Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 29 de juliol de 2015

“ELS INTERNATS DE LA POR”



Entre el 1952 i el 1960 vaig ser director i professor d’un internat molt anomenat a Catalunya, un internat d’alta muntanya. És veritat que els interns no pertanyien a la classe social dels internats de la por, segons els reportatge de TV3. Per la part que em tocava vaig seguir-lo amb molt d’interès. Jo, l’any 1952, tenia 23 anys amb les virtuts i defectes d’un  sacerdot acabat de sortir del rovell de l’ou. Reconec que aleshores jo era molt exigent en el tema del bé i del mal, una dualitat que mal entesa i defensada dogmàticament va ser massa perjudicial per a la ciutadania, sobre tot la més humil. Sortosament el meu internat estava a anys llum de la pedagogia expressada en el documental. Jo, en aquella època, no en vaig ser conscient, però sí que alguns fets no els entenia prou bé analitzats des de la meva religiositat. Les maldats denunciades en l’educació sexual, dissortadament les vaig viure però al revés. Vaig ser testimoni ocasional de dos matrimonis, pares i amics d’interns, que aprofitant un recó de l’internat s’intercanviaven homes i dones i quan em veieren feren els despistats. També vaig ser víctima d’un intent de tapar-me la boca per part d’un intern que amb nocturnitat intentà abusar d’un amic seu i al fracassar em demanà confessar-se amb mi. Ell i el company atacat em tenien molta confiança. Per això em vaig adonar ràpidament del problema. El vaig veure venir, perquè l’intern víctima havia parlat amb mi arrel d’unes ferides que portava a la cara i no acusà a ningú, però vaig lligar els fets. Li vaig contestar que allò que volia era fer-me callar i no el vaig confessar. Als dos dies ja no era a l’internat. Sí és veritat que jo era molt dur i amb algun càstig em passava, però mai relacionat amb el tema del reportatge. Recordo, que destinat a Barcelona, per Nadal em van enviar a un convent de monges a celebrar la Missa del Gall. Em va causar un efecte molt desagradable el fet que la celebració les monges i les internes la seguien des d’espais apartats i les noies amb vestits que semblaven més empresonades que internes. Aquella celebració amb va obrir els ulls. Algunes d’elles suposo, no ho vaig saber, eren mares solteres. Aquests fets viscuts em van fer seguir el reportatge amb els ulls molt oberts. Mai hauria pensat que persones religioses, homes i dones, es comportessin tan allunyades de l’evangeli. En la meva edat de capellà jove no em passava pel cap aquesta possibilitat. Continuava sent aquell nen de pagès que volgué ser capellà. L’any 1969 em vaig secularitzar i no he renegat mai de l’evangeli. Des de la meva religiositat estic al costat de les víctimes i mentre el reportatge em portava nous episodis em revoltava interiorment contra la política dictatorial i també democràtica dels nostres dies, que no només no ha condemnat la dictadura i els seus fets criminals sinó que en alguns moments els defensa i continua la seva filosofia. Una ullada a la política educativa, sanitària, laboral i atenció a la gent gran ens faria adonar-nos de com la democràcia que diuen existir a la pell de brau, no és la verdadera democràcia. Que trenta anys de democràcia hagin estat incapaços de guarir les ferides psicològiques i morals de nens i nenes, que avui són avis i molts ja no estan entre nosaltres, és demostratiu de la poca importància que es dóna a les persones i del poc respecte que se’ls hi té. Mentre avançava el reportatge, pensava que havia fet molt bé al secularitzar-me, que no vol dia apartar-me de l’evangeli i continuo pensant que en ell hi ha la verdadera filosofia de la convivència universal. Acabat el reportatge vaig exclamar interiorment, genial, encara que tard s’havia fet justícia als nens i nenes perjudicats perquè eren pobres o fills de pares empresonats o assassinats. Un gran treball de TV3 i la seva gent. Així es fa país.La foto un dels entrevistats explicant el seus problemes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada