Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dijous, 15 d’octubre de 2015

75 anys d’un crim



El comentari d’avui es basarà en l’argument teològic d’unes realitats històriques que, tal vegada, no en volen saber res de religió. Bàsicament el meu pensament és d’esquerres i la meva realitat social la defineix la secularització. Però continuo pensant que les coordinades de la història les defineixen la religió i la política i si no es compleix aquest principi es produeix el desequilibri social, que dissortadament estem vivim. I és un  text del llibre de l’Eclesiàstic que em serveix d’introducció. “Entre els tresors de la saviesa hi ha proverbis molt savis, però adorar a Déu  repugna al pecador”(I,25). Pecador és aquella persona que va a les seves i que fracassa perquè no ha estat savi, no ha escoltat les veus dels altres i massa el seu orgull. Mentre escric aquestes ratlles em ve a la memòria aquella afirmació també bíblica d’aquelles persones que adoren imatges de fusta creades per artistes i les fan els seus deus, amb el corresponent fracàs. A casa nostra s’ha substituït la imatge de fusta, una creació humana, per un text escrit, una creació humana, al que se li dóna tot el poder i la seva adoració, el seu compliment, porta a la desigualtat social injusta més negativa de la història. I aquest desequilibri social, que és una constant en la història, és resultat d’un poder absolut que en base als seus ídols es creuen tenir certes persones i que no tenen remordiment de condemnar a mort a qui no pensa com elles. Avui, 15 d’octubre de 2015, recordem un d’aquests fets històrics que des de la meva visió teològica és un crim. I la meva consciència està molt tranquil·la i serena quan acuso a l’Estat Espanyol d’acceptar com a justa una sentència que és criminal. No hi ha cap poder humà legalitzat per condemnar a mort a una persona, sigui quina sigui la seva responsabilitat en el crim, si és aquesta la seva falta. La religió, que considero una coordinada de la història, m’ensenya a perdonar i fins i tot anar més lluny, estimar els enemics. Matar al contrari, que no sempre és enemic en el camp polític i social, és moralment un crim perquè  no se li concedeix allò que s’afirma de les presons, que són un indret de reinserció social. La història en va plena de contraris polítics, que seguint el sentit religiós, han estat elevats a l’altar de la convivència humana. Companys per exemple. No anul·lar el judici que el va condemnar injustament és acceptar una sentència, que moralment des de la meva visió religiosa de la història és un pecat mortal. I que aquest comportament el mantingui un govern que condecora la Mare de Déu és una contradicció teològica molt clara. Pels fets els coneixereu, diu una frase de l’evangeli. Em direu que Espanya té un model polític independent de la religió. D’acord, però cal valorar els fets. A casa meva hi ha maneres de fer que es cataloguen amb la frase “fent la puta i la Ramoneta”. És trist que la realitat històrica doni pas a una valoració com la meva. Però és la realitat. La història és la memòria dels desgavells. 75 anys d’un fet històric acusador i amb la possibilitat de la seva continuïtat amb el procés contra Artur Mas, President de la Generalitat i dues conselleres perquè essent demòcrates escolten la veu del poble i se’ls acusa de desobediència a un déu fabricat per mans humanes. Òbviament no hi ha saviesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada