Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 31 de desembre de 2014

1 DE GENER DE 2015

M’agradaria ser profeta per poder predir la història del 2015. El 2014 ens ha deixat una base de probabilitats per intuir un xic per on aniran els trets. Avessat com estic a escoltar triomfalismes de futur dels polítics hispans malpenso, crec amb fonament, que el 2015 serà un any de solucions positives. La mentida per deducció és una pràctica que queda bé per enganyar la gent sobre tot en época de votacions. I el 2015 és un any electoral. La mentida amb pell d’ovella farà camí. I en farà universalment. No espero que la suposada Gran Europa esdevingui creadora de benestar per a tothom. En crearà, sí, per a uns pocs, aquells que ja el tenen i no l’han de conquerir, encara que ho fassin veure i es presentin com alliberadors. La gent senzilla i humil continuarà sent víctima dels diguem-ne, per correcció imposada, dels rics benefactors en potència. Europa és un benefactor en potència i es quedarà, així, en potència. Tindrà el poder i no l’exercirà. I dintre aquesta possibilitat, què farà Europa per la pau mundial? Algunes nacions vendre armes perquè es continui matant, perquè el negoci de les armes és, avui, molt rentable. Ho podriem preguntar al ministre d’economia espanyol. Per què Espanya ven armament. Em direu, que amb la mirada posada en la pau, el Parlament Europeu va aplaudir moltíssim les paraules del Papa Francesc. És veritat, però només va aplaudir, per què, pot el parlament aturar a certes nacions europees vendre armes a l’Orient Mitjà? Evidentment que no. Per què tenen la paella pel mànec. Dissortadament la guerra continuarà igual o pitjor en els països on és l’instrument de domini per imposar voluntats que no són les del poble. I continuarà perquè dissortadament la mort és, encara, moneda de canvi per tenir poder i diners. És veritat que existeixen lluitadors per la pau, però no han arribat al poder i els hi tallaran tots els camins. Només si el poble esdevè l’autèntic poder humà podrem saludar l’esperança de la pau amb confiança. És possible? Sí, però l’enemic de les persones són altres persones, les menys, però les més poderoses perquè controlen el diner i per conservar-lo tenen les armes. La voluntat popular la fan servir per rentar-se la cara i dissimular. I aquesta manera de fer té la paella de la història actual pel mànec. I a  casa nostra, qué farem? Esperar? De moment, sí, pero penso que no serà tan llarga com els enemics de Catalunya volen. Per sort el diner no el controlen tot nomès els contraris, i la capacitat de produir riquesa, tampoc. I aquesta mancança del contrari pot esdevenir un bon company de viatge. Per altra banda la majoria silenciosa, tampoc ho és a favor dels contraris, perque en les seves votacions i manifestacions la majoria silenciosa encara és més majoria i aquesta circumstància pot suposar que és favorable a la majoria política favorable a la independència. Per aquesta i altres raons opino que la independència de Catalunya és més a prop del que els enemics desitgen. En una paraula cada dia que passa és més a l’abast de la mà catalana. I ho és perquè el poble majoritàriament ho vol. I aquesta voluntat popular i el control productiu de riquesa en mans  netament catalanes, acompanyades de la categoria cultural en el món  de la ciència, de la medecina, de la filosofía, de l’art, de la literatura i de la solidaritat lógica i racional li donen a Catalunya raons irrefutables dels dret a ser sobirana, lliure i independent. I al marge de la política i de la cultura existeix un altre poder molt important que dóna la raó als catalans-catalans, la religió com ho palesen la majoria de creences existents a Catalunya i en especial, la més tradicional, encara que la resta del país pensi el contrari, la catòlica. Resumint, l’any 2015 serà l’any de passos molt importants i podria ser dels definitius. No perdem l’esperança, la fe és l’arma més poderosa a l’hora de lluitar a favor de les persones i del seu país.

dimarts, 30 de desembre de 2014

L’EVANGELI ÉS LA CONSTITUCIÓ POLÍTICA MÉS UNIVERSAL

No comparteixo que política i religió no han de barrejar-se. No es tracta de barreja, es tracta senzillament de coordinació.Encara que per coordinar i ha d’hav er barreges. I la política i la religió necessàriament han de coordinar-se per poder crear una autèntica convivència humana, que sense aquesta coordinació és impossible. El centre neuràlgic del problema el trobem en un mateix lloc, que no és altre que la persona. Ella és objecte únic de la política i de la religió. Si no s’entenen, el perjudicat, la persona. El mapa actual, el del segle XXI, el segle políticament més avançat, que no significa perfecte, és un mapa en el que la persona no és persona, és número, no té cap valor i per alló de la llei del més fort es pot fer el que es vulgui amb els febles. No és necessari alló tan repetit de les desigualtats i de les injustícies humanes. Rellisquen a qui no les pateixen i si les fan patir resulta que són benefactors de la societat. En el món actual no hi ha cap intenció humanament fonamentada per treballar per la igualtat de drets i deures, ni políticament, ni religiosament. Existeixen minories que malgrat la feblesa treballen i apunten a convertir-se en la solució, a fer de la persona la base de l’organització de la, convivència universal. La única constitució  existent que pot reciclar i ordenar políticament i religiosa la societat és l’evangeli. N’estic totalment convençut. No hi ha cap constitució al món que defineixi amb tanta claretat quina és la missió i la funció de la humanitat. Ja sé que l’objectiu primordial de l’evangeli és el Regne de Déu, però aquest Regne l’han de conquerir las persones amb les seves vides i abans de ser eterns han de conseguir ser temporals perfectes, abans de ser divins han de conseguir ser humans dignes i justos. És im possible el Regne de Déu sense conseguir el regne dels humans. I l’evangeli en aquest respecte és prou clar. Ja sé que se’m dirà que bec a galet, que no estic bé de cap. No em preocupa. Jo només veig, que a través de la llarga història, els humans, encara, no han descobert quina és la manera d’assolir una convivència justa i verdadera per a totes les persones. Quan els homes s’han cregut déus, els desequilibris i les injustícies han estat més dominants i més extensos. En el règims en els que es prescindeix de la religió com opi del poble s’acaba convertint al poble en el foc que crema l’opi. Els estats que es proclamaven catòlics, després d’una guerra no complien la llei del perdó, ni la de l’mor més gran que és estimar els enemics. Només la religió que neix de l’evangeli ensenya a perdonar i estimar en justiícia i veritat. Es compleix aquesta norma en les constitucions mundials del segle XXI? Oi que la resposta és no? Què hem de fer?  Personalment penso que la primera condició indispensable és que els poders polítics i religiosos es coordinin humanament, perquè els objectius de la política i de la religió són les persones i amb consequència la seva obligació és coordinar tots els factors constructors de la convivència d’acord amb la seva peculiaritat. El treball, la ciència, l’art, l’economia, el joc, l’esport són factors constructors de convivència que afecten directament al ser humà i la política i la religió, si veritablment compleixen la seva funció, han de coordinar els moviments i les accions d’aquests factors perquè arribin a tothom de veritat i amb justícia.I acabo amb l’exemple del cos humà on cada membre té una funció si es desenvolupa correctament la persona se sent feliç i digna. Si algun órgan o membre no compleix, la persona emmalalteix. Actualment la humanitat està malalta. No es troba solució malgrat conèixer la causa, la corrupció. Perquè, segons el meu entendre, perquè ni la política, ni la religió compleixen amb els seus deures bàsics humans. Procurarè desenvolupar més aquest tema.

dissabte, 27 de desembre de 2014

CANT DEL CIGNE POLÍTIC

Les circumstàncies històriques del moment, sovint, li donen a les paraules un sentit, fins i tot, contrari al que s’està anunciant. En una situació de crisi, que afecta generalment a la gran majoria de la ciutadania, afirmar que la crisi està superada i que ha començat la normalitat, no és nomès una gosadia, que jo no entenc, sinó el cant del cigne moments abans de la seva mort, en el cas a que em referiexo de la mort política. Un cant que tenia tota l’aparença de tapar els greus problemes que castiguen a la pell de brau, citats d’esquitllada, com la corrupció, que es vol dismular, l’augment de la població pobre, l’aparició d’un nou partit polític que ha despertat confiança en un gran col·lectiu de la població, els moviments ciutadans contra la política del govern i a un nivell molt important el dret a decidir, sobre tot a Catalunya, en un procès cap a la independència. Quan en un discurs dirigit als ciutadans, aquests problemes es presenten a segon terme, es produiex un signe d’incapacitat i una visió d’una devallada política de poder, que no s’hi troven arguments per mantenir-lo. Però alló més greu encara és afirmar que s’està disposat a dialogar de tot, menys del problema polític del dret a decidir. Per què? Em fa pensar, i crec no equivocar-me, que no es tenen arguments convincents. I aleshores davant la impotència política del diàleg es fan promeses, per a la majoria ridícules, d’un augment de les pensions que suposaran cobrar tres euros més, que amb prou feines n’hi ha per pendre un café. I també es prometen millores de relació amb Catalunya, quan aquesta relació no ha estat mai flúida i d’acord amb la llei, amb prou feines. Parlar de millorar el finançament de les autonomies perdonen els interessos dels prèstecs, prèstecs que s’han fet amb diners pagats abans per elles és un contra sentit incomprensible. I referent a Catalunya no es té la dignitat de respectar al seu President acusant-lo d’un fet, que respon a la voluntat popular, com si fos el culpable del malestar existent. Ha fet mai el President del Govern un exàmen de consciència sobre si ha obrat en justícia o no amb el compliment de la llei envers Catalunya? Les aparences donen a entendre que no. I no parlem del tractament judicial contra polítics catalans acusats de corrupció, quan alló primer que haurien de fer és analitzar la culpa del sistema en la proliferació de fets corruptes. Perquè la base d’aquesta plaga rau en el model polític, que de democràtic només en té el nom i les aparences. Amb aquesta base afirmar clamorosament que la crisi està superada només té una tendència, el cant majestuós del cigne presagi, de la seva mort. La dignitat de vida d’una nació vol fets, no paraules sense fonament.

dijous, 25 de desembre de 2014

AVUI ÉS NADAL, ON SÓN LES BONES NOVES?

No dubto gens de les persones de bona voluntat en les seves celebracions del Nadal però la pobra imatge de mils de  milions de persones que no poden celebrar l’esdeveniment amb la dignitat social que es mereixen em parla d’una part de la humanitat que no és bona gent. Els pobres amb la seva pobresa poden ser dignes persones malgrat el mal tracte de la societat. Però no és només la pobresa. Els milers de morts de cada any per culpa d’unes guerres totalment injustes esdevenen un altre argument per acusar a una bona part de la societat de gent dolenta. I curiosament aquesta gent dolenta és la que celebra la festa amb més magnificència i solemnitat. Contradiccions de la història. Un missatge, que es lliurà al món perquè tothom gaudís de la veritat i de la justícia, ha estat i és en les grans esferes dels poders contradit i menys-tingut. El resultat real i comprobable ens diu, que avui, la persona només és un número i que només es valora pel “tanto tienes, tanto vales”. I la política actual arreu es preocupa prou perquè “no tengas” i així “no vales”. I a nivell polític el Nadal és una anècdota per fer diners i desacreditar la persona. En aquesta situació de pobresa i mortaldat continuada podem parlar de bones noves? Hi ha dos nivells, potser tres. A)polític, B) religiós C) económic. Penso que els tres nivells esmentats són els grans i màxims responsables. Els acuso obertament d’haver traït el missatge evangèlic, missatge que a nivells humils, sortosament, hi ha persones que compleixen i són la llum d’esperança d’un món  millor. Però aquestes persones són arreconades i, sovint, maltractades pels tres nivells esmentats. Malgrat tot, n’estic convençut, que tard o d’hora, elles portaran la pau al món. Persones escampades arreu i que lluiten amb el risc de la seva vida. Elles sí, que compleixen les paraules de Jesús a la Samaritana: d’ara en endavant només adorareu al Pare en esperit i veritat. I entre aquestes elles s’hi descobreixen catòlics, cristians, jueus, musulmans, hindús, sintoistes, ateus, agnòstics i fins i tot persones senyalades amb el dit com persones de la vida, en el sentit pejoratiu. I són totes aquestes persones les que canviaran la imatge de la humanitat i la faran, conscientes o no, més evangélica, perquè agradi o no al gran poder, l’evangeli és la millor constitució política de la humanitat. La celebració del Nadal és el record del camí que les persones de bona voluntat fan cada dia per portar la pau verdadera al món. Els grans poders es trobaran amb l’obligació de baixar el cap i obeïr la veu del poble, que encara que se sigui creient, és la veu de Déu. Perque el món global autèntic és a la terra exactament el Regne de Déu que s’anuncia en la Festa de Nadal.

dimarts, 23 de desembre de 2014

JO TAMBÉ VAIG VOTAR EL 9N.

El meu vot, com el de tots els catalans que exerciren el seu dret, va ser voluntari, lliure, meditat i conscient. Conscient d’exercir el dret de llibertat d’expressió. Una demostració de la bondat de la diferència. Portar la contrària no és ser enemic de ningú i manifestar disconformitat contra la llei és un dret i moltes vegades un deure. Les lleis humanes són fruit de la voluntat i pensament de persones, no de totes les persones de la col·lectivitat política que s’auto-legis-la. I la Constitució Espanyola n’és una proba. Prop d’un quaranta per cent no la va votar. Trenta anys desprès obliga a un trenta per cent i escaig que no tenien dret a vot i que en l’actualitat no hi estan d’acord. I aquesta és una circumstància prou remarcable per pensar en l’adaptació del text constitucional al segle XXI, quan el encara vigent és més propi d’un règim ademocràtic que no pas democràtic. Una Constitució que serveix de base política, que no legal, per prohibir un dret natural com és el d’expressió, és una Constitució desfasada. Però independentment de la constitucionalitat o no, el procediment suposadament legal contra el govern de Catalunya per organitzar la votació del 9N el considero un  producte de les restes dictatorials de l’antic règim que troba en el NO continuat la solució incapaç de defensar en un diàleg. El tema del diàleg és la base del mateix, negar-lo és menystenir el fonament democràtic. La por a dialogar, fins i tot amb el pitjor dels enemics, és el principi d’un desgovern que ha de retornar a la dictadura, emparada en les armes, per mantenir la seva autoritat caiguda en descrèdit. Jo vaig votar el 9N perquè crec en la democràcia i perquè l’esdeveniment era resultat de la voluntat popular. I la voluntat popular inclosa la de la majoria silenciosa que tan li agrada al partit del govern, que no recorda, perquè no podria manipular, que darrere dels vots que li van donar el poder també hi ha una majoria silenciosa i d’acord amb la seva filosofia hauria de dimitir i donar pas a unes noves eleccions. La majories silencioses poden i de fet esdevenen un boomerang per a qui s’hi empara per tenir raó. Defensar amb un vot la meva oposició a una llei no vol dir que la imcompleixi, simplement significa que en desitjo una altra de millor o al menys millorar-la. Personalment acusar judicialment a responsables polítics, que no fan res més que escoltar la veu popular i consultar-la, és viure en temps dictatorials i no en democràcia. Defensar la unitat d’un estat no suposa impossibilitat de defensar la independència d’una nació que per raons pròpies i legítimes no vol continuar pertanyent-ti. I el meu vot el vaig emetre perquè penso que és un dret natural que cap llei humana pot deslegitimar. Per aquesta raó vaig votar SI Si i per aquesta raó he escrit aquest comentari.

dilluns, 22 de desembre de 2014

La llibertat d’un poble comença en el seu naixement

Dissortadament la imatge mundial del segle XXI està marcada per massa nacions esclaves, malgrat que en aparença sien lliures. Es perverteix la paraula nació sofocada per la paraula estat. Avui no són les nacions definidores d’identitats, són els estats. I un estat és fruit del poder, neix del poder i en la seva formació intervenen les armes com arguments convincents. Quins són els estats del segle XXI que respecten els drets de les nacions. Succeiex alló de les mentides que promulgades com veritats passen a ser’ho amb les consequències corresponents. Es perverteix la veritat. I tot amb l’adoctrinament del poder per el poder, ja sigui polític, religiós o econòmic, que són els tres poders que en l’actualitat impossibiliten una convivència en pau malgrat se n’omplin la boca de ser lluitadors per la pau. El seu orígen no els permet filosofar correctament perquè no ho fan sobre els tres procesos del ser, estar i fer. I el procès del ser, estar i fer són substancialment i essencial de les persones, en qualitat d’éssers humans, de ser humanitat amb tots els drets i deures que comporta, un d’ells el d’organitzar-se. Heu reflexionat mai sobre la paraula nació?  És una paraula que pel seu origen significa acció de nèixer i obeeix unes lleis naturals que cal respectar perquè el nou nat es desenvolupi amb  naturalitat. Les normes fonamentals de l’organització política es basen en els orígens dels éssers i contradir les normes que els regulen és desequilibrar la convivència humana. Els pobles neixen, es configuren amb uns signes diferencials que indiquen com s’han de moure per assolir, en cada moment de la seva existència, aquella maduresa que els declara perfectes. Desviar aquest procès amb imposicions desvirtuadores d’una realitat per aconseguir-ne una altra de diferent, deslegitima per dret natural el fet polític, que amb el temps, es demostra impostor. Les diferències creades per la naturalesa no són destructives per elles mateixes, són constructives en base a relacions de progrès conviscut amb un diàleg intercultural respectuós. El naixement marca de sortida l’orientació de la globalitat individual per bastir la globalitat col·lectiva. Les raons de força són les responsables dels desordres de convivència en el món actual. Els drets es fonamenten en l’immobilisme d’unes lleis fetes per éssers efímers que contraposen la seva configuració de persona a la de la col·lectivitat organitzada al marge d’alló que és natural. Donar a les lleis humanes, com s’està fent en l’actualitat, un caràcter gairebé dogmàtic no és res més que desnaturailtzar la veritat històrica inspirada per la natura en els seus orígens. Tota persona és per ella mateixa humanitat, i com humanitat la seva constitució i funcionament és un model per constituir col·lectivitats que esdevinguin veritables models de convivència. Se sent a dir que per un bon desenvolupament personal és fonamental un auto-coneixement integral. Aquest mateix principi és vàlid per a les col·lectivitats constituides, conegudes com a pobles o nacions. Els estats són fruits no sempre naturals de relacions humanes. I no ho són perquè la persona passa a un segon pla i a esdevenir gairebé una esclava. La pau mundial no s’assolirà mentre en el món hi visqui una persona que no se senti lliure. I hi serà si no té dret a intervenir en el funcionament convivencial de la seva col·lectivitat, poble o nació. La llibertat integral de les persones és esencial i amb ella la llibertat i in dependència de les respectives col·lectivitats. Catalunya pels eus orígens, la seva composició humana i la seva filosofia de la història té tot el dret a la llibertat política i a la independència.

dijous, 18 de desembre de 2014

LLUITEM CONTRA LA POBRESA

Mans Unides, ONG, treballadora per la pau al món, convençuda que la pobresa és la gran culpable dels desequilibris socials i per llògica de les guerres, llença pel 2015 una consigna urgent: lluitem contra la pobresa. Totalment d’acord. Però com s’hi ha de lluitar? Les polítiques actuals no lluiten contra sinò a favor. Les paraules poden dir, però els fets demostren. Permeteu-me un incís. Tot alló que es comença contra, normalment acaba agreujant el problema que es vol desarrelar. Un exemple les polítiques actuals a nivell mundial. La lluita no ha d’anar contra sinó a conscienciar la pobresa. El món actual, en general, no té consciència d’alló que és la pobresa, la pot viure. Falta consciència tan en els que la pateixen, com en els que no. I aquests segons són els que menys. Tenir consciència del significat de ser pobre defineix una postura davant del diner. I aquesta postura, dissortadament per ambdues bandes, és molt negativa, principalment per la banda rica. Si existís una autèntica consciència sobre la pobresa es compliria aquella benaurança de l’evangeli de benaurats els pobres d’esperit perquè d’ells és el regne del cel. I el regne del cel a la terra no és altra realitat que el benestar universal i la dignitat humana de totes les persones. I quan dic dignitat també amb refereixo a les més riques perquè, amb fets a la vista, són les menys dignes. La dignitat no la donen ni els càrrecs, ni els diners, la dignitat és una qualitat exclussivament humana, i un pidolaire pot ser, i moltes vegades ho és, més digne que un  multimilionari. Tenir consciència de la pobresa no és altra cosa que donar als bens materials, el diner n’és, la seva funció de servidors de la dignitat de les persones. I aquesta funció no es compleix. I la demostració rau en com està distribuída la riquesa avui, segle XXI. La meitat de la riquesa mundial està en mans de tres centes families, sent generosos dues mil persones, i aixó que és en comparació als set mil milions d’habitants del planeta?  El 20% de la població en controla el 80% de la riquesa i el 80% dels habitatnts del planeta s’han de conformar amb el 20% dels bens. Podem parlar de consciència social de la pobresa? A Europa ens omplin la boca de la necessitat d’aquesta lluita que Mans Unides planteja, però la política econòmica d’Europa  cada dia produeix més pobres. I no parlem d’Espanya, un exemple de la demagògia democrática,  es vol demostrar amb paraules alló que els fets desmenteixen. Tenir consciència de la pobresa significa també valorar la dignitat de les persones a partir de les seves necessitats indispensables per viure i gaudir dels seus drets naturals, que inclouen els polítics, el religiosos, els culturals, els económics i els socials. Pot tota la humanitat actual satisfer dignament tots aquests drets? La resposta és no. I la conclusió demana que es controlin els motius de les desigualtats de tot ordre. Sóc conscient que lluito contra una roca, que es creu indestructible. Però, les roques també son esmicolables. I també sóc molt conscient que la naturalesa sempre fa justícia. La naturalesa és universal, com la justicia. Té un mandat universal i el compleix. Universal no és absolut, però hi depèn. No és just que mils de milions de persones se’n vagin d’aquest món amb la misèria patida i tampoc ho és que se n’en vagin el dominadors del diner culpables de la misèria. Jo crec en la justícia universal absoluta. És una filosofia totalment humana però també, per humana, transcendent. I la transcendència, per a  mi, és divina.

dimarts, 16 de desembre de 2014

QUAN EL PODER ES VEU INCAPAÇ…

Tenir recolzaments per assolir objectius positius no és nomès desitjable sinò convenient i necessari. Però no sempre la necessitat de recolzament es deu a una ajuda complementària sinò pot produir-se per incapacitat palpable de la persona que ho demana. I alehores ens trobem davant d’una incompetència i del desenvolupament d’una funció pública per a la que no s’està degudament preparat. I quan aquesta demanda deriva per invalidar un poder contra el que no tens arguments, la incompetència demana substitució. L’enfrontament de poders per deslegitimar l’altre no és nomès una contradicció democràtica sinó un crit que clama al cel per inutilitat de decissions. Demanar ajut a certs elements del poder econòmic per contradir el seu superior polític autonómic des de l’estatament estatal és una declaració prou clara d’incompatibiltat. Demanar ajuda a un súbdit econòmic perquè desacrediti al seu superior polític, des d’una instància superior, em podeu dir si és legal, lícit, legítim, ètic, democràtic i humà? Aixó és el que ha fet la Senyora Cospedal demanant a empresaris catalans que desautoritzin al President Mas. Aquest comportament en un estat democràtic només té la valoració d’una pràctica política corrupta. I a la pell de brau aquesta manera d’actuar és massa freqüent i sovintejada. Quan des de les instàncies superiors em parlem de política anticorrupció no me les crec perquè els fets em donen la raó. Una política que no sap afrontar els problemes per greus i difíccils que sien, és una política corrupa o incapaç. Són massa sovintejades les maniobres amb finalitats descriminatives per guanyar. Sra. Cospedal, políticament el problema que Catalunya planteja a l’estat és històricament legítim, filosòficament la defensa dels seus drets, humanament l’exercici de la seva identitat i políticament un deure. La política no pot ser mai la destrucció d’una persona, encara que només sia una, perquè qualsevol persona porta en ella mateixa tot el pes de la humanitat, perquè ella és humanitat. I negar-ho és contradir la natura en la seva base. Demanar a una part del poder econòmic, d’aquell que es pot manipular, és reconèixer la pròpia incompetència per conduir la història actual. I el camins actuals de la història afavoreixen els pobles per damunt dels estats. És el concepte actual d’estat que nega els drets dels pobles, per una raó molt senzilla, perquè l’objectiu històric és tornar a la persona tot el seu poder, respectar la seva integritat. Perquè una persona integral és el model irrefutable d’alló aque avui s’anomena globalització i la globalització només es pot fer essent el centre la humanitat, no el diner. S`ha de començar per la base i la base és el ser humà. La humanitat tota, no una part. És la lluita contra el model actual que és económic, no humà. Els drets de totes les persones són superiors als drets del diner. El diner és un  servidor de tota la humanitat, no d’una part. I mentre sigui d’una part, s’està validant el crim de lesa humanitat.

diumenge, 14 de desembre de 2014

LA MARATÓ DE TV3, LLIÇÓ I RETRET POLÍTIC

Pensar en el significat i la bondat de la Marató de TV3 em porta a conclusions contradictòries si l’analitzem des de vessants diferents com són el poder i el civisme. Si les reflexions tenen per base el poder, alló que primer em dicta la meva capacitat de raonar no pot ser més negatiu. Si la reflexió té com objectiu la parrticipació ciutadana, només hi trobo motius de felicitació. En una paraula el poder i la ciutadania estan en pols totalment oposats. La solidaritat, quan de veritat és solidaritat, no imposició, és sempre digne de les millors lloances. La solidaritat ciutadana quan és fruit de la voluntat popular és un acte generós i lloable i quan és resultat d’una necessitat sobrevingvuda per negligència del poder, aleshores és una lliçó i una acusació. No és cap secret que la política sanitària, sobre tot en la vessant investigadora, és deficitària i consequentment causa de malalties que es podrien evitar. La salut ha de ser el primer objectiu de tot governant. Ho és a la pell de brau? El tractament no és igual per a tothom. Mentre existeixi un ciutadà mancat d’aquest servei, políticament s’incompleix el primer manament de la dignitat de les persones. La realitat de malalties d’alta causa de mortalitat, com les del cor i  el càncer, necessiten no només excel·lents especialistes sinó també eficients investigadors. I aquesta segona vessant, imprescindible per lluitar contra les malalties d’alt risc, necessita en gran manera un recolzament econòmic que permeti treballar còmodament als investigadors. I, avui dia, a casa nostra, la investigació mèdica és possible, en malalties greus, gràcies a la solidaritat ciutadana. Solidaritat que acusa les altes institucions de l’estat perquè són elles les primeres i darreres responsables de la salut dels seus ciutadans. La solidaritat, que per a moltes persones suposa treure’s un mos de pa de la boca, és meritòriament molt valuosa, recordem el fet evangèlic d’aquella pobra dona que col·laborava amb el diner que necessitava per viure, al costat dels grans rics que donaven engrunes de les seves riqueses. Les meves paraules volen dir que no cal la solidaritat ciutadana? De  cap manera, però aquella solidaritat que no cal és la produida per la negligència de qui té responsabilitat i no la compleix. En aquest aspecte a Catalunya la Marató de TV3 representa aquella solidaritat responsable i denuncia com seria la sanitat pública si els seus responsables polítitcs  practiquèssin la solidaritat però, abans, la justícia, que és un deure contret per la responsabilitat que els hi ha atorgat la ciutadania. Matrícula d’honor per a la solidaritat ciutadana i suspens per a la justícia governamental, que no té diners per a la salut i carrega sobre els ciutadans mils de milions per una gestió nefasta tant política com económica, durant trenta anys.

dissabte, 13 de desembre de 2014

UNITAT, QUÈ SIGNIFICA?

Invocar unitat, avui, s’ha convertit en un argument manipulador per negar la veritat de l’altre i imposar el pensament únic, no l’universal, sinò l’individual i particular. La unitat no és mai un conglomerat, un conglomerat és un conjunt d’elements que no necessàriament són del mateix signe, que individualment són unitat però agrupats formen una altra grup, que com a grup pot ser únic, una altra unitat, amb objectius diferents que poden contradir sovint els particulars de cada element. La unitat d’un grup no es defineix pel conjunt que formen sinó per la raó der ser. I la raó de ser, quan perverteix les individualitats agrupades, deslegitima la raó del grup. La unitat d’un grup es fonamenta en el respecte de les individualitats i en l’assoliment dels objectius que han propiciat l’actuació conjunta. I una actuació conjunta presuposa acords individualment acceptats en benefici de tots. Un exemple d’unitat ens el dóna l’aigua que quan la unió és constant existeix l’aigua però quan els elements se separen, l’aigua desapareix. La unitat dels elements obeix a un objectiu concret, eliminat l’objectiu s’elimina el tot. I el tot es mantè unit si es respecta la peculiaritat de cada element. Si en la constitució de l’aigua s’hi elimina, per exemple, l'hidrògen, no hi ha aigua. Mantenir la peculiaritat de cada element és essencial per a la continuitat del grup format. En política, qué significa unitat? Òbviament l’element fonamental és la persona i la formació de col·lectivitats depen de la voluntat de cada persona que la forma. Una col·lectivitat pot esdevenir una nació perquè així ho decideixen els components de la col·lectivitat. Un grup de nacions poden formar un estat, si s’acorda mútuament. Un estat és resultat d’una voluntat, si voleu de la força de voluntats que ho decideixen. Però els estats no sempre han estat formats per la força de voluntats sinò tot el contrari per la força de les armes, o si es vol, per la força d’uns pocs imposada per les armes. Tornar a l’orígen no sempre és fàcil i molt menys quan l’estat s’ha mantingut durant anys i segles, com el cas d’Espanya. Es pot donar el cas que per raons humanes s’hagi superat la força de les armes i amb la força de les voluntats de tots els col·lectius es decidieix constituir-se per dret en un estat. Un estat que es compromet a ser respectuós amb totes i cadascuna de les col·lectivitats que el configuren. Dissortadament no és aquest el cas d’Espanya amb Catalunya. I per aquesta raó Catalunya té tot el dret de recuperar ser una col·lectivitat independent de l’estat espanyol i per contra pot actuar unitàriament amb la nació amiga, Espanya, en força aspectes. Pot existir unitat de funcionament per unitat de criteris essent col·lectivitats polítiques independents. Un estat pot ser un conglomerat de nacions. Mantenir el conglomerat, com l’aigua, depen del respecte als seus components, quan se’n maltracta un, es desfà la unitat i per consequència el conglomerat. La base de tot rau en el respecte a la unitat fonamental que és la persona. Les unions polítiques són voluntats de persones, que és quan són vàlides.

dijous, 11 de desembre de 2014

EL NADAL EN TEMPS DE CRISI

El missatge del Nadal és prou clar, però nomès l’egoïsme humà l’enfosqueix i procura eliminar-lo amb una hipocresia tan extrema que fa veure que el celebra i ajuda a celebrar-lo. És la gran contradicció del temps. És veritat que tothom, tothom, té dret a la felicitat i al benestar. Però si el dret és de tota la humanitat, perquè no el pot gaudir tota la humanitat? Perquè aquella part de la humanitat que ha de vetllar pel respecte dels drets humans no compleix amb els seus deures. I qui són? La meva filosofia de l’ordre social em diu que la persona és per naturalesa política i religiosa. I que aquesta condició, una part de la humanitat té l’obligació de vetllar-la perquè totes les persones, homes i dones, se’n beneficien. Són els responsables polítics i els responsables religiosos. Les autoritats, com se’ls reconeix. El benestar material de la persona és competència dels polítics i conseqüentment la culpa que una gran part de la societat, avui, estigui molt afectada per la crisi és culpa d’ells i responsabilitat que la naturalesa els hi exigirà en el seu moment. És una irresponsabilitat, que amb una manca de sensibilitat extrema, s’omplin el espais publicitaris de propagandes que alló que busquen és vendre més, independentment de qui compra. I moltíssima gent humil treu forces d’on no n’hi ha per celebrar les festes, especialment aquelles famílies pobres que volen que els seus fills siguin feliços. Però en la societat actual també hi ha gent extraordinàriament bona i responsable, però permeteu-me una lectura crítica. La millor de les felicitacions i benaurances per aquestes persones però per contra l’acusació més directe per els governants, que es beneficien de la feina dels altres a qui no correspon, i se n’haurien de donar vergonya de la seva incompetència, perquè massa dels seus subordinats no poden celebrar el Nadal com els hi pertoca i aquells que ho poden celebrar és gràcies a la solidaritat d’una part de la societat que creu, essent o no religiosa, en el missatge de Nadal, pau als homes de bona voluntat. No sóc contrari a les celebracions, però sí, a les disbauxes i molt més en temps de crisi, que no ha provocat el poble senzill sinò el poder del diner consorxat amb el poder polític. Ens diuen que no hi ha diners. Per els pobres, no. Un exemple, el ministre va dir fa pocs dies que la solució de Bànkia fou un error, però que avui és la solució. Una demostració del concepte que és té de la política i del seu funcionament. Liquidar la majoria perquè la minoria visqui sense problemes. Òbviament la solució del gran problema mundial, que fa aigües per tots costats, no està en el diner, sinò en quelcom molt més important, la dignitat de les persones. I la dignitat no la dóna, ni el càrrec, ni la riquesa, sinò la persona íntegra, física i psíquicament i aquesta condició la política d’avui no la garanteix i és la única i gran responsable. Quants polítics d’avui són capaços de demanar perdó i reciclar-se? Es poden comptar amb els dits d’una mà. Hi ha una solució. La filosofia política de l’evangeli. Convido a meditar-la. Volem un Nadal venturós per a tota la humanitat? Doncs, mans a l’obra.

dilluns, 8 de desembre de 2014

LES FESTIVITATS DE LA MARE DE DÉU UN FET GLOBALITZADOR

La festa de la Immaculada Concepció m’ofereix l’oportunitat de reflexionar des de la religió sobre la convivència a tots nivells, tan religiosos, com polítics, culturals, econòmic i socials. El món catòlic presenta innombrables patrocinis de la Verge Maria amb noms diferents però en referència a la mateixa persona. Només la manipulació humana hi aporta enfrontaments on només hi ha la verdarea unitat. Espanya és un exemple de diversitat d’invocacions marianes sense que teològicament hi existeixi cap contradicció de fidelitat a una mateixa persona, la Mare de Jesús. Però és trist, que a vegades, les diferents invocacions marianes esdevinguin motius manipuladors com si es referissin a diferents persones. Tant Mare de Déu, és la Verge del Pilar, com la Mare de Déu de Montserrat, Nostra Senyora dels Desemparats, Nostra Senyora de Guadalupe o Ntra. Senyora de Valvanera, advocacions de la Verge en diferents Comunitats Autònomes. Una llarga llista podriem presentar de les advocacions en cadascuna de les provincies espanyoles, com per exemple el Pilar, de Saragossa, Covadonga, d’Astúries i a nivell internacional, Lourdes (França), Fàtima (Portugal), Nostra Senyora de la Presentació de Quinche (Equador) i festes de l’Esglèsia Catòlica, com l’Anunciació, l’Assumpció, la Presentació, la Immaculada Concepció. Un nombrossíssim catàleg de noms d’una mateixa persona. I tots aquests noms palesen un motiu i una realitat històrica que aporten valors afegits al valor original i principal que és el de la Mare de Déu. Dissortadament les persones som culturalment tan deficitàries, massa sovint, que no sabem distingir el gra de la palla i  trobem diferències de base on només hi ha simples accidents. Aquesta circumstància explica generalment una filosofia de donar més importància a les fulles que a l’arbre en el seu conjunt. Les diferents advocacions ens expliquen la universalitat  de la Mare de Dèu i, a la vegada, les diferents maneres d’honorar-la d’acord        amb situacions o comportaments històrics que li han aportat un sobrenom. En un pla més col·loquial és com aquella persona, que en certs indrets o moments, no se la cita amb el seu nom propi sinò amb el seu “motiu” i  no per aixó deixa de ser la mateixa persona. Les circumstàncies de diferent ordre comporten i imposen diferències en la identitat sense deixar de ser, en les persones, humanitat i en les col·lectivitats, societat. I per aixó les diferències donen nom i cognom i defensen els detalls diferencials de comportament particular sense traïr el comportament universal. Els pobles són aixó, comunitats o nacions amb unes diferències que els hi donen personalitats i una manera personal de defensar i practicar els seus drets conservant els seus fonaments humans i socials. Les dieferents maneres de celebrar les seves festivitats l’Esglèsia Catòlica no significa una fragmentació de la religió sinò una reafirmació des de diferents vessants. Penso que és un exemple prou valuós per poder treure’n conclusions. La universalitat i les individualitats, una exigència histórica necessària i indispensable. Exigència dissortadament massa sovint manipulada per canviar el sentit de les paraules, dels fets i de les circumstàncies en la sesa base.

 

diumenge, 7 de desembre de 2014

“AL PRINCIPI EXISTIA EL QUI ÉS LA PARAULA” (Joan I, 1.)

“És difícil parlar amb qui vol marxar d’Espanya” (Mariano Rajoy). Quan no és vol dialogar el problema no és superficial, ni només d’intencions, és molt més profund, no s’és paraula, en definitiva es renuncia a ser persona. Perquè la paraula és la persona. “La paraula estava amb Déu, i la paraula era Déu”. Sóc conscient del missatge de les cites evangèliques. Sóc conscient del profund significat religiós que impliquen. Però també ho sóc de la realitat humana, plena d’implicacions divines. Continuant l’argumentació de l’evangelista, llegim: “ En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes”. Un pas més en la definició de la grandesa i de la realitat humana. Hi afegeix:”La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”. Una filosofia transcendent de la dignitat humana. Dignitat humana que res pot ofegar, ni el no res, la total foscor. Però dissortadament alló que no poden fer les circumstàncies exteriors, ho pot arribar a fer la persona humana. Ella amb el seu comportament pot destruir la paraula, que no és altra cosa que destruir la humanitat. La paraula és, el fet de no situar-la, el fet de no emprar-la, és ofegar-la i amb ella les persones que són paraula. I aquest comportament és greu. La paraula, instrument de relacions humanes per difícils que sien, fa lluir la llum en la foscor. Fa trobar solucions on hi ha problemes. Fugir dels problemes no volent-ne saber res és una manera d’ofegar-se com a persona, sia la que sia la dignitat civil, política  o religiosa que l’empari. Les dignitats polítiques han de fer honor a la dignitat de ser persona, que és anterior a tota forma de convivència política. Quan no hi ha llum  per entendre la solució d’un problema és perquè la paraula no hi és, que és el mateix que dir “no hi ha persona” i aleshores el diàleg sí que és impossible. Sr. Rajoy, les dignitats polítiques, religioses i socials són per crear la llum, no la foscor. I si la dignitat política és incapaç d’il·luminar el seu espai assignat, significa que la dignitat és suposada, no és real, i aleshores és improductiva, no és útil a la societat. La paraula, el fet de ser persona, és la primera condició per a tota mena de convivència. Les formes de convivència són diverses i nomès la llum, les fonts lluminoses que són les persones, les fant verdaderes, útils, creatives i autènticament humanes. Negar el diàleg per difícil que sia és l’instrument ideal per destruir convivències. I aquesta és la realitat actual de la pell de brau.

dimecres, 3 de desembre de 2014

LA DIFERÈNCIA ÉS NECESSÀRIA PER LA UNITAT

Quan escolto comentaris sobre la unitat, sovint em pregunto, tenim clar el sentit d’aquesta paraula? La paraula unitat té dues lectures prou importants: unitat és una mesura, que repetida progressivament ens dóna una quantitat, un punt de partida que ens fa entendre el significat de l’arribada. Però aquesta arribada no seria possible sense la participació de totes les diferències. La unitat no vol dir igualtat matemàtica o connjunt sense parts diferenciadores. La unitat de pensament independentista no significa que tots el defensem amb els mateixos criteris encara que el resultat final és el mateix. Metafòricament és alló que tots els camins porten a Roma. Alló veritablement important és l’existència de camins, l’existència de persones que volen la independència en el cas de Catalunya. La independència és un tot, però no una massa uniforme. És un tot conjuntat per persones que tenen diferències creativament distintes però que aporten al tot un valor unitari. La unitat de pensament independentista no significa que tothom el defensa amb els mateixos arguments. Alló que no és lógic és emprar realitats, com la pobresa, l’economia, la sanitat, etc. per anar contra la indepència quan les mancances adduídes en contra són precisament un argument a favor de la independència per què amb ella será més possible solucionar-les. El que està fent el govern d’Espanya en el camp de l’ensenyament, per exemple, és massificar, impedir que les individualitats puguin desenvolupar la seva creativitat científica, cultural, artística, económica i social. En aquest concepte l’estat espanyol ha perdut el tren de la història. Alexandre Deulofeu va escriure l’any 1934 un llibre titolat,CATALUNYA I L’EUROPA FUTURA. Afirmava “ la solució que propugnem és la confederació europea en la futura etapa de llibertat, absolutament necessari el princcipi d’autodeterminació de baix a dalt”. I es preguntava:”Com arribarem a la confederació universal? Quina ha de ser la futura organització  mundial? Evidentment, una federació voluntària de pobles lliures, dins de la qual tots ells tinguin la mateixa categoria, i per tant, la mateixa influència”. L’estudiós de l’obra del seu avi, Juli Gutièrrez Deulofeu, coneixedor de la seva filosofia, comenta “ I com s’hi arriba? Doncs bé, per la desintegració dels imperis i el subsegüent alliberament de les nacionalitats sotmeses”. Si obrim bé els ulls ens adonarem que és precisament el procès que viu l’estat espanyol. La independència de Catalunya és el primer fruit. Però hi ha una condició indispensable, la de ser intel·ligents, no només els polítics sinò els ciutadans. Els ciutadans que volen la indedpendència poden pensar diferent, però amb camins  diferents si la meta és la mateixa, l’arribada és segura. El benestar en els companys de colla és molt important per avançar i són necessàries moltes colles amb els seus companys.

dilluns, 1 de desembre de 2014

LA POLÍTICA NO ÉS MODEL DE SOCIETAT

El model democràtic de societat com convivència civil presenta un greu risc a l’hora de configurar com vol la societat el seu model de convivència. I es precisament la intencionalitat de bastir una forma de societat d’acord amb els principis de funcionament del partit en el poder i aixó socialment es greu perquè els partits no són, ni han de ser cap model de convivència, sinò treballadors de la convivència acceptada pels ciutadans. En un sistema democràtic en el que hi participen diferents partits, voler imposar un model de vida de partit en el govern significa comdemnar la societat a un continuat desequilibri i a uns diferències socials desorbitades. La necessitat de l’existència de diferents estaments, no significa que aquests estaments creen la filosofia única de la societat, sinò que són treballadors d’una filosofia volguda per la societat. La societat té una condició irrenunciable que és el canvi, canvi qu es coneix amb el nom de progrès. Dissortadament el polítics en el poder són excessivament conservadors i s’autoproclamen demòcrates pervertint els principis democràtics. La política en els seus inicis s’entenia com el garant de la vida digna. La vida digna de tots, dels amics i dels enemics. I la diferència entre amic i enemic es deu a que la política no ha complert amb la seva finalitat i la raó del seu ser. La política s’ha pervertit perquè s’ha negat a complir els seus principis. Dissortadament existeix un pensament massa extès que confessa que no hi ha res a fer. S’ha llençat la toballola abans d’hora. Però sortosament encara hi ha persones lluitadores de les libertats, personal, civil i social. La diferència de funcions no significa  llibertat sense límits, perquè la llibertat meva acaba on comença el dret de l’altre. Sant Pau en una de les seves cartes reconeix que no totes les persones desenvolupen les mateixes funcions, però totes les desenvolupen en benefici de tots. I aquest principi bàsic, avui, polìticament no és respectat. El poder polític, és un poder delegat, Jesús li va dir a Ponç Pilat, però la persona en el poder es creu un déu i actua com si gaudís d’un poder absolut. Però al costat d’aquesta pretensió que porta segles de funcionament, hi existeix un altre principi bàsic que és el canvi, com demostra la història. I aquest progrès, que en els llibres bíblics és acceptat i explicat, en molts governants d’avui només existeix un conservadorisme monolític. Analitzant els efectes dels procesos polítics d’avui s’arriba a la conclusió que aquella pretensió divinitzadora del governant, no de paraula, però sí de fet, encara perdura i subsisteix. És aquell sistema de governar que s’empara en la indivisolubilitat de les lleis i no fa cas de la característica histórica del canvi que el progrès exigeix continuament. I l’altra punt distorsionador és emparar-se en la filosofia d’un partit politic com salvadora del benestar d’una societat, amb un menys-preu de fet de la filosofia dels altres partits que també tenen dret a participar. L’existència de diferents partits ens demostra que la política no és model de societat, sinò que ha de ser un treballador per a una vida digna dels ciutadans. Tots i tenen dret i tots hi han de participar. Avui, significativament, hi manen les exclusions. I així anem. On és la democracia?