Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dilluns, 31 d’agost de 2015

“Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.



Són paraules de Jesucrist pensades des d’una dimensió sobrenatural. Un amable lector dels meus escrits en una resposta em cita les mateixes paraules però des d’una altra dimensió: “La ciència és el camí, la veritat i la vida”. I reconec que també té raó. Li dóna a la ciència categoria, des d’el meu punt de vista, divina en el sentit d’un ser superlatiu. Estic totalment d’acord amb l’extraordinari valor de la ciència però amb la diferència de que el meu amable lector es reconeix ateu, que li respecto, i jo sóc creient. Jesucrist no parlava des del coneixement sinó de l’existència del ser i el meu interlocutor parla des de un factor catalogador de la realitat del ser. Les dues valoracions de l’existència humana són positives per a ell i per a mi i gairebé diria que a l’hora de la  veritat, ell i jo, ens trobarem amb el mateix objectiu assolit. Senzillament, la interpretació de la frase la fem des de dos punts de vista distints, però no oblidem que tots dos són humans. I és precisament aquesta condició la que projecta punts de vista, diferències i contradiccions. Tant la ciència com la religió són dues fonts de coneixement, generadores d’idees, en mans dels humans i conseqüentment sotmeses a la temporalitat amb les seves virtuts i mancances. El meu interlocutor acusa a la religió de responsabilitats de guerres i pobreses, que no li nego. Però, tal vegada la ciència no hi té cap responsabilitat? Com a mínim la mateixa que la religió amb una diferència, la responsabilitat de les màquines de guerra. No negaré que les guerres han motivat descobriments molt importants, per exemple, en el camp de la medecina. El Dr. Trueta salvà vides amb les seves intervencions dels ferits de guerra. Si per aquesta raó, la ciència és meritòria, també ho seria la religió. És veritat que com diuen els castellans, a” grandes males, grandes remedios” però són els científics qui mereixen amb el factor ciència. La ciència, sense el factor humà, és inoperant i el mateix podem dir de la religió. La raó última dels esdeveniments, de l’ordre que siguin, sempre rau en la intel·ligència i voluntat humanes. La ciència no ha creat el ser humà, és aquest que ha posat en òrbita la ciència. La ciència és molt important en el camí, la veritat i la vida però qui ho és de veritat és el ser humà i si aquest és científic molt millor. Un escriptor centreeuropeu ha afirmat que la història la fan els poetes, no els polítics. No podem oblidar que la ciència està íntimament relacionada amb la poesia. La grandesa d’un científic està en la qualitat humana. Dissortadament no totes les persones religioses i científiques tenen aquella qualitat humana que possibilita la convivència en pau. La ciència és necessària, indispensable però l’assoliment dels seus objectius depèn de la qualitat del ser humà. En l’existència en el temps estic d’acord amb la importància de la ciència, però la meva idea de la vida va més enllà del temps. Estic convençut que tots els homes i dones que viuen en justícia i veritat, creients, agnòstics i ateus, ens trobarem en el jo absolut de l’eternitat. Un ateu, com un cristià, poden viure tranquil·lament amb la justícia i veritat personals. Sigui la que sigui la ideologia de les persones, els humans gaudeixen de la voluntat de caminar agermanats siguin científics o no, siguin creients o no. De veritat absoluta només n’hi ha una i en el temps és relativa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada