Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dissabte, 28 de maig de 2016

Pedro Sánchez, la política ha de ser creativitat



Dissortadament el PSOE,des del començament de la democràcia, no s’ha manifestat un partit polític creatiu i conscient amb el seus orígens. La història del PSOE a la pell de brau és la negació de la democràcia com ho palesa la fugida d’alts càrrecs al poder econòmic, essent un dels exemples l’ex-president Felipe González, una de les fortunes de l’actual estat espanyol. Sr. Pedro Sánchez, perquè el PSOE esdevingui una opció democràtica de govern li fa falta un rentat d’imatge en profunditat i vos no en sou una excepció. Donar les culpes a Catalunya per la impossibilitat de no poder formar govern defineix un estadista incompetent, democràticament irrespectuós amb qui pensa diferent i qualitativament no desitjable per ocupar la Presidència d’un estat que s’autoproclama democràtic. Penso honestament i ho manifesto que Espanya no sortirà de l’atzucac actual, ni amb el PP ni amb el PSOE. No veig el PSOE amb prou preparació per fer front a l’actual crisi política de la pell de brau en el marc d’una Europa que no respecte els principis fonamentals de la seva posada en escena. Sr. Sánchez en les seves manifestacions si endevina un desconeixement dels deures que comporta la signatura per part d’Espanya, de la Declaració Universal dels drets humans i dels Pactes que defineixen el que ha de ser la Comunitat Europea. Sr. Perdo Sánchez la seva postura política no beneficia ni Espanya, ni Europa. Afirmar que la culpa de no haver estat capaços els Partits Polítics de formar govern la té Catalunya, denuncia uns polítics sense arguments i diàleg i sense el més mínim respecte a la veu popular. Sr. Pedro Sánchez, llegeixi atentament la Constitució espanyola i descobrirà astorat que els catalans, amb ella a la mà, tenim tot el dret del món a defensar la separació de l’estat espanyol, que no és el mateix que la separació d’Espanya. Amb la Constitució a la mà els més de dos milions de catalans que defensem la independència hem de ser escoltats i com va manifestar el President Puigdemont, el moment actual, “no és la última oportunitat, però la paciència no és infinita i no esperarem eternament un canvi s’Espanya”. He perdut el compte dels anys que fa que els socialistes demanen un canvi i en aquest espai han estat en el govern i han estat incapaços de produir-lo i ara amb els mateixos arguments volen convèncer als votants. Sr. Pedro Sánchez no faci promeses en les que el seu partit no hi creu perquè ara sou federalistes per conveniència, no per convicció. Però els catalans no el volem aquest federalisme socialista espanyol, que en el fons no és res més que “más de lo mismo”. Sr. Sànchez, afirma, que no hi haurà unes terceres votacions. Per què? Sincerament perquè la única sortida que li queda és anar de la mà amb el PP, encara que digui a tort i a dret que no. Li serè molt franc, si vol ser president d’Espanya, només li queda un camí: reconèixer el dret a decidir, no només de Catalunya sinó també de les altres nacions de la península ibèrica. Només la democràcia, no la de la llei, farà gran Espanya, independentment de la Independència de Catalunya, Euskadi i Galizia, que per naturalesa hi tenen tot el dret. Se li presenta difícil  Sr. Sánchez ser President de l’Estat Espanyol, que no d’Espanya. Sr. Pedro Sánchez una política no creativa no li convé a Europa i Catalunya hi demostrarà la seva capacitat creativa.

dijous, 26 de maig de 2016

La il•lusió obre camins de llibertat



Dues paraules, llibertat i amor, són les més desitjades i dissortadament les més manipulades al llarg de la història de la convivència humana. I ho són per il·lusionants. Dissortadament existeixen uns poders humans que les tradueixen per egoisme. I aquí s’hi troba la clau que obra la porta a la injustícia social dominant al món. Davant d’aquesta cruïlla perillosa és possible poder somiar amb il·lusió? Per què, quin missatge ens porta aquesta paraula? Un missatge doble: a) ser il·lusió  b) viure la il·lusió. Ens ho diu la seva etimologia. I és curiosament de base esportiva. És una paraula composta d’una preposició “in” i un verb “ludere”. “In” en llatí té dues versions: a) situació i b) moviment. Per la primera la il·lusió en el ser humà significa que està integrada en la persona, és il·lusió i la segona, que actua per assolir un objectiu.
Convertir la il·lusió en un egoisme significa deformar la imatge del ser humà perquè el priva de solidaritat i de moure’s en benefici d’altri. I en aquesta conversió manipulada hi trobem la realitat dels desequilibris socials. Perquè l’egoista diu tot per mi i l’Il·lusionat diu els altres em demanen solidaritat. I La societat manipuladora es comprova en la realitat actual de la distribució de la riquesa. Sense egoisme no té explicació el desequilibri espectacular entre rics i pobres. La societat actual necessita amb urgència treballar la pedagogia de la il·lusió perquè l’objectiu més important i protagonista és el ser persona amb plena dignitat de vida. La dignitat de vida és l’argument explosiu i detonant de l’actual injustícia social. És molt dura i crua l’afirmació, però viure en l’abundància desmesurada és un gravi de lesa humanitat. I pot arribar a ser un gravi criminal. Totes aquelles accions que porten a crear desigualtats socials injustes són inhumanes i per coherència antinatura i criminals.
Sóc conscient que cal ser molt prudent a l’hora d’actuar i valorar els altres, però també ho sóc perquè el sol fet d’existir atorga uns drets que la societat universal no pot obviar i menys incomplir. I l’espectacle que està vivint Europa als nostres dies és una acusació directa i sense embuts contra la política que obvia amb fets el dret a viure perquè massa gent està morint pel camí. I en aquest problema hi cal una anàlisi en profunditat que posi per centre la persona, la humanitat com convivència global. I en l’actualitat aquesta globalitat la incompleix la política, l’economia i també la religió. I el que és francament incomprensible és que si un poble, una família vol proporcionar hostatge a unes persones, l’inconvenient més greu és la legalitat democràtica del país.
Francament la humanitat ha de viure una revolució democràtica basada en el dret a la pau i a la dignitat vital de les persones. En una paraula, la riquesa ha de ser de la humanitat total no d’uns pocs perquè és injusta que l’u per cent de la humanitat actual gaudeix del cinquanta per cent de la riquesa mundial.  Aquesta és la base que legalitza la injustícia i condemna a la indignitat a més de la meitat de la humanitat del segle XXI. On rau la base de la solució: La dignitat humana ha de ser la mateixa per a tothom i no vestir amb pell d’ovella dignitats que són injustes i inhumanes.
Per assolir-ho cal crear persones il·lusionades, existeixen i moltes, però el poder el tenen aquelles  que haurien de palesar amb la seva conducta pel poder que tenen que la il·lusió és la gran pedagogia de la pau mundial. I aquestes només es miren el melic.

dimecres, 25 de maig de 2016

Carta oberta als amics de la CUP



Estic convençut de la vostra fermesa i que la vostra lluita té un objectiu concret i prioritari, la independència de Catalunya i que no fallareu. Però no m’agrada gens la campanya oberta i soterrada que des de diferents bàndols s’orquestra contra la CUP. La vostra lluita per la independència no l’aturarà ningú i el vostre lideratge és indispensable. Es pot estar d’acord o no amb punts del vostre programa. Segurament que jo sóc una d’aquestes persones. Però ningú pot negar quina és la vostra prioritat. Amics estic convençut que l’aprovació d’uns pressupostos no serà obstacle per la independència. Teniu tot el dret de dir-hi la vostra i fer veure les vostres discrepàncies. Però en el Parlament no esteu sols i un gran nombre de catalans espera il·lusionat el vostre recolzament. És veritat que no són els vostres, però de moment tampoc el país és com el voleu i per donar-li la volta heu de ser més intel·ligents. I jo sé que ho sou. No he dubtar mai de la vostra fidelitat a Catalunya, però, a vegades, el vostre comportament genera dubtes i són aquests dubtes allò que us fa mal. Sou conscients que des de la prepotència de l’estat vosaltres sou l’oposició fregant el terrorisme. Una de les febleses de la política hispana curta de vista que no sap valorar com cal els principis bàsics dels diferents partits polítics. Vosaltres no sou un partit polític estatal i aquesta circumstància els incomoda perquè el vostre exemple és un mirall transparent de democràcia. Amics de la CUP, en l’actual procés cap a la independència, manteniu-vos ferms, sigueu coherents però prou intel·ligents per no confondre coherència amb exigència. Exigent sí, però dialogants. Defenseu els vostres principis però penseu que tots depenen d’un de central, la independència, i sense independència no podreu exigir la posada en escena dels altres. Primers són les persones, però sense espai propi no s’arriba enlloc. Sense imposicions, només amistosament, tal com jo ho veig, sense l’aprovació dels pressupostos els altres principis resten sense efecte. Cal valorar-ho. Sé que sou persones de principis i perquè ho sou estic segur que sereu capdavanters en el camí cap a la independència. Catalunya està en les vostres mans i en les de molts altres. No falleu.

Caminem de veritat cap a la independència?



Personalment no en dubto, però hi ha moviments, declaracions i postures que tenen tota l’aparença de fre. És veritat que massa gent comença a dubtar i el dubte el genera la política. La diferència social ens diu que hi ha gent d’esquerra, de la dreta, de centre i em pregunto, de cara a la independència què significa aquesta valoració? És incomprensible que des de qualsevulla ideologia es freni el dret dels pobles a ser independents. Tan poc persones som que no sabem dialogar? Per arribar a la independència ningú ha de renunciar al seu pensament, ni tan sols els unionistes. Allò que cal és arribar a la idea que cal saber conviure amb la diferència. Un unionista que no accepta la voluntat de la majoria no és demòcrata i tampoc l’independentista. Unió i independència són dues paraules no pas enemigues, tot el contrari són definidores d’una relació de respecte envers dos models de convivència política. I per raons racionals aquests dos models poden ser incompatibles perquè per naturalesa són diferents o perquè la realitat actual no concorda amb el model democràtic. Però la veu del poble ha de tenir la darrera paraula que tot demòcrata ha de respectar. Personalment defenso la independència de Catalunya perquè és un dret natural i a aquesta dret hi afegeixo la incompatibilitat de model democràtic entre l’estat espanyol i el poble català. El fet del poc respecte de la llengua catalana, essència d’un poble, és suficient per voler ser in dependent. Però aquesta raó és una circumstància històrica perquè la raó bàsica ens la dóna la naturalesa. Voler igualar allò que ha nascut diferent és una utopia contra natura i una total manca de respecte vers les persones. Filant prim suposa voler tòrcer el sentit de les relacions humanes i històriques. En aquesta lluita, penso, que s’hi confon l’autèntic sentit de la unitat que és una idea individualista i no massificadora. No hi ha unitat quan no es respecten els números i per haver-hi cal tenir present que el número dos no destrueix, relaciona dos uns i sense ells no seria. Exactament la relació entre ideologies perquè sense elles no seria possible la democràcia. La democràcia no és de dretes, ni d’esquerres, és un model de convivència del poble. El problema és la relació, que és necessària, imprescindible i urgent. I per relacionar-se no han de renunciar a les seves idees, ni als seus principis, només trobar el consens de convivència en pau. I si no el trobem, la conclusió és que no són demòcrates. Per què per conviure tothom hi és necessària i aquest tothom no tots els partits ho tenen  clar. Des d’el moment que tenen dret a ser, tenen l’obligació de conviure en pau. Escoltant, llegint, observant... s’arriba a la conclusió que encara estem a les beceroles de la democràcia i a ple segle XXI és un fracàs històric. Un exemple d’aquest fracàs rau en el fet de dubtar sobre el dret de Catalunya de ser un estat independent.

dimarts, 24 de maig de 2016

Política i economia contra natura



Una ullada al mapa dels nostres dies fa tancar els ulls davant la manipulació vergonyosa d’éssers humans servint-se dels bens naturals que per principi són la riquesa de totes les persones sense distinció de cap mena. Els horrors que actualment es viuen al món acusen la incompetència i egoisme de poder per part d’aquelles persones que si fossin responsables, aturarien les guerres i de les armes en farien eines del camp perquè el món produís fruits per viure dignament. La imatge actual del món, si fos possible aconseguir una imatge global, acusaria al poder polític, econòmic i religiós de la seva política irresponsable, culpable dels milers de morts per les armes de foc i per la pèrdua de vides ofegades. S’aixeca el crit al cel contra els manipuladors de la pobre gent que és enganyada amb promeses de ser portades a bon port i se les deixa a la deriva a alta mar. Han cobrat, els diners tenen valor, les vides, no. En nom de qui actuen aquests criminals? Sóc molt mal pensat, però de la mateixa manera que hi ha sicaris que maten per diners, també hi ha sicaris ben encorbatats i situats privilegiadament, que tenen la sang freda de aparentar solidaritat i són els responsables dels qui els augmenten les fortunes. L’objectiu de la vida és el diner. Sóc conscient que les meves afirmacions són molt dures, però estic convençut que són certes. I m’ho fa pensar l’enriquiment desmesurat d’algunes persones, que em reservo no només el nom sinó els càrrecs i situació social. Però no només el diner, sinó els llocs de privilegi que ocupen i quina responsabilitat és el benestar de les persones i no tenen cap vergonya de sembrar la terra de morts. És la notícia de cada dia. I davant d’aquest espectacle, morts, gent que fuig de la mort i de la misèria, persones que demanen ajuda i les hi tanquen les portes. Quin paper hi juguen els responsables de la convivència, els responsables de la dignitat de vida, els responsables de les  matèries indispensables per a la subsistència, els responsables de la salut i l’educació. Quan dic responsables em refereixo als de d’alt de tot, als Reis, Presidents del Govern, Propietaris de les grans empreses que acumulen les fortunes. En la vida tota activitat té un últim responsable. Quina credibilitat tenen davant el món, davant dels que pateixen i es moren de gana. És possible un món millor on tothom gaudeixi d’una vida digna? No ho és mentre el diner estigui en mans de tan poques persones com en els nostres dies. Una data. En el món dues centes persones gaudeixen de més de mil milions d’euros, algunes dos mil, altres tres mil. I el món som avui set mil milions de persones. Comparem. Espanya té uns quaranta milions d’habitants, vint estan entre les dues centes. Una millor distribució de la riquesa contribuiria a formar una imatge més racional de la humanitat. No posem excuses de les diferències. Som diferents, i les nostres diferències han d’estar al servei de tota la humanitat. I una injusta distribució dels bens naturals corromp la justícia social, perquè justícia social significa que tothom ha d’aportar a la humanitat la part que li correspon. I molta gent no pot aportar res perquè la societat li nega els mitjans per desenvolupar les seves diferències en solidaritat dels altres. I les diferències poden ser innombrables i els bens naturals haurien d’estar al servei de les persones per desenvolupar-se d’acord amb les seves diferències i poder solidaritzar-se. La injustícia social actual està en que una part de la societat s’apropia dels bens naturals en benefici propi i deixa sense mitjans per exemple als investigadors, als estudiants des de primària a la universitat, i aquest impediment cultural repercuteix en el treball i en l’economia. Resultat, els greus desequilibris socials dels nostres dies. La solució està en mans de poques mans. Els bens naturals, base de la riquesa, són de tota la humanitat, no de dues centes famílies.