Cada dia la premsa en va plena de morts que la
política vol justificar amb suposats drets legals. Però malgrat que la mort
omple milers de pàgines diàriament, reflexionar sobre el seu sentit i la seva
filosofia és un tabú molt estès i popular. És cert que el desig de viure
provoca un sentiment de contrarietat davant la mort. Però que és veritablement?
Cada persona viu un procés en el marc de l’existència i aquest procés té dos
acompanyants excepcionals, la vida i la mort. La vida comença el procés i la
mort l’acaba. Però és un procés en el temps. Procés necessari i a la vegada
transcendent. Significa que desprès de la mort en comença un altre, que no és
temporal, és total. Heu pensat mai perquè la gent es retrata? Perquè els avis
li regalen als néts una foto seva? El record és un missatge de transcendència,
de continuar l’existència d’una altra manera i millor. El misteri més enllà de
la tomba. I aquest sentiment, que científicament no és demostrable, és present
en el conscient i subconscient humà. I no és només un sentiment religiós sinó
de continuïtat del ser humà. Ramon Sampedro, que per un accident visqué trenta
anys sense mobilitat, va escriure un llibre titolat CARTAS DES DEL INFIERNO i
ell que era agnòstic i no creient en una de les pàgines va escriure que la mort
era el seu alliberament vers una altra vida que no era la de la religió
cristiana. Elisabeth Kübler-Ross, psicòloga suïssa agnòstica i Elisabeth
Mathieu- Riedel, metgessa esdevinguda creint, en els seus dos llibres LA MORT,
UNA AURORA, de la primera i NE PLEUREZ PAS, LA MORT N’EST PAS TRISTE, de la
segona, coincideixen en el pensament que els malalts que acompanyaven a ben
morir en l’últim sospir de la seva vida rebien l’assistència d’un ésser que anava al seu encontre. Personalment
dono fe que vaig viure aquest moment en la mort de la meva esposa. La mort és
un concepte tabú, que fa port i no pensem que és el company de la vida en el
nostra camí per l’existència. Sense la mort la vida no tindria el valor de
l’eternitat i de l’infinit. I la persona humana amb tota la seva petitesa és
capaç de pensar i concebre valors infinits fins a tal punt d’entendre la
infinitat d’un instant. Sembla un contrasentit, però les entitats en defensa
d’una mort digna, quin sentit tenen sinò? I quan una mort és digna? Aquest és
un altre tema, molt lligat a la dignitat de la vida. Segur que algú em
preguntarà i perquè aquest article? Senzillament per defensar la vida davant la
política de la mort com moneda de canvi política dels nostres dies. Jo em moro
ha de ser el darrer acte lliure de la persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada