Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dissabte, 27 de febrer de 2016

És necessària una justícia superior a la humana



Una de les qualitats imprescindibles de la realitat humana és la responsabilitat. Ser responsable. Aquesta condició implica el deure de donar comptes dels actes propis. Quina és la norma darrera que cal complir? Òbviament la de la justícia total. Pregunto, és total la justícia humana? Clarament, no, perquè és mutable i canviant com ho és el ser humà. Aquest és un tema que em preocupa i em genera moltes preguntes sense resposta només a nivell humà. L’evangeli ens diu clarament, no es pot servir a Déu i al diner. I en l’actualitat, el diner dicta sentència dels actes dels humans. Darrera les grans injustícies actuals sempre hi ha diner. I la pregunta, els éssers humans morts injustament per una guerra o per la fam, no tenen dret a cap mena de justícia? Tal vegada la gran llei del món és ser injust? I és precisament el pensament d’aquesta situació el que em dicta la necessitat d’un Ser superior als mortals que faci justícia. És veritat que aquesta conclusió meva em diu que hi ha un Ésser Superior, Déu, al que tot està supeditat i capaç de fer justícia. No amago que ho he mamat de l’evangeli. Però no hi trobo cap altra solució. Respecto als ateus, als agnòstics però la seva filosofia no dóna resposta satisfactòria a la pregunta de com es fa justícia als que viuen i moren injustament. Si no hi ha Déu, amb la mort s’acaba tot. Però com s’ha de fer perquè la justícia regni en el món? No nego que un ateu pot, i, de fet molts ho fan, promoure i practicar una vida digna i justa. Però també existeix el campi qui pugui i tot si val perquè el rei és el diner. I cada dia moren milers de persones injustament sense haver gaudit d’una vida digna. Per altra banda és prou palesa la incapacitat humana per assolir una convivència universal en pau. Sóc conscient que se’m replicarà que la religió és culpable de moltes injustícies. És veritat, però la religió que no respecta el dret a la vida de les persones no és religió, és una manipulació per assolir poder i rentar la consciència per poder cometre injustícies sense responsabilitat, ni temor a represàlies. El mapa actual de la situació mundial palesa amb prou contundència la urgència de l’imperi d’una justícia que promogui la dignitat humana com a principi fonamental i convertir al déu diner en un servidor de tots, no en un creador d’injustícies socials. Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu defineix una convivència que ha de tenir el seu premi a la terra, però que aquest premi no té sentit sinó aspira al premi de Déu, l’eternitat. Intueixo la pregunta: com practicarà Déu la justícia si els injustos també són fills seus? Entre els humans es fa justícia empresonant als malfactors amb l’objectiu de reciclar-los, que no sempre s’aconsegueix. La religió cristiana ens parla d’un purgatori, la Índia ens explica la reencarnació, per altra banda crec que la mort és el moment d’aplicar la gran justícia. La mort per ella mateixa implica un reconeixement dels errors i un mèrit del penediment. Em podeu dir que sóc molt ingenu en les meves deduccions. La justícia final com s’ha d’aplicar en base a com es fa en la justícia humana o en base a la justícia de la gran llei de l’amor, que estima als amics i també als enemics?. Heu viscut mai la felicitat que produeix la reconciliació entre dues persones que s’enemistaren i tornen a conviure amigablement? És una interpretació temporal que pot esdevenir eterna. Puc ser ingenu, però hi ha una expressió en l’evangeli que ens diu que ser senzills com els infants és el camí de la porta del regne del cel. És possible que les polítiques i religions del segle XXI trobin la solució de la verdadera justícia social que proporcioni una vida digna a tots els humans?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada