Una filosofia vitalista de la mort

Cada dia la premsa en va plena de morts que la política vol justificar amb suposats drets legals. Però malgrat que la mort omple milers de pàgines diàriament, reflexionar sobre el seu sentit i la seva filosofia és un tabú molt estès i popular. És cert que el desig de viure provoca un sentiment de contrarietat davant la mort. Però que és veritablement? Cada persona viu un procés en el marc de l’existència i aquest procés té dos acompanyants excepcionals, la vida i la mort. La vida comença el procés i la mort l’acaba. Però és un procés en el temps. Procés necessari i a la vegada transcendent. Significa que desprès de la mort en comença un altre, que no és temporal, és total. Heu pensat mai perquè la gent es retrata? Perquè els avis li regalen als néts una foto seva? El record és un missatge de transcendència, de continuar l’existència d’una altra manera i millor. El misteri més enllà de la tomba. I aquest sentiment, que científicament no és demostrable, és present en el conscient i subconscient humà. I no és només un sentiment religiós sinó de continuïtat del ser humà. Ramon Sampedro, que per un accident visqué trenta anys sense mobilitat, va escriure un llibre titolat CARTAS DES DEL INFIERNO i ell que era agnòstic i no creient en una de les pàgines va escriure que la mort era el seu alliberament vers una altra vida que no era la de la religió cristiana. Elisabeth Kübler-Ross, psicòloga suïssa agnòstica i Elisabeth Mathieu- Riedel, metgessa esdevinguda creint, en els seus dos llibres LA MORT, UNA AURORA, de la primera i NE PLEUREZ PAS, LA MORT N’EST PAS TRISTE, de la segona, coincideixen en el pensament que els malalts que acompanyaven a ben morir en l’últim sospir de la seva vida rebien l’assistència d’un  ésser que anava al seu encontre. Personalment dono fe que vaig viure aquest moment en la mort de la meva esposa. La mort és un concepte tabú, que fa port i no pensem que és el company de la vida en el nostra camí per l’existència. Sense la mort la vida no tindria el valor de l’eternitat i de l’infinit. I la persona humana amb tota la seva petitesa és capaç de pensar i concebre valors infinits fins a tal punt d’entendre la infinitat d’un instant. Sembla un contrasentit, però les entitats en defensa d’una mort digna, quin sentit tenen sinò? I quan una mort és digna? Aquest és un altre tema, molt lligat a la dignitat de la vida. Segur que algú em preguntarà i perquè aquest article? Senzillament per defensar la vida davant la política de la mort com moneda de canvi política dels nostres dies. Jo em moro ha de ser el darrer acte lliure de la persona.