Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Model democràtic al punt de mira



Reflexionant sobre els fruits socials de l’actual política espanyola acabo preguntant-me si de veritat el model polític de la pell de brau és una democràcia. I si en les meves reflexions hi afegeixo lectures de la Constitució, els meus dubtes es multipliquen. Opino que qui menys la compleix són aquells que més s’hi emparen. Si etimològicament valoro el significat de la paraula democràcia, la meva deducció no es fa esperar: a Espanya com és demostra el poder del poble? Per què democràcia és una paraula grega composta d’una primera part, “demo”, que significa poble i “cràcia”, poder. Em dóna la impressió que el poble amb el vot proporcional ha donat el poder a un partit d’una filosofia molt pròpia i aquest partit gira el mitjó imposant el poder rebut al poble d’acord amb la seva filosofia. En una paraula, converteix el partit en un poder absolut, si la majoria és també absoluta. Simplement no s’hi ha guanyat gran cosa. La diferència està en que el poder absolut governa amb el recolzament de les armes i una majoria absoluta amb el poder de la llei recolzada també per les armes. El poble a obeir i callar. La meva ullada al model democràtic m’explica que en una democràcia la filosofia es fonamenta en el respecte a les persones i a la seva llibertat. Però la realitat que s’està vivint actualment a Espanya la democràcia és un miratge, que pot enlluernar, com ho fan els miratges en un desert, però mai es fan reals. A Espanya la democràcia, el PP l’entén com el domini absolut d’una llei, la Constitució, amb l’absurd, que no la va aprovar i ara la imposa. I per més INRI, quan corre una notícia que la invalidaria per la imposició militar. Sembla ser que la prova la té un pare de la Constitució. Jo pregunto, aquest rumor i penso que és veritat, no mereix un aclariment? Per què és en la força de l’article imposat que es basa el PP contra la voluntat del poble català de ser independent. Al marge d’aquest incís, el format polític del model democràtic dibuixa un globalisme en base a individualitats molt diferenciades. I és precisament amb base a aquest model que es vol impedir la independència de Catalunya. El model democràtic espanyol defensa una convivència política, basada en la llibertat dels seus components, i a l’hora de respectar la llibertat d’un ells, clar i català, es gira la truita. L’actuació de la política espanyola en els òrgans de govern és la negació de la filosofia democràtica. No és el fet de pensar diferent, és la imposició del mateix pensament en la tema de la llibertat dels pobles. I aquest comportament no és democràtic. Però el tema s’agreuja més quan el llenguatge és insultant contra qui defensa idees diferents. I aquest comportament de paraules mal sonants i injustes acusa a molts polítics, alguns també en el govern. La voluntat política justa i legal es demostra dialogant també d’aquells temes amb els que no s’hi està d’acord. Entenc que el president del Govern sigui contrari a la independència de Catalunya però no és democràtic ni constitucional negar-se a parlar del tema quan existeixen raons, fins i tot constitucionals, que ho exigeixen. Dissortadament la corrupció també manipula la filosofia de la verdadera política. El model democràtic espanyol està en el punt de mira, no només del meu.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

LA POESIA, FILOSOFIA DE LA VIDA



Viure, entendre i escriure poesia no és possible sense una concepció integral del ser humà. La poesia en la vida de les persones exigeix una dimensió global per la mateixa realitat humana que és global. És veritat que el concepte ofereix diferents versions analítiques i en consonància amb elles definim la realitat del poeta. Penso que la versió fonamental i bàsica, que dóna pas a les altres dues, és la vivència poètica. Amb unes altres paraules, una persona és poeta quan la poesia és la seva vida. Nomes sent conscient d’aquesta presència serà possible ser poeta mitjançant la paraula oral i escrita. El poeta ho és en tots els seus actes, des de a primers hores del dia, quan es lleva, fins a la nit quan se’n va a dormir. És poeta en el seu treball, en els seus esbargiments, en les seves aficions i amb aquesta capacitat poètica la seva imatge social desvetlla el sentiment de credibilitat en l’altre. Per què el poeta esdevé un llibre vivent que els seus amics llegeixen el llarg poema de la seva vida, el millor que tota persona ha d’escriure. Per aquesta raó és molt important descobrir el poeta que tota persona porta dintre seu. I aquesta és una tasca en la que hi té molt a dir i a fer, l’educació. És veritat que el poeta neix, però hi ha moltes persones que no se n’adonen, ni han tingut la curiositat de descobrir-ho. Llastimosament aquesta mancança és la culpable de molts desequilibris socials. I dissortadament, als nostres dies, massa interessos polítics i econòmics s’esforcen perquè quanta més gent millor visqui en la foscor i no descobreixi les seves possibilitats. El model cultural i educatiu actual està estructurat de tal manera que sigui inefectiu perquè pel contrari la seva creativitat posaria al descobert les manipulacions d’un mon global centrat només en l’economia. Fem una ullada als ministeris d’educació i cultura i ens sorprendrem per la seva inoperància malgrat se’ns faci creure que són operatius. I aquest és el gran escull de la poesia que impedeix a molta gent sentir-se poeta. I ens trobem que el segon pas, entendre la poesia per a una gran majoria, no el poden fer i encara menys el tercer, escriure. I tota la problemàtica rau en el fet que un gran nombre de persones avui són un número, no tenen cap valor, no se les deixa pensar, ni quan voten perquè se les manipula. No hi ha res a fer? Hi tant, molt. Sortosament existeixen nuclis que són l’esperança d’un futur millor. I la majoria d’aquests nuclis estan formats per gent jove que desafia les estructures de poder i que te una visió clara de quin ha de ser el model social. I en aquests nuclis s’hi belluga còmodament la poesia. Cal reconèixer que entre aquest moviment de joves hi juguen molt fort les noies amb un extraordinari sentit poètic de la vida. Estem lluny encara del model social desitjable, però s’està fent camí malgrat el entrebancs d’un model cada dia més desfasat. Els moviments històrics dels nostres dies reclamen insistents un futur més digne i en pau. El sentiment poètic de la vida, que comença amb un desig, continua amb la il·lusió i es mou amb esperança, present en una part de la societat, obrirà els ulls als pobles i reclamaran que esdevingui present, el futur que il·lumina.

dimarts, 27 d’octubre de 2015

Caminant amb llibertat i fermesa



Catalunya, model d’una democràcia madura, camina intel·ligent, per recuperar els seus drets històrics i naturals. Davant d’afirmacions com les d’Espanya és la nació més antiga d’Europa, Catalunya pot aportar el seu recorregut des de la dominació romana, en que la tarraconense es diferenciava clarament de la resta, fins els nostres dies segons els qual el concepte actual d’Espanya només té tres cents anys. Amb la maduresa d’un poble, que se sent amb personalitat política, religiosa, econòmica, cultural i social pròpia i diferent, el camí vers la independència i formació d’un nou estat europea mereix uns vianants fidels a la seva trajectòria. I Catalunya ha encetat aquest camí, el seu, el camí de les nacions lliures que configuren la globalitat, formada per individualitats modèliques democràticament. És el futur de la humanitat que en el segle XXI ha de superar els obstacles hereditats que encara dificulten la formació d’una societat en pau. Però aquest camí encetat no està lliure d’obstacles com ho palesà el programa “Mes 324” en el que representants dels sis partits configuradors del Parlament català opinaven sobre el començament de la caminada. Em va fer la impressió d’un col·lectiu difícilment democràtic dialogant per la manca d’una voluntat d’una anàlisi racional dels fets. La primera part de la tertúlia, si així es pot dir, fou un atac directe contra una persona per part dels partits unionistes, que tenen tot el dret de ser-ho però tenen el deure de fer l’anàlisi dels fets d’acord amb el model democràtic, bàsicament imposat per ells. L’atac directe contra la nova presidenta del Parlament feia augurar una legislatura, curta o llarga, que sense la intervenció de la majoritària voluntat de la veu popular serà difícil d’assolir els objectius assignats per una majoria ciutadana democràticament prou clara. I la presència en el debat va palesar amb prou claredat que hi ha partits que no tenen cap intenció d’una anàlisi intel·ligent i raonada. Em va sorprendre, si és que encara en sóc capaç, la esbiaixada interpretació que es fa de la candidatura de “Junts pel Si” i també de la trajectòria política del President Artur Mas, que ha demostrat, malgrat el seu passat, una voluntat clara d’escoltar i seguir la veu del poble. Les posicions partidistes només posen pals a les rodes al progrés de la història. I a Europa, amb la globalitat per norma, el progrés demostra el dret dels pobles a ser lliures per la seva identitat natural, pel seu millor servei a les persones, per la capacitat favorable al diàleg, per saber fer del consens un model de convivència respectant les diferències i per què el mapa polític dibuixat per una unió europea de nacions petites és més governable que l’Europa actual en la que els grans estats neguen el poder als petits imposant-els-hi la seva voluntat per continuar amb el poder que porta a una crisi continuada. El Parlament de Catalunya i el Govern que en surti arribaran a la independència si escolten la voluntat democràtica de la gent. És d’esperar que els partits unionistes també ho facin i democràticament acceptin la independència, en la que també hi hauran de posar el seu saber en benefici de la gent. Aquest benefici en el que tant s’hi emparen i que en el model actual espanyol és impossible de fer arribar a la ciutadania. 

dilluns, 26 d’octubre de 2015

LA POESIA UNA PEDAGOGIA DE LA CONVIVÈNCIA



Immers en una societat controlada gairebé despòticament per una política deshumanitzada en mans del diner gaudeixo, a les meves velleses, de la creativitat de la paraula. I és aquesta creativitat la solució dels problemes dels desgavells actuals. I la paraula, portadora del poder poètic, no només sedueix sinó que convenç. Visc immers en el món de la poesia, de la poesia en les seves dues variants, la variant humana en la que el poema és la vida de la persona i la variant culta en la que algunes persones a través de la paraula encarnen la realitat de la vida. És la filosofia de la vida que es respira en el llibre de Joan Margarit, DES D’ON TORNAR A ESTIMAR?. Verdaderament en cada indret de la geografia i de la història és pot viure la sensació d’estimar i aquesta sensació es capta per dues raons. Primera per ser “persona”, que en ella mateixa és un indret on hi habita l’amor i segona perquè la vida del ser humà navega pel mar de les emocions i els sentiments, essència de la poesia. Però la poesia és quelcom més que un missatge de paraules, és un factor creador de la convivència per què començant per un desig il·lumina el futur amb claredat desvetllant les capacitats més creïbles en cada ser. I aquesta capacitat pressuposa una exigència que és el propi coneixement. Només si una persona coneix la seva realitat, el seu físic i el seu psíquic podrà ser el que realment desitja, política, religiosa, economista, científica, artista, escriptora, filòsofa, agricultora, mestressa de casa, esportista, en una paraula portar a terme la seva missió i funció positives a la societat. I tot perquè la curiositat, la mena a descobrir l’artista que porta dintre. La primera condició per assolir el rol social de cadascú passa per la curiositat, el desig i la voluntat de voler ser. Vivim en una societat en la que un massa gran nombre de persones es deixen portar en la seva inactivitat pel “no hi ha res a fer” davant els desgavells socials. El que puc fer jo per esmenar la situació actual? Una postura que deixa les mans lliures als manipuladors de la història i amb el seu control impedeixen que les persones se sentin poetes, creatives. No els hi interessa perquè es descobririen els seus enganys i la manipulació de la història. És imprescindible per assolir una societat justa, digna i creïble que cada ser humà se senti poeta en la creació del seu poema, que és la seva pròpia vida. I no és una utopia, ens ho volen fer creure. Per això manipulen l’educació i la cultura. Allò que veritablement necessita la nostra societat són escoles que formin persones, no armaris de coneixements i universitats, que amb alumnes ben formats bàsicament, modelin els que seran els veritables conductors de la història amb el desenvolupament filosòfic i científic  que ha d’esdevenir mestre i guia del progrés. Si veritablement les persones aconsegueixen descobrir el poeta que porten dins, estic convençut que el camí de la història és redreçarà i i una convivència en pau serà possible. Però és veritat que existeixen poders fàctics amb molta força contra els que només la veritat pot vèncer. I La veritat està en mans de la gent senzilla i humil que ha de convèncer que en una democràcia ells són el veritable poder. I si s’adonen que són poetes la drecera no es torcerà. Cal que descobrim el poeta que portem dins si volem la pau.

divendres, 16 d’octubre de 2015

Una psicologia política de l’absurd



No m’ho podia creure. Començant per “Manos limpias”, continuant per la justícia i acabant amb la política. Un còctel de molt mal pair. I només hi faltava la intel·ligent mirada del Sr.Cañas de  Ciutadan’s. El comentari atribueix al gest del President el caràcter de salutació feixista. Ho porta tant dintre seu que entre feixisme i cordialitat no hi ha diferència. Si no sabem saludar als  ciutadans, com podem governar i guanyar-ne la credibilitat. Confondre “estic amb vosaltres” amb “mando i ordeno” defineix el diferent sentit de la democràcia d’un i l’altre. Entre Ciutadan’s i Manos limpias “anda el juego”.Buscant informació vaig trobar un detall, que ens diu que les mans no són tan netes. El Tribunal Suprem va desestimar la querella presentada per “Manos Limpias” contra el jutge Juan del Olmo i va denunciar-les pels delictes d’acusació i denúncies falses. Vaig pensar anem bé. I resulta que el Sindicat Manos Limpias denuncià al President i les dues Conselleres i em trobo amb la següent advertència de l’Audiència Provincial de Barcelona afirmant que no estan autoritzades a actuar com acusació particular perquè només ho poden fer les entitats privades i Manos Limpias és una entitat d’ordre públic. Encara més netes les mans. Però també és molt significatiu l’historial del seu president Sr. Miguel Bernard, militant ultradretà (responsable del Frente Nacional) i “caballero de honor” de la Fundació Francisco Franco. Però al continuar furgant em trobo amb l’article 418.3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial afirmant que els jutges cometen una falta greu quan dirigeixen “als poders, autoritats o funcionaris públics o corporacions oficials, felicitacions o censures pels seus actes, invocant la condició de jutge o servint-se d’aquesta condició”. Uns minuts desprès llegeixo aquesta afirmació de Mariano Rajoy: “Amenaçar els tribunals amb manifestacions és absolutament inacceptable”, quan el seu partit tampoc hi té les mans netes en aquesta mena d’accions. Davant d’aquests descobriments em pregunto: en quin món vivim? Qui actua il·legalment? La veu del poble no és il·legal i allò que és més important és lícita i legítima. Quan el poble està convençut que s’actua antidemocràticament contra els seus governants no hi ha cap llei que l’impedeixi recolzar-los davant d’acusacions que presenten connotacions antidemocràtiques i falses. Intentant coordinar les informacions rebudes, em dic a mi mateix no és gens estrany que la política i la justícia estiguin desacreditades socialment. Potser el que cal en el cas que considero seria que tant els polítics com els jutges escoltessin més i millor la veu del poble i analitzessin les parts febles de la llei que els hi ha fet perdre credibilitat. Seguint acuradament el suport popular al President i a les Conselleres és molt fàcil adonar-se que no es tractava de cap voluntat de condicionar la justícia. I per acabar convido al ministres Fernàndez Diaz que des de la seva religiositat mediti aquestes paraules del llibre bíblic Eclesiàstic I,25 : “Entre els tresors de la saviesa hi ha proverbis molt savis, però adorar a Déu repugna al pecador”.