Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 31 de gener de 2016

El sentit etimològic de la paraula en la Constitució Espanyola



Hi ha una paraula en la Constitució Espanyola, origen de polèmica, i em pregunto si es respecta amb normalitat el sentit gramatical i etimològic? Llegim en l’article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna e indivisible de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre elles.” Personalment aquest article em crea idees i emocions contradictòries. Reconeix l’existència de “nacionalitats”. Gramaticalment, quin significat té aquesta paraula? En castellà i també en català els substantius que acaben en “ad” o “at” tenen l’expressió de plenitud individual d’una altra paraula mare, en aquest cas “nació”, que palesa la individualització real d un poble entre d’altres existents. I la Constitució Espanyola reconeix la  existència de pobles diferents a la pell de brau. Diu un punt del Preàmbul: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels seus drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Confrontant els dos textos constitucionals esmentats, em podreu dir si es compleixen en el tracte que des de l’estat es fa a Catalunya, Euskadi, València, Mallorca, Galitzia i a l’Aragó? Amb la gramàtica a la mà i l’origen etimològic de les paraules Catalunya és una nació diferent d’Espanya i si és diferent té uns drets que la Constitució li reconeix i el no complir-los per part del govern central s’incorre en inconstitucionalitat. D’acord amb la meva manera de pensar la inconstitucionalitat comença en el mateix text quan parla de la indissolubilitat, que per altra banda és un concepte que el procés històric contradiu. Contradicció que comença en el concepte de ser humà perquè la convivència la crea ell, no li ve creada  de fora. La convivència, les nacions en són un exemple, és resultat de relacions humanes contínuament canviants, el que significa que no és poden regir, ni protegir, per normes de perfecció absoluta com és la indissolubilitat. La Constitució si no té una lectura de base humana, respectuosa amb les seves característiques, no gaudeix de licitud natural. Se’m dirà que l’ésser humà és canviant, òbviament que sí i precisament els canvis que experimenta provoquen diferències relacionals canviants en una col·lectivitat que té en la figura humana el seu exemple de funcionament. La realitat és una, però les formes són múltiples. La humanitat és una, però les formes són múltiples també. I en l’expressió de les formes cal ser respectuosos amb el significat de les paraules. Em direu que les paraules també són canviants, però en el canvi són respectuoses amb les diferències.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada