Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dilluns, 31 d’agost de 2015

“Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.



Són paraules de Jesucrist pensades des d’una dimensió sobrenatural. Un amable lector dels meus escrits en una resposta em cita les mateixes paraules però des d’una altra dimensió: “La ciència és el camí, la veritat i la vida”. I reconec que també té raó. Li dóna a la ciència categoria, des d’el meu punt de vista, divina en el sentit d’un ser superlatiu. Estic totalment d’acord amb l’extraordinari valor de la ciència però amb la diferència de que el meu amable lector es reconeix ateu, que li respecto, i jo sóc creient. Jesucrist no parlava des del coneixement sinó de l’existència del ser i el meu interlocutor parla des de un factor catalogador de la realitat del ser. Les dues valoracions de l’existència humana són positives per a ell i per a mi i gairebé diria que a l’hora de la  veritat, ell i jo, ens trobarem amb el mateix objectiu assolit. Senzillament, la interpretació de la frase la fem des de dos punts de vista distints, però no oblidem que tots dos són humans. I és precisament aquesta condició la que projecta punts de vista, diferències i contradiccions. Tant la ciència com la religió són dues fonts de coneixement, generadores d’idees, en mans dels humans i conseqüentment sotmeses a la temporalitat amb les seves virtuts i mancances. El meu interlocutor acusa a la religió de responsabilitats de guerres i pobreses, que no li nego. Però, tal vegada la ciència no hi té cap responsabilitat? Com a mínim la mateixa que la religió amb una diferència, la responsabilitat de les màquines de guerra. No negaré que les guerres han motivat descobriments molt importants, per exemple, en el camp de la medecina. El Dr. Trueta salvà vides amb les seves intervencions dels ferits de guerra. Si per aquesta raó, la ciència és meritòria, també ho seria la religió. És veritat que com diuen els castellans, a” grandes males, grandes remedios” però són els científics qui mereixen amb el factor ciència. La ciència, sense el factor humà, és inoperant i el mateix podem dir de la religió. La raó última dels esdeveniments, de l’ordre que siguin, sempre rau en la intel·ligència i voluntat humanes. La ciència no ha creat el ser humà, és aquest que ha posat en òrbita la ciència. La ciència és molt important en el camí, la veritat i la vida però qui ho és de veritat és el ser humà i si aquest és científic molt millor. Un escriptor centreeuropeu ha afirmat que la història la fan els poetes, no els polítics. No podem oblidar que la ciència està íntimament relacionada amb la poesia. La grandesa d’un científic està en la qualitat humana. Dissortadament no totes les persones religioses i científiques tenen aquella qualitat humana que possibilita la convivència en pau. La ciència és necessària, indispensable però l’assoliment dels seus objectius depèn de la qualitat del ser humà. En l’existència en el temps estic d’acord amb la importància de la ciència, però la meva idea de la vida va més enllà del temps. Estic convençut que tots els homes i dones que viuen en justícia i veritat, creients, agnòstics i ateus, ens trobarem en el jo absolut de l’eternitat. Un ateu, com un cristià, poden viure tranquil·lament amb la justícia i veritat personals. Sigui la que sigui la ideologia de les persones, els humans gaudeixen de la voluntat de caminar agermanats siguin científics o no, siguin creients o no. De veritat absoluta només n’hi ha una i en el temps és relativa.

JUNTS PEL SI, CUP I ALTRES INDEPENDENTISTES



El 27 S s’apropa i en el cel català la llum de la independència dia i nit es presenta més resplendent. La claredat és tan evident que els dubtes del dret a ser no haurien d’existir. La independència de Catalunya, un dret natural, no hauria de generar cap mena de dubte. Els drets naturals són superiors als drets positius i no existeix cap llei humana superior. Cada col·lectivitat humana amb identitat pròpia i diferent per la simple raó de ser té el dret de gaudir-ne i d’autoorganitzar-se. No hi ha cap llei humana, ni Constitució superior. Només la col·lectivitat, en el nostre cas Catalunya, té dret a decidir quina és l’organització política que vol. La democràcia no és res més que una forma política ideada pels humans i que més respectuosa és amb la llei natural. I en aplicació de la democràcia Catalunya vol decidir. A casa nostra hi ha dues candidatures netament independentistes i altres que certament acceptaran la voluntat de les urnes. Voluntat que en una democràcia haurien de respectar tots els partits començant per el del govern. Amb tots els respectes, digui el que digui la Constitució Espanyola, mai és superior a la voluntat popular i la Constitució ha d’acceptar la voluntat d’aquelles persones que per llei són espanyoles però que per dret natural no se’n senten i tenen dret a manifestar-ho. I aquest dret els hi dóna avui però que quan Catalunya esdevingui independent ja no estarà sota el jou constitucional. Hi ha, per altra banda, veus espanyoles molt acreditades i raonades que defensen el dret català i desitgen l’amistat i solidaritat catalana des de la diferència. Penso i n’estic convençut que el vot dels castellanoparlants que, viuen a Catalunya, donarà la gran sorpresa. N’hi ha molts més dels que el govern i la gent pensa que votaran a favor de la independència de Catalunya perquè és la gran lliçó perquè Espanya recobri la seva identitat. Ni el PP, ni el PSOE la defensen, perquè no són partits de diàleg sinó d’autoritat. No necessita Catalunya lliçons d’un Felipe Gonzàlez, que com a socialista, s’hauria d’avergonyir  de ser un capitalista d’elit. El socialisme no va néixer per crear milionaris, sinó perquè el poble, tota la gent gaudís d’una vida digna, no de superluxe com demostra la fotografia que corre pels mitjans. Des de la defensa dels drets del poble de Catalunya, tinc clar que el meu vot ha de ser independentista. Respectant la gran coalició de Junts pel sí, amb tots els respectes penso que per la meva manera de pensar i pel meu sentiment religiós, encara que sembli estrany, el meu vot ha de ser per la CUP. És un vot netament independentista i com independent totalment social i partidari d’una revolució social indispensable des de la democràcia. Convido a no tenir por de votar CUP. És un vot clarament català i popular.

diumenge, 23 d’agost de 2015

El ministre Guindos opina sobre la independència de Catalunya



Hi ha maneres d’opinar que elles mateixes es desmenteixen i demostren problemes de raonament. No negarem mai el dret a ningú d’opinar sobre allò que més li convé a Catalunya amb el ben entès que poden existir extremisme per les dues bandes. Però hi ha raonaments que de sortida es contradiuen. No hi ha cap tema en el món sobre el que no es pugui raonar amb les responsabilitats conseqüents als seus fruits. Però quin és el raonament que avui m’ha interessat? Les respostes a l’agència EFE sobre Catalunya. Primera opinió: “La independència és extremadament indesitjable”. Perdó, Sr. Ministre, ha pensat l’abast de la seva afirmació? Vos defenseu la independència d’Espanya, ergo sou indesitjable. Trec fora de context la frase? Si només es refereix a Catalunya, tots els catalans independentistes som uns indesitjables. És una lògica molt poc favorable per a un responsable de la defensa del respecte a tots els espanyols, perquè encara no som independents, ho serem. Però el raonament segueix camins que diuen molt poc a favor d’un ministre: desitja que els catalans siguem “intel·ligents i racionals” votant a favor de seguir amb Espanya. La relliscada és de campionat. És incomprensible  que se supediti el fet de ser intel·ligent i racional al fet d’acceptar una opinió contrària. D’això se’n diu intent de manipulació. A continuació de la fresca una de calenta: “Des de que Espanya és Espanya, Catalunya ha estat una de les regions més importants del país”. Un bombó embolcallat amb una mentida històrica i amb una devaluació històrica. Catalunya com a nació és anterior a l’Espanya actual. No cal aportar dades per que són prou conegudes. Sr. Ministre, per acabar-ho d’adobar hi afegeix l’argument de la por. No ens tracti de nens petits i ens alliçoni sobre allò que sabem, coneixem, defensem i volem ser. Per una banda ens menys prea, per altra ens ensabona, em pot dir on hi ha la coherència? En castellà tenen una dita que defineix aquell que no sap el que vol “saltando entre Pinto y Baldemoro”. Per favor el joc del salt a la corda, els catalans el dominem i sabem per què saltem. Precisament per intel·ligents i bons raonadors assolirem aviat la independència i desterrarem del nostre llenguatge l’odi a Espanya.

dissabte, 22 d’agost de 2015

La CUP molt important el 27S.



Tota la meva simpatia a JUNTS PEL SI que seran transcendents el 27S però no podem oblidar la CUP que en el procés ha estat i continua sent, determinant. En aquests moments no tinc carnet de cap partit polític per tenir més llibertat d’acció en les meves decisions, essent la política un dels meus hobby. No és la primera vegada que ho escric però m’ha  cridat molt l’atenció que només un partit polític fes memòria del que significa la lluita de Lluis M. Xirinacs per la independència de Catalunya i és precisament la CUP, que en el seu programa que vaig intuint a través de la premsa i manifestacions dels seus membres, les idees de Xirinacs hi són més presents. Penso sincerament que el procés català reconeixerà els mèrits i tindrà en la persona que es va immolà també per Catalunya un dels seus herois i protagonistes. I és precisament aquesta circumstància que em demana el meu vot per la CUP. Òbviament que a mesura que conegui el seu programa descobriré diferències però de moment el comportament dels seus diputats al Parlament de Catalunya l’he trobat correcte, responsable i fidel al seu programa. Per a mi és convincent el seu plantejament central que l’objectiu del 27S és la independència de Catalunya i si cal emparar-se en la DUI, que per altra banda hi estic totalment d’acord. Davant dels drets de Catalunya no s’hi valen mitges tintes i les pors cal convertir-les en instruments invencibles de la veritat catalana, que és el dret a ser lliure i independent. Respecto la llibertat de cada persona a l’hora de decidir el seu vot, però m’agradaria que l’equilibri entre la passió i la raó fos determinant. Només és desequilibrant el vot passional que no escolta. El vot català també ho pot ser de passional, però entre tots hem de fer que la raó il·lumini la passió i cada votant trobi la seva veritat. Jo diria als votants indecisos que en un recés amb calma i amb la ment en blanc facin una anàlisi d’acord amb la seva veritat i actuïn en conformitat. Però permeteu-me afegir als votants d’esquerra que la CUP és la candidatura més fiable, segons la meva manera de pensar, per defensar Catalunya si de veritat l’estimem, des d’una ideologia d’esquerres. Cal tenir present que una nació sotmesa, Catalunya entre moltes, té tot el dret de ser i defensar el ser, el primer pas suposa defensar la seva independència.

divendres, 21 d’agost de 2015

Sistema Fiscal



Per tenir més arguments per votar en i amb consciència el dia 27 de setembre de 2015 estic llegint el llibre de Xavier Sala Martín ÉS L’HORA DELS ADÉUS? I no em puc resistir a traslladar al meu bloc per oferir als meus lectors els següents paràgrafs: “ Una de les frases que més m’ha impactat d’entre les moltes que ha pronunciat el ministre Cristóbol Montoro al llarg del seu mandat la va dir en un discurs a San Lorenzo de El Escorial. El ministre justificava per què havia augmentat l’IVA quan al seu programa electoral el PP havia dit que el baixaria. Les paraules del ministre per justificar l’augment d’impostos van ser:” Si el IVA lo pagaran más los que lo tienen que pagar, no habría que subirlo tanto”. Dic que aquestes paraules em van impactar perquè el que estava dient el ministre, sense que li caigués la cara de vergonya, era que ell es veia obligat a augmentar les impostos dels que compleixen la llei perquè hi ha uns quants espavilats que no la compleixen. Era igual que això causés un greu perjudici als ciutadans que paguen religiosament el que els pertoca. Era igual que el responsable real que “los que tienen que pagar” no acabin pagant siguin el mateix ministre i el sistema tributari que ell ha de fer funcionar i que no funciona. Era igual que les seves paraules transmetessin el missatge que al govern del Sr. Montoro no li importava la justícia ni fer pagar justos per pecadors. L’únic objectiu era recaptar més diners i si no els podia recaptar dels que evadeixen, augmentarien la ja important càrrega dels que no evadeixen. Així de simple. I així d’injust.
A mi m’agradaria viure en un país on aquestes coses no passessin. Un país on el govern castigués el que incompleix i  no el que compleix. Un país on els líders que veuen que el sistema fiscal i tributari no funciona per què hi ha una enorme quantitat d’economia submergida, canviessin el sistema en lloc de fer pagar justos per pecadors. Aquest és el sistema que hauríem d’intentar tenir a la Catalunya del futur.”
Aquest fragment d’un capítol és prou alliçonador, però resulta que ho són tots i Sala Martin no amaga el cap sota l’ala quan ha d’explicar els problemes que tindrà Catalunya quan sigui independent. Però sempre acaba demostrant que els problemes mai seran superiors als que té continuant formant part d’Espanya. Val la pena llegir-lo.