Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 8 de maig de 2016

Som sobirans els catalans, d’acord amb la Constitució?



És la pregunta que em faig amb motiu de les properes eleccions del 26 de juny. Pregunta que repeteixo amb la crida massiva que fa la CUP a favor de la desobediència. Hi estic d’acord i la signo però la pregunta la faig en relació a la resposta de l’estat amb la Constitució a la mà perquè amb la Constitució a la mà jo penso que hi puc estar d’acord. El meu acord no es basa en la constitució sinó en el dret natural i opino que la Constitució em dóna la raó. Per començar el preàmbul comença amb l’afirmació que la Nació Espanyola proclama el desig i la voluntat de garantir la convivència democràtica dins la Constitució i de protegir els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels seus drets, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions. Per començar ja trobem les primeres limitacions de la democràcia, ha de ser una democràcia d’acord amb la Constitució quan per naturalesa la Constitució ha d’estar d’acord amb la democràcia que és un model de dret natural. Comencem malament posant limitacions. Una de les raons rau en el fet que la voluntat de protegir els pobles d’Espanya no es compleix perquè es comença per imposar la llengua d’un poble als altres. Un estat per naturalesa és un servidor dels pobles que el configuren i Espanya és un estat configurat per pobles diferents. Però l’estat desfigura amb les seves lleis aquesta realitat. Dient que la voluntat continua vigent va fent el seu camí criticant la democràcia dels que la defensen. Però anem un xic més endavant: Punt 2 de l’article 1: “La sobirania resideix en el poble espanyol”. Una forma molt subtil i sibil·lina de torpedinar la natura, perquè d’acord amb el que es llegeix a la Constitució hauria de dir “la sobirania resideix en els pobles d’Espanya” però no, diu “poble espanyol” i per rematar la contradicció proclama com a llengua de l’estat, que pels redactors és el mateix que nació, la de Castella que és un dels pobles i no els més antic. I a continuació els pares de la constitució ribotegen rebaixant a autonomies el qualificatiu de nacions. Una vegada tot al mateix cova es poden minvar i fins i tot eliminar els drets que per naturalesa tenen els pobles de la península ibèrica. Però malgrat tot continuo defensant la meva llibertat de ciutadà sobirà d’una nació. Amb el meu DNI obligat, sóc per obligació ciutadà espanyol i aquesta obligació em garanteix la meva sobirania que no posa limitacions al meu pensament. I aquesta és la base de la meva argumentació, perquè la Constitució me la garanteix. Jo puc pensar lliurament que tinc dret a la independència. I si un nombre considerable pensem el mateix, tenim la força del poble per fer sentir la seva veu de la que “emanen els poders de l’estat” (art,1,2). I amb aquest raonament dono la raó a la CUP i m’adhereixo a la seva manifestació. Els pobles són col·lectivitats creades naturalment, els estats són ens nascuts, massa sovint, de voluntats minoritàries que s’auto-atribueixen poders absoluts que la natura no els hi ha donat. Una prova n’és la formació de les nacions amb processos que imposaven, no consultaven, ja fos mitjançant les armes o matrimonis de conveniència. Espanya n’és un exemple prou clar. I l’actual Constitució, amb tots els respectes als seus pares, està redactada d’acord amb el concepte d’estat i no del de nació, perquè la nació espanyola, com a tal, no existeix és una creació d’un determinat poder polític amb interessos massa egoistes. I com més llegeixo la Constitució, més em refermo en les mes idees i drets, i el de la independència de la meva nació catalana és fonamental en el model democràtic d’Europa i de la convivència mundial. I la Constitució ni m’ho nega, ni m’ho prohibeix. La Constitució espanyola reconeix el meu pensament sobirà que necessàriament no ha de ser el mateix per a tothom perquè seria conculcar el dret a la llibertat consubstancial a l’ésser humà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada