Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

divendres, 27 de juny de 2014

PRINCIPI D’AUTORITAT I EL SEU EXERCICI

Totes les persones per naturalesa están dotades d’un sentiment d’autoritat. I és precisament aquesta arrel de domini la que predisposa a determinades persones a l’exercici de l’autoritat.  Però què vol dir autoritat? El diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ens diu que és “una atribució o exercici del dret o del poder de manar, de regir, de governar, de dictar lleis, de fer-les observar, etc…” Senzillament l’autoritat marca el camí, diu com s’ha de fer, qui l’ha de fer, condicions. Però alló que no diu és quin és l’orígen per poder ser autoritat. Jo em pregunto existeix el coordinador últim del fet autoritat? Per què analitzant la naturalesa humana totes les persones tenen el mateix dret de ser-ne. Sembla ser que l’exercici d’aquesta autoritat es deu a una delegació. És a dir els governants del nivell i ordre que sigui ho són per delegació, no per drets naturals propis. Per tant l’exercici absolutista i autoritari del poder seria una usurpació i la seva autoritat il·lícita i il·legal amb les consequències lògiques. Per aquesta raó només ostenten el poder amb la força de les armes. Són governants contra natura. Em direu que Yavhè en la Bíblia accepta aquest poder despòtic. Llegim amb atenció les paraules que Samuel va contestar de part de Yahvè als isarelites que li demanaren un rei:”Així us governarà el rei que tindreu: prendrà els vostres fills perquè serveixen en els seus carros de guerra i perquè facin d’escorta davant la seva carrossa. Els prendrà per fer-los oficials que comandi mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. S’apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans. Exigirà el delme dels vostres sembrats i de les vostres vinyes per pagar els seus funcionaris i els seus cortesans. Requisarà els vostres criats i criades i els vostres millors joves amb els vostres ases i els farà servir en els treballs públics. Es quedarà la desena part dels vostres ramats i vosaltres mateixos li fareu d’esclaus. El dia que aixó passi, us queixareu del rei que us heu triat, però el senyor no us escoltarà” (Primer  Un llibre de Samuel VIII, 10-18). Llegint aquest text em trobo immers exactament en la forma de governar absolutista actual, malgrat es vesteixi de democràcia, quan comprobo que els efectes predits als subdits són els mateixos que pateixen els pobles avui. En dictadura i també en democràcia quan els efectes de l’exercici del poder no garanteixen les llibertats de les persones i els seus drets naturals bàsics, la deducció no es fa esperar, ha existit una usurpació del poder. Governar sense respectar els drets naturals de les persones i no garantir la dignitat de vida individual i col·lectiva no és agradable a Déu i no es compleix la normativa de la naturalesa, que per els que creiem en Déu, és manifestació de la voluntat divina. Un multimilionari per naturalesa no té més drets que un pobre que no en té ni per menjar.Un governant no té per naturalesa més drets per a una vida digna que el més humil dels seus súbdits. Òbviament atropellar els drets naturals són greuges contra natura i la natura compleix les seves normes, fa justícia. No oblidem que les persones som natura. Està tot dit.

dijous, 19 de juny de 2014

SIGNES D’AVUI, PRESAGIS DE FUTUR

19 de juny de 2014. Data històrica amb un futur incert. Tots els canvis històrics tenen els seus pro i contra. Sovint, cegats pel moment, no es llegeix la profecía del demà. En aquest canvi històric de la pell de brau hi conflueixen dos esdeveniments, temàticament molt diferenciats, però psicològicament força agermanats. I sota el signe de la MARCA ESPANYA. Els dos esdeveniments, circumstancialment i a primer cop d’ull, força divergents però els missatges de la natura i els històrics sembla ser que els fa convergents. Sense voler ser “pájaro de mal agüero” com diuen els castellans, opino que els fruits serán del mateix signe. Un esdeveniment de primera categoría mundial, el Campionat de món de futbol, ha vist com l’actual campiona no es classificava per jugar els octaus de final i havia de fer les maletes per tornar cap a casa.Fracàs. Un cop dur la per a la marca, també des de l’òptica política. La Roja del 2014 no té la mateixa imatge que la del 2010. En el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL li vaig dedicar la tercera part perquè aquell any la selecció espanyola era una imatge clara de la globalitat amb el respecte a les individualitats. La d’enguany les individualitats oblidaren el valor de les relacions entre diferents i quan tots volen ser iguals, el fracàs està a la cantonada. Ni la direcció, ni les individualitats han complert les condicions indispensables per a una imatge global.  Perquè relaciono el fracàs del campionat del món amb la coronació del nou monarca espanyol? Un fet de signe económic els uneix, al menys segons la meva manera d’observar. Una prima, en el fons insultant per la situació actual de la classe treballadora, no ha generat el efectes buscats. Els diners, els mateixos jugadors ho diuen, no ho són tot, ni alló més important. Però ells  ho van negociar  i han fallat. Han fallat perquè ho han fet les persones. I la marca Espanya ha resultat tacada. És una realitat. No m’agradaria barrejar aquest fracàs amb la situació política que viu el país i amb el futur del nou monarca. Però la nuvolada que presagiava el fracàs esportiu continua operativa en el camp de la política. I l’economia és un núvol denunciador, també en el camp de la monarquia. El desplegament milionari de la festa xoca frontalment amb l’opinió popular, cansada de la política actual i cansada de la monarquía. I aquests núvols del cel popular poden provocar més aviat i a no tardar, la corresponent tempesta. Són presagi d’un cansament de la política que s’està practicant a Espanya, que per a més inri s’enceten camins d’in dependèn cia, dos de clars, Catalunya i Euskadi, però no serán els únics. Honestament i amb el màxim respecte a la història estic convençut que estem escoltant el cant del cigne del canvi de model polític de la pell de brau amb la independència de nacions històriques i amb el canvi de règim d’Espanya cap a una democràcia republicana.

diumenge, 15 de juny de 2014

CADA DIA FENT CAMÍ

He llegit una informació de l’OSCE (Organització per a la Securetat i Cooperació Europees) sobre la situació i el funcionament de la democràcia espanyola que no ha estat publicada a Espanya perquè segons el govern ningú ha de donar-els-hi lliçons. Francament és una informació que explica el perquè de la situació actual, fruit d’una corrupció estructural. La lectura d’aquest document ha afermat la meva postura independentista i la necessitat de treballar sense pors per assolir-la. Les informacions que arriben a través de les xarxes palesen la urgència d’una reestructuració de la  democràcia espanyola en la que la força del poder radica en el poble i els partits en són els seus servidors, complidors de les normes donades. Els grans partits, actualment a la pell de brau, i segueixo l’informe OSCE 2012, s’han auto-apoderat de la representació, substituint la voluntat popular per l’egoísme del partit. Una demostració n’és la llei electoral que margina els petits i assegura la reelecció dels mateixos. Segons l’informe, a Espanya les normatives están regulades de tal manera que la democràcia es base en la feblesa del coneixement i en la força de la imposició. No és res de nou si fem una ullada als drets d’espais gratuits que tenen els partits, amb fets tan escandalosos com el que el partit ménys afavorit està en una posició de 1 minut per a ell contra 20 per els grans. Un efecte corrupte perquè en la línia de sortida tots haurien de ser iguals perquè per les raons que sien es tracta d’un començar de nou. Però la problemàtica s’agreuja si parem esment en els resultats de la política duta a terme pels dos grans, resultats que están enfonsant el país en la misèria mentre la classe política en el poder entra a formar part del gran capital. Són fets concrets i regulats per la llei. No és necessari citar noms, ells mateixos s’auto-acusen. La llista de polítics en grans empreses cada dia és més significativa. Els polítics que en l’època constituent volien portar l’obrer a la Universitat, ara li están tancant les portes; aquells que volien un estat del benestar, ara l’estan destruint. Analitzant la situació actual del poble senzill em dóna l’argument bàsic de l’informe OSCE estirant les orelles al govern d’Espanya. Els arguments de la por contra situacions crítiques actuals, polítiques i socials són els arguments d’una feblesa que vol semblar alló que no és, un govern democràtic. No n’hi ha prou de guanyar a les urnes, s’ha de  demostrar en la pràctica. Una pregunta: empara la Constitució un moviment popular amb capacitat de fer dimitir si la política que practica és negativa per a la ciutadania, que és la base fonamental de la nació? Perquè qui marca el camí quan vota és el poble.

divendres, 13 de juny de 2014

TROBADA PER LA PAU AL VATICÀ

La invitació del Papa Francesc als presidents d’Israel i Palestina ha estat una realitat. El missatge no era polític, era religiós. Va crear un ambient urgentment necessari en el panorama polític internacional. La proposta venia d’un altre Joan que predicava en el desert, però hi havia qui se l’escoltava. I el Papa Francesc, l’altre Joan que prepara els camins del Senyor fou escoltat. Un primer pas molt important. Però es donà un segon pas de gran significat històric, es van trobar. Dos presidents de dos pobles d’orígens bíblics i dos màxims representants de dues religions molt significatives, l’Esglèsia Catòlica i l’Ortodoxa. Un  missatge, penso, que transcendent, enviat des d’una reunió de dos polítics i dos religiosos. Política i religió donant-se la mà, encara que un xic fredament, però donant-se la mà. El mateix Papa reconeguè que els fruits no serien immediats però al menys i havia un principi de bona disposició. I davant el món, aquest fet, òbviament que valorat amb òptiques diferents, significava un camí. Un possible procès envers la pau mundial. A la pregunta del periodista de la Vanguàrdia de com es va sentir, responguè: “Yo sentía algo que se nos escapa a todos. Acá, en el Vaticano, un 99% decía que no se iba a hacer y después el 1% fue creciendo. Yo sentía que nos veíamos empujados a una cosa que no se nos había ocurrido y que, poco a poco, fue tomando cuerpo. No era para nada un acto político – eso lo sentía de entrada – sino que era un acto religioso: abrir una ventana al mundo”. Curiós, un acte religiós entre dos alts representants polítics i dos màxims responsables religiosos. I l’objectiu: la pau. El fet de la trobada en ella mateixa esdevè un signe indispensable del nostre temps: la política i la religió no poden donar-se l’esquena en la configuració de la convivència universal. Les institucions polítiques i religioses no poden fer el sord davant d’una realitat natural del ser humà, que és pel seus orígens polític i religiós. Els responsables polítics i religiosos  mundials han de seure a la taula del diàleg.No satisfer aquesta condició humana, de ser pol,ític i religiós a la vegada, significa condemnar la humanitat a un desordre social de greus proporcions. Crec que en aquesta idea s’hi explica la gran  crisi mundial dels nostres dies. La mà estesa per la religió i acceptada per la política, òbviament per uns sectors institucionals, ha encès una llum d’esperança. És aquella llum de Betlem que veieren els pastors (el poble senzill) i els mags (els governants) a l’oferir els seus dons a l’infantó nou nat. Quan el Papa Francesc li diu al periodista que cal que no ens oblidem dels orígens és perquè la identitat és una llei natural, i donada la doble condició del ser humà, també divina. Dos mil anys d’història no han entès el missatge. És possible que com el Tenorio algú exclami: què largo me lo fiàis! Però la meta és clara, cal no perdre-la de vista. La trobada del Vaticà li ha donat nova vida.Tot depen de la voluntat de les persones.

dimecres, 11 de juny de 2014

VALOR DE LES PARAULES

“Lo que no està en la Constitución no existe en la vida política i social.” Paraules del Fiscal General de l’Estat, Sr.Eduardo Torres Dulce. Més molt difícil acceptar-les aquestes paraules, però estaven escrites i les vaig copiar. Davant el desgavell actual què hi pot fer la Constitució si els desgavells no hi están escrits i previstos?  Si alló que no és a la Constitució per què s’em multa si jo no hi consto? No cal que em digueu que visc a la lluna, que sé on vaig. Hi ha situacions que no interessen i com que directament no hi consten és fàcil fer la vista grossa. Com que la Constitució no contempla l’enriquiment descontrolat i injust, per aixó no es persegueix. Als fets que no consten en la Constitució se’ls hi busca el revés de la medalla per oblidar. Sembla ser que darrera els escàndols económics de Bàrcenas s’hi amaguen escandalosos incomplimenst de la llei, però com la Constitució no en parla, se’ls ha de deixar fer. La Constitució empara el dret de manifestació dels ciutadans, perquè quan es manifesten encara que el motiu no estigui en la Constitució se’ls hi para els peus amb la força pública, gairebé mai amb el diàleg democràtic. L’escàndol de la prima que cobraran els internacionals espanyols si guanyen el títol, com el seu import no està en la Constitució no és delicte, ni injustícia. I així mesurem el devenir de la història. Quan un personatge es declarat intocable i immune per la Constitució pot cometre impument tota mena de desgavells com si la seva actuació fos la norma moral de la naturalesa. Per favor. Cap càrrec polític i religiós pot immunitzar a un malfactor per autoritat important, Rei, General, Papa o Bisbe, que sigui. Cap, la llei natural i la religiosa està per damunt i si actúen contra la llei mereixen ser jutjats i sancionats. A casa nostra hi ha fets d’alts personatges, no cal citar noms, amb fets escandalosos, que són de domini públic i la mà de la justícia els hi allarga la mà en reconeixement als seus mèrits. De les lleis de l’estat espanyol no m’agrada que necessitin interpretacions i que les paraules tinguin dobles sentits. Els fruits de l’arbre només necessiten ser tastats per saber si són bons o no. Hi ha lleis que les tasten els pobres fent-los més pobres i perquè és la llei que es morin. Què lluny que estem encara de la verdadera democràcia que ha de portar la convivència en pau. Les lleis estan al servei de les persones i quan aquesta norma no es compleix aquella llei perd la seva força i es pot desobeir. Però,cura, t’empressoneran. Quan les paraules de la llei serán prou clares sense necessitat d’interpretacions?

dilluns, 9 de juny de 2014

Una lliçó de globalització

Catalunya, el dis 8 de juny de 2014, ha donat una lliçó històrica del que significa la globalització. Contràriament al que es manifesta des del govern espanyol, el poble català ha demostrat al món quina és i ha de ser la participació dels pobles lliures en la configuració de la pau  mundial. És impossible ser configurador sense ser lliure. I una nació, sense ser independent. Una Europa global nonés ho será quan tots els pobles que la configuren tinguin els mateixos drets i deures. Els pobles, les nacions, han d’actuar directament, no a travès d’altres que els tenen submesos a la seva voluntat. Catalunya mai podrá aportar a la unió  mundial el seu esforç formant part d’una altra nació que l’esclavitaza. I el dia 8 de juny ha demostrat a Europa no només quin és el seu potencial cultural sinó també com l’administra i com el solidaritza. I en aquesta  gran lliçó històrica i social els ciutadans del Vallès Oriental hem de sentir una satisfacció i un orgull gran, perquè hi aportà amb els Xics de Granollers el seu preuat gra de sorra, precisament a la capital europea més poderosa en l’actualitat i que més necessita aprendre lliçons autèntiques de solidaritat en la que el protagonisme és de les persones i el diner és un servidor de la gent, no el poble servidor del diner. L’actuació a Europa i al món de les colles castelleres de Catalunya no és una lliçó de nosaltres som millors sinò una demostració que els pobles com Catalunya tenen els mateixos drets d’aquells que ja formen part de la Unió Europea. Mutilar des de una dominació històricament injusta la voluntat d’un poble amb història, cultural, treballador, solidari i participatiu, hauria d’obrir els ulls al poder dominant europeu. Catalunya ha demostrat que és, però que vol sortir de l’atzucac de no deixar-la ser per contribuir amb tota la seva capacitat a la pau del món. Els castells aixecats a les diferents capitals europees i  a d’altres més llunyanes, com les aixecades a Catalunya, són més que un símbol, són una filosofía de pau d’un poble que del sacrifici i l’esforç en sap fer una festa solidària que té un objectiu molt clar: que la pau com més ferma, més s’enlaire i en aquest enlairament tothom i és necessari, homes i dones, nens i nenes, joves i adults, avis i àvies, siguin del país que siguin, mentre tothom fassi pinya amb el mateix objectiu: amb la cultura i el treball construim un món millor. Els castells d’aquest cap de semana cridaven fort: Europa desperta!.

diumenge, 8 de juny de 2014

AMB ELS CASTELLS CAP EUROPA

Catalunya al món. La presència en les col·lectivitats humanes la definineixen les persones, malgrat que alguns grups egoïstes malden per donar el protagonisme a ideologies, que són, és veritat, importants perquè darrere d’elles hi ha persones. Però el problema rau en que aquestes persones volen potenciar el seu poder en entitats com si fossin elles les que pensen. Una manera molt sibilina per embaucar la gent. En la situació política actual de casa nostra penso, per alló que observo i veig, que són les persones que dirigeixen i dissenyen el futur. I els polítics, no tots però sí la majoria, llegeixen i segueixen la voluntat del poble. I en aquest camí netament català, aquest cap de semana del més de juny, dia 8, diumenge, un fet que podem denominar històric esdevè demostració de com actua la veu d’un poble. Entra amb diàleg amb altres pobles, nacions, d’Europa i fins i tot d’Amèrica del Sud, amb una actuació cultural esportiva com és l’aixecada de castells humans. Els castells que en el seu temps foren signe històric substitueixen les pedres per persones i encara que amb construccions efímeres aixequen l’esperit vers les estrelles amb un desig d’una pau universal. Perquè el Castell simbòlicament és la casa de tots i els seus habitants són persones que  volen gaudir els fruits de les seves capacitats físiques i psíquiques. Vuit ciutats europees i una sudamericana entendran una mica més com és Catalunya, una nació que vol viure en llibertat i solidaritat, capaç de grans empreses com simbolitzen els castells, empreses que s’assoleixen amb treball, constància, intel·ligència i amb sentit autèntic de globalitat. I una de les lliçons dels castells humans, per cert molt significativa, rau en la seva composició: homes i dones, infants, joves, persones madures i de tercera edat, i cada edat té el seu espai. Una composició que només amb solidaritat i companyerisme s’assoleix. Un exemple de com Europa aixecarà el seu Castell a la història si accepta i reconeix el dret de tots els pobles, que la formen, a ser-hi amb les seves peculiaritats, diferències i drets. El castell europeu només será possible si és de les persones, no del diner com sembla que és avui. El diner és un servidor per poder aixecar el castell europeu de la solidaritat entre les persones lliures de les diferents col·lectivitats diferenciades per la seva cultura, la seva llengua i la seva història política. Catalunya també defensa aquest dret a les diferents capitals d’Europa on colles catalanes aixecaran els seus castells. Amb el llenguatge dels castells Catalunya més aprop de ser estat europeu independent.

dimarts, 3 de juny de 2014

És més important Catalunya.

La renúncia del Rei Joan Carles desperta més sospites que una voluntat de servei. Hi ha voluntats de servei que són imposades i, quan s’executen, reben tota mena de lloances per les excel·lents gestions durant el seu mandat. Però també les circumstàncies proporcionen explicacións de decisions que no es preveien urgents. La pregunta verdadera del per què ha abdicat el monarca possiblement no la sabrem mai. De suposicions moltes, però n’hi ha una de molt poderosa: la situació política de Catalunya que vol exercir el seu dret a decidir. Al govern d’Espanya li aniria com anell al dit un moviment revolucionari (així ho dirien) a favor d’una república catalana. Sóc molt mal pensat i segurament s’està provocant des de fora. Per què el procès indpendentitista va guanyant terreny internacional. Aquest matí he visionat per internet un comunicat de la televisió russa defensant la indpendència de Catalunya afirmant que la resta d’estats li han de donar suport. El tema és important i la possibilitat d’aturar el procès és pràctcament  nul·la. L’abdicació i la proclamació del nou rei és un esquè. Però el peixos catalans no picaran. És veritat que el príncep va manifestar a Catalunya que els catalans serán el que ells vulguin. Ho va dir sent hereu de la corona, però sent rei ho continuarà dient? De cap de les maneres. Aquest moviment és una trampa sibilinament preparada. Per què em direu, potser, que cansada Espanya de la monarquía s’està preparant el camí de la república? A milions d’espanyols els hi agradaría i ho signarien tot seguit, però el govern actual no pot estar-hi d’acord. Per altra banda no jugarien tan alegrement al canvi si sospitessin que el nou monarca compliria alló que va dir als catalans. Seria una alegría que alló “de atado y bien atado” de Franco que ara també ho tenen ben lligat, se n’anès en orris. Adèu al rei Joan Carles i a Catalunya sense defallir amb el full de ruta. La història juga a favor de la independència.

dilluns, 2 de juny de 2014

Organització política i social de la humanitat

La humanitat, una vegada present i representada en el món, va rebre de la natura un organigrama amb tres principis bàsics. 1.- la capacitat i necessitat de la continuitat, 2.-la distribució i repartiment del territori, i 3.- els mitjans de supervivència i distribució de la riquesa. La validesa i compliment d’aquests tres principis fonamentals no suponía, ni acceptava cap discriminació per raons de sexe. Un dels llibres més antics de la humanitat, la Bíblia, en el cap.I del seu primer llibre El Gènesi ens ho manifesta amb prou claretat: “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona”. El context ens manifesta clarament que la paraula “home”, anomenada per primera vegada, es refereix a la humanitat en el seu sentit universal i global, perquè no tindria cap sentit la referència que fa a continuació, que els creà home i dona. Una altra consideració, la referència a la imatge. Una base només racional no és completa. Déu és creador i quan més creadors són l’home i la dona és quan porten al món noves vides. Crec que aquesta és la imatge de la humanitat més propera a la divinitat. Curiosament quan Santa Teresa de Jesús parla en el llibre de “Las moradas” sobre el grau màxim  de la relació mística de les persones amb Déu ho compara amb el matrimoni, batejant, la relació, de matrimoni místic. Present la humanitat a la terra en les persones d’Adan i Eva, Déu la beneeix i li diu: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arroseguen per terra.” Si fem una ullada a la història de la humanitat ens adonarem que el principi de la universalitat no ha estat respectat. Que els bens de la terra i els animalons de l’aire i del mar han estat manipulats en benefici d’uns pocs. El principi de la continuitat s’ha complert però amb un defecte greu, no s’han respectat els altres dos i conseqüenment els drets i deures han estat manipulats. Amb referència al segon punt bàsic, l’organització social, política i també religiosa no ha estat mai ni justa, ni equilibrada. Començant pel poble escollit segons la Bíblia i continuant per les grans civilitzacions històriques. I si parem esment en el tercer, ens adonarem que ha estat el més trepitjat: el repartiment de la riquesa ha estat i és actualment el més injust. Les riqueses de la naturalesa que havien de convertir-se en la base del benestar mundial han esdevingut l’instrument provocador de la misèria, de la fam i de la mort de milions d’éssers humans. Independentment de l’acceptació o no de l’existència d’un Déu creador és inconcebible que la humanitat no hagi respectat els tres principis bàsics i com a consequència uns pocs s’han fet seus els bens que també per natuarelsa són dels altres. La imatge mundial de la pobresa i de la misèria en el món actual esdevé la denúncia més clara i fefaent de l’incompliment de les lleis naturals, i recordem-ho, les persones són totes naturalesa i totes protegides per la llei natural. Per què s’ha incomplert?

 

diumenge, 1 de juny de 2014

LA VIA EQUIVOCADA

“Hi ha xoc de trens quan algú s’equivoca de via”. (Mariano Rajoy a la XXX reunió del Cercle d’Economia, a Sitges). Curiosament els errors sempre són  dels altres. Però la història va plena de fets i circumstàncies que demostren el contrari. En la meva lectura de la Bíblia, concretament del llibre d’Isaïes m’han sorprès aquestes paraules: “Vosaltres heu devastat la meva vinya, ompliu les vostres cases amb alló que heu robat als pobres. Amb quin dret tritureu el meu poble i esmicoleu els indefensos?”. Una ullada a la situació d’Espanya avui em fa pensar que aquestes paraules d’Isaïes de fa milers d’anys també es poden aplicar-se al nostre estat. I la pregunta a les paraules del President és: quin és el tren que circula per via equivocada, el que governeu vos o el que governen altres? La repetició constant del no és una via equivocada. L’empar constant a la llei, potser i sovint, és una via equivocada. No escoltar la veu del poble és una via equivocada. Quan el poble es manifesta, no donar la cara, no sortir a dialogar i enviar-hi la policía, és una via equivocada. Demanar signatures contra una autonomía perquè no agraden els seus plantejaments és una via equivocada. Canviar un article de la Constitució per conveniència política i no consultar a la ciutadania és una via equivocada. Construir vies d’alta velocitat per l’orgull de ser els que més en tenen és una via equivocada. Construir estacions d’alta velocitat i  no valorar abans les necessitats dels ciutadans de l’indret és una via equivocada. Construir més aeroports dels que el país necessita és una  via equivocada. Posar pals a les rodes a la pedagogía de comunitats que la practiquen fan molts d’anys i amb èxit, és una via equivocada. No construir el corró mediterrani, és una via equivocada. No demanar perdó pels crims del franquisme i no reconèiexer-els és una via equivocada. No ser transparent en les qüestions de corrupcció, és una via equivocada. Aprofitar circumstàncies polítiques d’una autonomía per provocar o no aturar aldarulls, és una via equivocada. Carregar la solució de la crisi en les classes treballadores i no exigir complicitats al gran capital és una via equivocada. En el preàmbul de la Constitució s’hiu llegeix:” Garantitzar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las leyes conforme a un orden económico i social”. La política del PP ho garanteix? Els moviments populars diuen que no. Ergo les lleis no són les que el poble necessita. Un altre paràgraf diu: “Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.” Ho compleix el govern del PP? Aleshores hi ha dues sortides: canviar el sistema de governar d’acord amb la llei o dimitir perquè la via escollida és equivocada. Als ciutadans també ens agrada complir les lleis quan són justes i estem segurs que la nostra via no és l’equivocada, perquè el dret a decidir és  de les persones, no de la llei el concedir-ho.