Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 31 de juliol de 2016

Sr. Rajoy, el model espanyol és veritablement democràtic?



Vos heu estat president de l’estat i voleu repetir. La vostra voluntat la reconeix la Constitució? La imatge de l’Espanya que vos i el vostre partit dissenyeu és veritablement constitucional? Per què segons la meva modesta opinió hauríeu de retirar-vos de la política i el vostre partit que, al seu dia era reticent amb el text aprovat, penso que també. M’agradaria estar equivocat, però els fets són els fets Senyor Rajoy, i les persones pensen i opinen. Sense presses, parem esment en la primera voluntat base de la Constitució: “Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. Comencen els problemes: la convivència, també la democràtica, la dissenyen les persones, no les lleis. Les lleis estan al servei de les persones que volen viure democràticament. La convivència garantida per la Constitució espanyola té molt a desitjar. A nivell nacional no existeix. Conseqüentment Espanya necessita una altra Constitució. Per què? Per què l’ordre econòmic i social just no existeix. L’economia i la justícia a la pell de brau estan al servei d’uns quants, no de la dignitat de totes les persones. Sr. Rajoy, vos sou president de tots els espanyols i també d’aquelles persones sense sostre i sense mitjans maltractades sovint pel poder i que viuen al carrer. Mentre hi hagi un sense sostre a la pell de brau l’ordre econòmic i social no serà just. I allò que és pitjor que la credibilitat política cada dia minva més i la justícia social cada dia és més alarmant. Però continuem i valorem el paràgraf 1 de l’article 1 de la Constitució: “Espanya es constitueix en un Estat social i econòmic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.” Per començar el text el redactaren els anomenats pares de la constitució, un reduït nombre de suposadament especialistes i d’acord amb el redactat amb un pensament prèviament acceptat. Em diran que fou aprovat pels espanyols. No pas tots. Tenien, el dia del referèndum 6 de desembre de 1978, dret a vot 26.632.180 espanyols. I el resultat fou prou significatiu: s’abstingueren, votaren nul o en contra 8.892.695, un 33%, que és molt significatiu. I al resultat cal afegir-ho la imposició militar de la qual un pare de la constitució en té la carta amenaçadora. Un 67% la van aprovar i s’ha de complir i acceptar democràticament, però no és pot obviar que el 33% té tot el dret de dir-hi el que pensa i d’intentar amb el seu creixement imposar la seva voluntat. I aquest comportament és totalment democràtic. L’Estat de dret no el configuren les lleis sinó les persones i aquesta és la base en la que es fonamenta la licitud de les diferències, diferències augmentades pel no compliment de l’ordenament jurídic que propugna els seus valors que són la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Es respecta la llibertat? No, quan es nega a dialogar amb els independentistes perquè és pot ser unionista i respectuós amb l’independentista i una de les formes de respecte és el diàleg i vos Sr. Rajoy sobre aquest tema sempre heu dit NO. La justícia, es tal vegada més mal parada que la independència, no cal mencionar-ne situacions, són prou conegudes i algunes arxivades. La igualtat, només cal fer una ullada per la geografia de l’estat per adonar-se d’on es destinen els diners. El pluralisme polític només és respectat de nom, parem esment en el comportament dels diputats i senadors quan el ponent és d’un partit minoritari o contrari a la seva filosofia. Sr. Mariano Rajoy la democràcia espanyola, com diu el preàmbul de la Constitució és un desig d’Espanya, però ull, les votacions són prou indicadores de la feblesa democràtica i de com la practica el poder. Si el primer article dóna per part, què no donarà el text sencer. La foto és la dels pares de la Constitució.

dissabte, 30 de juliol de 2016

Amb Carme Forcadell i el Parlament de Catalunya



“El dret a l’autodeterminació no existeix a cap Constitució de cap país del món”. Paraules del President d’Espanya, Sr. Mariano Rajoy. Per què començo el meu comentari amb aquestes paraules. Senzillament per què és l’argument de fons per sancionar la Presidenta del Parlament Català per haver permès la votació sobre la continuïtat del procés de Catalunya cap a la independència. És veritat que la Constitució no parla del dret a decidir o de l’autodeterminació, però el no parlar-ne no significa que hi estigui en contra. És veritat que en l’art. 8, 1 parla de la funció de les forces armades de garantir la unitat nacional però també és veritat segons els Convenis de Viena de 1969 i 1985 “pacta sunt servenda” (els pactes s’han de complir) pels estats que els han signat. Espanya ha signat la DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS i ELS PACTES INTERNACIONALS DELS DRETS CIVILS, POLÍTICS I ECONÒMICS i aquesta pactes avalen el dret a l’autodeterminació dels pobles. L’ONU, a la que Espanya pertany, considera que els pactes internacionals esmentats són complement de la Declaració Universal dels Drets Humans que forma part de la CARTA INTERNACIONAAL DELS DRETS HUMANS”. El Sr. Mariano Rajoy no pot al·legar desconeixement perquè els han signat cent seixanta estats, Espanya inclosa, el que significa que té el deure de complir-los. Alega que Catalunya no ha estat mai un referent de nació.
Li sap greu que sigui més antiga que Espanya. Referent a que cap Constitució de cap país del món té present l’autodeterminació, li recordo que existeixen vint cartes magnes que reconeixen el dret a l’autodeterminació i algunes també el de secessió. I algunes frontereres, com la de França i la de Portugal. Per argumentar millor el problema, la  Constitució Espanyola en el seu article 10, 2, diu: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS i el tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.”  Cal recordar que la Constitució Espanyola políticament no s’oposa al dret dels ciutadans a decidir sobre el model de país que volen i jurídicament no existeix cap tribunal amb facultat de prohibir i limitar el pensament dels ciutadans, Opino que algun article de la Constitució contradiu voluntats fonamentals de la Nació Espanyola. Tema per un altre article. Acabo amb la Sentència del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, del 22-07-2010. Carme Forcadell té la legislació internacional signada per Espanya al seu favor.

divendres, 29 de juliol de 2016

La mirada de Mariano Rajoy




Fa una pila de dies que paro esment en les fotos de Mariano Rajoy publicades per la premsa i d’una manera especial en la seva mirada. Compaginar les seves paraules i la seva mirada porta sovint a contradiccions. I aquesta contradicció la trobo corroborada pel fet de condicionar l’acceptació de la proposta del rei per formar govern a les possibilitats o no d’èxit. Penso senzillament que una persona tan arrelada en la Constitució no demostri coratge a l’hora de fer un servei a la seva pàtria malgrat el risc de fracassar, no hauria de tenir lloc en l’espai polític.. Els fracassos poden ser signes també de personalitat. Però no és aquest el camí de Mariano Rajoy. La seva mirada, aquests darrers dies, és la demostració d’aquella dita castellana de “quiero i no puedo”. Una mirada que vol ser la del president, però, a la vegada, té por de no aconseguir-ho. I per què té por el President?  Crec que en té molts de motius i no descarto allò que li pot caure desprès de deixar de ser president i el seu partit no estar en el govern. Són massa els enemics que s’ha guanyat al llarg del domini del PP i sobre tot al llarg de la  seva presidència. Un de molt important: la seva política ha estat i és el trencament de la unitat d’Espanya i no només per Catalunya. A les xarxes corren força correus d’espanyols que manifesten voler ser catalans el dia que Catalunya esdevingui un nou estat europeu. Sr. Mariano Rajoy, té molts motius per estar preocupat. Però les preocupacions no li vindran només de Catalunya sinó dels indrets que menys es pensa i tal vegada de militants del seu propi partit. La unitat d’Espanya no es defensa amb denúncies al Tribunal Constitucional, sinó amb fets basats en la pedagogia i filosofia de la convivència universal, que la Constitució Espanyola, sí defensa, però els partits en el poder, no. I no defujo la part de culpa que Catalunya hi pugui tenir. Sr. Rajoy, una Constitució d’una nació no pot anar mai contra el procés de la natura i de la història i el primer punt és el respecte a les persones. I la seva política no les respecte, la Constitució sí, perquè des de la política li feu dir allò que us interessa. És una errada històrica flagrant que la democràcia espanyola amb els seus trenta i escaig anys d’existència hagi estat incapaç d’eradicar l’odi contra Catalunya i vos en la vostra trajectòria política en fóreu un sembrador demanant signatures contra productes catalans. Són fets, Sr. Rajoy, no paraules. Però no només Catalunya li crea motius de preocupació, la resta d’Espanya també, per què heu estat incapaç de defensar a Europa els drets d’una vida digna de tots els espanyols i no només no ho heu fet, que malgrat les suposades millores que canteu, a Espanya cada dia hi ha més pobres. Ja n’hi ha prou, Senyor Rajoy. La democràcia no consisteix en dir sí al diner depauperant de la societat, no consisteix abaixar-se els pantalons davant d’Europa per mantenir el poder, no consisteix emparar-se en la Constitució i enviar la policia per dissoldre una manifestació popular que demana justícia i els polítics sou incapaços de presentar-vos davant els manifestants per dialogar amb ells. Sr. Mariano Rajoy, Espanya necessita un canvi urgent de la Constitució, però no és aquest el més urgent. Allò que ha de canviar és la mentalitat política dels partits espanyols si volen que la democràcia a Espanya sigui verdadera, justa i socialment treballi per una convivència en pau. En té molts de motius per estar preocupat i tal vegada aquell que més el preocupa és la sol·licitud d’Albert Ribera de que deixi la presidència de l’estat. La seva mirada li demana un canvi que vostè Sr. Rajoy no es creu amb forces per dur-lo endavant. La independència de Catalunya no l’hauria de preocupar tant, reflexionar-hi millor, comprovar que no és un atac a la Constitució, tot el contrari i buscar el camí millor per a una Espanya més democràtica i penso que amb una Catalunya independent aquest objectiu és prioritari i la seva mirada tornaria a ser més clara i optimista.

dimecres, 27 de juliol de 2016

PP i C’s, visca la democràcia!



Els Parlaments Autonòmics són subjectes de dret i des d’un model democràtic, com es pensa que és l’espanyol, es mereixen un respecte perquè són sobirans en el seu espai. Sembla ser que els parlamentaris catalans del PP i C’s han oblidat aquesta condició. El poble de Catalunya els va votar perquè fessin honor al seu Parlament i una manera de no fer-ne, tot el contrari mofar-se’n, és abandonar el recinte per no votar una norma que no accepten, avançant-se, imposant-la polititzant-la, a una determinació del Tribunal Constitucional que no la pot imposar per endavant. El Parlament de Catalunya complia la voluntat majoritària del poble de català que també és llei democràticament establerta. Abandonar la seu del Parlament per no votar és negar-se a ser català com ja ho havien fet parlant en castellà sense cap respecte als catalans. Han llegit bé la Constitució els parlamentaris del PP i de C’s? La base del que legislarà la Constitució està en el Preàmbul quan afirma que la Nació Espanyola desitja uns determinats objectius fonament del que ha de ser el text legal. I dos d’aquests objectius són prou clars: a) “Protegir tots les espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Mentre no em diguin el contrari que ho desitjo, el meu DNI es mereix els respectes dels meus drets humans, i un d’ells és el dret a decidir, com tampoc es respecten democràticament la meva cultura catalana, la meva llengua i les meves institucions. El Parlament de Catalunya és una institució meva, el meu DNI amb la constitució a la mà em permet legalment defensar els resultats que s’hi produeixen. Negar-me aquest dret suposa que se’m declara estranger i com a tal les lleis europees em defensen, començant per la Declaració Universal dels Drets Humans. Si el govern espanyol em nega aquest dret perquè no l’han votat tots els espanyols, pregunto amb quin dret governa Espanya el PP quan només ha aconseguit un nombre de vots equivalent al nombre d’habitants de Catalunya? En democràcia el compliment de les lleis depèn de la         qualitat sobirà del votant. Siguem honestos i legals i no fem dir a les lleis allò que no diuen. Negar el dret a decidir als catalans i a qualsevol poble d’Espanya suposa convertir la política en un ens de justícia. I això no és democràcia. Sincerament, tant el PP com C’s han fet un trist paper. Democràticament tenien tot el dret a votar NO i haurien quedat com uns senyors. No fent-ho han demostrat que són uns vividors de la política per la banda d’on el vent bufa més fort, ni millor.
No existeix cap llei, ni cap tribunal que em puguin prohibir manifestar allò que sento i defenso i per dret natural Catalunya té dreta a ser una nació independent. La política espanyola negant-me el dret a decidir em declara independent a mi i a tots els que pensen com jo. I tots junts tenim el dret de constituir la República Catalana en el marc d’Europa. PP i C’s, gràcies per donar-me, amb el vostre comportament parlamentari, la raó. I acabo citant el segon desig: “Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”. Per ells aquest segon objectiu no té valor perquè són tan bons historiadors que neguen que Catalunya sigui un poble amb identitat pròpia i oposant-se a la Constitució que reconeix que Catalunya és una nacionalitat.

dimarts, 26 de juliol de 2016

Més meditar la Constitució i menys amenaces



Les lleis s’han de complir però han de ser justes, lícites, verídiques i solidàries i gens interpretatives. L’existència  d’una llei com cal, perquè necessita Tribunals Constitucionals? Honestament i amb tota la meva sinceritat un Tribunal Constitucional només té raó de ser quan el govern no és integral, just, creïble, solidari i demòcrata. La situació actual d’Espanya amb els problemes irresolts per formar govern i la postura d’una segura Catalunya Independent provoca una situació política de desgavell  històrica perquè la llei de lleis, la Constitució no té recorregut legal per orientar el problema. És inversemblant que la formació de govern depengui d’una persona que no governa però que encarrega formar govern. Amb una Constitució com cal aquest problema no existiria.
Personalment penso que és incongruent que la proposta la fassi el Rei, que  no ha estat escollit pel poble i que prové d’arrels dictatorials. Les diferències d’escons en el parlament hi són per posar-se d’acord i  demostrar la seva qualitat política al servei del poble i no servir-se de la política per esclavitzar el poble com és el resultat dels anys d’una dictadura democràtica partidista existent a l’estat espanyol. L’actual situació de més de dos cents dies de govern en funcions és una  demostració de la urgència d’una Constitució com cal d’acord amb la voluntat popular i sense cap interferència de les armes. Les lleis i les armes han d’estar al servei del poble sobirà i no el poble al servei de les institucions. I aquesta circumstància necessita amb urgència el respecte de l’economia i la legislatura a la ciutadania que té per missió servir, no violentar. Menys jutges, menys política corrupta, menys prebendes, més justícia i més solidaritat.
Menys Tribunal Constitucional al servei de la política de partit com dóna la impressió i més Tribunal Constitucional verdaderament democràtic a l’hora de complir la voluntat d’una votacions populars. I en aquest interregne la presència de la corona que en una democràcia allò que han de fer els seus membres és ser demòcrates i no gaudir de situacions heretades i guanyar-se la vida com tots els ciutadans. Perquè és injust que un fill o filla d’un rei tingui assignada una pensió de milers d’euros, quan la resta de ciutadans les  despeses dels fills i filles les paguen els pares. Els fills dels reis en una democràcia han de tenir el mateix tracte que els fills dels treballadors, que no cobren per ser pares i mares
. Per dignitat a aquesta pensió o pensions la casa reial hauria de renunciar-hi a benefici d’un hospital de nens malalts pobres per exemple. És un detall més de la urgència de fer una lectura en profunditat de la Constitució per donar-li aquell sentit de servei a la democràcia que li cal. I sense possibilitats d’interpretacions que porten a la corrupció. Per acabar, seran prou intel·ligents els diputats electes per formar govern només complint la Constitució? No em fessin creure que primer necessiten un curset intensiu sobre el tema. No són llunyanes unes terceres votacions. Seria bo que Catalunya fes el pas definitiu abans.