La relació de la humanitat amb la divinitat és la base de la
religió. Com ha de ser i quina estructura social ha de tenir es fonamenta en un
model de coneixement que definim amb el nom de fe. Però la fe no és només
intel·lectual sinò també passional. És la relació d’un ser humà amb la participació
de totes les seves capacitats, psíquiques i físiques que afegeixen als actes
humans un valor diví. Senzillament posar a l’abast humà ser imatge divina.
Aquesta possibilitat objectiva d’assolir divinitzar la naturalesa humana ha
patit la manipulació del raonament humà que, gràcies a la seva superioritat en
relació amb els éssers naturals, i massa persones s’han atribuit agosaradanent
facultats superiors a les naturals, autoproclamant-se deus. I precisament
aquesta circumstància ha facilitat l’orígen de diferents interpretacions de les
relacions de l’home amb Déu i conseqüentment variats models i amb ells
teologies de signes fins i tot contraris. Dissortadament l’existència d’un Déu
únic científicament és indemostrable però també ho és la no exisstència. Les relacions
tenen una base efectiva de diàlegs d’humans amb la divinitat. Diàlegs que poden
haver estat reals i altres imaginats o auto-atribuits. Valorar possitivament
els fruits de cada religió existent actualment pateix el problema d’acceptar el
be i el mal. I és més difícil quan per alguns hi ha fets que són bons i per
altres dolents i la consequència és problemàtica a l’hora de determinar com s’han
de sancionar. Davant la dificultat de demostrar l’existència de Deú, les
relacions i els actes humans han de valorar-se pels seus fruits possitius quins
objectius primers han de ser el dret a una vida digna. I amb aquest principi de
dret natural comencen les primeres dificultats. El primer deure de cada persona
és el respecte a la vida, a totes les vides humanes. I aquesta afirmació que
sembla, a primer cop d’ull, tan raonable esdevé sovint motiu de mals entesos,
de baralles i fins i tot d’accions criminals com poden ser matar perquè per defensar
el benestar personal tot s’hi val. Dissortadament aquest principi és molt
acceptat avui dia i alló que és, per a
mi, incomprensible, també en nom de Déu. Actualment a ple segle XXI el
nom de Déu és oblidat i fins i tot he escoltat de boca d’algun polític amb càrrecs
ministerials desafiant a Déu perquè possi ordre al desgavell dels nostres dies.
NO creure en Déu a ple segle XXI és un fet molt generalizat. Però en aquest
mancança ideológica s’hi acompanya una filosofia social en la que la divisió
arriba a punts de criminalitat per les consequències històriques que genera,
una part ho té tot i l’altre, dificultats per viure. Què hi diuen les institucions
religioses al respecte. Dissortadament algunes s’aferren al poder també polític
i aleshores pot més l’orgull humà que la creença religiosa. Proclamar-se ateu,
avui, fins i tot és motiu d’orgull social, com si d’una classe social modèlica es
tractès. Raimon Pannikkar en una ocasió va dir que l’ateïsme és un model
religiós. Si analitzem amb l’evangeli a la mà algunes formes de vida de
persones atees podriem afirmar que estan més properes del cel que molts
cristians. Un ateu, un agnòstic que viu en i amb justícia i veritat és més
religiós que aquells que en un temple es colpegen molt el pit dient que són
pecadors però a l’hora de la veritat no respecten els drets bàsics de força
gent. L’apartament de molta gent, als nostres dies, de Déu es déu a les religions
institucionaalitzades que no s’entenen entre elles i que no donen els exemples
humans a que religiosament hi estan obligades; als governants que actúen com si
fossin déus i al desconeixement de les ciències filosòfiqques i teològiques
religioses encara que les ciències exactes no poden demostrar la seva realitat.
La incredulitat, dissortadament, es deu a una mancança d’autoestima com a
persona i conseqüentment del desconeixement que els humans tenim de nosaltres
mateixos. I aquesta circumstància xoca frontalment amb els avenços científics i
tecnològics que cada dia fan el ser humà més transcendent i l’apropen a la perfecció
infinita. Crec que la veritat acabarà imposant-se per què la veritat humana i
la divina són veritat i conflueixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada