Una convivència en pau hauria de ser l’ambient cívic i
social perquè els éssers humans se sentissin feliços. La felicitat hauria de
ser essència de l’humanisme. La centralitat ha de donar-la cada persona en
qualitat d’individu i membre d’una col·lectivitat. Un ésser humà ha de ser
mirall de dignitat. Ho serà si la dignitat continua veritat en tota mena de
situacions de dolor i d’alegria. La proba la palesa l’equilibri interior. És
la demostració del control i del domini
de la pròpia existència. L’objectiu rau en el fet de salvaguardar la dignitat i
l’equilibri cívic i social en cada moment superant també les adversitats. I
quin és el camí que porta a la felicitat? Ens trobem davant d’un condicionament
al servei dels valors que cada persona considera útils i necessaris per
aconseguir el concepte que personalment té de felicitat i dignitat humana. Però
quan la felicitat s’espera de bens externs a la persona, esdevé efímera, gaire
bé sempre, i també sovint contrària, perquè la felicitat és una creació de
l’esperit de la persona que converteix l’element exterior en integrat interior.
Els bens exteriors són complements que poden ser molt valuosos si també
contribueixen a crear felicitat en la col·lectivitat. El problema de creure que
la felicitat ens ve donada, no la creem, corre el perill de la manipulació
d’altri que pels seus interessos vol convèncer que amb ell s’assolirà. Els bens
manipulables poden ser un engany i una trampa perillosa. Com podem conèixer que
una persona és feliç? Existeix una filosofia que ho evidencia quan és sal i
llum. És sal quan la seva aportació ajuda a una convivència en pau perquè totes
les seves accions són vivificadores i positives i és llum perquè ensenya a
caminar amb seguretat pels camins de la vida sense entrebancar-se en el esculls
in dificultats. Aquesta persona arriba a ser sal i llum si compleix una sèrie
de condicions imprescindibles i que de sortida no tenen els vist i plau de la
societat. Aquestes condicions tenen el nom de benaurances perquè el seu
objectiu és produir felicitat. És curiós perquè el ser humà les sintetitza en
els seus ulls que ploren i riuen. La primera ens diu que són benaurats els
pobres en esperit. No diu pobres d’esperit. L’esperit no és ni ric, ni pobre,
però sap com ha d’actuar davant la pobresa i la riquesa. Els bens materials no
són l’objectiu de la seva vida i és benaurat per què coneix molt bé com ha de
tractar-los amb la certesa que no són un fi sinó un servei per a una vida digna
individual i social. Empra els bens amb justícia, veritat i solidaritat. La
segona condició ensenya a saber plorar, quan s’ha de plorar i perquè. La causa
de les llàgrimes és sempre una injustícia de l’ordre i nivell que sigui. Plora
perquè no pot atendre les necessitats pròpies i d’altri i massa sovint perquè
l’obliguen a viure indignament, però ell és capaç de convertir la indignitat
imposada en un mèrit personal in social. El plorar li fa veure millor el perquè
la pobresa en esperit. La tercera rau en la humilitat. És humil qui reconeix
les seves possibilitats i sempre està al servei de la veritat, de la justícia
en benefici propi i del pròxim. Ser humil no vol dir callar davant el mal, la
humilitat és la força indispensable per denunciar-lo i oposar-s’hi. La persona
humil, no és covarda, davant la injustícia el poder de la justícia humana i
social. Un altre pas endavant són
aquelles persones que tenen fam i set de justícia. Són éssers humans que en les
seves accions sempre s’hi descobreix el servei als altres en benefici d’una
millor convivència humana. I un efecte d’aquesta fam i set de justícia és la
compassió. Ser compassió no és cap debilitat, tot el contrari, és compartir amb
els altres les penes i les alegries, els mals i els bens, la pobresa i la
riquesa és l’exercici de la solidaritat, un servei a la dignitat dels companys
i les companyes. Però per ser capaç de complir les condicions explicades, en
cal una d’indispensable i irrenunciable, ser net de cor. Els nets de cor no són
envejosos, no són egoistes, estimen la veritat, practiquen la justícia i sempre
desitgen allò millor per a tothom, fins i tot per als seus enemics. Per què son
nets de cor es dediquen de ple a treballar per la pau que és el marc necessari
per a una convivència verdadera i justa. Dissortadament les persones que
compleixen les set condicions esmentades són perseguides pel sol fet de ser
justes. Però la força de les set condicions primeres és de tal magnitud que ni
la persecució, ni la mort, les fa desistir de l’objectiu de la seva vida, el
regne del cel a la terra i en l’altra vida. La persona que compleix aquests
vuit condicions no defalleix i la seva fe en ella mateixa, en la veritat que
confessa i en l’esperança d’un regne de vida eterna, sense deixar de ser humil,
pobre en esperit, plorar, compassiu, justa, suportant tota mena de
persecucions, és el model de persona que la societat necessita per caminar en
pau cap a la convivència en pau, temporal i eterna. Si coneixeu una persona amb
la imatge de les vuit benaurances en la
seva vida, doneu-li la mà que és una excel·lent amiga. Tota persona,
religiosa, agnòstica i atea està, capacitada per donar aquesta imatge i
sortosament n’existeixen. Totes són filles del mateix Déu. I Crist va dir a la
Samaritana a partir d’ara adorareu al
Pare, Déu, en esperit i veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada