Un fracàs de tots...

Havia posat la meva confiança en la CUP. Però només és culpable la CUP de no haver aconseguit formar govern? Penso que la culpa és de tots. El mandat electoral políticament era prou clar, havia aconseguit majoria parlamentària, però no era suficient, els vots no superaren el 50%, i això ha fet mal. Un dubte fa temps que roda pel meu cap: la gran munió de manifestants, volien tots la independència o només el dret a decidir? Per què aquest dubte es recolza en el resultat electoral del 27N. La base del mateix la trobo en el 20D. Però el gran fracàs està en no trobar un acord els dos partits independentistes. Els dos en són responsables perquè els dos s’han tancat en un punt irrenunciable i aquest tancament ha estat vital. Que Junts pel Si s’hagi tancat en un exercici d’autoritat, no m’estranya però em fam pensar en incapacitat política. De la CUP no m’ho esperava. Han actuat autoritàriament en un no que no és propi d’una democràcia. El procés de la llarga discussió és prou eloqüent. S’ha imposat, diuen, el respecte als principis. Però, i els respecte a la voluntat popular de més d’un milió i mig de catalans no significava res? Els votants de la CUP rondaven els 300.000, molt lluny dels més d’un milió i mig. Però, perdoneu, gent de la CUP, no heu pensat que en aquests tres cents mil ni havia molts que volíem un govern, que no heu estat capaços d’aconseguir? Tirant llarg els vostres militants i partidaris que es reuniren per demostrar actuació democràtica eren uns 4000, molt lluny dels vostres votants i aquest 4000 en la votació definitiva van fer taules. Un resultat que jo personalment me’l vull creure, encara que dintre de les possibilitats matemàtiques es gaire bé impossible. Sembla aquell joc del tauler d’escacs entre el creditor i el deutor. Endevino  que tampoc hi hagué consens entre els reunits del darrer intent per arribar a un acord. En una democràcia, un acord particular d’un partit polític no total, pot esdevenir llei per a la majoria de la col·lectivitat? La democràcia de partit està al servei de la democràcia de la col·lectivitat i si els partits no aconseguiu acords convincents, vol dir que les coses no es fan bé. Des de la meva talaia Junts pel Si i la CUP no heu estat a l’alçada històrica de Catalunya. La CUP m’ha decepcionat. M’agrada la seva filosofia ciutadana i popular però l’abstenció dels 10 diputats en les seves votacions m’ha fet la impressió d’un rentar-se les mans. Sé que aquest escrit no segueix la mateixa línia dels altres parlant de la CUP. Però una anàlisi dels fets des d’el meu propi observatori no es condemnatori sinó monitori, perquè considero que la CUP gaudeix d’intel·ligències prou clares i una voluntat de servei al país inqüestionable. Però el consens, cosa de dos, s’ha d’assolir per viure en pau. Cito sempre el consell de Raimon Pannikar quan diu que el consens no significa renunciar als propis plantejaments, sinó que sense renunciar-hi, arribar a un acord de viure col·lectivament en pau. I aquest consens no s’ha produït. Per què? La resposta ens l’han de donar Junts pel Si, la CUP i aquells partits que diuen sentir-se catalans, però que no hi actuen.