Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 30 de novembre de 2014

Sr. Rajoy, una visita de què…?

El dissabte, 29 de novembre de 2014, va passar unes hores, va parlar pels descossits, es va reunir amb els seus, no va visitar el President de la Generalitat, va menysprear als milions de catalans independentistes i va respirar ufanós amb els aplaudiments dels seus. Si aixó en diuen una visita de diàleg amb Catalunya, Sr. Rajoy, nomès hi ha una resposta lógica: allargar la llista de mentides. Vos no voleu tractar de la unitat d’Espanya amb els catalans que volem ser independentistes. Els independentistes volen ser, no volem trencar res. Dissortadament no cal que ens en parleu d’una unitat que no existeix, no perquè el cartalans la trenquem, sinò perquè la política del partit en el govern l’ha trinxat i l’està trinxant. Sr. Rajoy, vos vàreu donar una lliçó de manca de diàleg i d’educació política i el mateix dia, en una petita població catalana, Parets del Vallès, la nova entitat Casa de Andalucía, en la seva festa inaugural va voler compartir amb entitats del poble i en particular amb la cultura catalana convidant al Niu d’art poètic, que sigui dit i entès, va honorar la poesia andalusa llegint poemes dels seus poetes. I un dels poemes, “Defensa de Cataluña”, escrit l’any 1936, per Rafael Alberti, acabava amb aquests versos:”¡Puebol catalán, vigila! / ¡Pueblo catalán, alerta! / Con el corazón de España, / sólo corazón de tierra, / catalanes, yo os saludo:/ ¡Viva vuestra independencia!” I aquesta independència la vam viure respectant-nos, donant una lliçó de convivència des de la diferència, diferència que es va reafirmar en l’acomiadament amb un Visca Andalusia! I el pensament que Alberti defensava l’any 1936, també hi ha andalusos i espanyols que ho defensen l’any 2014. Però Sr. Rajoy, no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. És curiós que entre els ciutadans sia possible viure democràticament la diferència i entre els pilítics hi hagi partits que s’hi neguin. Sr. Rajoy mentre les vostres paraules buscaven l’aplaudiment, Catalunya es lliurava a una gran campanya de recapte d’aliments perque els pobres, al menys puguin menjar. I aquesta recapte la protagonitzaven independentistes i unionistes de bona voluntat. Dissortadament aquestes campanyes són necessàries perquè els polítics incompleixen el primer article dels seus deures: la dignitat de vida dels seus ciutadans. Mentre vos insultàveu als independentistes catalans, aquests amb els altres catalans, omplien el magatzem de queviures per a la gent necessitada. Gent que existeix perquè la política no compleix. Sr. Rajoy, també vos en sou responsable. No cal donar consells, quins són els paísos amb millor convivència d’Europa? Els petits, com Suïssa. I Catalunya vol ser-ho perquè la seva gent tingui aquella vida digna que l’estat no li proporciona. I quan parli de Catalunya mesuri millor les paraules referides al President Català, que si actua com actua és perquè abans escolta els ciutadans i desprès a la llei. I vos feu el contrari. Escolteu la veu de tots, no només dels vostres i entre tots, escolteu les veus estrangeres. Si escolteu, haureu de pensar i si penseu lògicament, haureu d’actuar justament. Els primer drets de les persones és ser elles, el ser catalanes, espanyoles, basques, gallegues, andalusues, castellanes és una circumstància aconsellada per raons culturals, que dissortadament manipuledn egoísticament raons econòmiques,  polítiques i religioses. Sr. Rajoy, ho diu l’adagi llatí: “primum vivere, postea philosophare”. Visitar els seus només, no és visitar i parlar amb un país. Una conclusió lógica, Catalunya, desprès de la vostra suposada visita, és encara més independent. Un bon polític ho meditaria.

dimecres, 26 de novembre de 2014

UNA ESTIRADA D’ORELLES ALS POLÍTICS QUE ES CREUEN RELIGIOSOS

A casa nostra estem acostumats a escoltar declaracions d’un signe religiós ultra per part de certa classe política, classe que actualment governa el país. Suposo, potser s’hi van posar taps, que escoltaven amb les orelles ben obertes el discurs del Papa Francesc al Parlament Europeu, on val a dir, discurs aplaudit tretze vegades per tots els diputats, catòlics o no. M’agradaria saber quines han estat les seves reaccions davant les paraules del Papa recordant el lema de la Unió Europea “unitat en la diversitat” amb l’afegitó papal de “on la unitat no vol dir uniformitat”. Els diferents uniformes de l’estat espanyol mereixen un respecte, respecte que no es té i curiosament el que menys el practica és el ministre que es confessa més catòlic i guardona a la Verge. Però l’argument fort de veritat són les paraules següents:” Ha arribat l’hora de construir junts l’Europa que no giri al voltant de l’economia, sinó a la sacralitat de la persona humana, dels valors inalienables.” Més clar no es pot dir. Europa va per camins equivocats perquè no té present “la dignitat de la persona”, ni està “oberta a la transcendència”. Dos pilars de la convivència humana no respectats per la política que no només oblida sinó que menys-tè els seus deures i raó de ser. I seguint en la mateixa línea afegeix:”Considero que Europa és una família de pobles” que en posar al centre la persona humana ha de deixar “que mostri lliurament el propi rostre i la pròpia creativitat, sigui en l’àmbit particular o com a poble”. Exactament tot el contrari del que fa l’actual govern espanyol amb la personalitat individual i col·lectiva de Catalunya. I en aquests desenvolupament doctrinal d’una necessària política europea que necessita un canvi, hi aporta la col·laboració de l’Esglèsia Catòlica que concorda amb els objectius dels creadors de la Unió Europea, col·laboració que, a la vegada no entorpeix la política i que només preten col·laborar a partir “dels ideals que l’han format des del principi, com són: la pau, la subsidiaritat, la solidaritat recíproca i un humanisme centrat sobre el respecte de la dignitat humana”. Dissortadament, aquestes paraules a l’Espanya laica però que quan li convè es considera católica, se les emportarà el vent. I més de dos milions de persones que volen una altra manera de viure hauran de lluitar sense desanimar-se per assolir objectius que són naturals, religiosos, catòlicis i sobre tot humans. I aixó amb una política sorda, perquè aquest missatge de Roma, no estarà ben vist per elements amb autoritat dintre del catolicisme, concretament més d’un bisbe de la pell de brau. La doctrina de l’esglèsia està al costat de la voluntat de tots els catalans que volen ser independents. Un argument per l’esperança que no s’ha de perdre mai. Amb la doctrina de l’evangeli a la mà, visca Catalunya Independent.

dilluns, 24 de novembre de 2014

EL DINER UN CONSELLER INCOMPATIBLE. Foto de Jesús Calleja: l'àvia deshauciada.

He llegit en la xarxa, l’opinió de l’economista de la Universitat d’Oxford i conseller del FMI, Sr. Paul Collier, en relació a la voluntat de Catalunya de ser independent. Una de freda i una de calenta. Afirma que seria bo per els catalans però un exemple perillós per a les societats més pobres. Perillós, perquè? No hi veig altra raó que l’esclavatge vergonyós a que les condemnarien les polítiques dels països que les dominen. Per una banda un risc de no poder assolir-ho per manca de diners i per altra l’ultratge indecent dels poders dominants. No hi veig cap altra factor en les afirmacions del catedràtic que el poder del diner i el fet de que sia conseller del FMI me’l fa sospitós. L’argument de la independència de Catalunya no es fonamenta en el seu poder econòmic i si s’hi recolza és precisament perquè el poder dominant procura empobrir-la cada dia un xic més. I des d’aquesta vessant és també una raó d’independència. El diner per dret natural, substitut per l’intercanvi dels bens naturals, no és l’ordenador de les societats i donar-li aquesta facultat és un greu ulgtratge antinatura. I és precisament aquest l’arbitratge deshonest que dificulta que Europa sia verdaderament una Europa Unida. I seguint el camí actual no ho serà mai perquè és un conglomerat d’estats que incideixen segons el seu poder econòmic. I amb l’agreujament que cap govern vol reconèixer els drets d’altri i nomès actua d’acord amb la necessitat de poder aconseguir diners al preu que sia. I al preu que sia, la seva gent és cada dia més pobre, menys els rics cada dia més rics. Una política antisocial perquè la dignitat de la persona no significa res i la mort de molta gent esdevè el rebut que cal pagar per mantenir el poder. Si en el món actual hi ha una mica de dignitat és gràcies a la gent humil i senzilla que del diner en fa un servidor dels seus iguals. I la realitat actual a casa nostra rau en el fet que moltes persones mengen perquè gent senzilla vol compartir els seus bens amb els que menys tenen. Són realitats, no mentides polítiques que s’omplen la boca de paraules buides de sentit perquè no tenen voluntat de complir-les quan les pronuncien. No tinc res contra la duquesa d’Alba, persona, però sí contra el tractament incivil amb motiu de la seva mort. Incivil per part de la política, també de l’Esglèsia i d’una part de la població, que amb aquest comportament es congracia amb el poder. No és el comportament digne de les millors lloances del Club Rayo Vallecano que ha donat una lliçó de civisme solucionant el problema de l’àvia de vuitant-cinc anys deshauciada per un usurer amb la complicitat dels poders polítics. I alló que és més greu  és l’apropiament que en fa la política oficial d’aquesta solidaritat ciutadana com  si fos inspiració seva, essent tot el contrari. El diner és la raó dels desequilibris de l’estat i del comportament governamental envers el dret a decidir dels catalans. És una de les raons de l’empobriment que vetllen es produeixi a Catalunya. Un altre exemple del poder del diner que no li pertany.

dimarts, 18 de novembre de 2014

QUAN LA POLÍTICA NO ÉS POLÍTICA

L’evolució de la història humana és lenta però no per culpa de la seva possible inèrcia natural sinò per les frenades imposades des d’una política contrària al seu significat etimològic. En els seus orígens la “res publica” fonament de la política es referia a la convivència de la “polis”, la població. Avui dia, emparats en una evolució programada egoísticament, “la polis” es converteix en la servent dels pretesament governants. S’han canviat els termes i els testimonis són prou clars, encoberts alguns amb incursions a una justícia clarament manipulada. La configuració política del món actual manifesta una imatge molt allunyada d’alló que hauria de ser una obra d’art. En la pintura del món actual s’hi troben unes desfiguracions pretesament artístiques sense cap mena de possibilitat de generar curiositat per la senzilla raó que no porten cap missatge convincent. Quan en una pintura la mà d’una persona aliena al món artístic hi vol dominar, la pintura esdevè automàticament un nyap. I aixó que passa en el món de les arts plàstiques, de les musicals i de les literàries, succeeix igual quan en l’ordenament democràtic d’un poble, els diferents poders volen imposar-se l’un a l’altre. I què succeeix? L’automàtic descrèdit de les institucions polítiques, (governomentals, legislatives i judicials). I els beneficiaris, els ciutadans, acaben no creient-hi. És la imatge de l’Estat Espanyol en relació amb el procès català. El poder polític és creu amo del judicial i es nega a deixar actuar el legislatiu. Resultat, pèrdua d’autoritat i desfeta total amb la victòria dels ciutadans, que sempre han estat els que han finalment imposat la seva voluntat en els canvis polítics. Quan els canvis polítics els han imposat els poders intitucionals, siguin els que siguin, sempre han acabat malament, quan no amb guerres, i el empobriment a tots nivells de la població. I la política espanyola actual produeix aquests efectes que ja pateix una gran part de la població. I quan els ciutadanbs es queixen, els poders s’emparen en les lleis que en un principi han d’estar al servei i a la defensa de la gent, no dels que manen. És vergonyosa la manipulació que es fa en el cas català de la manipulació de la justícia. Com acabarà? Depen de la voluntat i capacitat de resistència de la gent, no només dels catalans sinò dels que anomenen espanyols quan el seu nom veritables és el de gallecs, andalusos, valencians, mallorquins, euskalerria, aragonesos, extremenys, castellans, catalans i perdó si no els recordo tots. El PP que es creu l’amo d’Espanya necessita la humilitat de reconèixer la seva manca de psicologia i pedagogia i la seva escasa capacitat creativa per pintar la seva verdadera Marca Espanya que amb la seva política descolora i trenca.Quan els ciutadans pateixen els resultats de la política, com avui, la política esdevè anti-política perquè el poble no s’hi sent representat.

dilluns, 17 de novembre de 2014

Sr. President, benvingut però gens convincent

Sincerament, no m’agrada la seva presència a casa meva. Malgrat tot, no li negarè la benvinguda, la cordialitat no està barallada amb la manca d’intel·ligència. En tots dos sentits. No s’ha d’amagar res. Serà un plaer escoltar els seus raonaments? Penso que quan acabi el discurs, la conclusió serà que no calia tal viatge per a no convèncer. Per què no convencerà. El metge no es pot conciliar amb un malalt quan ha equivocat els tractaments. Però en el seu cas, Sr.President, rau en el fet quen la malaltia l’heu provocada i els tractraments no eren els adequats. Òbviament estava en el programa. A Catalunya només hi pot venir a tractar de sobiranismne, tota la resta son fugides de mal pagador.I fora d’Espanya no cal que es faci l’home bo que no vol fer Catalunya fora d’Espanya i d’Europa. Tan poderós es creu, quan a Espanya ha perdut credibilitat, no nomès a Catalunya i a Europa el tenen per un escolanet d’Alemanya? Ser generós és una gran virtut, però fer-ho veure és catastròfic. Hi ha condicions que no es poden prometre perquè són i si són ja es tenen. N’hi ha d’altres que s’embolcallen de bones intencions, però les bones intencions han perdut credibilitat. Fer el redícul és fàcil però redimir-lo no ho és tant. Òbviament ningú pot negar-li el dret de viatjar a Catalunya. Però qui le garanteix la credibilitat? “El cántaro a la fuente tanto va…” És un adagi de filosofia popular castellana. I és vàlid. Hi ha pensat mai? La filosofia no és una ciència a l’abast de tothom. Es poden programar i anunciar tesis. Però s’han de defensar racionalment. I la racionalitat és impossible quan els fets demostren el contrari. I a Catalunya en sabem un pou.Coneixem les seves possibles bones intencions, però nomès són econòmiques i dissortadament per a vos contràries als vostres plantejaments.Els fets no corroboraran la paraules. Són massa evidents les evidències de les errades econòmiques. Però com prometre una futura bona economia quan practiqueu una política antieconòmica a tots nivells, i no nomès a Catalunya. Esteu matant la gallina dels ous d’or. I ho feu maltractant i empitjorant els motors bàsics i fonamentals per poder crear riquesa. Amb la vostra política cultural i educativa esteu matant els futurs artífexs de l’economia del país, no només de Catalunya. L’economia que practiqueu no és productiva és negativa i de marginació social. Vosaltres que quan us convé feu costat als poders eclesiàstics perquè no us apropeu a l’evangeli, que és la Constitució de l’Esglèsia i els seus caps i el poseu en pràctica? Sr. President darrera de tot, i perdoneu, no hi ha ni política, ni religió, ni humanisme, nomès ambicions personals que són els arguments de la corrupció. Sr. Rajoy, canvii de discurs o estalviis el viatge.

dissabte, 15 de novembre de 2014

GAUDIR LA CREATIVITAT CALLADA DE LA NATURA

La vida de les persones regala moments que són un meravellós èxtasi que endolceix la problemàtica de l’existència. N’hi ha prou que en la solitud del teu recès meditis recordant paisatges, persones i vibracions de la natura. Albades que omplen de llum la mirada, opuscles que et conviden a cloure en la pròpia intimitat la llum que s’amaga però que tu amb la teva fe i esperança amagatzemes en el teu esperit, aquell grupet d’avis que en un banc de la plaça aixecaven la veu o somreien, aquelles dones amb les cistelles de la compra que no acaben mai les paraules, aquells infants que no tenen direcció en els seus xuts a la pilota, aquelles nenes que volen superar en les seves curses als més grans, les aus que de rama en rama dibuixen estels, la remor de les fulles dels horts i jardins que són músiques del vent i els somnis que recordes demanant al coixí una bona nit. La natura amb tota la seva majestat és una invitació constant a voler ser més i millor amb el desig d’abraçar els seus amors i comprendre els seus missatges. Quantes  vegades en la intimitat del cor desitgem cavalcar a llom dels raigs del sol per dialogar amb les estrelles i descobrir noves amistats més enllà de l’horitzó. Sovint ens agrada ser estels per atrapar els moviments del astres i jugar amb amics i amigues del cel blau. Viure estones de l’existència sentin t-se germà i amic de les flors, les papellones i els ocells, admirador de les formigues i de les aigües dels rierols i jugador del partit de la vida amb l’equip del món. En el vida són necessàries estones per omplir el dipòsit del motor de l’existència amb les energies de la il·lusió, el desig, la joia, l’esperança i sobre tot amb l’energia de l’amor. I aquestes  estones te les regalen els i les poetes, els narradors d’històries de gent senzilla però agosarada, però d’una manera especial te les auto-obsequies quan en la solitud del teu silenci creatiu et passeges per l’espai del teu espèrit, que és qui fa bategar el teu cor i trobar les paraules que et fan feliç a tu i a les persones que t’envolten. Per descobrir la poesia de la vida que es belluga en l’existència universal només el silenci íntim n’és el tutor i el mestre. Si l’estimem, no ens fallarà. Ens posarà davant els ulls la creativitat que portem dins i ens ensenya a viure de  veritat.

divendres, 14 de novembre de 2014

SR. RAJOY, NO CREU QUE HAURIA DE DIMITIR?

El comportament del poble català, el poble que vol la llibertat, ha donat un exemple de democracia davant de tot el món. Tenir els ulls tancats per no voler-ho veure no és propi del president de tots els ciutadans. En aquesta vida cal saber estar a les verdes i a les madures. I vos voleu una maduració a mida de la vostra voluntat, per no dir caprici, i una fruita madurada per força, als catalans no ens agrada, preferim conrear-la com el que estem fent fa més de tres cents anys. Amagar el cap sota l’ala del no és un signe d’incapacitat i d’impotència i aixó és molt greu per el judici de la història. Sr. Rajoy, els catalans no estem sols a Espanya, malgrat la política de tants anys de marginació hi ha força espanyols que reconeixen la qualitat històrica de Catalunya, que vos no voleu escoltar, perquè no teniu arguments per contestar lògicament. Amb el vostres comportament heu fet alló que en una democràcia és inadmisible, unificar els tres estaments, el polític, l’executiu i el legal. I aixó a casa meva és un abús d’autoritat. I els abusos d’autoritat són sempre un boomerang que fa justícia. Dissortadament no és només Catalunya que vol justícia en veritat i llibertat. També és la vostra Espanya que espolieu económicament pagant factures multimilionàries a particulars que han fracassat en el seu negoci privat i ho feu pagat a tots els espanyols. Catalunya ha estat víctima molts anys dels espolis dels governs  i ara els espanyols se n’adonaran qué significa espoliar. Heu pagat una factura de 1.350 milions d’euros que durant trenta anys obligueu a pagar als espanyols que els hi suposarà un espoli de 4.700 milions d’euros. I alló més greu rau en el fet que ho heu pagat a una de les dues centes fortunes més grans del món. Alló que no entenc és com una part considerable d’hispans us tinguin confiança. Un adagi castellà diu, “por la boca muere el pez” per la boca de l’engany us pot arribar la mort política. Amb tota sinceritat el camí més digne que us pot oferir la història és el de dimitir abans que sigui massa tard.
 

dijous, 13 de novembre de 2014

PREGAR PER LA UNITAT D’ESPANYA

No serè jo qui negui el dret de la pregària a ningú. Però hi ha situacions i imatges que són francament esperpèntiques. Veure l’alcaldesa de Madrid, assistida pel Bisbe de la diòcesi, demanant a la Verge la unitat d’Espanya, és francament un contrasentit, tant per part de qui ho demana com de qui ho beneix per autoritats que sien. Jesùs ho va dir prou clar, quan pregueu feu-ho així i els hi ensenya el Pare nostre. I en la segona part del Pare nostra hi ha la següent petició: “perdoneu les nostres culpes com nosalstres perdonem als nostres deutors”. La publicitat que se n’ha fet de la imatge afirma amb tota claretat que Catalunya és culpable i  no se la vol perdonar. És una manera hipócrita de culpabilitatzar a un poble que té dret a ser ell i la bíblia l’empara, malgrat la benedicció episcopal que no té per missió ordenar la política sinò adoctrinar els ciutadans en la justicia i la veritat. És el que Jesús va contestar a la Samaritana, d’ara en endavant no pujareu al temple a orar sinò que ho fareu en esperit i veritat. I en  aquesta pregària no hi ha ni esperit, ni veritat per què l’envolta l’odi envers els catalans. I aixó que ho toleri un bisbe és de jutjat de guardia canònic. No és aquesta la postura del Papa Francesc. Pregar per Espanya, totalment d’acord, però per a una Espanya en la que tots els seus ciutadans gaudeixin d’una vida digna. Hauria trobat excel·lent que l’alcaldesa li demanès a la Verge llum per no equivocar-se, forces per lluitar perquè tots els seus ciutadans de Madrid tinguin cobertes totes les necessitats bàsiques d‘alimentació, habitatge, educació, treball, els bens materials indispensables, dret a les vacances i una política i religió al seu servei, no que la política i la religió siguin servides pels ciutadans. Ja ho va dir Jesús, no aquell que diu Senyor, Senyor entrarà en el regne del cel, sinó el que fa la voluntat del meu pare. I el gaudir de tots els drets naturals que pertoquen als ciutadans és voluntat de Déu. I la Verge a casa de la seva cosina, quan entonà el seu càntic, hi diguè:”Les obres del seu braç (de Déu) són potens: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”. Òbviament aquestes paraules contradiuen la política del seu partit i d’ella i no aproben la presència del Bisbe. Ja ho diu l’adagi castellà, “obras son amores i no buenas razones”. La pregària a Déu sempre, però com s’aconsella en l’evangeli que “no sàpiga la mà dreta  alló que fa l’esquerra.” I en aquesta pregària i la seva difusió l’evidència acusatòria contra Catalunya era massa clara. Les bones intencions d’una pregària poden convertir-se en boomerang sancionador de voluntats amagades.

dimecres, 12 de novembre de 2014

AMB LA CONSTITUCIÓ A LA MÀ SR. RAJOY

Article 1.
1.- Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
2.- La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del qual emanen els poders de l’Estat.
3.- La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària.
Vos dieu al President de Catalunya Artur Mas que no  ha obeït aquest article. N’esteu segur, Sr. President? Ah! I més, esteu segur que teniu autoritat i credibilitat per acusar quan el seu Partit i Govern presenta molts dubtes?.
Dieu que és un estat social i democràtic. D’acord. El Sr. Mas ha escoltat la veu del seu poble, la ciutadania que és la forma democràtica de complir la llei. A qui ha d’escoltar, als seus súbdits o als dels altres?  Per contra, quina raó té Espanya pers subdividir-se en Autonomies? Que el tema no us plagui no és problema d’ell sinò vostre. Però ell ha d’escoltar els seus ciutadans i la Constitució l’obliga.
Referent als valors de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític, el vostre govern és creïble? La llibertat, brilla per la seva absència. Quan un grup de persones es manifesten reclamant els seus drets, els hi envieu les forces policials i no els escolteu. El repartiment de  la riquesa nacional es fa amb justícia? Ningú s’ho creu. Argument, l’enriquiment desproporcionat d’uns pocs (entre ells familiars del poder) i empobriment de molts. Tampoc en el compliment de la justícia, començant per l’aforament de Joan Carles, exreiu d’Espanya i tots els escàndols financers de molts membres del vostre partit, és veritat que no esteu sols, malauradament. Però aixó  no eximeix del compliment.
La igualtat, tampoc l’heu complert des de força punts de mira, económics, de justícia, d’educació i cultura. La diferència de sous és un acusador. La llei diu que només es permet un sou per persona. Heu inventat la fòrmula per tenir-ne més. Un exemple vos mateix. De President del Govern, de President del PP i de Registrador de la Propietat. N’hi ha més d’exemples, però amb el seu n’hi ha prou. I en l’exercici de la justícia, oi que és millor no meneallo? Sincerament el PP no hauria d’estar al Govern d’Espanya.
Pluralisme polític. Només és un nom perque amb majoria absoluta no n’hi ha, és una autèntica dictadura. Els diputats del PP i del PSOE quan en el Congrès o Parlament parla un d’un altre partit, brillen per la seva absència i tan contents, cobren igual i la llei els hi permet però no la voluntat popular. Les votacions de diputats i senadors són una befa perquè ja están amanyades abans dels parlaments dels diferents diputats. Aixó sí, que és llençar els diners del poble!.
El punt 2 diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol. Els catalans, avui, no són poble espanyol? Si ho són poden manifestar-se d’acord amb les seves idees i sentiments sien de l’ordre que sien i han de tenir-se en compte i respectar-les encara que siguin totalment contràries a l’estat espanyol. Primer de tot democràcia. L’estat espanyol va tres cents que menysprea Catalunya i el partit en el govern actual i els anteriors democràtics ho saben i mai han fet un exàmen de consciència d’alló que fan malament. I ara correm-hi tots amb una menti
da sobre l’altra amb un desconeixment programat de la realitat. I per a més INRI no escolteu les veus internacionals. Les vostres paraules de que Espanya no es trencarà, podrien ser veritat perquè ja està trencada. I cura, que no acabarà tot aquí.
Referent la punt 3 de monarquia parlamentària, per què ha servit? Un exemple d’alló que una persona no ha de ser i de com s’enriqueix emparat en el càrrec. Una vergonya que l’amagueu, o voleu, amb un aforament precipitat, seguramnent per altres pors antidemocràtiques.
Sr. President i membres del Govern no heu de fer una anàlisi del vostre posicionament envers Catalunya d’acord amb la vostra malmesa credibilitat? I no entrem en una anàlisi dels membres del seu gabinet. La història fa justícia, no ho oblideu. I més respecte per Catalunya que defensa els seus drets, com els defansarà ja Euskadi i seguiran València i Mallorca.

QUAN NO ES TENEN SENTIMENTS…

La passió és una facultat humana, sovint, massa menys-preada. Els sentiments que fa brollar, de tot signe, són missatges que cal escoltar perquè mostren el camí de la vida, tant si són de signe positiu com negatiu. Els positius perquè donen confiança i empenyen a continuar i els negatius perquè obliguen a meditar en què t’has equivocat i què has de millorar. Sense la confiança dels positius i l’esmena dels negatius es produeix un greu desequilibri en l’ordre social, especialment quan només, qui governa, s’en comana a la fredor de les lleis. El coneixement, sense el caliu de la passió, és fred i malgrat cercar veritats pot portar a errors. I es produeix quan entre el coneixement i el sentiment no hi ha equilibri i els desequilibris fan trontollar i caure en el pou de les errades personals i històriques. En una comunitat quan el responsable del seu funcionament no té sentiments, difícilment aconseguirà una comunitat en la que el diàleg esdevingui norma. El fred, en un  dia d’hivern, fa recòrrer a l’escalf d’un caliu potent en forma de llar de foc o de roba d’abric. Les lleis són fredes i quan nomès la llei és norma la societat pateix el rigor de la fredor i com no li permeten atansar-se a la llar de foc es produeix la fugida de la norma, fugida vàlida i lícita perquè tothom té dret a la vida i a no morir de fred. La relació Estat-Catalunya és una expressió de fred i calor. Les persones s’han  emparat en el caliu del foc de la llibertat, de la independència perquè Catalunya donarà a tots els catalans aquell equilibri per a una vida digna que ara no tenen. Senyor Rajoy i ministres del seu govern, valoreu els sentiments de les persones i valoreu els vostres si és que en teniu. Dóna la impressió que no i en alguns moments els situeu en el marc negatiu, el del no. Senzillament no heu procurat bastir l’equilibri que una política democràtrica ha de definir. L’augment considerable de l’independentisme sembla us hagi obnubilat i robat la capacitat de diàleg. La fredor és mala consellera. La llei s’ha de complir, però quan la llei esdevé un regle de vidre es trenca i produeix desequilibris que per una banda defineixen sistemes fonamentalistes i per l’altra camins de llibertat i independència. I Espanya aquests desequilibris no els pateix nomès amb Catalunya. No es poden cloure els ulls per no mirar rebrots de llibertat en altres pobles de l’estat. El problema no és Catalunya, el problema és l’estat. Srs. del Govern, l’any 1934 un estudiós va publicar la teoria sobre la MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA i les seves conclusions s’han anat complint i en l’any esmentat va escriure “Catalunya i l’Europa del futur” i concloia aixÍ: “Tots els imperis o potències que s’han mantingut des de la Gran Guerra es troben, sense excepció, en una fase més o menys avançada de descomposició que tindrà per consequència l’alliberament de totes les nacionalitats avui encara sotmeses” Senyors del Govern, voleu saber la data límit de descomposició de l’imperi espanyol? El 2020 i alló que és més significatiu és que el procès previst s’està complint.

dimarts, 11 de novembre de 2014

LLÀGRIMES D’UNA SUPÈRBIA DERROTADA

La Marca Espanya ha donat una trista imatge davant el món. I ara ningú vol les culpes. El 27/9/14 a les 13,59, la vicepresidenta Saez de Santamaria escrivia en un twiter: “La consulta no se va a celebrar. Ningún gobierno està por encima de la voluntad soberana del pueblo español”. I es fregava les mans de satisfacció. La consulta s’ha celebrat. I malgrat el que digui la vicepresidenta no s’ha incomplert la constitució. I alló que era una alegria de satisfacció s’ha convertir en llàgrimes volgudes amagar responsdabilitzant el Tribunal Constitucional. La justícia no és el poder executiu, aquest li correspon al govern. El tribunal li va acceptar la raó que el govern li demanava. Tot plegat fa la impressió que l’un i l’altre s’adonaren que es movien en terreny perillós. I els dos s’han equivocat polititzant la justícia i descafeinant la democràcia. Jo li preguntaria a la vicepresidenta del govern si els catalans som o no som, amb la constitució a la mà, poble espanyol. Si ho som, com a tal, podem opinar i exigir. Si no ho som, què els hi ha d’importar el que som i volem. Suposo que pel seu comportament som esclaus seus, segles desprès d’haver estat abolida l’esclavitud. Verdaderament les paraules de Saez de Santamaria, i les de Cospedal i Pons acusant el Constitucional són molt significatives. Exigir sancions per un incompliment que es degut a una imposició política manipuladora de la llei no és res més que complir la norma de la  desobediència civil quan qui imposa incompleix lleis superiors i acceptades, que donen la raó a Catalunya, com la Declaració universal dels Drets Humans. Desobeïr al superior que incompleix la llei és una virtud civil i un missatge a l’autoritat, recordant-li qui li ha donat l’autoritat política en una democràcia. Menystenir la democràcia és tant i més greu que una desobediència civil d’un poble sobirà. No ho som els catalans, mentre formem part d’Espanya, de sobirans? Tal  vegada el PP gaudeix de la voluntat, per ser govern, de tots els espanyols? Governa amb una voluntat dividida i molt dividida i malgrat tot es pensa que el seu dret és dogmàtic.La democràcia és llei per ella mateixa i superior a les lleis que dicta per atendre una vida digna dels ciutadans. La compleix el gov ern del PP aquesta llei? Siguem honestos i no tergiversem les paraules. La llei és una servidora de l’ordre, no l’ordre i quan no hi ha ordre per incompetència de la llei es pot desobeïr i la potestat per fer-ho la té la societat democràtica. En el fons del fons, senyors polítics del PP i del PSOE més respecte a la dignitat de les persones, que dient-vos alló que feu malament compleixen la llei de la seva dignitat, que és superior a moltes lleis escrites.

dilluns, 10 de novembre de 2014

LA FE DEL POBLE MOU MUNTANYES

El poble català ha parlat i ha parlat molt clar. Defensar els seus drets no és antidemocràtric, ni anticonstitucional. Sí ho és portar a un poble a la desobediència per què no se’l vol escoltar. Escoltem què diu la Constitució en el preàmbul referent a alló que es desitja i es vol:” col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra.” La Constitució reconeix que Catalunya és un poble de la Terra quan s’accepta que és una nacionalitat. Però aquest desig i aquesta voluntat constitucional el PP no la compleix envers Catalunya quan no li reconeix ser poble i li nega la seva identitat. Una postura totalment anticonstitucional. Aquesta idea la reforcen les omissions quan l’Estat Espanyol no compleix la Declaració Universal dels Drets Humans. Les declaracions sobre la consulta del President del Govern i del Ministre de Justícia no resisteixen la legalitat històrica, ni la internacional en la seva valoració de la consulta del 9N. Les paraules i els fets són una contradicció constant. Persegueixen alló que ells diuen que no existeix. Perseguir el “no res” és una al·llucinació quimérica. Però amb la Constitució a la mà encara es pot anar més lluny. L’art. 1,2, diu:” La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emana el poder de l’estat”. Quan exerceix la sobirania el poble, nomès quan vota, o sempre, perquè la sobirania no es perd exercint-la, sinò que es referma. Una segona questió, els catalans en l’actualitat i amb la constitució són o no són poble espanyol? Si són poble espanyol i per tant sobirans, tenen tot el dret d’exercir-la. I com a sobirans estan per damunt de la Constitució i poden reformar-la i quan el poble ho demana els polítics han de complir perquè no són ells els sobirans. Un nou pas, el fet de la sobirania imposa que l’expressió de la voluntat del poble sigui el cent per cent de les voluntats? Si aquesta és la condició cap dels partits del Congrès i del Senat són constitucionals. I amb la Constitució aquest fet s’accepta com a constitucional. Ergo, l’expressió de la voluntat d’un poble d’Espanya, sigui el que sigui, és constitucional. Ja sé que em direu, que la Constitució diu que Espanya és indivisible. D’acord, no és aquesta l’expressió del poble sobirà. La constitució no va tenir el cent per cent dels vots favorables. Per altra banda aquesta postura és contrària al progrès i a la història i no concorda amb la temporalitat de les persones. Negar el dret al canvi, és negar el dret d’expressió, de progrès i una oposició a l’orientació actual de la humanitat. La postura del PP menys-tenint el resultat de la consulta del 9N del catalans palesa un despreci ignominiós de les persones com a persones. Tot el muntatge polític muntat per l’estat al voltant del 9N demostra una qualitat humana de baix nivell perquè la voluntat de més de dos milions de persones és un clam que marca un camí nou, camí que es nega perquè no es vol conèixer. I és curiosa aquesta negativa al progrès quan el President del Govern i un alt càrrec del PP fan constat al President d’Extremadura quan diu que tornarà el diners, confessió que significa l’acceptació d’un comportament irregular i corrupte. Complir la penitència és un pas necessari per assolir el perdó. Els muntatges polítics han de ser sincers, verídics i nets, perdonar és una virtut, però no implica deixar de castigar, posar penitència. I és aixó el que no s’ha fet. Una imatge manipuladora de la corrupció. Quina diferència de tractament dels pobles d’Espanya! On rau la verdadera política de la democràcia. És aquella que es fonamenta en el diàleg amb la voluntat del poble. I no és aquesta la manera de practicar-la dels partits majoritaris de la política espanyola. Canviarà el PP davant la fe d’un poble? El seu exemple no és cap signe positiu, perquè el PPC no compleix i no respecta votacions del Parlament de Catalunya. Exemple, el de la consulta.

divendres, 7 de novembre de 2014

LA MEVA FESTA DEL DIA 9N.

La meva consciència m’aconsella i m’exigeix el vot per Catalunya, diumenge dia 9 de novembre i em diu que estigui molt tranquil. No considera aquest fet una desobediència. No hi ha cap autoritat política, judicial i religiosa que em pugui impedir l’exercici cívic de la meva responsabilitat. I molt menys quan no suposa cap trencament constitucional. Observant els comportaments polítics de les autoritats hispanes, amb mirada neta, dóna la impressió que s’està realitzant un abús d’autoritat, producte de la por d’una resposta ciutadana que els posi en evidència. S’emparen en una Constitució que no prohibeix i que està inspirada en la Declaració Universal dels Drets Humans que dóna la raó a Catalunya i el govern incompleix. Però, per altra banda les raons que arriben pels mitjans televisius estan plenes de contradiccions, essent la més frapant quan la vice-presidenta afirma que el President de la Generalitat és el responsable d’aquesta moguda, afirmació desafortunada i falsa, perquè el President no fa res més que ser coherent amb la voluntat del poble de Catalunya i obeïr el seu mandat. I en aquest sentit el govern del PP hauria de fer el mateix escoltant els ciutadans espanyols, que no els escolta i se’ls treu del damunt enviant-els-hi les forces armades. Però alló, que a un observador, no avessat en política, crida l’atenció és el funcionament per la forma i la rapidesa. Dóna la impressió que el Govern impossa la seva voluntat als tribunals sense donar-els-hi temps a estudiar-se el tema. Amb perdó, la imatge d’uns xaiets obedients. I donar aquesta imatge democràticament és força perjudicial. Tot un reguitzell d’actuacions, declaracions que molt bé es podrien estalviar en benefici d’ells, moviments de tropes per indrets de Catalunya suposo que per impresionar, impresió improcendent en un estat democràtic i una permissibilitat incomprensible envers actuacions de grups que de demòcrates no en tenen res i més aviat són la continuació de la dictadura franquista. Tan difícil és seure a la taula i dialogar? No omplint-se la boca d’obertura al diàleg però no del tema que interessa Catalunya. Precisament una questió que defineix el procès històric actual d’Europa. Gandhy deia que al contrari no te’l pots treure de sobre sense escoltar, ans el contrari procurar encetar una conversa amb ell per començar trobant alló que els uneix per continuar amb el tema contrari. I a Gandhy li va funcionar bé amb els enemics que acceptaren el diàleg. Però alló humanament important és que quan s’estima les dificultats deixen d’existir. L’amor és llei. No s’estima el país que es governa si es promou l’odi contra certes col·lectivitats com ha fet i fa la política democràtica espanyola. Quan l’amor a les persones és norma, i no parlo en termes religiosos, la llei no és necessària, sobra. Al marge de tots els entrebancs, amb la consciència tranquil·la el dia 9 N será la meva festa de la democràcia.

dijous, 6 de novembre de 2014

VOTARÈ PER CATALUNYA AMB XIRINACS I AGUSTÍ CHALAUX

Quan dipositi a l’urna el meu vot amb un clar sí-sí em sentirè acompanyat per dues persones extraordinàries, marginades políticament, però d’una gran vàlua humana, defensores d’una convivència en pau, Lluis M. Xirinacs i Agustí Chalaux. LLuis M. Xirinacs, quan era sanador, va presentar unes esmenes al text contitucional amb un altre text en el que, avui, hi trobem les solucions als problemes que patim. Agustí Chalaux, economista, aconseguí la col·laboració de Xirinacs per escriure un tractat d’economia, publicat en dos volums, conegut com a Tercera Via. No és una tercera via política com la Duran Lleida, és una tercera via econòmica que presenta una filosofia econòmica de la transparència. I a les esmenes constitucionals, a la Tercera Via econòmica, cal afegir-hi la filosofía global, coneguda com a globalisme, tesi doctoral de Lluis M. Xirinacs amb la màxima nota “cum laude”. Dissortadament cap d’aquests treballs està valorat per la clase política i econòmica dels nostres dies. La raó és molt simple, portar-los a la pràctica significaria posar a la llum del dia les corrupcions dominants tant en política com en economia. La tesi econòmica fou presentada a Nairobi en una trobada del món econòmic internacional i pràcticament a la paperera. Però encara més i relacionat amb el moment actual de Catalunya. Xirinacs va escriure LA TRAICIÓ DELS POLÍTICS, un treball en tres volums, que denunciava l’orientació política a partir del desmantellament de l’Assemblea de Catalunya. Catalunya es deixà convèncer per la clase política catalana i s’oblidà del Xirinacs polític i Xirinacs no oblidà la política perquè des d’una ciutadania civil és quan millor defensa els drets de Catalunya amb els seues escrits i amb els seus comportaments. La classe econòmica intentà guanyar-se’l, convençuda de la seva vàlua, però Lluis M. se n’apartà perquè se n’adonà de les corrupcions existents. I fins a la seva mort continuà una lluita pacífica, però que amb passes curtes s’endinsà i s’endinsa en la ment dels catalans. Avui, Xirinacs i Chalaux, recolzarien i recolzen l’ANC i Ómnium Cultural. Amb tota seguretat votarien sí-sí. Recordem les paraules del seu Acte de Sobirania, escrit poc abans del seu lliurament voluntari a Déu: “Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no será lliure si els seus fills no volen arriscar llurs vides en el seu alliberament i defensa”. L’ambient bastit per l’estat espanyol contra Catalunya ens dóna l’oportunitat d’arriscar per la nació catalana. Per aquest motiu, també votarè sí-sí i em sentirè acompanyat de Lluis M.Xirinacs i Agustí de Chalaux. 

dimecres, 5 de novembre de 2014

CAMI DE LA LLIBERTAT SENSE POR I AMB CONFIANÇA


“Una nació mai no será lliure / si els seus fills no volen arriscar/ llur vida en el seu alliberament i defensa.” (Lluis M. Xirinacs, Acte de Sobirania).
Lluis M.Xirinacs és amb nosaltres com deixà escrit en el seu Acte de Sobirania,”ells han perdut un esclau,/ella és una mica més lliure,/perquè jo sóc en vosaltres, amics.” Parem-hi esment, no diu “amb” vosaltres sinò “en” vosaltres. No és un  company és cadascú de nosaltres que pensem com ell i com ell lluitem per Catalunya. Ell com Gandhy, apóstol de la no violència, encoratja la nostra lluita cívica i silenciosa envers aquella llibertat que ell defensava. I el Govern ho sap i els polítics no li han perdonat mai, però el poble de Catalunya l’ha fet sang de la seva sang i Lluis M.Xirinacs està amb l’ANC i amb Òmnium Cultural. És curiós que nomès un partit el tingui en la seva filosofia, la CUP i els altres donin la impressió que en fugen, quan és ell qui amb la seva lluita i amb els seus escrits ha donat ales al poble de Catalunya. Fins mort i tot ens fustiga, deia Jordi Pujol, i ara encara ho entenc més. I tant que tenia raons per fustigar-los. La seva trilogía LA TRAICIÓ DELS POLÍTICS és prou clara i ara estem patint alló que ell denunciava. Ell va presentà una esmena total a la Cosntituciò amb un redactat nou paral·lel i només un polític basc el va recolzar. Cap català. I els problemes que ara pateix Catalunya políticamente ell els va preveure i va presentar el redactat que ara ens fa tanta falta. Però el seu esperit no abandona Catalunya i la mare Taga, altar on es volia inmolar, símbol  de la Mare de Déu, bufarà fort des d’el seu cim perquè l’esperit dels catalans no defalleixi. La fe en el poble i la fe en l’ésser tanscendent faran inútil la por dels tanks, dels exèrcits i dels vaixells de guerra perquè ,l’esperit és universal i camina a favor de la història. Els tanks, l’exèrcit i els vaixells que es mouen per Catalunya simulant que estan de maniobres són la negació del procès històric del segle XXI que lentament però amb consciència prefereix la força de la paraula a la força de les armes. El govern espanyol s’equivoca i  no llegeix, no en sap?, els signes de futur. El canvi de mentalitat és lent, però Catalunya s’hi ha avençat i camina segura. Tots els canvis històrics van precedits d’una filosofia que la pell de brau encara no ha estudiat. Porta el retard al que estem acostumats. I el patim. Però els ciutadans estan dient prou, també a l’Espanya profunda. D’on ve sinó la por al Podemos? La filosofia de Lluis M.Xirinacs s’ha assentat en l’esperit d’una gran majoria de catalans. Dels catalans, catalans de veritat. Els altres que diuen ser-ho, que l’estudiin i meditin i si són catalans de veritat s’adonaran dels seus errors. Amb l’assessorrament de la filosofia no violenta de Lluis M. Xirinacs, el dia 9N votarè sí-sí.

dilluns, 3 de novembre de 2014

ESPANYA ELS FARÀ RESPONSABLES

La imatge de la Marca Espanya, cada dia que passa, es presenta més descolorada i la seva política més descafeinada, malgrat se’ns vulgui fer creure el contrari. El temps li va en contra. Les restes del seu domini imperial se li aixequen en contra i alló que és pitjor la seva filosofía política ha perdut el tren de la història. La seva influència sobre Amèrica del Sud té més de miratge que de realitat. Quina fou la resposta del poble sudamericà en la celebració de Cincents Aniversari? Més aviat contrària i de favorable, les aparences. Com li responen, avui, les nacions sud-americanes? Argentina, Bolívia, Venezuela, per citar-ne algunes. Alló de la “madre patria” presenta una considerable llista de ciutadans que ho esborren de les seves vides. Les análisis de la realitat han de començar a fer-se des de baix, no des de d’alt. Per que els bancs i els rics tinguin més diners no significa que la gent senzilla viurà millor, quan la realitat ho contradiu. Per uns pocs puja la riquesa i per la majoria augmenta la pobresa. I aquest és un signe que marcarà i profundament al partit actual del PP, gràcies, en particular, als qui formen el govern. Per què? Per què, si de veritat són persones que estimen el seu país, els hi faria vergonya moure’s económicament en un nivell que la inmensa majoria dels espanyols tenen prohibit. Sí, prohibit polítcament i d’acord amb les lleis actuals. Però no és nomès l’economia que els farà responsdables. Tamble la imatge de les seves persones, més d’una senyalada per situacions, actituds i accions gens democràtiques envers els ciutadans. Saben els ciutadans netament i clara quins són els guanys dels polítics en el poder i d’aquells que ja són jubilats? Quan les xarxes van plenes de fets corruptes no és pas per casualitat, l’adagi castellà ho confirma “cuando el río suena, agua lleva”. Quan, per casualitat veig i escolto per televisió els membres del govern i de la política de la foto que reprodueixo en aquest article, no puc evitar de pensar que ells s’han convertit en política i l’han feta a la seva mida. Ells i elles són la llei. I aixó no és democràcia. Quan un governan dóna la impressió que ell és la llei, adeu democràcia i Déu ens lliuri d’una nova dictadura. I la sensació que personalment tinc és que estem en una dictadura tan dolenta o pitjor que la de’n Franco. M’agradaria estar equivocat. Només una governança netament democràtica amb un reconeixement, que el poble és llei, em farà canviar d’ipinió. La marxa actual de la política espanyola està abocada al desastre i aixó nomès ho pot evitar el poble, perquè el partits són els responsables d’aquest desgavell. I ho són perquè encara tenen una mentalitat de l’edat mitjana. Ja ho donava a entendre el President parlant de Catalunya. Estic convençut que, dintre de no pas massa anys, el poble espanyol acusarà als actuals governants de la desfeta. I els pronòstics i els estudis van per aquest camí, que per altra banda diuen que només uns polítics, políticament correctes, intel·ligents i creatius poden evitar el fracàs. Però el fracàs anunciat no és la divisió d’Espanya perquè Catalunya s’independitzi, hi haurà altres trencaments, els més clars Euskera i Galizia, però no es pot deixar al marge Andalusia, ni València. Senyors Polítics, que us penseu els amos d’Espanya, el vostre fracàs us acusarà de no haver seguit el curs de la història. Una Espanya plural no era un nom, era una realitat que no vàreu entendre i els fets us fan baixar la cara de vergonya. Jo us pregunto, on és el vostre amor per la vostra Marca Espanya?   

diumenge, 2 de novembre de 2014

LA TRAÏCIÓ DELS POLÍTICS

Aquest és el títol d’una assaig en tres volums de Lluis M.Xirinacs referint-se als polítics catalans en la seva actuació política en el pas de la dictadura a la democràcia. Però no és, avui, aquesta la meva intenció. El llibre del Gènesi afirma que Déu posà en mans dels humans la seva organització a l’hora de poblar la terra. Els bens naturals estarien a les seves mans per la subsistència de la humanitat i el repartiment dels espais naturals d’acord amb el seu saber. Analitzant el panorama humà del segle XXI podem adonar-nos de la vergonyosa desobediència d’els humans que tenen com a missió l’ordre, els polítics. En la distribució i organització dels espais, la norma actual no és el respecte i el diàleg sinò la força ja sigui, de les armes, ja sigui del diner, ja sigui de les majories basolutes. Si la distribució està respectada, alló que no ho està és el dret de la gent a una vida digna. I el que verdaderament ultrapassa les normes humanes, ètiques i morals dels bens naturals és l’apropiació en mans de pocs, en forma de diner, que són de tots, de tota la humanitat. Ningú té dret de dir que és seu alló que existeix pel bé comú, els bens de la terra. El Govern espanyol es queixa de manca de diners. Per què en manquen? Senzillament per què els poilítics responsables de l’ordre social no compleixen les normes i alló que és pitjor tampoc saben o els interessa fer-les complir. Francesc Mateu, Director d’Oxfam Intermón a Catalunya ha escrit en el PuntAvui: “Si des que ha començat la crisi fins ara haguèssim aplicat una taxa d’un 1’5% als beneficis de les persones que tenen una fortuna de més de mil milions, hauriem pogut proveïr d’escola tota le gent més pobra del món i hauriem pogut pagar els sistema sanitari dels 49 països més pobres”. Si fem una ullada a l’Estat Espanyol, ens recorda: “A l’Estat Espanyol, aquest darrer any les 20 pwersones més riques han guanyat cada minut 30.000 euros. El mateix que un treballador en un any.” Srs. Del Govern, els culpables d’aquestes desigualtats sou vosaltres perquè no compliu el paper que us toca jugar, i aquest incompliment és gravíssim com ho són els desequilibris socials. Una afirmació, que posa els pels de punta del Director d’Oxfam Intermón:” Si la persona més rica del món volguès polir-se la seva fortuna i es poguès gastar cada dia un milió d’euros, li caldrien 220 anys per gastar-s’ho tot. I la segona i tercera també.” Srs. del Govern i la tercera és espanyola. De diners n’hi ha, però estan mal governats. Nomès si els polítics fessin de polítics i els economistes d’economistes seguint el mandat natural dels bens i l’ordenament social, que són drets de la humanitat per a una vida digna, la justicia social seria una realitat. I no culpeu als ciutadans, que ells no són responsables de fer complir, encara que tenen tot el dret d’obligar-vos a que els polítics i el rics ho compliu. Hi ha una dita que diu a grans mals, grans remeis. Els grans remeis són complir les lleis naturals i no ser esclaus de les humanes escrites, moltes, egoísticament. De la mateixa manera que el desequilibri social l’ha provocat la política social i económica, sobre ella cau l’obligació de restaurar l’ordre natural de l’existència humana.

El 9N tothom a votar


dissabte, 1 de novembre de 2014

ESPANYA REBEL·LA’T.

Sóc independentista català i no odio a Espanya. Li desitjo el millor. Però corren internacionalment força notícies que no li fan cap bé a la Marca Espanya que tant preocupa als ministres espanyols. Estic convençut que a la majoria del poble espanyol alló que més li interessa és una vida digna i una convivència en pau. És digna la vida de  tots els hispans?. Segons una notícia publicada en la xarxa, la fortuna de 9 espanyols duplica la dels nou milions d’espanyols pobres. Aquesta referència avala la dignitat de vida d’un país? Una revista estrangera ha publicat que 569 espanyols tenen dipòsits en paradissos fiscals, encapçalant la llista el Sr. Botin (q.e.p.r.) entre els quals, noms importants dels partits majoritaris que es reparteixen el govern. Una altra ha publicat que vint ciutadans gaudeixen de fortunes superiors als mil milions d’euros, entre elles  la del ex-rei d’Espanya. Aixó és garantir la dignitat de vida de tots els espanyols? El problema econòmic és argument prou contundent perquè el poble espanyol es rebel·li i exigeixi una política veritablement transparent. I podriem allargar la llista amb sous milionaris de polítics jubilats, algun d’ells expresidents del govern. Però hi ha més motius per rebel·lar-se. L’actual govern es nega a dialogar amb Catalunya sobre el tema que la
majoria del poble vol, la independència. Pregunto: què faria Andalusia si rebès el tracte que rep Catalunya? Per ventura, escolta el Govern els desitjos del poble canari? Ha fet mai cas de les manifestacions celebrades a la capital d’Espanya, escoltant les exigències dels ciutadans? Un govern que no escolta al ciutadans mereix una resposta: rebel·lió ciutadana. Però aquest govern tampoc escolta a les personalitats internacionals, que li diuen “evitar que els catalans votin sembla contradir els principis que inspiren les societats  democràtiques”. I aconsellen diàleg. Voleu conèixer els noms que han signat el darrer manifest a favor de Catalunya? Són: Desmond Tutu, bisbe d’Àfrica del Sud i Premi Nobel de la Pau; Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau; Keen Loach, directo de cinema; Saskia Sassen, catedràtica de Columbia University; Richard Sennett, catedràtic de New York University; Antonio Lobo Antunes, escriptor portugués; Billy Shipsey, fundador d’Art for Amesty International; Paul Preston, catedràtic de London School of economics i Ambler Moss, embaixador dels Estats Units. Davant d’aixó quina conclusió en puc treure? No cal dir-ho. És prou  a coneguda: la resposta és no. Però permet befes com la mostra que presento de la premsa nacional. Si aixó és democràcia, quina qualificació mereix? I no s’acaba tot aquí: la reclamació de la jutgesa argentina que porta el cas de Puigantich a qui reclama? Vint noms suficientment coneguts de la política franquista i algun, de la democracia. No n’hi ha prou per rebel·lar-se?