Havia posat la meva
confiança en la CUP. Però només és culpable la CUP de no haver aconseguit
formar govern? Penso que la culpa és de tots. El mandat electoral políticament
era prou clar, havia aconseguit majoria parlamentària, però no era suficient,
els vots no superaren el 50%, i això ha fet mal. Un dubte fa temps que roda pel
meu cap: la gran munió de manifestants, volien tots la independència o només el
dret a decidir? Per què aquest dubte es recolza en el resultat electoral del 27N.
La base del mateix la trobo en el 20D. Però el gran fracàs està en no trobar un
acord els dos partits independentistes. Els dos en són responsables perquè els
dos s’han tancat en un punt irrenunciable i aquest tancament ha estat vital.
Que Junts pel Si s’hagi tancat en un exercici d’autoritat, no m’estranya però
em fam pensar en incapacitat política. De la CUP no m’ho esperava. Han actuat
autoritàriament en un no que no és propi d’una democràcia. El procés de la
llarga discussió és prou eloqüent. S’ha imposat, diuen, el respecte als
principis. Però, i els respecte a la voluntat popular de més d’un milió i mig
de catalans no significava res? Els votants de la CUP rondaven els 300.000,
molt lluny dels més d’un milió i mig. Però, perdoneu, gent de la CUP, no heu
pensat que en aquests tres cents mil ni havia molts que volíem un govern, que
no heu estat capaços d’aconseguir? Tirant llarg els vostres militants i
partidaris que es reuniren per demostrar actuació democràtica eren uns 4000,
molt lluny dels vostres votants i aquest 4000 en la votació definitiva van fer
taules. Un resultat que jo personalment me’l vull creure, encara que dintre de
les possibilitats matemàtiques es gaire bé impossible. Sembla aquell joc del
tauler d’escacs entre el creditor i el deutor. Endevino que tampoc hi hagué consens entre els reunits
del darrer intent per arribar a un acord. En una democràcia, un acord
particular d’un partit polític no total, pot esdevenir llei per a la majoria de
la col·lectivitat? La democràcia de partit està al servei de la democràcia de
la col·lectivitat i si els partits no aconseguiu acords convincents, vol dir
que les coses no es fan bé. Des de la meva talaia Junts pel Si i la CUP no heu
estat a l’alçada històrica de Catalunya. La CUP m’ha decepcionat. M’agrada la
seva filosofia ciutadana i popular però l’abstenció dels 10 diputats en les
seves votacions m’ha fet la impressió d’un rentar-se les mans. Sé que aquest
escrit no segueix la mateixa línia dels altres parlant de la CUP. Però una
anàlisi dels fets des d’el meu propi observatori no es condemnatori sinó
monitori, perquè considero que la CUP gaudeix d’intel·ligències prou clares i
una voluntat de servei al país inqüestionable. Però el consens, cosa de dos,
s’ha d’assolir per viure en pau. Cito sempre el consell de Raimon Pannikar quan
diu que el consens no significa renunciar als propis plantejaments, sinó que
sense renunciar-hi, arribar a un acord de viure col·lectivament en pau. I
aquest consens no s’ha produït. Per què? La resposta ens l’han de donar Junts
pel Si, la CUP i aquells partits que diuen sentir-se catalans, però que no hi
actuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada