Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 31 de gener de 2016

El sentit etimològic de la paraula en la Constitució Espanyola



Hi ha una paraula en la Constitució Espanyola, origen de polèmica, i em pregunto si es respecta amb normalitat el sentit gramatical i etimològic? Llegim en l’article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna e indivisible de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre elles.” Personalment aquest article em crea idees i emocions contradictòries. Reconeix l’existència de “nacionalitats”. Gramaticalment, quin significat té aquesta paraula? En castellà i també en català els substantius que acaben en “ad” o “at” tenen l’expressió de plenitud individual d’una altra paraula mare, en aquest cas “nació”, que palesa la individualització real d un poble entre d’altres existents. I la Constitució Espanyola reconeix la  existència de pobles diferents a la pell de brau. Diu un punt del Preàmbul: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels seus drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Confrontant els dos textos constitucionals esmentats, em podreu dir si es compleixen en el tracte que des de l’estat es fa a Catalunya, Euskadi, València, Mallorca, Galitzia i a l’Aragó? Amb la gramàtica a la mà i l’origen etimològic de les paraules Catalunya és una nació diferent d’Espanya i si és diferent té uns drets que la Constitució li reconeix i el no complir-los per part del govern central s’incorre en inconstitucionalitat. D’acord amb la meva manera de pensar la inconstitucionalitat comença en el mateix text quan parla de la indissolubilitat, que per altra banda és un concepte que el procés històric contradiu. Contradicció que comença en el concepte de ser humà perquè la convivència la crea ell, no li ve creada  de fora. La convivència, les nacions en són un exemple, és resultat de relacions humanes contínuament canviants, el que significa que no és poden regir, ni protegir, per normes de perfecció absoluta com és la indissolubilitat. La Constitució si no té una lectura de base humana, respectuosa amb les seves característiques, no gaudeix de licitud natural. Se’m dirà que l’ésser humà és canviant, òbviament que sí i precisament els canvis que experimenta provoquen diferències relacionals canviants en una col·lectivitat que té en la figura humana el seu exemple de funcionament. La realitat és una, però les formes són múltiples. La humanitat és una, però les formes són múltiples també. I en l’expressió de les formes cal ser respectuosos amb el significat de les paraules. Em direu que les paraules també són canviants, però en el canvi són respectuoses amb les diferències.

divendres, 29 de gener de 2016

La religió una urgència per a una política justa



Els anys són una talaia que ajuda a una observació més acurada de la història, òbviament sense oblidar la mentalitat de cadascú. Quan es fa una afirmació, mai és indiferent, sempre està recolzada pel substràtum personal. Les visions no totes són iguals per tant condicionen les observacions i les reflexions estaran sotmeses a la capacitat de raonament. Són les diferències que conviden al diàleg. El tancament ideològic és el seu gran enemic i per conseqüència es produeix el desequilibri i les diferències insalvables. Jo no nego la meva base religiosa i la incidència que té en el meu pensament però l’evolució que he experimentat en el llarg dels meus anys m’ha ensenyat a ser més comprensiu i a entendre postures diametralment oposades a la meva. I he madurat llegint no només la Bíblia sinó que a la meva taula de treball hi ha llibres com El Capital, de Marx, El Coran, l’Hinduisme, El futur de la naturalesa humana, de Jurgen Habermas, Diario de 0toño, de Salvador Pánniker, Misticisme i lógica, de Bartrand Russell, entre altres, i d’ideologies prou diferents. Les ideologies no són cap problema per a la meva manera de pensar. Quan més m’informo coneixent idees d’altri, encara que sembli un contrasentit, en surto més convençut de la vigència de l’evangeli també pel segle XXI. No confon religió amb ideologies religioses, com tampoc política amb partits politics. Són visions sobre un mateix tema que defineix la pluralitat del pensament humà. El problema rau en el fet de les manipulacions que se’n fan i es pretén defensar-les com bones en perjudici de les d’altri. La primera reflexió que m’ensenya la lectura de l’evangeli és el respecte als altres. Una frase m’ho resumeix amb prou claredat. Adorareu al pare en esperit i veritat. Amb l’esperit de cadascú i la veritat de cadascú. I aquest principi és per a mi el punt de partença envers la transcendència. I la transcendència té un sentit religiós. I la transcendència, en el fons, no és un desig, sinó l’objectiu de les persones. Totes volen transcendir. Quan vaig llegir el llibre de Ramon Sampedro, CARTAS DESDE EL INFIERNO, em sorprengué l’afirmació de “la mort és la nostra llibertat”, insinuant clarament una altra vida, diferent de la cristiana, però una altra millor que la terrenal. Ell es reconeixia agnòstic. El Pare Nostre que és l’oració recomanada per Jesús ho expressa amb prou claredat.”Facis la vostra voluntat així en la terra com es fa en el cel”. I quina és la voluntat sinó la plena felicitat? Que ho sigui a la terra depèn de les persones, per alguna raó són lliures i tenen intel·ligència. De la manera com s’exercita la intel·ligència i la llibertat es manifesta el nivell religiós. Amb una observació, la ciència és una creació de la intel·ligència humana que està al servei de la felicitat personal i col·lectiva. La religió no és enemiga de la convivència humana és una configuradora. El tema és de profunditat, no d’aparences, encara que sovint les aparences es presenten com a raons irrefutables. El diàleg és imprescindible, perquè és la solució.

dimecres, 27 de gener de 2016

Estudiar la constitució obre i tanca portes



Sovint hem escoltat que el problema de la independència de Catalunya és més polític que legal. És a dir, que legalment el referèndum és factible. I precisament aquest problema m’ha despertat el cuc de conèixer-la un xic més a fons. Però la seva lectura i estudi anirà acompanyada, article per article, de les esmenes que en el seu dia presentà Lluis M. Xirinacs i ens adonarem de quina seria la situació actual de no haver-les rebutjat, no només els polítics espanyols sinó també els catalans. Comencem:
Article Primer
1.- Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic  la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.
L’esmena de Xirinacs diu: “Propugna com a valors superiors dels seu ordenament jurídic, la llibertat, la justícia, la igualtat, la democràcia i el pluralisme polític i nacional i es constitueix en estat de dret on tots, ciutadans i poders públics,resten subjectes a l’ordenament jurídic.” Aquesta esmena correspon al primer punt de l’article 1 perquè primer és el reconeixement de la sobirania d’on emana l’autoritat de la defensa dels valors. Val la pena parar esment en el concepte democràcia per a Xirinacs és un valor superior de l’ordenament jurídic, no una característica de l’estat. L’Estat ho demostrarà amb la seva actuació obligada per l’origen popular (democràtic) del seu poder. L’Estat és un poder que ha de garantir el valor social i democràtic dels seus ciutadans, que són els que tenen dret a gaudir dels valors. Els governants hi tenen dret perquè són ciutadans i deures de salvaguardar-los perquè han rebut aquest mandat. Una altra circumstància a tenir en compte i que en el text legal no hi consta, és que els governants com ells ciutadans també estan subjectes a l’ordenament jurídic. És una esmena que fila més prim i garanteix millor el protagonisme  i la qualitat de la societat civil. Una altra característica a tenir en compte es “el pluralisme polític i nacional”, és a dir la diversitats de partits i la diversitat de nacions. En una paraula tanca l’aixeta a subterfugis polítics al marge de la llei.
2.-La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen tots els poders de l’estat.
Esmena del Xirinacs:”La Confederació  espanyola, formada per aquells Estats que hi pertanyen per voluntat pròpia, reconeix que la sobirania resideix en els diferents pobles que la componen, dels quals emanen els poders de tots els òrgans de la Confederació.” No hi calen comentaris. Xirinacs era un profeta i un defensor dels drets de Catalunya però no només de Catalunya si no de la resta dels pobles d’Espanya. És obvi que és la solució d’un polític que en solitari ho defensà en el Senat, i suposo que la conducta dels polítics catalans el porta, entre altres raons, a escriure els tres volums de LA TRAICIÓ DELS POLÍTICS.
3.-La forma política de l’Estat Espanyol és la Monarquia Parlamentària.
Esmena:”La forma política és la República democràtica i parlamentària”. Penso que és prou clara i no hi calen comentaris per adonar-nos que hem perdut més de trenta anys en l’exercici dels nostres drets com a poble lliure i independent. Penso que la comparació entre els dos redactats ens ajudarà una mica més a voler ser independents.

dilluns, 25 de gener de 2016

“Falta un president amb dignitat”, Mariano Rajoy



El panorama actual de la política espanyola no és només preocupant sinó que també decepcionant. Personalment continuo pensant que el problema rau en el fet d’ignorar la voluntat de la ciutadania sense preocupar-se per llegir el resultat dels vots i entendre el seu significat. Allò que només importa és gaudir d’una majoria i esdevenir un poder dictatorial amanit amb l’oli de la dictadura. Els moviments polítics per formar govern desprès de les votacions del 20D, sobrepassa el mes, demostren, llegint i escoltant les dites veus autoritzades quina és en el fons la voluntat de governar: tenir poder absolut. I aquest afany de poder absolut es beneeix amb frases com aquesta: ”Per ser president d’Espanya no n’hi ha prou d’humiliar-se i hipotecar-se, cal un president amb dignitat. És el mínim que se li demana a un polític”. (Mariano Rajoy, El Periódico del 24-gener-2016). Imagino que la dignitat no la dóna el càrrec, sinó que la dignitat de la persona se’l mereix. La presidència d’Espanya necessita persones, que en la seva vida privada i pública, la seva imatge sigui digna avalada per la veritat, la justícia, el civisme, la solidaritat, la intel·ligència i el respecte al pensament i manera de ser de l’altre. I per donar més força a les seves paraules hi afegí:”A la vida, i la política en forma part, no val tot”. Per començar, la política no és vida, és servidora de la vida, que és molt diferent. No és defensable que un polític porti una vida sumptuosa a càrrec de la seva gestió pública, com es comprova avui dia i no cal citar noms. Europa ha cridat l’atenció a Espanya i demanat explicacions sobre ex-càrrecs politics col·locats en grans empreses amb sous escandalosos. Ho té present el President del Govern en les seves paraules? D’acord amb aquesta afirmació són moltes les preguntes que tal vegada traurien els colors de la cara a més d’un polític ex i actual.  La primera pregunta que em ve a la memòria és: és digne el President que no respecta el pensament de tots els seus súbdits, ni el dret a pensar diferent, per exemple defensar la independència de Catalunya? Mentre en la societat el meu DNI digui que sóc espanyol, el president del govern ha de respectar tots els meus drets d’espanyol, indistintament que defensi la independència de Catalunya. La Constitució m’ho garanteix i el Sr. Rajoy, no. Me nega quan no em permet manifestar-ho mitjançant un vot, al que hi tinc dret constitucionalment. Diferent fora si jo, defensant la meva independència, insultés Espanya, cosa que no he fet, ni penso fer, al contrari. En política, afirma que no tot s’hi val, d’acord, és vàlid jugar amb la Constitució per donar llargues al nomenament i aconseguir-lo d’esquena a la voluntat popular?  És digne el president del govern espanyol que no defensa amb garanties la vida digna de tots els ciutadans, quina majoria cada dia és més pobre, i els rics cada dia ho són més, essent Espanya el país d’Europa on aquesta anomalia és més clara, manifesta i gran? Acabo amb una llei que el PP vol aprovar: és digne que els jubilats que es dediquen a escriure hagin de renunciar a la seva nòmina si cobren drets d’autors, quan està demostrat que a Espanya es compten amb els dits de la mà els grans escriptors que hi poden viure? El tema dóna per a molt. 
(La foto, la xerranca és un joc que s'ha de saber jugar, com la política que també ho és) 

diumenge, 24 de gener de 2016

Catalunya vol la independència per viure en pau



L’actual situació política d’ Espanya, d’Europa i del món no és una garantia per a la dignitat humana de tots els habitants de la terra. Catalunya vol aquesta dignitat. L’objectiu dels pobles és la seva vida pròpia, la llum i la pau. El profeta Baruc li dóna aquest consell al poble d’Israel per assolir-la: “aprèn on es troba la prudència, on hi ha la força, on hi ha l’enteniment i trobaràs a l’hora una existència llarga, la vida, “la llum” i la pau”. (Baruc, III,14). Aquest consell, penso, és de molta utilitat per a tots els països i d’una manera especial per a tots els governants. I la realitat d’Espanya no és ni la vida, ni la llum, ni la pau i per aquesta raó es dedueix que hi cal aquella prudència que genera llum, visió de la història; aquell enteniment capaç de pensar, reflexionar i deduir quines són les normes necessàries; aquella força capaç de convèncer i actuar amb racionalitat i eficàcia. No hi ha prudència quan hi falta capacitat de diàleg, comprensió del pensament de l’altre, voluntat de buscar solucions conjuntes, respecte a les diferències i un excés d’orgull de ser el millor i tenir només ell la solució. No hi ha força quan el poder es basa en normes absolutistes i dictatorials i les lleis tenen darrere per el seu compliment les armes. La força per una vida digna no pot set mai violenta, sinó que ha de ser racional i justa, i en l’actual cruïlla històrica d’Espanya no és racional, ni justa quan es basa en el “no”. Però el que veritablement és alarmant rau en el fet que els fruits denuncien que no hi l’enteniment indispensable per poder governar. Els fruits no s’han de mesurar des de la visió de qui mana sinó des de la realitat de qui en pateix les conseqüències de l’acció de govern. I l’estat de precarietat cada dia més alarmant de la majoria dels espanyols és una clara denuncia d’incompatibilitats. I un exemple ens el donen les declaracions i les accions dels partits polítics davant el fet d’haver de formar govern. Dóna la impressió que es  miren massa el melic i valoren molt poc i malament el resultat de les votacions. Auto atribuir-se més drets dels que els hi donen els ciutadans no és ni prudència, ni enteniment, només força violenta, no justa. Afirmar que no es votarà mai a un partit per les bones, no és democràcia, ni fidelitat als ciutadans. Atribuir-se la solució dels problemes quan has estat governant i els fruits envers els ciutadans són més negatius que mai, no és només orgull, sinó imprudència i supèrbia. I dissortadament Catalunya per assolir la independència que és un dret natural s’ha d’enfrontar amb prudència quan es tractada imprudentment, amb força de la raó quan se li aplica la de la llei emparada per les armes, amb enteniment quan no se li permet dialogar sobre els seus drets. I el resultat és que Catalunya no és ella com caldria per naturalesa, no viu la vida digna per la seva identitat, se li prohibeix generar llum amb la seva cultura i no pot viure en pau en una convivència universal. Jo tinc fe en la prudència de Catalunya, en la força de la seva raó i en els fruits dels seu enteniment. I una existència llarga arribarà, la vida serà la pròpia, la llum cada dia, més clara i la pau una realitat universal.