Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimarts, 30 de juny de 2015

“CATALUNYA ÉS MODEL DE FUTUR”



Tinc la consciència molt tranquil·la quan afirmo que Europa i el món li hauran d’estar agraïts a Grècia. Prefereixo que Grècia abandoni a Europa abans d’acceptar el xantatge que li planteja el poder del diner. Grècia necessita que altres nacions d’Europa es posin al seu costat, i m’agradaria que una Catalunya Independent fos la primera. El model actual d’Europa és inacceptable per una raó molt senzilla, ha oblidat els principis fonamentals dels seus fundadors i ha deixat el poder en mans del diner. I el diner amb la complicitat d’Europa és el causant de la crisi de Grècia i serà el causant de la crisi futura d’Espanya. Espanya no diu la veritat quan parla del deute grec. I se’n beneficia. Perquè la pau sigui l’ambient universal de la humanitat, ha de canviar la filosofia de l’economia mundial. Ja sé que l’economia actual no està al servei de tota la humanitat. I persones responsables de la crisi tenen la gosadia de donar lliçons de moralitat econòmica. Si Grècia és valenta, planta cara a Europa, atraurà altres nacions que volen una Europa dels pobles, no dels estats, com és ara. I Catalunya és un poble d’Europa i això ho sap Espanya i aquesta és la seva por, perquè la filosofia dels pobles és la base de la democràcia i el poder polític actual de la pell de brau li té por als seus pobles, Catalunya, València, Ses Illes, Euskadi, Galitzia, també Aragó, alguns d’aquests pobles  han estat manipulats grollerament i ara la política es troba que li estan demanant responsabilitats. Grècia pot desestabilitzar Europa, però Espanya està en el mateix camí. I la culpa no és de Catalunya, si alguna en té és la creació d’una filosofia diferent de la democràcia que es practica a la pell de brau. Però la pell de brau té el cuc rosegador en la seu cos. El poder polític espanyol actual només té paraules en contra de Catalunya, però ho fa tan bé que ell mateix es contradiu. La primera contradicció rau en el fet que està defensant una Constitució que el partit el en govern hi estava en contra. Quina garantia moral de credibilitat pot presentar davant el món? Penso que cap. I si no, al temps. Es beslluma una nova orientació política mundial que porta a una nova era històrica. L’objectiu, els pobles el tenen molt clar. Catalunya és un d’aquests pobles. Però de moment els estats viuen en la seva ceguesa del poder que han aconseguit. És d’esperar que al ritme de la història, que acostuma a ser lent, la nova era no sigui un horitzó sinó un futur a l’abast de la mà. La matemàtica de la història d’Alexandre Deulofeu s’està complint. I la base està en la rebel·lió dels pobles. Grècia, Catalunya, Euskadi, i tots els pobles existents a Europa seran els creadors de la Nova Europa, la de la verdadera democràcia que està en la gent i no en el diner. Aquella democràcia que posa la centralitat en la persona i el diner és un servidor de la gent. El camí és llarg, la culpa no serà només del diner sinó d’aquells polítics que es creuen déus, amos del dret a la vida dels ciutadans. Aquest és el gran obstacle d’un món en pau. I Catalunya pot aportar-hi el seu gra de sorra.

dilluns, 29 de juny de 2015

LA RIQUESA I LA POBRESA, FACTORS DE CONVIVÈNCIA



La convivència la configuren aquelles accions humanes que comparteixen la pau. Els actors de la convivència són els éssers humans, amb la particularitat que no sempre les seves accions són positives. Els humans tenen el poder de conviure be o malament, en pau o en guerra. La convivència en pau és l’objectiu de la humanitat. Sembla improcedent afirmar que la riquesa i la pobresa en siguin factors. Tot depèn del concepte que cada persona tingui de la riquesa i de la pobresa. Des de l’òptica de la meva filosofia de base evangèlica es podria entendre, que la riquesa és contrària a la convivència en pau. És veritat que les condemnes més punyents se les emporten els rics en l’evangeli. Parem esment en un incís. Jesús no condemna la riquesa, condemna persones amb un us abusiu del diner. En l’evangeli el diner, les riqueses naturals, estan al servei de les persones, no les persones al servei del diner. Valorem la resposta de Jesús quan els fariseus li pregunten si han de pagar tributs a Roma. “Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu”. El diner és cosa del Cèsar, en aquest cas de l’autoritat constituïda, per què és el mitjà per aconseguir  pau entre els seus súbdits. Una altra història és l’us que les autoritats i els súbdits en fan de la riquesa i com la tracten. La riquesa és un element al servei de tota la humanitat. Recordem aquella resposta:” ningú pot servir dos senyors, per què si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. Non podem servir a l’hora Déu i el diner.” Parem esment en la frase: distingeix molt bé que vol dir servir a Déu i al diner. Si se serveix a Déu, el diner està al servei de Déu, que és el mateix que dir al servei de les persones per a les qui es crearen els bens naturals, representats pel diner. I si se serveix el diner significa que el convertim en un Déu i el retirem del servei a les persones, a la humanitat. El que està vivint el segle XXI en relació amb el diner.  Hi ha alguna manera de coordinar riquesa i pobresa.  L’evangeli en el capítol de les benaurances ens ho explica amb prou claredat. Llegim: “Feliços els pobres, perquè és vostre el Regne de Déu” i “però ai de vosaltres, els rics, perquè ja heu rebut el vostre consol”. Com es guanyen les persones el Regne de Déu? : emprant la riquesa, els bens, com un element de servei a la convivència, és allò de la resposta al ric, ven el que tens i doneu als pobres, essent, s’entén, tu pobre amb ells. En canvi el “ai de vosaltres, els rics”, com ja us heu pensat que us convertíeu en déus, ja teniu el premi que no és el Regne de Déu, la felicitat en aquest món i en l’altre. Certament es pot ser ric amb esperit pobre quan el diner no és per esdevenir déu sinó per compartir amb la humanitat per conviure en pau . I al contrari es pot ser pobre però amb esperit de ric amb les conseqüències corresponents en l’aportació per la convivència en pau. Dissortadament massa rics del segle XXI són els de “l’ai de vosaltres” i també massa pobres que no entren en la definició de “feliços els pobres d’esperit”. Que n’és de lluny encara l’assoliment de la filosofia política i social que ens dicta l’evangeli! Ens ho diuen els fets i les polítiques responsables. Què és sinó el greu conflicte econòmic de Grècia supervisat per Europa?

dissabte, 27 de juny de 2015

JO TINC FE EN L’ESPERIT DE CATALUNYA



Vull creure en la revolució social que s’està vivint però no m’agrada gens una ingerència política de caire cent per cent continuista, malgrat s’autoproclami demòcrata. Hi ha definicions de democràcia que no li fan cap bé a la convivència. I és precisament la convivència mundial la gran urgència dels nostres dies. Quan dedico uns moments a pensar en el procés de la història, malgrat no ser historiador, no entenc com en l’actualitat la humanitat pateixi situacions d’una criminalitat tan intensa. Per què la vida de les persones és moneda de canvi? I ho és no només castigant amb la mort física sinó també amb morts socials, culturals, econòmiques, polítiques, religioses i humanes. A una persona se la mata humanament quan se li neguen els seus drets. I avui dia, negar drets es considera una victòria de la democràcia. Estem condemnant, i no pot ser d’altra manera, els crims contra persones indefenses innocents que l’única culpa que tenen és pertànyer a una ètnia diferent. Però hi ha morts morals que són tan doloroses com les físiques i potser són les culpables d’aquestes. I és precisament la mort moral, amb totes les seves variants, psíquiques, culturals, religioses, polítiques, econòmiques, la culpable del desequilibri mundial que estem vivint. Viure en una democràcia no és tan fàcil com sembla, perquè viure democràticament d’acord amb unes lleis dictades ad hoc, no és el mateix que ser demòcrata. El demòcrata comença per respectar la llibertat natural de la persona. I no sempre la llei escrita, la respecta. Un exemple prou clar ens el dóna el tracte polític que rep Catalunya. I no cal que generalitzem. N’hi ha prou amb particularitzar. No debades, la persona, és la base i raó de la convivència i és la persona col·lectiva qui escull el model que vol compartir. La globalitat no s’autoconfigura començant per la teulada, sinó per la base, i la base són les persones individuals. No existeix la globalitat sense les individualitats. I en aquest procés de la individualitat a la globalitat s’hi generen una sèrie de col·lectivitats molt definides que decideixen convivència sense perdre els signes identitaris. És el cas de les nacions. A l’hora de configurar la imatge global ens trobem amb processos que són la negació de la convivència universal perquè volen imposar el seu model destruint el dels altres. És el cas d’Espanya i gosaria dir que també el d’Europa. Perquè Europa no és una comunitat sinó un conglomerat d’estats sota l’imperi d’un o dos sense respectar els drets dels pobles. Catalunya és un d’aquests pobles d’Europa amb unes característiques que són modèliques democràticament. La supervivència històrica de Catalunya només s’explica per la fortalesa del seu esperit de ser i la seva manera de fer i estar. Model que xoca frontalment amb l’espanyol. Si la  democràcia és el model de convivència, no es complirà mentre pobles com Catalunya no siguin independents. Europa, si de veritat vol ser veritablement una unió dels seus pobles, ha de posar en pràctica els principis fonamentals dels seus fundadors. I Espanya ha d’obrir els ulls i reconèixer les diferents nacions que la formen i que tenen dret  a ser elles. La globalitat no és un pilot, és un conjunt fonamentat en el respecte de tots els pobles. Independentment dels problemes i dificultats, Catalunya esdevindrà un exemple per a tots els pobles de la pell de brau i d’Europa que tenen tot el dret a ser ells, a ser independents dintre una globalitat ben entesa, al servei de tots els pobles i regits per un model autènticament democràtic. Catalunya, ha estat, és i serà motor d’Europa.

dilluns, 22 de juny de 2015

POBRA ESPANYA AMB ELS NOUS MESIES..



.Llegir la premsa, escoltar els mitjans audiovisuals, seguir les xarxes és un exercici descoratjador, no pel dret d’opinió de les persones que mereixen tot el meu respecte, sinó per la presència de nous salvadors de la pàtria i nous messies constructors de convivència. Quan escolto les declaracions de líders que de demòcrates només en tenen el nom però el que veritablement fan és manifestar el seu temperament dogmàtic em sento manipulat. La llei és inamovible. Des de quan? I ho proclamen perquè la veritat només la tenen ells. Una postura d’una irresponsable manca de respecte envers la persona. Obliden que ells també són ciutadans i cal que tinguin cura del seu llenguatge quan la manera de com es refereixen a la ciutadania dóna la impressió que sigui una classe social inferior. I la Constitució que diuen estimar tant afirma que la legitimitat democràtica l’atorguen els ciutadans. Seria bo que els polítics democràticament escollits a l’hora, per exemple d’assignar-se el seu sou, consideressin que els seus superiors són les persones del poble, la majoria amb sous de misèria. Per què no donen exemple i d’acord amb la Constitució no pensen primer en els seus superiors i no declarar-se ells econòmicament superiors. Les declaracions de la classe política van plenes de contradiccions també anticonstitucionals. Només cal una ullada a les injustes diferències socials. No hi ha cap estat en tot el món que tingui el coratge d’enfrontar-s’hi. I ho tenen a les seves mans. Només fent veritablement de polítics. Però no, volen construir la societat d’acord amb la seva manera de pensar. I el resultat? L’actual situació mundial és prou clara, evident i acusadora. Les grans injustícies socials del nostre temps són una demostració prou evident de la necessitat d’un reciclatge a tots nivells. I el primer, la formació integral del ser humà. La persona ha de passar de ser una moneda de canvi, a ser el centre organitzador de la convivència mundial. Sense una consciència d’allò que representa ser persona, les injustícies socials continuaran. Sortadament, al llarg de la història han existit pensadors que han sembrat les llavors d’una bona convivència. Però no se’ls hi ha fet cas, tot el contrari, s’ha distorsionat i manipulat el seu missatge. I no hem d’anar pas gaire lluny en el temps. Podem recordar alguns noms. L’Hinduisme, Confuci, Plató, Aristòtil, Ciceró, l’Evangeli de Jesucrist, Gandhi, Luter King, i moviments actuals que lluiten contra la pobresa. Però els polítics no obren els ulls. Més ben dit, sí els obren, per manipular les doctrines socials. No m’he amagat mai d’afirmar, per exemple, que si Stalin i Franco haguessin intercanviar llurs estats, la història hauria estat la mateixa. El primer manipulava la filosofia de Marx i Hegel i el segon, l’evangeli. Si de veritat els nous Messies de la pell de brau ho fossin de veritat, no tindria cap por sobre l’evolució de la història. Però al meu entendre, no ho són, i la integritat de la persona continuarà en la picota del poder. Un exemple, els nous Messies d’Espanya sense excepcions no consideren el dret a decidir i el respecte de molts ciutadans que defensen el seu dret natural d’auto-gestionar-se. Quan a un nombre molt considerable de persones se’ls hi nega l’exercici de la seva llibertat, no és cap barbaritat pensar pobra resta de ciutadans. Ens manquen verdaders Messies.

dissabte, 20 de juny de 2015

AMB LA C ONSTITUCIÓ A LA MÀ SRA.VICE-PRESIDENTA.



La Constitució Espanyola gaudeix d’una gran virtut que es poder dissentir. Pensar que un article de la Constitució no s’adiu amb el temps actual, ella m’ho permet i molt més quan emparant-la existeixen Tractats i Pactes Internacionals signats per l’Estat Espanyol. I els membres del Govern actual ho saben molt bé. I també saben que en algunes ocasions han fet veure que no n’estaven assabentats, amb el famós NO a tot. Sra. Saez de Santamaria, jo ciutadà espanyol perquè el meu document nacional d’identitat així ho diu,i sóc independentista català, tinc tot el dret de reflexionar sobre la Constitució i manifestar-ho, encara que sigui en contra. Puc tenir una idea contrària, manifestar-ho i complir la Constitució. Però hi ha situacions que la Declaració Mundial dels Drets Humans m’empara i em permet no només dissentir, sinó actuar a favor d’allò que penso. I aquest fet és netament constitucional i vos m’ho voleu negar. Sra. Vicepresidenta, la Constitució Espanyola es defensa complint-la i quan hi ha actuacions que demostren el contrari s’ha de ser molt curós a l’hora de parlar. La Constitució Espanyola diu clarament que tots som iguals davant la llei. I aquest principi bàsic no es compleix. Comencem pel dret a la vida digna. Quants espanyols no tenen aquest dret garantit? I no li tenen perquè la riquesa, element bàsic per a una vida digna,no arriba a tothom. No hi ha cap llei que ho garanteixi. I pel contrari n’hi ha massa que garanteixen tot el contrari. Per exemple: els càrrecs públics no són càrrecs per fer ric a ningú i no em negarà que ha estat motiu de l’enriquiment desmesurat de més d’un polític, i no m’agrada faltar al respecte a ningú, és legitimable la riquesa de l’actual ex-rei d’Espanya, que segons la revista Forbes és una de les dues centes més riques del món? I podem continuar citant `ex-presidents i ex-ministres. No cal, tothom els coneix. I a vos Sra. Vicepresidenta també vos esquitxen. La primera norma de la Constitució és el dret a una vida digna de tots els espanyols i aquest dret cap govern democràtic espanyol l’ha garantit. Com tampoc el dret a pensar i a actuar d’acord amb el pensament propi. La Constitució no es defensa només amb les paraules i amb un suposat dogmatisme de la llei. Es defensa amb fets i amb el benestar de tots els espanyols? És  democràtic que un treballador sense feina, si cobra subsidi, hagi de viure amb un sou que no arriba a 700 € mensuals i els sous de molts polítics superin els 3000 € extres a part ? I em quedo curt. Sra. Saez de Santa Maria, no acusi i defensi la Constitució, que els espanyols li agrairan i jo com independentista català, també.