Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dissabte, 25 de juliol de 2015

FLAGEL·LAR LA VEU D’UN POBLE



Cada dia que passa tenim més a l’abast de la mà la independència de Catalunya, però cada dia apareixen més flagel·ladors que la volen coronar d’espines. La corona d’espines és a l’avantsala de la resurrecció. La comparació bíblica em va com anell al dit per refermar la meva esperança en la independència de la meva nació catalana. La duresa de la flagel·lació i de la crucifixió alena la força de la fe i de l’esperança d’una Catalunya que assoleix victoriosa la seva llibertat. Ens volen fer creure que el flagel·lador infalible és l’article 155 de la Constitució. L’he llegit i democràticament està al costat d’una Catalunya que defensa els seus drets. L’article 155  en una de les seves afirmacions per poder fer realitat les amenaces exigeix majoria absoluta del Senat i si no he llegit malament es refereix al vot de tots els senadors. I no oblidem que l’article 7 del Tractat Europeu, signat per Espanya, dóna la raó a Catalunya. No crec que la Constitució esdevingui el botxí de la independència de Catalunya. Aquest és el desig d’aquells que s’emparen en la força absoluta de la llei quan en la convivència humana res és absolut i menys les lleis, que són canviants, com canviant és el procés de la història. Aquest interès repetitiu de la força de la Constitució em recorda aquella frase, no sé si de Maquiavel, de Rousseau o de Voltaire que diu “ calumnia que alguna cosa en queda”. Quan escolto o llegeixo afirmacions dels màxims representants de la política espanyola m’avergonyeix la feble base argumental que demostra poca capacitat de diàleg, desconeixement del curs natural de la humanitat i on rau la centralitat de la història. És preocupant quan moltes de les sentències polítiques, econòmiques i judicials que s’escolten obliden tan olímpicament el ser humà, quan segons la Constitució espanyola afirma que tots els espanyols són iguals davant la llei. I aquest punt que és bàsic no és compleix. I no es compleix quan amb la llei a la mà es premien els càrrecs, no els mèrits personals. Mai un càrrec per important que sigui, rei, cap d’estat, ministre, capità general, bisbe o papa etc.., produeix dignitat, ans els contrari exigeix dignitat a la persona que l’ostenta. Declarar per llei, fins a canviar la Constitució, intocable a una persona una vegada acaba el seu mandat és una violació sense nom de la dignitat de les persones I és precisament la filosofia de la dignitat de les persones on rau la força de la convivència i és una  vergonya defensar dignitats que la veu popular condemna i reprova. Sí, és molt dur, però ja ho diu el refrany castellà, “cuando el río suena, agua lleva”. En el tema d’aquest article hi ha dues paraules que són fonamentals a l’hora d’un debat necessari: botxí i dignitat. Quan el botxí castiga la dignitat, la veritat la defensa el ciutadà no el poder.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada