Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimarts, 31 de març de 2015

CINC CENTS ANYS DE MENTIDA JUNTS.



L’argument, que esgrimeixen els espanyolistes i molt particularment els membres del govern d’Espanya, cinc anys junts és una solemne mentida. L’anexió per la força de les armes té per data el 1714, només fa tres cents anys. I en aquests tres cents anys, Catalunya ha viscut força moviments reclamant els seus drets arrabassats per les armes. Són tres cents anys que han tractat Catalunya com una ventafocs i aquesta ventafocs ha sobreviscut i demostrat la seva vàlua fins al punt que Espanya necessita per subsistir la personalitat cultural, econòmica i social de la ventafocs. En una paraula sense voler-ho reconeixen que Catalunya la senten necessària per poder mantenir la seva marca. Només el poder de les armes ha esclavitzat una nació culta, treballadora, emprenedora, intel·ligent i creativa. Però allò que li ha estat impossible a l’Estat Espanyol és eliminar la seva filosofia d’identitat. L’argument de cinc cents anys junts és una fal·làcia amb la intencionalitat que arreli entre la població i esdevingui llei. Però sortosament el caliu de la identitat ha superat tots els xàfecs, pluges i mànegues de bombers i ara la flama s’ha encès i la seva llum és tan clara que no troben raons per desmentir-la i tot si val. Catalunya no és enemiga d’Espanya com tampoc tots els espanyols ho són de Catalunya. Només una mentalitat ofuscada pel poder i dominada per la por de perdre diner és incapaç d’entendre que la unitat assolida per la força és una falsa unitat i que la realitat de dues identitats diferents amigues és més enriquidora que la força d’una Constitució que no vetlla pel bé de tots els seus ciutadans. Espanya és una nació noble i respectable però no gaudeix de la direcció  capaç de assolir la solidaritat per la convivència i només l’imposa per la llei garantida per les armes. La política és un instrument necessari i indispensable però ha de ser fidel a la seva filosofia bàsica de servidora de les persones, totes, sense excepcions. I la política del segle XXI no ho compleix. Llegia darrerament en el llibre bíblic Proverbis del rei Salomó: “Sis coses odia el Senyor i en detesta igualment una setena: ulls altius, llengua mentidera, mans tacades de sang innocent, cor que maquina malvestats, peus delerosos de córrer cap el mal, un testimoni fals i mentider, i l’home que enemista germans”. (Proverbis VI, 16-19) Quants anys han passat des d’aquesta acusació? No creieu que es  pot aplicar al peu de la lletra als nostres dies? Un amic meu que ha llegit aquest text bíblic en el meu faceboock em deia des de la Patagònia si aquest és el nostre progrés. Dissortadament el progrés cultural ha avançat moltíssim més que el polític. És desitjable que la cultura ocupi el seu espai social corresponent. I un desig, que la política no manipuli ni la història, ni la cultura. És indispensable per a una verdadera pau universal social. La cultura no avala la mentida.

dilluns, 30 de març de 2015

L’ESPAI DE DÉU EN LA DEMOCRÀCIA DEL SEGLE XXI


Un fenomen relacionat amb la projecció còsmica del ser humà ha produït un distanciament entre la ciència i la mística. L’allunyament no s’explica per raons d’enemistat sinó més aviat per l’enorme presència de la humanitat en l’univers que ha originat un efecte contrari a l’acceptació de l’existència d’un Déu creador. El nexe humanitat-divinitat sintetitzat en la mística, que treballa bàsicament en el camp de les emocions, ha perdut força davant l’avenç de la ciència, incapaç de demostrar l’existència de Déu quan l’emotivitat dóna a entendre que la necessita. A la vegada es produeix un altre efecte rèplica, que té en l’art i, bàsicament, en la poesia, que es mou còmodament en l’infinit, l’explicació d’una urgència de la divinitat. S’han produït dues direccions paral·leles que tendeixen a convergir per raons que ultrapassen la temporalitat i l’espai físic.
L’evolució històrica que ha viscut la humanitat, afavorint a una part, vers la democràcia, pateix un fenomen semblant. Per una part els poders polítics actuen prepotents  fonamentals en les lleis humanes quan una resposta de noves tendències religioses guanyen terreny. Tendències que incideixen directament en la persona, omplint el buit dels sentiments però amb distanciaments entre elles que no afavoreixen massa la convivència. Però conjuntament amb aquests nous moviments religiosos coexisteixen les tres grans religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l’ islamisme. La humanitat del segle XXI presenta un mapa polític-religiós intens i extensament diversificat i allò que és pitjor separat amb postures de difícil consens. El ser humà, que se sent centralitat de l’univers, no gaudeix equitativament dels drets i deures tecnològics, ni del multimilionari desenvolupament generacional.
Amb el conflicte que es planteja, quina és la presència de Déu en la història actual? Davant els desastres i desequilibris socials, guerres, misèries i morts, és raonable i justa la negació de l’existència de Déu, que segons els negadors ho permet? Ho trobem reflectit en el llibre de Job quan aquest replica a Déu pels seus mals. Podem culpabilitzar Déu dels mals de la humanitat? Senzillament és la postura més fàcil per rentar-se les mans, qui se les ha embrutat amb les seves injustícies. La fe no és una ciència exacta, és una vivència que no és irracional. Si Déu no existeix, no se’l pot acusar i aleshores les injustícies socials tenen directament un culpable humà, que per altra banda s’ha atorgat el domini de l’univers. Davant d’aquesta circumstància el dret natural de la justícia qui el pot sancionar? I és un dret natural universal. Si no existeix una justícia universal com
justifiquem les morts provocades per les injustícies dels acaparadors dels bens naturals? Un nen que mort de gana, i en moren milers cada dia, no té dret a la justícia? Allò que és injust és que tot se li hagi acabat. Trobo una solució en aquella paràbola evangèlica del ric i del pobre Llàtzer. Moren els dos, i Llàtzer, el pobre, és portat pels àngels al sí d’Abraham i el ric al reialme dels morts. Quan el ric demana ajuda a Abraham, aquest li respon:” Fill, recorda’t que en vida et van tocar bens de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments”. Personalment trobo en la realitat d’una justícia universal un argument prou convincent de l’existència de Déu, per què la justícia universal només la pot impartir un ser absolut. Dues tendències religioses tenen en el seu programa una possible solució al dret a gaudir tothom de la justícia universal. La reencarnació en la filosofia hindú i el purgatori en la doctrina cristiana. Dues solucions a fer mèrits per arribar al Nirvana, la felicitat absoluta, i al cel,regne de Déu. L’existència d’un Déu que és amor esdevé la resposta al dret de totes les persones a gaudir de la felicitat eterna. L’apòstol Pere, en la seva segona carta, ens diu que Déu “no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió.” I l’apòstol Joan, en la primera carta, afirma:” Ell (Jesucrist) és la víctima que expia els nostres pecats, i no tan sols els nostres, sinó els de tot el món.” Ja sé que se’m contestarà que la meva afirmació no és justa perquè, al cap i a la fi, tothom mereix la mateixa recompensa. Efectivament, però tothom se l’haurà guanyada, en aquest món o en l’altre, d’acord amb el meu pensament basat en l’evangeli. Heu pensat mai en la qualitat d’un gran sofriment encara que sigui instantani. Per exemple, els viatgers de l’avió sinistrat als Alps francesos, el dolor que van patir no mereixia ser tingut en compte independentment de la qualitat de la seva vida? No em vull allargar, però hi ha un incís molt important, el perdó. El bon pare sempre perdona al fill. Recordem la paràbola del fill pròdig. Però el perdó no és un regal, és un mèrit, que s’ha de guanyar, i la filosofia hindú i la doctrina cristina ens expliquen com.

dissabte, 28 de març de 2015

Sr. MONTORO, ESCOLTEU LA VEU DE LA HISTÒRIA?



Unes paraules vostres m’han inspirat aquest títol. Dieu:” Com creixeria Catalunya si el seu govern es dediqués al que s’ha de dedicar!”. Què li diu que el govern no es dedica al que s’ha de dedicar? Tal vegada una de les obligacions dels governants que els de Catalunya, sí, compleixen, el del que vos en formeu part no ho veieu igual. No és constitucional, sembla ser, escoltar la veu del poble i el govern de Catalunya l’escolta. No sé si vos li veureu, però jo sí, una lliçó en l’accident de fa pocs dies als Alps Francesos. La causa de l’accident sembla ser que un governant de la nau no gaudia de les condicions indispensables per a tal missió. Heu meditat mai en la semblança que els governants són pilots del seu país? La nau Espanya té molts problemes de vol i els seus passatgers les passen molt malament. Heu pensat mai si el pilotatge d’aquesta nau és el correcte i aquelles persones que la comanden tenen la titulació en regla i la seva condició humana en l’estat de salut necessari? Vos dieu que hi ha passatgers que no estan en condicions, vos sou un dels pilots, què feu perquè ho estiguin. Us sap greu que una pila de viatgers de la seva nau en construeixin una de nova perquè pensen que volaran més segurs? La seguretat, no us canseu de proclamar és prioritària. Per què us oposeu a qui la vol millorar i ser responsable del seu pilotatge. A vegades oposar-se a un desig natural i lícit d’altri és fruit de la por de perdre els beneficis que li proporciona. Sr. Montoro, jo sóc independentista, i no sóc enemic d’Espanya. Heu imaginat mai, i no em digueu que no teniu imaginació, que la relació entre Espanya i Catalunya us seria més favorable si les dues fossin nacions amb estat propi? Ja sé que no ho heu fet, sinó tot el contrari, perquè parlar malament de Catalunya dóna vots als partits espanyolistes. Una altra qüestió: amb la Constitució a la mà heu fet examen de consciència de si la vostra política envers Catalunya és la que cal? Dels mals d’un país els governants en són els màxims responsables. També dels de Catalunya. Si repasséssim els greuges tindríeu valor de reconèixer-los? Sr. Ministre, llegint i escoltant les vostres declaracions la impressió és que no. Em sap greu, però no puc pensar com vos. Hi ha un altre divergència: de veritat treballeu pel bé de tots els espanyols? Les aparences són que no, per què de moment, i espero que sigui curt, els catalans encara som espanyols.

divendres, 20 de març de 2015

QUI NO VOL APRENDRE LES LLIÇONS DE LA HISTÒRIA…



QUI NO VOL APRENDRE LES LLIÇONS DE LA HISTÒRIA…
Els esdeveniments del criminal atemptat a Tunísia em conviden a una reflexió sobre la incidència que els fets històrics poden incidir en els comportaments de la nostra vida. Condemnar aquests actes criminals és el mínim que pot fer una persona íntegra però hi ha posicionaments que denuncien una verdadera manca de consciència cívica. Aquest acte criminal em trasllada a l’any 1936. Guerra civil espanyola, una guerra injusta perquè fou una rebelió contra el poder democràtic escollit pel poble. Els rebels en un moment d’incertesa i de por de fracasar demanen consell i ajuda al dictador alemany, que els alliçona. Si voleu guanyar heu de sembrar la por entre la població. I així es va fer. Recordem dos bombargeigs: Guernika i Granollers. N’hi ha més. Referent a  Granollers les bombes van matar més de dues centes persones en cinc minuts. S’escollí l’hora que podien fer més mal. El culpable principal d’aquest acte criminal fou el General Franco. I la meva reflexió no enten com el partit actual en el poder a la pell de brau s’ha negat a condemnar la guerra civil i els fets posteriors amb una relació de milers de morts per pura represàlia. Si injusta era la guerra, més encara la post-guerra. Permeteu-me una anècdota que vaig viure. Era l’any 1963.Tornava de “San Ildefonso” (La Granja) i en el viatge cap a Madrid tenia un dominic per company. A l’alçada del “Valle de los caídos” li vaig dir que jo no aprobava el monument construit. Em va deixar glaçat la resposta: “Si sólo son 1000 pts. por muerto”. El total un milió. La majoria d’aquest milió eren “de los rojos”. Un milió de morts d’una guerra injusta, les morts represaliades que són milers, no són suficient argument per condemnar un règim. L’any 2015 un atemptat que causa 23 morts, el partit en el govern corre, i és la seva obligació, a condemanar-lo. De què serveix la memòria histórica? El motiu d’aquest atemptat del format Estat Islàmic actua per guerrilles, té l’ajuda d’un altre dictador i el sistema atemoritzar els ciutadans. Vuitanta anys desprès les mateixes formes tenen tractaments totalment contraris. El govern rebelat tenia les seves lleis, l’Estat Islàmic té les seves lleis, els efectes són criminals per les dues bandes. Condemnem als dos o acceptem les lleis dels dos. Personalment no puc acceptar  cap dels dos. La filosofia del perdó és bàsica per a una convivència en pau, però el fet de perdonar no suposa deixar de complir la penitència exigible pels mals causats. Les injustícies de la guerra civil espanyola no han estat condemnades políticament com caldria.Lles injustícies comeses contra la voluntat dels pobles no prescriuen i exigeixen per dret natural la corresponent reparació. La memòria històrica no es pot oblidar per evitar records de presons, morts i actes criminals, sien de la banda que sien, perquè en les dues bandes, “nacionales i rojos” hi ha molt per arrepentir-se, per demanar perdò i per reparar. Alló que és veritablement trist i incomprensible rau en el fet que en democràcia la justícia no sigui justa. Qui no vol aprendre les lliçons de la memoria histórica, quina credibilitat mereix?

dijous, 19 de març de 2015

CREURE EN DEU AL SEGLE XXI



La relació de la humanitat amb la divinitat és la base de la religió. Com ha de ser i quina estructura social ha de tenir es fonamenta en un model de coneixement que definim amb el nom de fe. Però la fe no és només intel·lectual sinò també passional. És la relació d’un ser humà amb la participació de totes les seves capacitats, psíquiques i físiques que afegeixen als actes humans un valor diví. Senzillament posar a l’abast humà ser imatge divina. Aquesta possibilitat objectiva d’assolir divinitzar la naturalesa humana ha patit la manipulació del raonament humà que, gràcies a la seva superioritat en relació amb els éssers naturals, i massa persones s’han atribuit agosaradanent facultats superiors a les naturals, autoproclamant-se deus. I precisament aquesta circumstància ha facilitat l’orígen de diferents interpretacions de les relacions de l’home amb Déu i conseqüentment variats models i amb ells teologies de signes fins i tot contraris. Dissortadament l’existència d’un Déu únic científicament és indemostrable però també ho és la no exisstència. Les relacions tenen una base efectiva de diàlegs d’humans amb la divinitat. Diàlegs que poden haver estat reals i altres imaginats o auto-atribuits. Valorar possitivament els fruits de cada religió existent actualment pateix el problema d’acceptar el be i el mal. I és més difícil quan per alguns hi ha fets que són bons i per altres dolents i la consequència és problemàtica a l’hora de determinar com s’han de sancionar. Davant la dificultat de demostrar l’existència de Deú, les relacions i els actes humans han de valorar-se pels seus fruits possitius quins objectius primers han de ser el dret a una vida digna. I amb aquest principi de dret natural comencen les primeres dificultats. El primer deure de cada persona és el respecte a la vida, a totes les vides humanes. I aquesta afirmació que sembla, a primer cop d’ull, tan raonable esdevé sovint motiu de mals entesos, de baralles i fins i tot d’accions criminals com poden ser matar perquè per defensar el benestar personal tot s’hi val. Dissortadament aquest principi és molt acceptat avui dia i alló que és, per a  mi, incomprensible, també en nom de Déu. Actualment a ple segle XXI el nom de Déu és oblidat i fins i tot he escoltat de boca d’algun polític amb càrrecs ministerials desafiant a Déu perquè possi ordre al desgavell dels nostres dies. NO creure en Déu a ple segle XXI és un fet molt generalizat. Però en aquest mancança ideológica s’hi acompanya una filosofia social en la que la divisió arriba a punts de criminalitat per les consequències històriques que genera, una part ho té tot i l’altre, dificultats per viure. Què hi diuen les institucions religioses al respecte. Dissortadament algunes s’aferren al poder també polític i aleshores pot més l’orgull humà que la creença religiosa. Proclamar-se ateu, avui, fins i tot és motiu d’orgull social, com si d’una classe social modèlica es tractès. Raimon Pannikkar en una ocasió va dir que l’ateïsme és un model religiós. Si analitzem amb l’evangeli a la mà algunes formes de vida de persones atees podriem afirmar que estan més properes del cel que molts cristians. Un ateu, un agnòstic que viu en i amb justícia i veritat és més religiós que aquells que en un temple es colpegen molt el pit dient que són pecadors però a l’hora de la veritat no respecten els drets bàsics de força gent. L’apartament de molta gent, als nostres dies, de Déu es déu a les religions institucionaalitzades que no s’entenen entre elles i que no donen els exemples humans a que religiosament hi estan obligades; als governants que actúen com si fossin déus i al desconeixement de les ciències filosòfiqques i teològiques religioses encara que les ciències exactes no poden demostrar la seva realitat. La incredulitat, dissortadament, es deu a una mancança d’autoestima com a persona i conseqüentment del desconeixement que els humans tenim de nosaltres mateixos. I aquesta circumstància xoca frontalment amb els avenços científics i tecnològics que cada dia fan el ser humà més transcendent i l’apropen a la perfecció infinita. Crec que la veritat acabarà imposant-se per què la veritat humana i la divina són veritat i conflueixen.