Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 25 de maig de 2016

Caminem de veritat cap a la independència?



Personalment no en dubto, però hi ha moviments, declaracions i postures que tenen tota l’aparença de fre. És veritat que massa gent comença a dubtar i el dubte el genera la política. La diferència social ens diu que hi ha gent d’esquerra, de la dreta, de centre i em pregunto, de cara a la independència què significa aquesta valoració? És incomprensible que des de qualsevulla ideologia es freni el dret dels pobles a ser independents. Tan poc persones som que no sabem dialogar? Per arribar a la independència ningú ha de renunciar al seu pensament, ni tan sols els unionistes. Allò que cal és arribar a la idea que cal saber conviure amb la diferència. Un unionista que no accepta la voluntat de la majoria no és demòcrata i tampoc l’independentista. Unió i independència són dues paraules no pas enemigues, tot el contrari són definidores d’una relació de respecte envers dos models de convivència política. I per raons racionals aquests dos models poden ser incompatibles perquè per naturalesa són diferents o perquè la realitat actual no concorda amb el model democràtic. Però la veu del poble ha de tenir la darrera paraula que tot demòcrata ha de respectar. Personalment defenso la independència de Catalunya perquè és un dret natural i a aquesta dret hi afegeixo la incompatibilitat de model democràtic entre l’estat espanyol i el poble català. El fet del poc respecte de la llengua catalana, essència d’un poble, és suficient per voler ser in dependent. Però aquesta raó és una circumstància històrica perquè la raó bàsica ens la dóna la naturalesa. Voler igualar allò que ha nascut diferent és una utopia contra natura i una total manca de respecte vers les persones. Filant prim suposa voler tòrcer el sentit de les relacions humanes i històriques. En aquesta lluita, penso, que s’hi confon l’autèntic sentit de la unitat que és una idea individualista i no massificadora. No hi ha unitat quan no es respecten els números i per haver-hi cal tenir present que el número dos no destrueix, relaciona dos uns i sense ells no seria. Exactament la relació entre ideologies perquè sense elles no seria possible la democràcia. La democràcia no és de dretes, ni d’esquerres, és un model de convivència del poble. El problema és la relació, que és necessària, imprescindible i urgent. I per relacionar-se no han de renunciar a les seves idees, ni als seus principis, només trobar el consens de convivència en pau. I si no el trobem, la conclusió és que no són demòcrates. Per què per conviure tothom hi és necessària i aquest tothom no tots els partits ho tenen  clar. Des d’el moment que tenen dret a ser, tenen l’obligació de conviure en pau. Escoltant, llegint, observant... s’arriba a la conclusió que encara estem a les beceroles de la democràcia i a ple segle XXI és un fracàs històric. Un exemple d’aquest fracàs rau en el fet de dubtar sobre el dret de Catalunya de ser un estat independent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada