Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dijous, 6 d’agost de 2015

QUI ESTIMA DE VERITAT CATALUNYA?



No hi ha res més voluble i manipulable que els sentiments, les emocions i les passions. L’amor és una vivència emotiva i passional. Catalunya i Espanya poden ser subjectes d’amor? Honestament no. Només les persones són subjectes actius i receptius. Un objecte, en el nostre tema un espai emmarcat pel temps i la matèria física potser objecte d’un desig polític de possessió i l’estimació ve donada per motius de pertinença a una col·lectivitat que hi viu i gaudeix dels seus fruits i productes, garants de la seva subsistència. Quan jo afirmo que estimo Catalunya, em refereixo a la seva gent i el meu amor pot defensar-la fins a la mort, si s’escau, perquè és l’espai físic on desenvolupa la seva història. L’espai i la història no són ni passionals, ni emotius, ni amor però sí les persones que hi viuen i aquest espai i la seva història els hi proporcionen una identitat característica que els diferencia d’altres col·lectivitats. Jo estimo Catalunya perquè estimo i defenso la seva gent. Però tothom que viu a Catalunya és digne del meu amor com català? Òbviament que no, el que no significa que l’odiï i no el pugui estimar com a persona que és. I aquesta diferenciació genera problemes que la política pot fer més greus del que realment són. Per què generalment és la política causa de les animadversions. Políticament és vol dominar un país, no per motius humans, sinó per motius dels seus valors naturals i per la capacitat de produir riquesa dels seus habitants. I en aquest punt hi rau el motiu diferenciador de l’amor dels que estimen els país perquè és el seu i els que estimen el país perquè està sota el poder polític d’altri que unifiquen per urgències de pertinença política al dominador i al dominat. I com els unifiquen, afirmen que estimen l’un i l’altre, com si les persones d’un i altre tinguessin la mateixa cultura, la mateixa història i els mateixos objectius de supervivència. Se’m fa molt difícil acceptar un amor que no respecte les diferències i per conseqüència la seva identitat. El territori no és identitat però una estada històrica la modula i li dóna forma, fins i tot físicament. Jo no puc acceptar una política que no em deixa viure com a català, diferenciat del castellà respectant-lo. Però el primer pas és no respectar la meva identitat i la volen modificar. Com volen que em  cregui que m’estimen com a català? L’argument filosòfic que defensa el meu dret a ser políticament és la base fonamental de poder formar una col·lectivitat caracteritzada per la individualitat catalana. No és lògic que se’m objecti que estem en temps globalitzadors, perquè globalitzar no vol  dir destruir individualitats sinó configurar una col·lectivitat mundial a base d’individualitats coherentment coordinades que presenten un globus únic amb variants diferents. La capacitat d’unir és indispensable per pensar en la globalització. El centre d’aquesta capacitat és el respecte mutu. Sense respecte no hi ha capacitat de diàleg i coordinació social. I sense dialogants diferents no hi ha capacitat de globalització. Jo vull un Catalunya amb capacitat de diàleg i respectuosa amb l’altre. I només ho pot ser si és independent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada