humanament fonamentada per treballar per la igualtat de drets i deures, ni políticament, ni religiosament. Existeixen minories que malgrat la feblesa treballen i apunten a convertir-se en la solució, a fer de la persona la base de l’organització de la, convivència universal. La única constitució  existent que pot reciclar i ordenar políticament i religiosa la societat és l’evangeli. N’estic totalment convençut. No hi ha cap constitució al món que defineixi amb tanta claretat quina és la missió i la funció de la humanitat. Ja sé que l’objectiu primordial de l’evangeli és el Regne de Déu, però aquest Regne l’han de conquerir las persones amb les seves vides i abans de ser eterns han de conseguir ser temporals perfectes, abans de ser divins han de conseguir ser humans dignes i justos. És im possible el Regne de Déu sense conseguir el regne dels humans. I l’evangeli en aquest respecte és prou clar. Ja sé que se’m dirà que bec a galet, que no estic bé de cap. No em preocupa. Jo només veig, que a través de la llarga història, els humans, encara, no han descobert quina és la manera d’assolir una convivència justa i verdadera per a totes les persones. Quan els homes s’han cregut déus, els desequilibris i les injustícies han estat més dominants i més extensos. En el règims en els que es prescindeix de la religió com opi del poble s’acaba convertint al poble en el foc que crema l’opi. Els estats que es proclamaven catòlics, després d’una guerra no complien la llei del perdó, ni la de l’mor més gran que és estimar els enemics. Només la religió que neix de l’evangeli ensenya a perdonar i estimar en justiícia i veritat. Es compleix aquesta norma en les constitucions mundials del segle XXI? Oi que la resposta és no? Què hem de fer?  Personalment penso que la primera condició indispensable és que els poders polítics i religiosos es coordinin humanament, perquè els objectius de la política i de la religió són les persones i amb consequència la seva obligació és coordinar tots els factors constructors de la convivència d’acord amb la seva peculiaritat. El treball, la ciència, l’art, l’economia, el joc, l’esport són factors constructors de convivència que afecten directament al ser humà i la política i la religió, si veritablment compleixen la seva funció, han de coordinar els moviments i les accions d’aquests factors perquè arribin a tothom de veritat i amb justícia.I acabo amb l’exemple del cos humà on cada membre té una funció si es desenvolupa correctament la persona se sent feliç i digna. Si algun órgan o membre no compleix, la persona emmalalteix. Actualment la humanitat està malalta. No es troba solució malgrat conèixer la causa, la corrupció. Perquè, segons el meu entendre, perquè ni la política, ni la religió compleixen amb els seus deures bàsics humans. Procurarè desenvolupar més aquest tema.

dissabte, 27 de desembre de 2014

CANT DEL CIGNE POLÍTIC

Les circumstàncies històriques del moment, sovint, li donen a les paraules un sentit, fins i tot, contrari al que s’està anunciant. En una situació de crisi, que afecta generalment a la gran majoria de la ciutadania, afirmar que la crisi està superada i que ha començat la normalitat, no és nomès una gosadia, que jo no entenc, sinó el cant del cigne moments abans de la seva mort, en el cas a que em referiexo de la mort política. Un cant que tenia tota l’aparença de tapar els greus problemes que castiguen a la pell de brau, citats d’esquitllada, com la corrupció, que es vol dismular, l’augment de la població pobre, l’aparició d’un nou partit polític que ha despertat confiança en un gran col·lectiu de la població, els moviments ciutadans contra la política del govern i a un nivell molt important el dret a decidir, sobre tot a Catalunya, en un procès cap a la independència. Quan en un discurs dirigit als ciutadans, aquests problemes es presenten a segon terme, es produiex un signe d’incapacitat i una visió d’una devallada política de poder, que no s’hi troven arguments per mantenir-lo. Però alló més greu encara és afirmar que s’està disposat a dialogar de tot, menys del problema polític del dret a decidir. Per què? Em fa pensar, i crec no equivocar-me, que no es tenen arguments convincents. I aleshores davant la impotència política del diàleg es fan promeses, per a la majoria ridícules, d’un augment de les pensions que suposaran cobrar tres euros més, que amb prou feines n’hi ha per pendre un café. I també es prometen millores de relació amb Catalunya, quan aquesta relació no ha estat mai flúida i d’acord amb la llei, amb prou feines. Parlar de millorar el finançament de les autonomies perdonen els interessos dels prèstecs, prèstecs que s’han fet amb diners pagats abans per elles és un contra sentit incomprensible. I referent a Catalunya no es té la dignitat de respectar al seu President acusant-lo d’un fet, que respon a la voluntat popular, com si fos el culpable del malestar existent. Ha fet mai el President del Govern un exàmen de consciència sobre si ha obrat en justícia o no amb el compliment de la llei envers Catalunya? Les aparences donen a entendre que no. I no parlem del tractament judicial contra polítics catalans acusats de corrupció, quan alló primer que haurien de fer és analitzar la culpa del sistema en la proliferació de fets corruptes. Perquè la base d’aquesta plaga rau en el model polític, que de democràtic només en té el nom i les aparences. Amb aquesta base afirmar clamorosament que la crisi està superada només té una tendència, el cant majestuós del cigne presagi, de la seva mort. La dignitat de vida d’una nació vol fets, no paraules sense fonament.

dijous, 25 de desembre de 2014

AVUI ÉS NADAL, ON SÓN LES BONES NOVES?

No dubto gens de les persones de bona voluntat en les seves celebracions del Nadal però la pobra imatge de mils de  milions de persones que no poden celebrar l’esdeveniment amb la dignitat social que es mereixen em parla d’una part de la humanitat que no és bona gent. Els pobres amb la seva pobresa poden ser dignes persones malgrat el mal tracte de la societat. Però no és només la pobresa. Els milers de morts de cada any per culpa d’unes guerres totalment injustes esdevenen un altre argument per acusar a una bona part de la societat de gent dolenta. I curiosament aquesta gent dolenta és la que celebra la festa amb més magnificència i solemnitat. Contradiccions de la història. Un missatge, que es lliurà al món perquè tothom gaudís de la veritat i de la justícia, ha estat i és en les grans esferes dels poders contradit i menys-tingut. El resultat real i comprobable ens diu, que avui, la persona només és un número i que només es valora pel “tanto tienes, tanto vales”. I la política actual arreu es preocupa prou perquè “no tengas” i així “no vales”. I a nivell polític el Nadal és una anècdota per fer diners i desacreditar la persona. En aquesta situació de pobresa i mortaldat continuada podem parlar de bones noves? Hi ha dos nivells, potser tres. A)polític, B) religiós C) económic. Penso que els tres nivells esmentats són els grans i màxims responsables. Els acuso obertament d’haver traït el missatge evangèlic, missatge que a nivells humils, sortosament, hi ha persones que compleixen i són la llum d’esperança d’un món  millor. Però aquestes persones són arreconades i, sovint, maltractades pels tres nivells esmentats. Malgrat tot, n’estic convençut, que tard o d’hora, elles portaran la pau al món. Persones escampades arreu i que lluiten amb el risc de la seva vida. Elles sí, que compleixen les paraules de Jesús a la Samaritana: d’ara en endavant només adorareu al Pare en esperit i veritat. I entre aquestes elles s’hi descobreixen catòlics, cristians, jueus, musulmans, hindús, sintoistes, ateus, agnòstics i fins i tot persones senyalades amb el dit com persones de la vida, en el sentit pejoratiu. I són totes aquestes persones les que canviaran la imatge de la humanitat i la faran, conscientes o no, més evangélica, perquè agradi o no al gran poder, l’evangeli és la millor constitució política de la humanitat. La celebració del Nadal és el record del camí que les persones de bona voluntat fan cada dia per portar la pau verdadera al món. Els grans poders es trobaran amb l’obligació de baixar el cap i obeïr la veu del poble, que encara que se sigui creient, és la veu de Déu. Perque el món global autèntic és a la terra exactament el Regne de Déu que s’anuncia en la Festa de Nadal.

dimarts, 23 de desembre de 2014

JO TAMBÉ VAIG VOTAR EL 9N.

El meu vot, com el de tots els catalans que exerciren el seu dret, va ser voluntari, lliure, meditat i conscient. Conscient d’exercir el dret de llibertat d’expressió. Una demostració de la bondat de la diferència. Portar la contrària no és ser enemic de ningú i manifestar disconformitat contra la llei és un dret i moltes vegades un deure. Les lleis humanes són fruit de la voluntat i pensament de persones, no de totes les persones de la col·lectivitat política que s’auto-legis-la. I la Constitució Espanyola n’és una proba. Prop d’un quaranta per cent no la va votar. Trenta anys desprès obliga a un trenta per cent i escaig que no tenien dret a vot i que en l’actualitat no hi estan d’acord. I aquesta és una circumstància prou remarcable per pensar en l’adaptació del text constitucional al segle XXI, quan el encara vigent és més propi d’un règim ademocràtic que no pas democràtic. Una Constitució que serveix de base política, que no legal, per prohibir un dret natural com és el d’expressió, és una Constitució desfasada. Però independentment de la constitucionalitat o no, el procediment suposadament legal contra el govern de Catalunya per organitzar la votació del 9N el considero un  producte de les restes dictatorials de l’antic règim que troba en el NO continuat la solució incapaç de defensar en un diàleg. El tema del diàleg és la base del mateix, negar-lo és menystenir el fonament democràtic. La por a dialogar, fins i tot amb el pitjor dels enemics, és el principi d’un desgovern que ha de retornar a la dictadura, emparada en les armes, per mantenir la seva autoritat caiguda en descrèdit. Jo vaig votar el 9N perquè crec en la democràcia i perquè l’esdeveniment era resultat de la voluntat popular. I la voluntat popular inclosa la de la majoria silenciosa que tan li agrada al partit del govern, que no recorda, perquè no podria manipular, que darrere dels vots que li van donar el poder també hi ha una majoria silenciosa i d’acord amb la seva filosofia hauria de dimitir i donar pas a unes noves eleccions. La majories silencioses poden i de fet esdevenen un boomerang per a qui s’hi empara per tenir raó. Defensar amb un vot la meva oposició a una llei no vol dir que la imcompleixi, simplement significa que en desitjo una altra de millor o al menys millorar-la. Personalment acusar judicialment a responsables polítics, que no fan res més que escoltar la veu popular i consultar-la, és viure en temps dictatorials i no en democràcia. Defensar la unitat d’un estat no suposa impossibilitat de defensar la independència d’una nació que per raons pròpies i legítimes no vol continuar pertanyent-ti. I el meu vot el vaig emetre perquè penso que és un dret natural que cap llei humana pot deslegitimar. Per aquesta raó vaig votar SI Si i per aquesta raó he escrit aquest comentari.

dilluns, 22 de desembre de 2014

La llibertat d’un poble comença en el seu naixement

Dissortadament la imatge mundial del segle XXI està marcada per massa nacions esclaves, malgrat que en aparença sien lliures. Es perverteix la paraula nació sofocada per la paraula estat. Avui no són les nacions definidores d’identitats, són els estats. I un estat és fruit del poder, neix del poder i en la seva formació intervenen les armes com arguments convincents. Quins són els estats del segle XXI que respecten els drets de les nacions. Succeiex alló de les mentides que promulgades com veritats passen a ser’ho amb les consequències corresponents. Es perverteix la veritat. I tot amb l’adoctrinament del poder per el poder, ja sigui polític, religiós o econòmic, que són els tres poders que en l’actualitat impossibiliten una convivència en pau malgrat se n’omplin la boca de ser lluitadors per la pau. El seu orígen no els permet filosofar correctament perquè no ho fan sobre els tres procesos del ser, estar i fer. I el procès del ser, estar i fer són substancialment i essencial de les persones, en qualitat d’éssers humans, de ser humanitat amb tots els drets i deures que comporta, un d’ells el d’organitzar-se. Heu reflexionat mai sobre la paraula nació?  És una paraula que pel seu origen significa acció de nèixer i obeeix unes lleis naturals que cal respectar perquè el nou nat es desenvolupi amb  naturalitat. Les normes fonamentals de l’organització política es basen en els orígens dels éssers i contradir les normes que els regulen és desequilibrar la convivència humana. Els pobles neixen, es configuren amb uns signes diferencials que indiquen com s’han de moure per assolir, en cada moment de la seva existència, aquella maduresa que els declara perfectes. Desviar aquest procès amb imposicions desvirtuadores d’una realitat per aconseguir-ne una altra de diferent, deslegitima per dret natural el fet polític, que amb el temps, es demostra impostor. Les diferències creades per la naturalesa no són destructives per elles mateixes, són constructives en base a relacions de progrès conviscut amb un diàleg intercultural respectuós. El naixement marca de sortida l’orientació de la globalitat individual per bastir la globalitat col·lectiva. Les raons de força són les responsables dels desordres de convivència en el món actual. Els drets es fonamenten en l’immobilisme d’unes lleis fetes per éssers efímers que contraposen la seva configuració de persona a la de la col·lectivitat organitzada al marge d’alló que és natural. Donar a les lleis humanes, com s’està fent en l’actualitat, un caràcter gairebé dogmàtic no és res més que desnaturailtzar la veritat històrica inspirada per la natura en els seus orígens. Tota persona és per ella mateixa humanitat, i com humanitat la seva constitució i funcionament és un model per constituir col·lectivitats que esdevinguin veritables models de convivència. Se sent a dir que per un bon desenvolupament personal és fonamental un auto-coneixement integral. Aquest mateix principi és vàlid per a les col·lectivitats constituides, conegudes com a pobles o nacions. Els estats són fruits no sempre naturals de relacions humanes. I no ho són perquè la persona passa a un segon pla i a esdevenir gairebé una esclava. La pau mundial no s’assolirà mentre en el món hi visqui una persona que no se senti lliure. I hi serà si no té dret a intervenir en el funcionament convivencial de la seva col·lectivitat, poble o nació. La llibertat integral de les persones és esencial i amb ella la llibertat i in dependència de les respectives col·lectivitats. Catalunya pels eus orígens, la seva composició humana i la seva filosofia de la història té tot el dret a la llibertat política i a la independència.

dijous, 18 de desembre de 2014

LLUITEM CONTRA LA POBRESA

Mans Unides, ONG, treballadora per la pau al món, convençuda que la pobresa és la gran culpable dels desequilibris socials i per llògica de les guerres, llença pel 2015 una consigna urgent: lluitem contra la pobresa. Totalment d’acord. Però com s’hi ha de lluitar? Les polítiques actuals no lluiten contra sinò a favor. Les paraules poden dir, però els fets demostren. Permeteu-me un incís. Tot alló que es comença contra, normalment acaba agreujant el problema que es vol desarrelar. Un exemple les polítiques actuals a nivell mundial. La lluita no ha d’anar contra sinó a conscienciar la pobresa. El món actual, en general, no té consciència d’alló que és la pobresa, la pot viure. Falta consciència tan en els que la pateixen, com en els que no. I aquests segons són els que menys. Tenir consciència del significat de ser pobre defineix una postura davant del diner. I aquesta postura, dissortadament per ambdues bandes, és molt negativa, principalment per la banda rica. Si existís una autèntica consciència sobre la pobresa es compliria aquella benaurança de l’evangeli de benaurats els pobres d’esperit perquè d’ells és el regne del cel. I el regne del cel a la terra no és altra realitat que el benestar universal i la dignitat humana de totes les persones. I quan dic dignitat també amb refereixo a les més riques perquè, amb fets a la vista, són les menys dignes. La dignitat no la donen ni els càrrecs, ni els diners, la dignitat és una qualitat exclussivament humana, i un pidolaire pot ser, i moltes vegades ho és, més digne que un  multimilionari. Tenir consciència de la pobresa no és altra cosa que donar als bens materials, el diner n’és, la seva funció de servidors de la dignitat de les persones. I aquesta funció no es compleix. I la demostració rau en com està distribuída la riquesa avui, segle XXI. La meitat de la riquesa mundial està en mans de tres centes families, sent generosos dues mil persones, i aixó que és en comparació als set mil milions d’habitants del planeta?  El 20% de la població en controla el 80% de la riquesa i el 80% dels habitatnts del planeta s’han de conformar amb el 20% dels bens. Podem parlar de consciència social de la pobresa? A Europa ens omplin la boca de la necessitat d’aquesta lluita que Mans Unides planteja, però la política econòmica d’Europa  cada dia produeix més pobres. I no parlem d’Espanya, un exemple de la demagògia democrática,  es vol demostrar amb paraules alló que els fets desmenteixen. Tenir consciència de la pobresa significa també valorar la dignitat de les persones a partir de les seves necessitats indispensables per viure i gaudir dels seus drets naturals, que inclouen els polítics, el religiosos, els culturals, els económics i els socials. Pot tota la humanitat actual satisfer dignament tots aquests drets? La resposta és no. I la conclusió demana que es controlin els motius de les desigualtats de tot ordre. Sóc conscient que lluito contra una roca, que es creu indestructible. Però, les roques també son esmicolables. I també sóc molt conscient que la naturalesa sempre fa justícia. La naturalesa és universal, com la justicia. Té un mandat universal i el compleix. Universal no és absolut, però hi depèn. No és just que mils de milions de persones se’n vagin d’aquest món amb la misèria patida i tampoc ho és que se n’en vagin el dominadors del diner culpables de la misèria. Jo crec en la justícia universal absoluta. És una filosofia totalment humana però també, per humana, transcendent. I la transcendència, per a  mi, és divina.

dimarts, 16 de desembre de 2014

QUAN EL PODER ES VEU INCAPAÇ…

Tenir recolzaments per assolir objectius positius no és nomès desitjable sinò convenient i necessari. Però no sempre la necessitat de recolzament es deu a una ajuda complementària sinò pot produir-se per incapacitat palpable de la persona que ho demana. I alehores ens trobem davant d’una incompetència i del desenvolupament d’una funció pública per a la que no s’està degudament preparat. I quan aquesta demanda deriva per invalidar un poder contra el que no tens arguments, la incompetència demana substitució. L’enfrontament de poders per deslegitimar l’altre no és nomès una contradicció democràtica sinó un crit que clama al cel per inutilitat de decissions. Demanar ajut a certs elements del poder econòmic per contradir el seu superior polític autonómic des de l’estatament estatal és una declaració prou clara d’incompatibiltat. Demanar ajuda a un súbdit econòmic perquè desacrediti al seu superior polític, des d’una instància superior, em podeu dir si és legal, lícit, legítim, ètic, democràtic i humà? Aixó és el que ha fet la Senyora Cospedal demanant a empresaris catalans que desautoritzin al President Mas. Aquest comportament en un estat democràtic només té la valoració d’una pràctica política corrupta. I a la pell de brau aquesta manera d’actuar és massa freqüent i sovintejada. Quan des de les instàncies superiors em parlem de política anticorrupció no me les crec perquè els fets em donen la raó. Una política que no sap afrontar els problemes per greus i difíccils que sien, és una política corrupa o incapaç. Són massa sovintejades les maniobres amb finalitats descriminatives per guanyar. Sra. Cospedal, políticament el problema que Catalunya planteja a l’estat és històricament legítim, filosòficament la defensa dels seus drets, humanament l’exercici de la seva identitat i políticament un deure. La política no pot ser mai la destrucció d’una persona, encara que només sia una, perquè qualsevol persona porta en ella mateixa tot el pes de la humanitat, perquè ella és humanitat. I negar-ho és contradir la natura en la seva base. Demanar a una part del poder econòmic, d’aquell que es pot manipular, és reconèixer la pròpia incompetència per conduir la història actual. I el camins actuals de la història afavoreixen els pobles per damunt dels estats. És el concepte actual d’estat que nega els drets dels pobles, per una raó molt senzilla, perquè l’objectiu històric és tornar a la persona tot el seu poder, respectar la seva integritat. Perquè una persona integral és el model irrefutable d’alló aque avui s’anomena globalització i la globalització només es pot fer essent el centre la humanitat, no el diner. S`ha de començar per la base i la base és el ser humà. La humanitat tota, no una part. És la lluita contra el model actual que és económic, no humà. Els drets de totes les persones són superiors als drets del diner. El diner és un  servidor de tota la humanitat, no d’una part. I mentre sigui d’una part, s’està validant el crim de lesa humanitat.

diumenge, 14 de desembre de 2014

LA MARATÓ DE TV3, LLIÇÓ I RETRET POLÍTIC

Pensar en el significat i la bondat de la Marató de TV3 em porta a conclusions contradictòries si l’analitzem des de vessants diferents com són el poder i el civisme. Si les reflexions tenen per base el poder, alló que primer em dicta la meva capacitat de raonar no pot ser més negatiu. Si la reflexió té com objectiu la parrticipació ciutadana, només hi trobo motius de felicitació. En una paraula el poder i la ciutadania estan en pols totalment oposats. La solidaritat, quan de veritat és solidaritat, no imposició, és sempre digne de les millors lloances. La solidaritat ciutadana quan és fruit de la voluntat popular és un acte generós i lloable i quan és resultat d’una necessitat sobrevingvuda per negligència del poder, aleshores és una lliçó i una acusació. No és cap secret que la política sanitària, sobre tot en la vessant investigadora, és deficitària i consequentment causa de malalties que es podrien evitar. La salut ha de ser el primer objectiu de tot governant. Ho és a la pell de brau? El tractament no és igual per a tothom. Mentre existeixi un ciutadà mancat d’aquest servei, políticament s’incompleix el primer manament de la dignitat de les persones. La realitat de malalties d’alta causa de mortalitat, com les del cor i  el càncer, necessiten no només excel·lents especialistes sinó també eficients investigadors. I aquesta segona vessant, imprescindible per lluitar contra les malalties d’alt risc, necessita en gran manera un recolzament econòmic que permeti treballar còmodament als investigadors. I, avui dia, a casa nostra, la investigació mèdica és possible, en malalties greus, gràcies a la solidaritat ciutadana. Solidaritat que acusa les altes institucions de l’estat perquè són elles les primeres i darreres responsables de la salut dels seus ciutadans. La solidaritat, que per a moltes persones suposa treure’s un mos de pa de la boca, és meritòriament molt valuosa, recordem el fet evangèlic d’aquella pobra dona que col·laborava amb el diner que necessitava per viure, al costat dels grans rics que donaven engrunes de les seves riqueses. Les meves paraules volen dir que no cal la solidaritat ciutadana? De  cap manera, però aquella solidaritat que no cal és la produida per la negligència de qui té responsabilitat i no la compleix. En aquest aspecte a Catalunya la Marató de TV3 representa aquella solidaritat responsable i denuncia com seria la sanitat pública si els seus responsables polítitcs  practiquèssin la solidaritat però, abans, la justícia, que és un deure contret per la responsabilitat que els hi ha atorgat la ciutadania. Matrícula d’honor per a la solidaritat ciutadana i suspens per a la justícia governamental, que no té diners per a la salut i carrega sobre els ciutadans mils de milions per una gestió nefasta tant política com económica, durant trenta anys.

dissabte, 13 de desembre de 2014

UNITAT, QUÈ SIGNIFICA?

Invocar unitat, avui, s’ha convertit en un argument manipulador per negar la veritat de l’altre i imposar el pensament únic, no l’universal, sinò l’individual i particular. La unitat no és mai un conglomerat, un conglomerat és un conjunt d’elements que no necessàriament són del mateix signe, que individualment són unitat però agrupats formen una altra grup, que com a grup pot ser únic, una altra unitat, amb objectius diferents que poden contradir sovint els particulars de cada element. La unitat d’un grup no es defineix pel conjunt que formen sinó per la raó der ser. I la raó de ser, quan perverteix les individualitats agrupades, deslegitima la raó del grup. La unitat d’un grup es fonamenta en el respecte de les individualitats i en l’assoliment dels objectius que han propiciat l’actuació conjunta. I una actuació conjunta presuposa acords individualment acceptats en benefici de tots. Un exemple d’unitat ens el dóna l’aigua que quan la unió és constant existeix l’aigua però quan els elements se separen, l’aigua desapareix. La unitat dels elements obeix a un objectiu concret, eliminat l’objectiu s’elimina el tot. I el tot es mantè unit si es respecta la peculiaritat de cada element. Si en la constitució de l’aigua s’hi elimina, per exemple, l'hidrògen, no hi ha aigua. Mantenir la peculiaritat de cada element és essencial per a la continuitat del grup format. En política, qué significa unitat? Òbviament l’element fonamental és la persona i la formació de col·lectivitats depen de la voluntat de cada persona que la forma. Una col·lectivitat pot esdevenir una nació perquè així ho decideixen els components de la col·lectivitat. Un grup de nacions poden formar un estat, si s’acorda mútuament. Un estat és resultat d’una voluntat, si voleu de la força de voluntats que ho decideixen. Però els estats no sempre han estat formats per la força de voluntats sinò tot el contrari per la força de les armes, o si es vol, per la força d’uns pocs imposada per les armes. Tornar a l’orígen no sempre és fàcil i molt menys quan l’estat s’ha mantingut durant anys i segles, com el cas d’Espanya. Es pot donar el cas que per raons humanes s’hagi superat la força de les armes i amb la força de les voluntats de tots els col·lectius es decidieix constituir-se per dret en un estat. Un estat que es compromet a ser respectuós amb totes i cadascuna de les col·lectivitats que el configuren. Dissortadament no és aquest el cas d’Espanya amb Catalunya. I per aquesta raó Catalunya té tot el dret de recuperar ser una col·lectivitat independent de l’estat espanyol i per contra pot actuar unitàriament amb la nació amiga, Espanya, en força aspectes. Pot existir unitat de funcionament per unitat de criteris essent col·lectivitats polítiques independents. Un estat pot ser un conglomerat de nacions. Mantenir el conglomerat, com l’aigua, depen del respecte als seus components, quan se’n maltracta un, es desfà la unitat i per consequència el conglomerat. La base de tot rau en el respecte a la unitat fonamental que és la persona. Les unions polítiques són voluntats de persones, que és quan són vàlides.

dijous, 11 de desembre de 2014

EL NADAL EN TEMPS DE CRISI

El missatge del Nadal és prou clar, però nomès l’egoïsme humà l’enfosqueix i procura eliminar-lo amb una hipocresia tan extrema que fa veure que el celebra i ajuda a celebrar-lo. És la gran contradicció del temps. És veritat que tothom, tothom, té dret a la felicitat i al benestar. Però si el dret és de tota la humanitat, perquè no el pot gaudir tota la humanitat? Perquè aquella part de la humanitat que ha de vetllar pel respecte dels drets humans no compleix amb els seus deures. I qui són? La meva filosofia de l’ordre social em diu que la persona és per naturalesa política i religiosa. I que aquesta condició, una part de la humanitat té l’obligació de vetllar-la perquè totes les persones, homes i dones, se’n beneficien. Són els responsables polítics i els responsables religiosos. Les autoritats, com se’ls reconeix. El benestar material de la persona és competència dels polítics i conseqüentment la culpa que una gran part de la societat, avui, estigui molt afectada per la crisi és culpa d’ells i responsabilitat que la naturalesa els hi exigirà en el seu moment. És una irresponsabilitat, que amb una manca de sensibilitat extrema, s’omplin el espais publicitaris de propagandes que alló que busquen és vendre més, independentment de qui compra. I moltíssima gent humil treu forces d’on no n’hi ha per celebrar les festes, especialment aquelles famílies pobres que volen que els seus fills siguin feliços. Però en la societat actual també hi ha gent extraordinàriament bona i responsable, però permeteu-me una lectura crítica. La millor de les felicitacions i benaurances per aquestes persones però per contra l’acusació més directe per els governants, que es beneficien de la feina dels altres a qui no correspon, i se n’haurien de donar vergonya de la seva incompetència, perquè massa dels seus subordinats no poden celebrar el Nadal com els hi pertoca i aquells que ho poden celebrar és gràcies a la solidaritat d’una part de la societat que creu, essent o no religiosa, en el missatge de Nadal, pau als homes de bona voluntat. No sóc contrari a les celebracions, però sí, a les disbauxes i molt més en temps de crisi, que no ha provocat el poble senzill sinò el poder del diner consorxat amb el poder polític. Ens diuen que no hi ha diners. Per els pobres, no. Un exemple, el ministre va dir fa pocs dies que la solució de Bànkia fou un error, però que avui és la solució. Una demostració del concepte que és té de la política i del seu funcionament. Liquidar la majoria perquè la minoria visqui sense problemes. Òbviament la solució del gran problema mundial, que fa aigües per tots costats, no està en el diner, sinò en quelcom molt més important, la dignitat de les persones. I la dignitat no la dóna, ni el càrrec, ni la riquesa, sinò la persona íntegra, física i psíquicament i aquesta condició la política d’avui no la garanteix i és la única i gran responsable. Quants polítics d’avui són capaços de demanar perdó i reciclar-se? Es poden comptar amb els dits d’una mà. Hi ha una solució. La filosofia política de l’evangeli. Convido a meditar-la. Volem un Nadal venturós per a tota la humanitat? Doncs, mans a l’obra.

dilluns, 8 de desembre de 2014

LES FESTIVITATS DE LA MARE DE DÉU UN FET GLOBALITZADOR

La festa de la Immaculada Concepció m’ofereix l’oportunitat de reflexionar des de la religió sobre la convivència a tots nivells, tan religiosos, com polítics, culturals, econòmic i socials. El món catòlic presenta innombrables patrocinis de la Verge Maria amb noms diferents però en referència a la mateixa persona. Només la manipulació humana hi aporta enfrontaments on només hi ha la verdarea unitat. Espanya és un exemple de diversitat d’invocacions marianes sense que teològicament hi existeixi cap contradicció de fidelitat a una mateixa persona, la Mare de Jesús. Però és trist, que a vegades, les diferents invocacions marianes esdevinguin motius manipuladors com si es referissin a diferents persones. Tant Mare de Déu, és la Verge del Pilar, com la Mare de Déu de Montserrat, Nostra Senyora dels Desemparats, Nostra Senyora de Guadalupe o Ntra. Senyora de Valvanera, advocacions de la Verge en diferents Comunitats Autònomes. Una llarga llista podriem presentar de les advocacions en cadascuna de les provincies espanyoles, com per exemple el Pilar, de Saragossa, Covadonga, d’Astúries i a nivell internacional, Lourdes (França), Fàtima (Portugal), Nostra Senyora de la Presentació de Quinche (Equador) i festes de l’Esglèsia Catòlica, com l’Anunciació, l’Assumpció, la Presentació, la Immaculada Concepció. Un nombrossíssim catàleg de noms d’una mateixa persona. I tots aquests noms palesen un motiu i una realitat històrica que aporten valors afegits al valor original i principal que és el de la Mare de Déu. Dissortadament les persones som culturalment tan deficitàries, massa sovint, que no sabem distingir el gra de la palla i  trobem diferències de base on només hi ha simples accidents. Aquesta circumstància explica generalment una filosofia de donar més importància a les fulles que a l’arbre en el seu conjunt. Les diferents advocacions ens expliquen la universalitat  de la Mare de Dèu i, a la vegada, les diferents maneres d’honorar-la d’acord        amb situacions o comportaments històrics que li han aportat un sobrenom. En un pla més col·loquial és com aquella persona, que en certs indrets o moments, no se la cita amb el seu nom propi sinò amb el seu “motiu” i  no per aixó deixa de ser la mateixa persona. Les circumstàncies de diferent ordre comporten i imposen diferències en la identitat sense deixar de ser, en les persones, humanitat i en les col·lectivitats, societat. I per aixó les diferències donen nom i cognom i defensen els detalls diferencials de comportament particular sense traïr el comportament universal. Els pobles són aixó, comunitats o nacions amb unes diferències que els hi donen personalitats i una manera personal de defensar i practicar els seus drets conservant els seus fonaments humans i socials. Les dieferents maneres de celebrar les seves festivitats l’Esglèsia Catòlica no significa una fragmentació de la religió sinò una reafirmació des de diferents vessants. Penso que és un exemple prou valuós per poder treure’n conclusions. La universalitat i les individualitats, una exigència histórica necessària i indispensable. Exigència dissortadament massa sovint manipulada per canviar el sentit de les paraules, dels fets i de les circumstàncies en la sesa base.

 

diumenge, 7 de desembre de 2014

“AL PRINCIPI EXISTIA EL QUI ÉS LA PARAULA” (Joan I, 1.)

“És difícil parlar amb qui vol marxar d’Espanya” (Mariano Rajoy). Quan no és vol dialogar el problema no és superficial, ni només d’intencions, és molt més profund, no s’és paraula, en definitiva es renuncia a ser persona. Perquè la paraula és la persona. “La paraula estava amb Déu, i la paraula era Déu”. Sóc conscient del missatge de les cites evangèliques. Sóc conscient del profund significat religiós que impliquen. Però també ho sóc de la realitat humana, plena d’implicacions divines. Continuant l’argumentació de l’evangelista, llegim: “ En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes”. Un pas més en la definició de la grandesa i de la realitat humana. Hi afegeix:”La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”. Una filosofia transcendent de la dignitat humana. Dignitat humana que res pot ofegar, ni el no res, la total foscor. Però dissortadament alló que no poden fer les circumstàncies exteriors, ho pot arribar a fer la persona humana. Ella amb el seu comportament pot destruir la paraula, que no és altra cosa que destruir la humanitat. La paraula és, el fet de no situar-la, el fet de no emprar-la, és ofegar-la i amb ella les persones que són paraula. I aquest comportament és greu. La paraula, instrument de relacions humanes per difícils que sien, fa lluir la llum en la foscor. Fa trobar solucions on hi ha problemes. Fugir dels problemes no volent-ne saber res és una manera d’ofegar-se com a persona, sia la que sia la dignitat civil, política  o religiosa que l’empari. Les dignitats polítiques han de fer honor a la dignitat de ser persona, que és anterior a tota forma de convivència política. Quan no hi ha llum  per entendre la solució d’un problema és perquè la paraula no hi és, que és el mateix que dir “no hi ha persona” i aleshores el diàleg sí que és impossible. Sr. Rajoy, les dignitats polítiques, religioses i socials són per crear la llum, no la foscor. I si la dignitat política és incapaç d’il·luminar el seu espai assignat, significa que la dignitat és suposada, no és real, i aleshores és improductiva, no és útil a la societat. La paraula, el fet de ser persona, és la primera condició per a tota mena de convivència. Les formes de convivència són diverses i nomès la llum, les fonts lluminoses que són les persones, les fant verdaderes, útils, creatives i autènticament humanes. Negar el diàleg per difícil que sia és l’instrument ideal per destruir convivències. I aquesta és la realitat actual de la pell de brau.

dimecres, 3 de desembre de 2014

LA DIFERÈNCIA ÉS NECESSÀRIA PER LA UNITAT

Quan escolto comentaris sobre la unitat, sovint em pregunto, tenim clar el sentit d’aquesta paraula? La paraula unitat té dues lectures prou importants: unitat és una mesura, que repetida progressivament ens dóna una quantitat, un punt de partida que ens fa entendre el significat de l’arribada. Però aquesta arribada no seria possible sense la participació de totes les diferències. La unitat no vol dir igualtat matemàtica o connjunt sense parts diferenciadores. La unitat de pensament independentista no significa que tots el defensem amb els mateixos criteris encara que el resultat final és el mateix. Metafòricament és alló que tots els camins porten a Roma. Alló veritablement important és l’existència de camins, l’existència de persones que volen la independència en el cas de Catalunya. La independència és un tot, però no una massa uniforme. És un tot conjuntat per persones que tenen diferències creativament distintes però que aporten al tot un valor unitari. La unitat de pensament independentista no significa que tothom el defensa amb els mateixos arguments. Alló que no és lógic és emprar realitats, com la pobresa, l’economia, la sanitat, etc. per anar contra la indepència quan les mancances adduídes en contra són precisament un argument a favor de la independència per què amb ella será més possible solucionar-les. El que està fent el govern d’Espanya en el camp de l’ensenyament, per exemple, és massificar, impedir que les individualitats puguin desenvolupar la seva creativitat científica, cultural, artística, económica i social. En aquest concepte l’estat espanyol ha perdut el tren de la història. Alexandre Deulofeu va escriure l’any 1934 un llibre titolat,CATALUNYA I L’EUROPA FUTURA. Afirmava “ la solució que propugnem és la confederació europea en la futura etapa de llibertat, absolutament necessari el princcipi d’autodeterminació de baix a dalt”. I es preguntava:”Com arribarem a la confederació universal? Quina ha de ser la futura organització  mundial? Evidentment, una federació voluntària de pobles lliures, dins de la qual tots ells tinguin la mateixa categoria, i per tant, la mateixa influència”. L’estudiós de l’obra del seu avi, Juli Gutièrrez Deulofeu, coneixedor de la seva filosofia, comenta “ I com s’hi arriba? Doncs bé, per la desintegració dels imperis i el subsegüent alliberament de les nacionalitats sotmeses”. Si obrim bé els ulls ens adonarem que és precisament el procès que viu l’estat espanyol. La independència de Catalunya és el primer fruit. Però hi ha una condició indispensable, la de ser intel·ligents, no només els polítics sinò els ciutadans. Els ciutadans que volen la indedpendència poden pensar diferent, però amb camins  diferents si la meta és la mateixa, l’arribada és segura. El benestar en els companys de colla és molt important per avançar i són necessàries moltes colles amb els seus companys.

dilluns, 1 de desembre de 2014

LA POLÍTICA NO ÉS MODEL DE SOCIETAT

El model democràtic de societat com convivència civil presenta un greu risc a l’hora de configurar com vol la societat el seu model de convivència. I es precisament la intencionalitat de bastir una forma de societat d’acord amb els principis de funcionament del partit en el poder i aixó socialment es greu perquè els partits no són, ni han de ser cap model de convivència, sinò treballadors de la convivència acceptada pels ciutadans. En un sistema democràtic en el que hi participen diferents partits, voler imposar un model de vida de partit en el govern significa comdemnar la societat a un continuat desequilibri i a uns diferències socials desorbitades. La necessitat de l’existència de diferents estaments, no significa que aquests estaments creen la filosofia única de la societat, sinò que són treballadors d’una filosofia volguda per la societat. La societat té una condició irrenunciable que és el canvi, canvi qu es coneix amb el nom de progrès. Dissortadament el polítics en el poder són excessivament conservadors i s’autoproclamen demòcrates pervertint els principis democràtics. La política en els seus inicis s’entenia com el garant de la vida digna. La vida digna de tots, dels amics i dels enemics. I la diferència entre amic i enemic es deu a que la política no ha complert amb la seva finalitat i la raó del seu ser. La política s’ha pervertit perquè s’ha negat a complir els seus principis. Dissortadament existeix un pensament massa extès que confessa que no hi ha res a fer. S’ha llençat la toballola abans d’hora. Però sortosament encara hi ha persones lluitadores de les libertats, personal, civil i social. La diferència de funcions no significa  llibertat sense límits, perquè la llibertat meva acaba on comença el dret de l’altre. Sant Pau en una de les seves cartes reconeix que no totes les persones desenvolupen les mateixes funcions, però totes les desenvolupen en benefici de tots. I aquest principi bàsic, avui, polìticament no és respectat. El poder polític, és un poder delegat, Jesús li va dir a Ponç Pilat, però la persona en el poder es creu un déu i actua com si gaudís d’un poder absolut. Però al costat d’aquesta pretensió que porta segles de funcionament, hi existeix un altre principi bàsic que és el canvi, com demostra la història. I aquest progrès, que en els llibres bíblics és acceptat i explicat, en molts governants d’avui només existeix un conservadorisme monolític. Analitzant els efectes dels procesos polítics d’avui s’arriba a la conclusió que aquella pretensió divinitzadora del governant, no de paraula, però sí de fet, encara perdura i subsisteix. És aquell sistema de governar que s’empara en la indivisolubilitat de les lleis i no fa cas de la característica histórica del canvi que el progrès exigeix continuament. I l’altra punt distorsionador és emparar-se en la filosofia d’un partit politic com salvadora del benestar d’una societat, amb un menys-preu de fet de la filosofia dels altres partits que també tenen dret a participar. L’existència de diferents partits ens demostra que la política no és model de societat, sinò que ha de ser un treballador per a una vida digna dels ciutadans. Tots i tenen dret i tots hi han de participar. Avui, significativament, hi manen les exclusions. I així anem. On és la democracia?

 

diumenge, 30 de novembre de 2014

Sr. Rajoy, una visita de què…?

El dissabte, 29 de novembre de 2014, va passar unes hores, va parlar pels descossits, es va reunir amb els seus, no va visitar el President de la Generalitat, va menysprear als milions de catalans independentistes i va respirar ufanós amb els aplaudiments dels seus. Si aixó en diuen una visita de diàleg amb Catalunya, Sr. Rajoy, nomès hi ha una resposta lógica: allargar la llista de mentides. Vos no voleu tractar de la unitat d’Espanya amb els catalans que volem ser independentistes. Els independentistes volen ser, no volem trencar res. Dissortadament no cal que ens en parleu d’una unitat que no existeix, no perquè el cartalans la trenquem, sinò perquè la política del partit en el govern l’ha trinxat i l’està trinxant. Sr. Rajoy, vos vàreu donar una lliçó de manca de diàleg i d’educació política i el mateix dia, en una petita població catalana, Parets del Vallès, la nova entitat Casa de Andalucía, en la seva festa inaugural va voler compartir amb entitats del poble i en particular amb la cultura catalana convidant al Niu d’art poètic, que sigui dit i entès, va honorar la poesia andalusa llegint poemes dels seus poetes. I un dels poemes, “Defensa de Cataluña”, escrit l’any 1936, per Rafael Alberti, acabava amb aquests versos:”¡Puebol catalán, vigila! / ¡Pueblo catalán, alerta! / Con el corazón de España, / sólo corazón de tierra, / catalanes, yo os saludo:/ ¡Viva vuestra independencia!” I aquesta independència la vam viure respectant-nos, donant una lliçó de convivència des de la diferència, diferència que es va reafirmar en l’acomiadament amb un Visca Andalusia! I el pensament que Alberti defensava l’any 1936, també hi ha andalusos i espanyols que ho defensen l’any 2014. Però Sr. Rajoy, no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. És curiós que entre els ciutadans sia possible viure democràticament la diferència i entre els pilítics hi hagi partits que s’hi neguin. Sr. Rajoy mentre les vostres paraules buscaven l’aplaudiment, Catalunya es lliurava a una gran campanya de recapte d’aliments perque els pobres, al menys puguin menjar. I aquesta recapte la protagonitzaven independentistes i unionistes de bona voluntat. Dissortadament aquestes campanyes són necessàries perquè els polítics incompleixen el primer article dels seus deures: la dignitat de vida dels seus ciutadans. Mentre vos insultàveu als independentistes catalans, aquests amb els altres catalans, omplien el magatzem de queviures per a la gent necessitada. Gent que existeix perquè la política no compleix. Sr. Rajoy, també vos en sou responsable. No cal donar consells, quins són els paísos amb millor convivència d’Europa? Els petits, com Suïssa. I Catalunya vol ser-ho perquè la seva gent tingui aquella vida digna que l’estat no li proporciona. I quan parli de Catalunya mesuri millor les paraules referides al President Català, que si actua com actua és perquè abans escolta els ciutadans i desprès a la llei. I vos feu el contrari. Escolteu la veu de tots, no només dels vostres i entre tots, escolteu les veus estrangeres. Si escolteu, haureu de pensar i si penseu lògicament, haureu d’actuar justament. Els primer drets de les persones és ser elles, el ser catalanes, espanyoles, basques, gallegues, andalusues, castellanes és una circumstància aconsellada per raons culturals, que dissortadament manipuledn egoísticament raons econòmiques,  polítiques i religioses. Sr. Rajoy, ho diu l’adagi llatí: “primum vivere, postea philosophare”. Visitar els seus només, no és visitar i parlar amb un país. Una conclusió lógica, Catalunya, desprès de la vostra suposada visita, és encara més independent. Un bon polític ho meditaria.

dimecres, 26 de novembre de 2014

UNA ESTIRADA D’ORELLES ALS POLÍTICS QUE ES CREUEN RELIGIOSOS

A casa nostra estem acostumats a escoltar declaracions d’un signe religiós ultra per part de certa classe política, classe que actualment governa el país. Suposo, potser s’hi van posar taps, que escoltaven amb les orelles ben obertes el discurs del Papa Francesc al Parlament Europeu, on val a dir, discurs aplaudit tretze vegades per tots els diputats, catòlics o no. M’agradaria saber quines han estat les seves reaccions davant les paraules del Papa recordant el lema de la Unió Europea “unitat en la diversitat” amb l’afegitó papal de “on la unitat no vol dir uniformitat”. Els diferents uniformes de l’estat espanyol mereixen un respecte, respecte que no es té i curiosament el que menys el practica és el ministre que es confessa més catòlic i guardona a la Verge. Però l’argument fort de veritat són les paraules següents:” Ha arribat l’hora de construir junts l’Europa que no giri al voltant de l’economia, sinó a la sacralitat de la persona humana, dels valors inalienables.” Més clar no es pot dir. Europa va per camins equivocats perquè no té present “la dignitat de la persona”, ni està “oberta a la transcendència”. Dos pilars de la convivència humana no respectats per la política que no només oblida sinó que menys-tè els seus deures i raó de ser. I seguint en la mateixa línea afegeix:”Considero que Europa és una família de pobles” que en posar al centre la persona humana ha de deixar “que mostri lliurament el propi rostre i la pròpia creativitat, sigui en l’àmbit particular o com a poble”. Exactament tot el contrari del que fa l’actual govern espanyol amb la personalitat individual i col·lectiva de Catalunya. I en aquests desenvolupament doctrinal d’una necessària política europea que necessita un canvi, hi aporta la col·laboració de l’Esglèsia Catòlica que concorda amb els objectius dels creadors de la Unió Europea, col·laboració que, a la vegada no entorpeix la política i que només preten col·laborar a partir “dels ideals que l’han format des del principi, com són: la pau, la subsidiaritat, la solidaritat recíproca i un humanisme centrat sobre el respecte de la dignitat humana”. Dissortadament, aquestes paraules a l’Espanya laica però que quan li convè es considera católica, se les emportarà el vent. I més de dos milions de persones que volen una altra manera de viure hauran de lluitar sense desanimar-se per assolir objectius que són naturals, religiosos, catòlicis i sobre tot humans. I aixó amb una política sorda, perquè aquest missatge de Roma, no estarà ben vist per elements amb autoritat dintre del catolicisme, concretament més d’un bisbe de la pell de brau. La doctrina de l’esglèsia està al costat de la voluntat de tots els catalans que volen ser independents. Un argument per l’esperança que no s’ha de perdre mai. Amb la doctrina de l’evangeli a la mà, visca Catalunya Independent.

dilluns, 24 de novembre de 2014

EL DINER UN CONSELLER INCOMPATIBLE. Foto de Jesús Calleja: l'àvia deshauciada.

He llegit en la xarxa, l’opinió de l’economista de la Universitat d’Oxford i conseller del FMI, Sr. Paul Collier, en relació a la voluntat de Catalunya de ser independent. Una de freda i una de calenta. Afirma que seria bo per els catalans però un exemple perillós per a les societats més pobres. Perillós, perquè? No hi veig altra raó que l’esclavatge vergonyós a que les condemnarien les polítiques dels països que les dominen. Per una banda un risc de no poder assolir-ho per manca de diners i per altra l’ultratge indecent dels poders dominants. No hi veig cap altra factor en les afirmacions del catedràtic que el poder del diner i el fet de que sia conseller del FMI me’l fa sospitós. L’argument de la independència de Catalunya no es fonamenta en el seu poder econòmic i si s’hi recolza és precisament perquè el poder dominant procura empobrir-la cada dia un xic més. I des d’aquesta vessant és també una raó d’independència. El diner per dret natural, substitut per l’intercanvi dels bens naturals, no és l’ordenador de les societats i donar-li aquesta facultat és un greu ulgtratge antinatura. I és precisament aquest l’arbitratge deshonest que dificulta que Europa sia verdaderament una Europa Unida. I seguint el camí actual no ho serà mai perquè és un conglomerat d’estats que incideixen segons el seu poder econòmic. I amb l’agreujament que cap govern vol reconèixer els drets d’altri i nomès actua d’acord amb la necessitat de poder aconseguir diners al preu que sia. I al preu que sia, la seva gent és cada dia més pobre, menys els rics cada dia més rics. Una política antisocial perquè la dignitat de la persona no significa res i la mort de molta gent esdevè el rebut que cal pagar per mantenir el poder. Si en el món actual hi ha una mica de dignitat és gràcies a la gent humil i senzilla que del diner en fa un servidor dels seus iguals. I la realitat actual a casa nostra rau en el fet que moltes persones mengen perquè gent senzilla vol compartir els seus bens amb els que menys tenen. Són realitats, no mentides polítiques que s’omplen la boca de paraules buides de sentit perquè no tenen voluntat de complir-les quan les pronuncien. No tinc res contra la duquesa d’Alba, persona, però sí contra el tractament incivil amb motiu de la seva mort. Incivil per part de la política, també de l’Esglèsia i d’una part de la població, que amb aquest comportament es congracia amb el poder. No és el comportament digne de les millors lloances del Club Rayo Vallecano que ha donat una lliçó de civisme solucionant el problema de l’àvia de vuitant-cinc anys deshauciada per un usurer amb la complicitat dels poders polítics. I alló que és més greu  és l’apropiament que en fa la política oficial d’aquesta solidaritat ciutadana com  si fos inspiració seva, essent tot el contrari. El diner és la raó dels desequilibris de l’estat i del comportament governamental envers el dret a decidir dels catalans. És una de les raons de l’empobriment que vetllen es produeixi a Catalunya. Un altre exemple del poder del diner que no li pertany.

dimarts, 18 de novembre de 2014

QUAN LA POLÍTICA NO ÉS POLÍTICA

L’evolució de la història humana és lenta però no per culpa de la seva possible inèrcia natural sinò per les frenades imposades des d’una política contrària al seu significat etimològic. En els seus orígens la “res publica” fonament de la política es referia a la convivència de la “polis”, la població. Avui dia, emparats en una evolució programada egoísticament, “la polis” es converteix en la servent dels pretesament governants. S’han canviat els termes i els testimonis són prou clars, encoberts alguns amb incursions a una justícia clarament manipulada. La configuració política del món actual manifesta una imatge molt allunyada d’alló que hauria de ser una obra d’art. En la pintura del món actual s’hi troben unes desfiguracions pretesament artístiques sense cap mena de possibilitat de generar curiositat per la senzilla raó que no porten cap missatge convincent. Quan en una pintura la mà d’una persona aliena al món artístic hi vol dominar, la pintura esdevè automàticament un nyap. I aixó que passa en el món de les arts plàstiques, de les musicals i de les literàries, succeeix igual quan en l’ordenament democràtic d’un poble, els diferents poders volen imposar-se l’un a l’altre. I què succeeix? L’automàtic descrèdit de les institucions polítiques, (governomentals, legislatives i judicials). I els beneficiaris, els ciutadans, acaben no creient-hi. És la imatge de l’Estat Espanyol en relació amb el procès català. El poder polític és creu amo del judicial i es nega a deixar actuar el legislatiu. Resultat, pèrdua d’autoritat i desfeta total amb la victòria dels ciutadans, que sempre han estat els que han finalment imposat la seva voluntat en els canvis polítics. Quan els canvis polítics els han imposat els poders intitucionals, siguin els que siguin, sempre han acabat malament, quan no amb guerres, i el empobriment a tots nivells de la població. I la política espanyola actual produeix aquests efectes que ja pateix una gran part de la població. I quan els ciutadanbs es queixen, els poders s’emparen en les lleis que en un principi han d’estar al servei i a la defensa de la gent, no dels que manen. És vergonyosa la manipulació que es fa en el cas català de la manipulació de la justícia. Com acabarà? Depen de la voluntat i capacitat de resistència de la gent, no només dels catalans sinò dels que anomenen espanyols quan el seu nom veritables és el de gallecs, andalusos, valencians, mallorquins, euskalerria, aragonesos, extremenys, castellans, catalans i perdó si no els recordo tots. El PP que es creu l’amo d’Espanya necessita la humilitat de reconèixer la seva manca de psicologia i pedagogia i la seva escasa capacitat creativa per pintar la seva verdadera Marca Espanya que amb la seva política descolora i trenca.Quan els ciutadans pateixen els resultats de la política, com avui, la política esdevè anti-política perquè el poble no s’hi sent representat.

dilluns, 17 de novembre de 2014

Sr. President, benvingut però gens convincent

Sincerament, no m’agrada la seva presència a casa meva. Malgrat tot, no li negarè la benvinguda, la cordialitat no està barallada amb la manca d’intel·ligència. En tots dos sentits. No s’ha d’amagar res. Serà un plaer escoltar els seus raonaments? Penso que quan acabi el discurs, la conclusió serà que no calia tal viatge per a no convèncer. Per què no convencerà. El metge no es pot conciliar amb un malalt quan ha equivocat els tractaments. Però en el seu cas, Sr.President, rau en el fet quen la malaltia l’heu provocada i els tractraments no eren els adequats. Òbviament estava en el programa. A Catalunya només hi pot venir a tractar de sobiranismne, tota la resta son fugides de mal pagador.I fora d’Espanya no cal que es faci l’home bo que no vol fer Catalunya fora d’Espanya i d’Europa. Tan poderós es creu, quan a Espanya ha perdut credibilitat, no nomès a Catalunya i a Europa el tenen per un escolanet d’Alemanya? Ser generós és una gran virtut, però fer-ho veure és catastròfic. Hi ha condicions que no es poden prometre perquè són i si són ja es tenen. N’hi ha d’altres que s’embolcallen de bones intencions, però les bones intencions han perdut credibilitat. Fer el redícul és fàcil però redimir-lo no ho és tant. Òbviament ningú pot negar-li el dret de viatjar a Catalunya. Però qui le garanteix la credibilitat? “El cántaro a la fuente tanto va…” És un adagi de filosofia popular castellana. I és vàlid. Hi ha pensat mai? La filosofia no és una ciència a l’abast de tothom. Es poden programar i anunciar tesis. Però s’han de defensar racionalment. I la racionalitat és impossible quan els fets demostren el contrari. I a Catalunya en sabem un pou.Coneixem les seves possibles bones intencions, però nomès són econòmiques i dissortadament per a vos contràries als vostres plantejaments.Els fets no corroboraran la paraules. Són massa evidents les evidències de les errades econòmiques. Però com prometre una futura bona economia quan practiqueu una política antieconòmica a tots nivells, i no nomès a Catalunya. Esteu matant la gallina dels ous d’or. I ho feu maltractant i empitjorant els motors bàsics i fonamentals per poder crear riquesa. Amb la vostra política cultural i educativa esteu matant els futurs artífexs de l’economia del país, no només de Catalunya. L’economia que practiqueu no és productiva és negativa i de marginació social. Vosaltres que quan us convé feu costat als poders eclesiàstics perquè no us apropeu a l’evangeli, que és la Constitució de l’Esglèsia i els seus caps i el poseu en pràctica? Sr. President darrera de tot, i perdoneu, no hi ha ni política, ni religió, ni humanisme, nomès ambicions personals que són els arguments de la corrupció. Sr. Rajoy, canvii de discurs o estalviis el viatge.

dissabte, 15 de novembre de 2014

GAUDIR LA CREATIVITAT CALLADA DE LA NATURA

La vida de les persones regala moments que són un meravellós èxtasi que endolceix la problemàtica de l’existència. N’hi ha prou que en la solitud del teu recès meditis recordant paisatges, persones i vibracions de la natura. Albades que omplen de llum la mirada, opuscles que et conviden a cloure en la pròpia intimitat la llum que s’amaga però que tu amb la teva fe i esperança amagatzemes en el teu esperit, aquell grupet d’avis que en un banc de la plaça aixecaven la veu o somreien, aquelles dones amb les cistelles de la compra que no acaben mai les paraules, aquells infants que no tenen direcció en els seus xuts a la pilota, aquelles nenes que volen superar en les seves curses als més grans, les aus que de rama en rama dibuixen estels, la remor de les fulles dels horts i jardins que són músiques del vent i els somnis que recordes demanant al coixí una bona nit. La natura amb tota la seva majestat és una invitació constant a voler ser més i millor amb el desig d’abraçar els seus amors i comprendre els seus missatges. Quantes  vegades en la intimitat del cor desitgem cavalcar a llom dels raigs del sol per dialogar amb les estrelles i descobrir noves amistats més enllà de l’horitzó. Sovint ens agrada ser estels per atrapar els moviments del astres i jugar amb amics i amigues del cel blau. Viure estones de l’existència sentin t-se germà i amic de les flors, les papellones i els ocells, admirador de les formigues i de les aigües dels rierols i jugador del partit de la vida amb l’equip del món. En el vida són necessàries estones per omplir el dipòsit del motor de l’existència amb les energies de la il·lusió, el desig, la joia, l’esperança i sobre tot amb l’energia de l’amor. I aquestes  estones te les regalen els i les poetes, els narradors d’històries de gent senzilla però agosarada, però d’una manera especial te les auto-obsequies quan en la solitud del teu silenci creatiu et passeges per l’espai del teu espèrit, que és qui fa bategar el teu cor i trobar les paraules que et fan feliç a tu i a les persones que t’envolten. Per descobrir la poesia de la vida que es belluga en l’existència universal només el silenci íntim n’és el tutor i el mestre. Si l’estimem, no ens fallarà. Ens posarà davant els ulls la creativitat que portem dins i ens ensenya a viure de  veritat.

divendres, 14 de novembre de 2014

SR. RAJOY, NO CREU QUE HAURIA DE DIMITIR?

El comportament del poble català, el poble que vol la llibertat, ha donat un exemple de democracia davant de tot el món. Tenir els ulls tancats per no voler-ho veure no és propi del president de tots els ciutadans. En aquesta vida cal saber estar a les verdes i a les madures. I vos voleu una maduració a mida de la vostra voluntat, per no dir caprici, i una fruita madurada per força, als catalans no ens agrada, preferim conrear-la com el que estem fent fa més de tres cents anys. Amagar el cap sota l’ala del no és un signe d’incapacitat i d’impotència i aixó és molt greu per el judici de la història. Sr. Rajoy, els catalans no estem sols a Espanya, malgrat la política de tants anys de marginació hi ha força espanyols que reconeixen la qualitat històrica de Catalunya, que vos no voleu escoltar, perquè no teniu arguments per contestar lògicament. Amb el vostres comportament heu fet alló que en una democràcia és inadmisible, unificar els tres estaments, el polític, l’executiu i el legal. I aixó a casa meva és un abús d’autoritat. I els abusos d’autoritat són sempre un boomerang que fa justícia. Dissortadament no és només Catalunya que vol justícia en veritat i llibertat. També és la vostra Espanya que espolieu económicament pagant factures multimilionàries a particulars que han fracassat en el seu negoci privat i ho feu pagat a tots els espanyols. Catalunya ha estat víctima molts anys dels espolis dels governs  i ara els espanyols se n’adonaran qué significa espoliar. Heu pagat una factura de 1.350 milions d’euros que durant trenta anys obligueu a pagar als espanyols que els hi suposarà un espoli de 4.700 milions d’euros. I alló més greu rau en el fet que ho heu pagat a una de les dues centes fortunes més grans del món. Alló que no entenc és com una part considerable d’hispans us tinguin confiança. Un adagi castellà diu, “por la boca muere el pez” per la boca de l’engany us pot arribar la mort política. Amb tota sinceritat el camí més digne que us pot oferir la història és el de dimitir abans que sigui massa tard.
 

dijous, 13 de novembre de 2014

PREGAR PER LA UNITAT D’ESPANYA

No serè jo qui negui el dret de la pregària a ningú. Però hi ha situacions i imatges que són francament esperpèntiques. Veure l’alcaldesa de Madrid, assistida pel Bisbe de la diòcesi, demanant a la Verge la unitat d’Espanya, és francament un contrasentit, tant per part de qui ho demana com de qui ho beneix per autoritats que sien. Jesùs ho va dir prou clar, quan pregueu feu-ho així i els hi ensenya el Pare nostre. I en la segona part del Pare nostra hi ha la següent petició: “perdoneu les nostres culpes com nosalstres perdonem als nostres deutors”. La publicitat que se n’ha fet de la imatge afirma amb tota claretat que Catalunya és culpable i  no se la vol perdonar. És una manera hipócrita de culpabilitatzar a un poble que té dret a ser ell i la bíblia l’empara, malgrat la benedicció episcopal que no té per missió ordenar la política sinò adoctrinar els ciutadans en la justicia i la veritat. És el que Jesús va contestar a la Samaritana, d’ara en endavant no pujareu al temple a orar sinò que ho fareu en esperit i veritat. I en  aquesta pregària no hi ha ni esperit, ni veritat per què l’envolta l’odi envers els catalans. I aixó que ho toleri un bisbe és de jutjat de guardia canònic. No és aquesta la postura del Papa Francesc. Pregar per Espanya, totalment d’acord, però per a una Espanya en la que tots els seus ciutadans gaudeixin d’una vida digna. Hauria trobat excel·lent que l’alcaldesa li demanès a la Verge llum per no equivocar-se, forces per lluitar perquè tots els seus ciutadans de Madrid tinguin cobertes totes les necessitats bàsiques d‘alimentació, habitatge, educació, treball, els bens materials indispensables, dret a les vacances i una política i religió al seu servei, no que la política i la religió siguin servides pels ciutadans. Ja ho va dir Jesús, no aquell que diu Senyor, Senyor entrarà en el regne del cel, sinó el que fa la voluntat del meu pare. I el gaudir de tots els drets naturals que pertoquen als ciutadans és voluntat de Déu. I la Verge a casa de la seva cosina, quan entonà el seu càntic, hi diguè:”Les obres del seu braç (de Déu) són potens: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”. Òbviament aquestes paraules contradiuen la política del seu partit i d’ella i no aproben la presència del Bisbe. Ja ho diu l’adagi castellà, “obras son amores i no buenas razones”. La pregària a Déu sempre, però com s’aconsella en l’evangeli que “no sàpiga la mà dreta  alló que fa l’esquerra.” I en aquesta pregària i la seva difusió l’evidència acusatòria contra Catalunya era massa clara. Les bones intencions d’una pregària poden convertir-se en boomerang sancionador de voluntats amagades.

dimecres, 12 de novembre de 2014

AMB LA CONSTITUCIÓ A LA MÀ SR. RAJOY

Article 1.
1.- Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
2.- La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del qual emanen els poders de l’Estat.
3.- La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària.
Vos dieu al President de Catalunya Artur Mas que no  ha obeït aquest article. N’esteu segur, Sr. President? Ah! I més, esteu segur que teniu autoritat i credibilitat per acusar quan el seu Partit i Govern presenta molts dubtes?.
Dieu que és un estat social i democràtic. D’acord. El Sr. Mas ha escoltat la veu del seu poble, la ciutadania que és la forma democràtica de complir la llei. A qui ha d’escoltar, als seus súbdits o als dels altres?  Per contra, quina raó té Espanya pers subdividir-se en Autonomies? Que el tema no us plagui no és problema d’ell sinò vostre. Però ell ha d’escoltar els seus ciutadans i la Constitució l’obliga.
Referent als valors de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític, el vostre govern és creïble? La llibertat, brilla per la seva absència. Quan un grup de persones es manifesten reclamant els seus drets, els hi envieu les forces policials i no els escolteu. El repartiment de  la riquesa nacional es fa amb justícia? Ningú s’ho creu. Argument, l’enriquiment desproporcionat d’uns pocs (entre ells familiars del poder) i empobriment de molts. Tampoc en el compliment de la justícia, començant per l’aforament de Joan Carles, exreiu d’Espanya i tots els escàndols financers de molts membres del vostre partit, és veritat que no esteu sols, malauradament. Però aixó  no eximeix del compliment.
La igualtat, tampoc l’heu complert des de força punts de mira, económics, de justícia, d’educació i cultura. La diferència de sous és un acusador. La llei diu que només es permet un sou per persona. Heu inventat la fòrmula per tenir-ne més. Un exemple vos mateix. De President del Govern, de President del PP i de Registrador de la Propietat. N’hi ha més d’exemples, però amb el seu n’hi ha prou. I en l’exercici de la justícia, oi que és millor no meneallo? Sincerament el PP no hauria d’estar al Govern d’Espanya.
Pluralisme polític. Només és un nom perque amb majoria absoluta no n’hi ha, és una autèntica dictadura. Els diputats del PP i del PSOE quan en el Congrès o Parlament parla un d’un altre partit, brillen per la seva absència i tan contents, cobren igual i la llei els hi permet però no la voluntat popular. Les votacions de diputats i senadors són una befa perquè ja están amanyades abans dels parlaments dels diferents diputats. Aixó sí, que és llençar els diners del poble!.
El punt 2 diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. Els catalans, avui, no són poble espanyol? Si ho són poden manifestar-se d’acord amb les seves idees i sentiments sien de l’ordre que sien i han de tenir-se en compte i respectar-les encara que siguin totalment contràries a l’estat espanyol. Primer de tot democràcia. L’estat espanyol va tres cents que menysprea Catalunya i el partit en el govern actual i els anteriors democràtics ho saben i mai han fet un exàmen de consciència d’alló que fan malament. I ara correm-hi tots amb una menti
da sobre l’altra amb un desconeixment programat de la realitat. I per a més INRI no escolteu les veus internacionals. Les vostres paraules de que Espanya no es trencarà, podrien ser veritat perquè ja està trencada. I cura, que no acabarà tot aquí.
Referent la punt 3 de monarquia parlamentària, per què ha servit? Un exemple d’alló que una persona no ha de ser i de com s’enriqueix emparat en el càrrec. Una vergonya que l’amagueu, o voleu, amb un aforament precipitat, seguramnent per altres pors antidemocràtiques.
Sr. President i membres del Govern no heu de fer una anàlisi del vostre posicionament envers Catalunya d’acord amb la vostra malmesa credibilitat? I no entrem en una anàlisi dels membres del seu gabinet. La història fa justícia, no ho oblideu. I més respecte per Catalunya que defensa els seus drets, com els defansarà ja Euskadi i seguiran València i Mallorca.

QUAN NO ES TENEN SENTIMENTS…

La passió és una facultat humana, sovint, massa menys-preada. Els sentiments que fa brollar, de tot signe, són missatges que cal escoltar perquè mostren el camí de la vida, tant si són de signe positiu com negatiu. Els positius perquè donen confiança i empenyen a continuar i els negatius perquè obliguen a meditar en què t’has equivocat i què has de millorar. Sense la confiança dels positius i l’esmena dels negatius es produeix un greu desequilibri en l’ordre social, especialment quan només, qui governa, s’en comana a la fredor de les lleis. El coneixement, sense el caliu de la passió, és fred i malgrat cercar veritats pot portar a errors. I es produeix quan entre el coneixement i el sentiment no hi ha equilibri i els desequilibris fan trontollar i caure en el pou de les errades personals i històriques. En una comunitat quan el responsable del seu funcionament no té sentiments, difícilment aconseguirà una comunitat en la que el diàleg esdevingui norma. El fred, en un  dia d’hivern, fa recòrrer a l’escalf d’un caliu potent en forma de llar de foc o de roba d’abric. Les lleis són fredes i quan nomès la llei és norma la societat pateix el rigor de la fredor i com no li permeten atansar-se a la llar de foc es produeix la fugida de la norma, fugida vàlida i lícita perquè tothom té dret a la vida i a no morir de fred. La relació Estat-Catalunya és una expressió de fred i calor. Les persones s’han  emparat en el caliu del foc de la llibertat, de la independència perquè Catalunya donarà a tots els catalans aquell equilibri per a una vida digna que ara no tenen. Senyor Rajoy i ministres del seu govern, valoreu els sentiments de les persones i valoreu els vostres si és que en teniu. Dóna la impressió que no i en alguns moments els situeu en el marc negatiu, el del no. Senzillament no heu procurat bastir l’equilibri que una política democràtrica ha de definir. L’augment considerable de l’independentisme sembla us hagi obnubilat i robat la capacitat de diàleg. La fredor és mala consellera. La llei s’ha de complir, però quan la llei esdevé un regle de vidre es trenca i produeix desequilibris que per una banda defineixen sistemes fonamentalistes i per l’altra camins de llibertat i independència. I Espanya aquests desequilibris no els pateix nomès amb Catalunya. No es poden cloure els ulls per no mirar rebrots de llibertat en altres pobles de l’estat. El problema no és Catalunya, el problema és l’estat. Srs. del Govern, l’any 1934 un estudiós va publicar la teoria sobre la MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA i les seves conclusions s’han anat complint i en l’any esmentat va escriure “Catalunya i l’Europa del futur” i concloia aixÍ: “Tots els imperis o potències que s’han mantingut des de la Gran Guerra es troben, sense excepció, en una fase més o menys avançada de descomposició que tindrà per consequència l’alliberament de totes les nacionalitats avui encara sotmeses” Senyors del Govern, voleu saber la data límit de descomposició de l’imperi espanyol? El 2020 i alló que és més significatiu és que el procès previst s’està complint.

dimarts, 11 de novembre de 2014

LLÀGRIMES D’UNA SUPÈRBIA DERROTADA

La Marca Espanya ha donat una trista imatge davant el món. I ara ningú vol les culpes. El 27/9/14 a les 13,59, la vicepresidenta Saez de Santamaria escrivia en un twiter: “La consulta no se va a celebrar. Ningún gobierno està por encima de la voluntad soberana del pueblo español”. I es fregava les mans de satisfacció. La consulta s’ha celebrat. I malgrat el que digui la vicepresidenta no s’ha incomplert la constitució. I alló que era una alegria de satisfacció s’ha convertir en llàgrimes volgudes amagar responsdabilitzant el Tribunal Constitucional. La justícia no és el poder executiu, aquest li correspon al govern. El tribunal li va acceptar la raó que el govern li demanava. Tot plegat fa la impressió que l’un i l’altre s’adonaren que es movien en terreny perillós. I els dos s’han equivocat polititzant la justícia i descafeinant la democràcia. Jo li preguntaria a la vicepresidenta del govern si els catalans som o no som, amb la constitució a la mà, poble espanyol. Si ho som, com a tal, podem opinar i exigir. Si no ho som, què els hi ha d’importar el que som i volem. Suposo que pel seu comportament som esclaus seus, segles desprès d’haver estat abolida l’esclavitud. Verdaderament les paraules de Saez de Santamaria, i les de Cospedal i Pons acusant el Constitucional són molt significatives. Exigir sancions per un incompliment que es degut a una imposició política manipuladora de la llei no és res més que complir la norma de la  desobediència civil quan qui imposa incompleix lleis superiors i acceptades, que donen la raó a Catalunya, com la Declaració universal dels Drets Humans. Desobeïr al superior que incompleix la llei és una virtud civil i un missatge a l’autoritat, recordant-li qui li ha donat l’autoritat política en una democràcia. Menystenir la democràcia és tant i més greu que una desobediència civil d’un poble sobirà. No ho som els catalans, mentre formem part d’Espanya, de sobirans? Tal  vegada el PP gaudeix de la voluntat, per ser govern, de tots els espanyols? Governa amb una voluntat dividida i molt dividida i malgrat tot es pensa que el seu dret és dogmàtic.La democràcia és llei per ella mateixa i superior a les lleis que dicta per atendre una vida digna dels ciutadans. La compleix el gov ern del PP aquesta llei? Siguem honestos i no tergiversem les paraules. La llei és una servidora de l’ordre, no l’ordre i quan no hi ha ordre per incompetència de la llei es pot desobeïr i la potestat per fer-ho la té la societat democràtica. En el fons del fons, senyors polítics del PP i del PSOE més respecte a la dignitat de les persones, que dient-vos alló que feu malament compleixen la llei de la seva dignitat, que és superior a moltes lleis escrites.

dilluns, 10 de novembre de 2014

LA FE DEL POBLE MOU MUNTANYES

El poble català ha parlat i ha parlat molt clar. Defensar els seus drets no és antidemocràtric, ni anticonstitucional. Sí ho és portar a un poble a la desobediència per què no se’l vol escoltar. Escoltem què diu la Constitució en el preàmbul referent a alló que es desitja i es vol:” col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra.” La Constitució reconeix que Catalunya és un poble de la Terra quan s’accepta que és una nacionalitat. Però aquest desig i aquesta voluntat constitucional el PP no la compleix envers Catalunya quan no li reconeix ser poble i li nega la seva identitat. Una postura totalment anticonstitucional. Aquesta idea la reforcen les omissions quan l’Estat Espanyol no compleix la Declaració Universal dels Drets Humans. Les declaracions sobre la consulta del President del Govern i del Ministre de Justícia no resisteixen la legalitat històrica, ni la internacional en la seva valoració de la consulta del 9N. Les paraules i els fets són una contradicció constant. Persegueixen alló que ells diuen que no existeix. Perseguir el “no res” és una al·llucinació quimérica. Però amb la Constitució a la mà encara es pot anar més lluny. L’art. 1,2, diu:” La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emana el poder de l’estat”. Quan exerceix la sobirania el poble, nomès quan vota, o sempre, perquè la sobirania no es perd exercint-la, sinò que es referma. Una segona questió, els catalans en l’actualitat i amb la constitució són o no són poble espanyol? Si són poble espanyol i per tant sobirans, tenen tot el dret d’exercir-la. I com a sobirans estan per damunt de la Constitució i poden reformar-la i quan el poble ho demana els polítics han de complir perquè no són ells els sobirans. Un nou pas, el fet de la sobirania imposa que l’expressió de la voluntat del poble sigui el cent per cent de les voluntats? Si aquesta és la condició cap dels partits del Congrès i del Senat són constitucionals. I amb la Constitució aquest fet s’accepta com a constitucional. Ergo, l’expressió de la voluntat d’un poble d’Espanya, sigui el que sigui, és constitucional. Ja sé que em direu, que la Constitució diu que Espanya és indivisible. D’acord, no és aquesta l’expressió del poble sobirà. La constitució no va tenir el cent per cent dels vots favorables. Per altra banda aquesta postura és contrària al progrès i a la història i no concorda amb la temporalitat de les persones. Negar el dret al canvi, és negar el dret d’expressió, de progrès i una oposició a l’orientació actual de la humanitat. La postura del PP menys-tenint el resultat de la consulta del 9N del catalans palesa un despreci ignominiós de les persones com a persones. Tot el muntatge polític muntat per l’estat al voltant del 9N demostra una qualitat humana de baix nivell perquè la voluntat de més de dos milions de persones és un clam que marca un camí nou, camí que es nega perquè no es vol conèixer. I és curiosa aquesta negativa al progrès quan el President del Govern i un alt càrrec del PP fan constat al President d’Extremadura quan diu que tornarà el diners, confessió que significa l’acceptació d’un comportament irregular i corrupte. Complir la penitència és un pas necessari per assolir el perdó. Els muntatges polítics han de ser sincers, verídics i nets, perdonar és una virtut, però no implica deixar de castigar, posar penitència. I és aixó el que no s’ha fet. Una imatge manipuladora de la corrupció. Quina diferència de tractament dels pobles d’Espanya! On rau la verdadera política de la democràcia. És aquella que es fonamenta en el diàleg amb la voluntat del poble. I no és aquesta la manera de practicar-la dels partits majoritaris de la política espanyola. Canviarà el PP davant la fe d’un poble? El seu exemple no és cap signe positiu, perquè el PPC no compleix i no respecta votacions del Parlament de Catalunya. Exemple, el de la consulta.