Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dissabte, 27 de febrer de 2016

És necessària una justícia superior a la humana



Una de les qualitats imprescindibles de la realitat humana és la responsabilitat. Ser responsable. Aquesta condició implica el deure de donar comptes dels actes propis. Quina és la norma darrera que cal complir? Òbviament la de la justícia total. Pregunto, és total la justícia humana? Clarament, no, perquè és mutable i canviant com ho és el ser humà. Aquest és un tema que em preocupa i em genera moltes preguntes sense resposta només a nivell humà. L’evangeli ens diu clarament, no es pot servir a Déu i al diner. I en l’actualitat, el diner dicta sentència dels actes dels humans. Darrera les grans injustícies actuals sempre hi ha diner. I la pregunta, els éssers humans morts injustament per una guerra o per la fam, no tenen dret a cap mena de justícia? Tal vegada la gran llei del món és ser injust? I és precisament el pensament d’aquesta situació el que em dicta la necessitat d’un Ser superior als mortals que faci justícia. És veritat que aquesta conclusió meva em diu que hi ha un Ésser Superior, Déu, al que tot està supeditat i capaç de fer justícia. No amago que ho he mamat de l’evangeli. Però no hi trobo cap altra solució. Respecto als ateus, als agnòstics però la seva filosofia no dóna resposta satisfactòria a la pregunta de com es fa justícia als que viuen i moren injustament. Si no hi ha Déu, amb la mort s’acaba tot. Però com s’ha de fer perquè la justícia regni en el món? No nego que un ateu pot, i, de fet molts ho fan, promoure i practicar una vida digna i justa. Però també existeix el campi qui pugui i tot si val perquè el rei és el diner. I cada dia moren milers de persones injustament sense haver gaudit d’una vida digna. Per altra banda és prou palesa la incapacitat humana per assolir una convivència universal en pau. Sóc conscient que se’m replicarà que la religió és culpable de moltes injustícies. És veritat, però la religió que no respecta el dret a la vida de les persones no és religió, és una manipulació per assolir poder i rentar la consciència per poder cometre injustícies sense responsabilitat, ni temor a represàlies. El mapa actual de la situació mundial palesa amb prou contundència la urgència de l’imperi d’una justícia que promogui la dignitat humana com a principi fonamental i convertir al déu diner en un servidor de tots, no en un creador d’injustícies socials. Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu defineix una convivència que ha de tenir el seu premi a la terra, però que aquest premi no té sentit sinó aspira al premi de Déu, l’eternitat. Intueixo la pregunta: com practicarà Déu la justícia si els injustos també són fills seus? Entre els humans es fa justícia empresonant als malfactors amb l’objectiu de reciclar-los, que no sempre s’aconsegueix. La religió cristiana ens parla d’un purgatori, la Índia ens explica la reencarnació, per altra banda crec que la mort és el moment d’aplicar la gran justícia. La mort per ella mateixa implica un reconeixement dels errors i un mèrit del penediment. Em podeu dir que sóc molt ingenu en les meves deduccions. La justícia final com s’ha d’aplicar en base a com es fa en la justícia humana o en base a la justícia de la gran llei de l’amor, que estima als amics i també als enemics?. Heu viscut mai la felicitat que produeix la reconciliació entre dues persones que s’enemistaren i tornen a conviure amigablement? És una interpretació temporal que pot esdevenir eterna. Puc ser ingenu, però hi ha una expressió en l’evangeli que ens diu que ser senzills com els infants és el camí de la porta del regne del cel. És possible que les polítiques i religions del segle XXI trobin la solució de la verdadera justícia social que proporcioni una vida digna a tots els humans?

dissabte, 20 de febrer de 2016

Carta oberta al PP



Unes paraules de la vice-presidenta del govern auto-defineixen clarament la qualitat del seu exercici del poder. “Alerta que les declaracions i els gestos se’ls giraran en contra, davant el Tribunal Constitucional”. Una clara incapacitat per solucionar veritables problemes de convivència social i política plantejats pel corrent de llibertat que es viu a Catalunya ha portat el PP a la determinació de criminalitzar les paraules. Davant d’aquestes manifestacions li demanaria a la vice-presidenta si ha llegit en profunditat la Constitució perquè quan no es tenen arguments polítics convincents la desesperació no esdevé bona consellera. En les relacions d’autoritat i súbdit és produeixen sovint situacions de manifesta gelosia. Manta vegades idees que han triomfat es deuen a gent senzilla que amb tota l’humilitat les han exposat a l’autoritat que les rebutja automàticament i passat un cert temps aquelles idees que no servien, l’autoritat que les rebutjà les presenta com una descoberta seva i una genialitat. Malauradament l’autoritat no accepta els encerts dels súbdits. Aquest comportament és norma en la política espanyola dels partits en el govern de l’estat i d’una manera especial del PP. La política de desautoritzà les normes i propostes de les comunitats autònomes i en particular de Catalunya. I així va la història. No es compleix la Constitució en el respecte que se li deu provocant un sentiment d’inconformitat cada dia més notable per arribar plantejar un moviment independentista que el PP no té recursos propis per trobar una solució adequada. Tot acaba al Tribunal Constitucional, que per culpa del govern de l’estat, perd cada dia més autoritat per la judicialització que es fa de la política. Em van sorpendre unes declaracions del Ministre d’Exteriors acusant el govern català de polititzar la justícia quan el seu govern judialitza la política. Envers Catalunya la manera de fer política del PP és la justicia. Només faltaven les declaracions de la vice-presidenta expressives d’una clara i evident voluntat de judicialitzat les idees sense analtzar-ne l’expressió política. És curiós que tots els avenços que proposa Catalunya van a parar al Tribunal Constitucional. Darrerament li ha tocat a l’esport i curiosament amb un tema en el que la Delegació Nacional Estatal de l’esport estava d’acord amb la llei catalana. I en un temps en el que el PP dóna la impressió que està entonant el cant del cigne. Hi escolto en aquest comportament del PP les raneres de la mort política. Em fa la impressió que la pèrdua de poder polític li genera al partit en el govern una sensació de caure-li sobra la llosa de la justícia que ell ha intentat fer caure sobre el cap dels altres. La justícia com molt bé diuen els populars és igual per a tothom però un aferrament tan manifest al poder com manifesten en la situació actual té des de la meva òptica una lectura de por, d’aquella por que han sembrat contra Catalunya i altres i que en el moment històric actual s’està rebelant com un boomerang. La història no la fan avançar els polítics, avança malgrat ells, la fa avançar la gent i la gent camina sense presses però amb fermesa cap a una altra manera de governar. Les raneres de la mort política i el cant de cigne, em penso i n’estic segur, que li demanen al PP una democràcia més demócrata i més respectuosa amb la veu de la gent. Partits del govern, PP i PSOE si veritablement treballeu per una convivencia en pau a la pell de brau, escolteu, respecteu la veu de Catalunya i dialogueu’hi, perquè des de la diferència és la manera més segura de solidaritat. Els pobles tenen marcat el seu procès i Catalunya el vol seguir. Entorpir-ho és caminar contra corrent i contra el procès històric i el seu progrès.

dissabte, 13 de febrer de 2016

Sr. Rajoy les fotos el traeixen...



Repassant la premsa escrita m’he aturat una estona a llegir l’article NOMÉS D’ACORD PER CATALUNYA, però abans de la primera paraula la seva foto m’ha semblat molt significativa i m’hi he aturat una estona a estudiar-la. La seva mirada despistada, denotant més aviat rebuig, mentre es corda el botons de l’americana, m’ha confirmat les meves conclusions per no acceptar l’encàrrec del rei per formar govern. Darrere del seu comportament no hi ha res més que l’aplicació de la política antidemocràtica del “NO”, aquesta vegada per posar en ridícul el cap del llista del PSOE. És la filosofia del PP que el ministre Sr. Fernández Diaz també practica a l’acusar que el PSOE vol el recolzament de PODEM perquè hi està d’acord ETA. Una política de desgast, de desprestigi, de “calumnia que algo queda” i sobre tot de sembrar la por entre els votants. Una política d’un orgull de la desesperació per demostrar-se a sí mateix que és imprescindible i fer-ho creure als altres. Desacreditar l’adversari per convertir-lo en enemic de la convivència. Però, Sr. Rajoy, aquesta política amaga la por que vostè té del que li arribarà el dia que no tingui poder polític. Em dóna la impressió que la continuïtat en el càrrec, que vostè vol continuar exercint, en base a un acte aparent d’humilitat i enganyós per demostrar que és imprescindible, no és res més que una maniobra per fugir, en un futur no llunyà, de la justícia que li demanarà responsabilitats del seu exercici de govern durant el qual el seu partit es troba esquitxat i molt per la corrupció. I vol saber perquè ho penso? Per què va tenir molta pressa per bloquejar la immunitat de l’ex-rei d’Espanya quan la seva vida la coneix tot el món i immunitzant al ex­ cap d’estat també es podran immunitzar alts càrrecs polítics. Sr. Rajoy hi ha veritats que no es poden amagar perquè tard o d’hora surten a la llum del sol. I, a vegades, la llum del sol que diu vostè que l’empara, cega i fa difícil la continuïtat. Renunciar a formar govern per manifestar més endavant, que no era una renúncia, és un joc d’hipocresia i molt més quan en aquest joc s’hi endevinen moviments de vostè i del seu partit per desprestigiar el contrari. I en el joc del desprestigi, els membres del PP estan demostrant que són uns mestres. Però espero que la jugada li surti malament. Per què darrere del menyspreu que ha practicat contra la monarquia, contra el PSOE, contra PODEM, contra ELS INDEPENDENTISTES i contra el poble d’Espanya cada dia més pobre, hi ha la Constitució, que encara que sembli mentida arribarà el dia que us demanarà responsabilitat d’anticonstitucionalitat. La veritat no és pot emmudir per sempre, hi ha un dia que explota com un volcà. I Sr. Rajoy, el seu comportament em fa pensar que té molta por al volcà que amenaça entrar en ebullició. El primer manament per a una formació constitucional d’un nou govern és el respecte a la democràcia i per la manera personal d’interpretar-la vostè no l’ha respectada. Per testimoni, el temps, que penso, no farà esperar gaire.

dijous, 11 de febrer de 2016

He rebut una carta del Ministeri



Sempre és d’agrair el contacte entre superiors i súbdits. Una carta del Ministeri comunicant la millora de la pensió hauria de crear sempre una sensació de seguretat i de confiança. Però dissortadament la carta, que els pensionistes hem rebut del “Ministerio de empleo y seguridad social”, no m’ha produït ni seguretat, ni confiança. Se m’informa de la millora de la meva pensió. Una millora sobre el paper de 5’49€. Però la sorpresa s’agreuja quan compares la pensió del 2016 amb la del 2015. L’augment real és de 1’48 €. Suposo que igual que jo s’hi ha trobat molts altres pensionistes. No és possible tenir seguretat en el manteniment del nivell de dignitat de vida, nin confiança en els responsables de procurar-lo mantenir per als seus súbdits. No es pot confiar en el govern, ni creure les seves paraules. Aquesta augment, davant les despeses públiques polítiques té totes les característiques d’una befa del superior envers el súbdit. I és molt més greu i còmplice quan llegeixes els seus sous i emoluments i sobre tot la manera com es gestiona l’economia. El fons de reserva de la “Seguridad Social” corre els risc de desaparèixer perquè una bona part s’ha fet servir per fer creure als ciutadans que l’economia anava bé sense explicar perquè i sense ser sincers en el deute de l’estat que supera el bilió d’euros. I mentre s’obliden els paradisos fiscals, també de polítics, s’inauguren trens AVE innecessaris i econòmicament ruïnosos, no s’atenen les estructures realment productives com el tren el corredor mediterrani, necessari per a la millora de l’economia espanyola, i les grans empreses són el premi de massa alts càrrecs polítics que dupliquen o tripliquen els seus ingressos. La corrupció econòmica existent un instrument contra la producció. Un exemple, un jubilat que ha dedicat la seva vida a la cultura corre el risc de perdre la seva pensió si publica llibres, fa conferències, guanya premis superant la suma de 9.150 € anuals. Llei del 2013, etapa del PP, que ha aixecat a tot Espanya la corresponent polseguera. No és una producció de riquesa pel país l’aportació a la cultura dels jubilats, que a la vegada que creen treball contribueixen amb l’IVA corresponent a les arques de l’estat? És ben veritat que la misèria porta misèria. Sigui econòmica, cultural, política o religiosa. Per una banda prohibeixen produir i per altra l’augment de la pensió és un miratge al costat dels augments dels serveis. Jo personalment he de fer front cada més amb 1’48€ a la pujada de la llum, l’aigua, els impostos, la benzina, els bens indispensables per a la subsistència, per exemple el preu del peix, de la carn, de les viandes i no parlem del dret a l’oci si resulta possible gaudir-ne. I per arrodonir-ho se’m prohibeix escriure, quan publicar llibres no és cap negoci rendible pels aficionats com jo. Davant d’un nou horitzó polític per a Catalunya cal fer ràpidament les maletes i marxar cap a la independència.

dimecres, 10 de febrer de 2016

SABEN LLEGIR ELS POLÍTICS?



La lectura d’un llibre pot tenir diferents motivacions i és llegeix d’acord amb elles. Però no només es poden llegir llibres, cartes i tots els missatges amb lletra escrita. Hi ha altres lectures que no tenen paraules, ni gramàtica però que és necessari saber llegir. Una d’aquestes lectures és la voluntat popular manifestada en les urnes i també la de les manifestacions. N’hi ha més de lectures imprescindibles que penso no es llegeixen prou bé. Però anem a la lectura d’unes votacions. La veu és el vot i d’acord amb la distribució dels vots, la lectura té un missatge o un altre. Allò que penso no ser correcte és dir: sóc el partit que ha tingut més vots per tant em toca a mi governar. Penso que és un greu error. Ni que tingui majoria absoluta, perquè les majories absolutes no ho són mai en base al nombre de ciutadans que tenen dret a vot i només en base als que han votat. L’abstenció i el vot en blanc també comporta un missatge que el suposat guanyador se’l fa seu normalment. O el perdedor quan el guanyador no ho és amb l’anomenada majoria absoluta. Un exemple ens el dónen les darreres votacions catalanes. La majoria absoluta ho és amb un 48 % i els perdedors s’atribueixen el 52%, quan ells no arribaren, ni de bon troç, al 48 % dels guanyadors. D’això se’n diu manipular. A l’hora de governar els vots escampats entre partits fora del govern ja no tenen sentit, no s’han d’escoltar? És la conclusió que en treuen els vencedors. És veritat que és un problema, però més problema és la manca d’intel·ligència i voluntat per tenir-los presents. Que governar amb aquesta filosofia és molt difícil, ningú ho nega, però si el partit no gaudeix de persones prou qualificades, amb suficient intel·ligència i amb voluntat de llegir el missatge clar i concret de les urnes, és millor que no es presenti. Que renunciï. La matemàtica d’unes votacions no s’ha de manipular, no es pot prescindir de cap vot. La política no és una ciència exacta, no és una ciència, és el programa sortit d’una intel·ligència i una voluntat de tirar-lo endavant. Saviesa i passió en equilibri i quan falta l’equilibri tot trontolla, com actualment en la política espanyola. I trontolla perquè les diferències espanten, agarroten i non són un estímul per filosofar per aconseguir la solució. El programa de govern no ha de ser mai en exclusiva el del partit guanyador. I aquí radiquen les dificultats que tenen per conseqüència les injustícies socials. La presència d’injustícies socials hauria d’esdevenir leitmotiv per estudiar i buscar el programa de govern que les votacions han deixat sobre la taula. Perquè en tots els programes dels partits hi ha veritats i mentides, també en el dels guanyadors. I és precisament la manca de solucions als problemes plantejats per les darreres votacions que m’ha plantejat la pregunta: saben llegir els polítics? No es debades que moltes persones es queixen per la manca d’aules on s’ensenyi la filosofia i les ciències polítiques.