Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dilluns, 30 de març de 2015

L’ESPAI DE DÉU EN LA DEMOCRÀCIA DEL SEGLE XXI


Un fenomen relacionat amb la projecció còsmica del ser humà ha produït un distanciament entre la ciència i la mística. L’allunyament no s’explica per raons d’enemistat sinó més aviat per l’enorme presència de la humanitat en l’univers que ha originat un efecte contrari a l’acceptació de l’existència d’un Déu creador. El nexe humanitat-divinitat sintetitzat en la mística, que treballa bàsicament en el camp de les emocions, ha perdut força davant l’avenç de la ciència, incapaç de demostrar l’existència de Déu quan l’emotivitat dóna a entendre que la necessita. A la vegada es produeix un altre efecte rèplica, que té en l’art i, bàsicament, en la poesia, que es mou còmodament en l’infinit, l’explicació d’una urgència de la divinitat. S’han produït dues direccions paral·leles que tendeixen a convergir per raons que ultrapassen la temporalitat i l’espai físic.
L’evolució històrica que ha viscut la humanitat, afavorint a una part, vers la democràcia, pateix un fenomen semblant. Per una part els poders polítics actuen prepotents  fonamentals en les lleis humanes quan una resposta de noves tendències religioses guanyen terreny. Tendències que incideixen directament en la persona, omplint el buit dels sentiments però amb distanciaments entre elles que no afavoreixen massa la convivència. Però conjuntament amb aquests nous moviments religiosos coexisteixen les tres grans religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l’ islamisme. La humanitat del segle XXI presenta un mapa polític-religiós intens i extensament diversificat i allò que és pitjor separat amb postures de difícil consens. El ser humà, que se sent centralitat de l’univers, no gaudeix equitativament dels drets i deures tecnològics, ni del multimilionari desenvolupament generacional.
Amb el conflicte que es planteja, quina és la presència de Déu en la història actual? Davant els desastres i desequilibris socials, guerres, misèries i morts, és raonable i justa la negació de l’existència de Déu, que segons els negadors ho permet? Ho trobem reflectit en el llibre de Job quan aquest replica a Déu pels seus mals. Podem culpabilitzar Déu dels mals de la humanitat? Senzillament és la postura més fàcil per rentar-se les mans, qui se les ha embrutat amb les seves injustícies. La fe no és una ciència exacta, és una vivència que no és irracional. Si Déu no existeix, no se’l pot acusar i aleshores les injustícies socials tenen directament un culpable humà, que per altra banda s’ha atorgat el domini de l’univers. Davant d’aquesta circumstància el dret natural de la justícia qui el pot sancionar? I és un dret natural universal. Si no existeix una justícia universal com
justifiquem les morts provocades per les injustícies dels acaparadors dels bens naturals? Un nen que mort de gana, i en moren milers cada dia, no té dret a la justícia? Allò que és injust és que tot se li hagi acabat. Trobo una solució en aquella paràbola evangèlica del ric i del pobre Llàtzer. Moren els dos, i Llàtzer, el pobre, és portat pels àngels al sí d’Abraham i el ric al reialme dels morts. Quan el ric demana ajuda a Abraham, aquest li respon:” Fill, recorda’t que en vida et van tocar bens de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments”. Personalment trobo en la realitat d’una justícia universal un argument prou convincent de l’existència de Déu, per què la justícia universal només la pot impartir un ser absolut. Dues tendències religioses tenen en el seu programa una possible solució al dret a gaudir tothom de la justícia universal. La reencarnació en la filosofia hindú i el purgatori en la doctrina cristiana. Dues solucions a fer mèrits per arribar al Nirvana, la felicitat absoluta, i al cel,regne de Déu. L’existència d’un Déu que és amor esdevé la resposta al dret de totes les persones a gaudir de la felicitat eterna. L’apòstol Pere, en la seva segona carta, ens diu que Déu “no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió.” I l’apòstol Joan, en la primera carta, afirma:” Ell (Jesucrist) és la víctima que expia els nostres pecats, i no tan sols els nostres, sinó els de tot el món.” Ja sé que se’m contestarà que la meva afirmació no és justa perquè, al cap i a la fi, tothom mereix la mateixa recompensa. Efectivament, però tothom se l’haurà guanyada, en aquest món o en l’altre, d’acord amb el meu pensament basat en l’evangeli. Heu pensat mai en la qualitat d’un gran sofriment encara que sigui instantani. Per exemple, els viatgers de l’avió sinistrat als Alps francesos, el dolor que van patir no mereixia ser tingut en compte independentment de la qualitat de la seva vida? No em vull allargar, però hi ha un incís molt important, el perdó. El bon pare sempre perdona al fill. Recordem la paràbola del fill pròdig. Però el perdó no és un regal, és un mèrit, que s’ha de guanyar, i la filosofia hindú i la doctrina cristina ens expliquen com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada