Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 3 de febrer de 2016

Continua el joc de la política



Certament que la vida és un joc però la vida crea felicitat quan el joc compleix les normes, la primera de les quals és l’amor. Però l’amor sense manipulacions. Quan es manipula? Quan aquell que estima esborra de la llista els enemics. I és precisament aquesta circumstància la denúncia més clara del joc manipulat. Em fa la impressió que els problemes per escollir nou president de l’estat espanyol evidencien amb prou claredat la falta de transparència. Amb tota franquesa, no entenc que el rei hagi de proposar el futur president i que aquesta condició no recaigui en el Congrés de Diputats o en el Senat. És el poble amb el seu vot qui manifesta les seves preferències i al seva voluntat democràticament i és democràticament que s’ha d’escollir, no a dit, encara que es consulti als portaveus dels partits presents en el Congrés o el Senat. És la meva opinió. Personalment no votaria mai a un President designat per un estament que no és democràtic malgrat se li digui monarquia parlamentària. Penso que la voluntat popular es mereix més respecte, si com diu la Constitució, d’ella deriva el poder. Francament l’escenificació política per formar govern d’Espanya, no voldria faltar el respecte a ningú, però em sembla vergonyant. De la mateixa manera que no em sembla bé que sigui el rei qui proposi, encara em sembla pitjor el joc entre enemics, que no és entre contraris, quan manifesten una clara indisposició per seure a la taula i dialogar. En diuen diàleg a la paròdia de seure havent descartat abans un possible candidat o aliat per formar govern. Dir públicament jo no votaré mai un govern amb presència de tal o qual partit, és antidemocràtic per antidialogant, és un menyspreu a la voluntat popular amb un a votació plural perquè es dialogui, i és anticonstitucional per manca de voluntat política. Contemplat des de fora el joc dóna la impressió d’aquell “tito tito colorito” dels nens i nenes. Però els nens juguen i es diverteixen i el seu exemple podria servir de model. Per què el cap de llista del PP, el partit més votat, deia que li tocava a ell i ara diu que no, però que..?. Quin joc és  aquest? La jugada preveu posar en ridícul al PSOE? Tot és possible. I mentre, l’Espanya que ells, diuen, volen unida són els primers que la trenquen però no amb independències sinó amb enemistats i odis. Per què en el fons són aquestes passions, que busquen el poder, les que manen.  Si fossin respectuosos i lleials a la Constitució ja haurien arribat a un acord. I potser amb la Constitució a la mà s’ho han de fer mirar. Trista imatge la que  presenten davant del món i els hi falta vergonya per acusar Catalunya d’anticonstitucional quan fa allò que la Constitució mana escoltar la veu del poble. El mapa polític d’Espanya pot semblar molt plural pel nombre de partits en el Congrés i el Senat però a l’hora de la veritat hi ha una majoria absoluta contra la pluralitat i a favor de no respectar aquell apartat de la Constitució que parla dels diferents pobles d’Espanya. Com serà el nou govern?  Mono color contra la pluralitat dels diferents pobles de la pell de brau. Però quan de temps ballarà el joc d’un únic color, que no entén com juguen els nens i nenes?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada