Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimarts, 9 d’agost de 2016

Catalunya de la mà de Ramon Llull



Perdoneu-me la gosadia d’argumentar el camí cap a la independència de Catalunya amb la mística del Llibre de l’amic i de l’Amat, de Ramon Llull. La metàfora és una figura poètica molt present en l’obra de l’escriptor, de qui enguany celebrem els set cents anys de la seva mort. El Llibre de l’amic i de l’Amat és un diàleg entre qui vol estimar, l’amic, i a qui vol estimar, l’Amat. I és un llarg recorregut per posseir l’amic a l’AMAT. No podem oblidar que aquest diàleg es terrenal i que el fruit final és convertir-se en l’amat, en el regne del cel. Situem en el temps i l’espai, l’àmbit de l’amic per conquerir i merèixer l’Amat. La meva gosadia em porta a transformar l’amic en ciutadans i l’Amat en Catalunya. Desitjo que seguint el procés amb el dictat del Llibre de l’Amic i de l’Amat sigui capaç de descriure com es pot treballar amb la mística del temps i de l’espai per assolir la veritat d’un nou estat lliure i independent. I una vegada assolit l’objectiu, la metàfora mística s’ha convertit en una realitat històrica de convivència.
Un exemple el trobem en la companyia que va trobar Lluis M. Xirinacs en la preparació de l’ofrena a Déu durant el darrer més de la seva vida, en el Llibre d’amic i amat de Ramon Llull i com la seva mort era a la vegada un lliurament al Creador i una defensa de la independència de Catalunya. Per a Xirinacs el fet religiós i el polític era u recordant que l’amic troba definitivament l’Amat quan al morir esdevé un JO amb ell. Ramon Llull en el seu llibre hi fa una reflexió per cada dia de l’any perquè la relació d’amor per ser efectiva ha de ser constant. I en aquests reflexions ens adoctrina com ha d’actuar i ser l’amic. La reflexió de sortida ens posa davant el problema: l’amic li pregunta a l’Amat si en ell existeixen motius per estimar-lo. I l’amat li contesta que la manera de descobrir l’amor és estimant. Davant d’aquesta situació, l’amic es planteja sobre la importància de la intel·ligència i de la voluntat. I arriba a la conclusió que la més rellevant és la intel·ligència. El creixement de l’amor, objectiu de la voluntat, depèn del coneixement d’allò a estimar. L’Amat, en el nostre context, Catalunya quan més coneguda, més estimada perquè més es treballarà per estimar-la. Però aquesta no és una tasca fàcil, perquè Llull ens adverteix que els treballs per buscar l’Amat desitjat, una vegada escollit, són llargs, perillosos, plens d’entrebancs, de sospirs i de plors, però amb una circumstància que no hi falti la llum de l’amor. I en aquest comportament la naturalesa és un bon company de viatge que ens ensenya a pensar i a actuar. El cant de l’ocell és una bona veu i al preguntar-li perquè canta, contesta que només el fa cantar el senyor de l’amor. És ben veritat que el futur que desitgen els mortals corre el mateix camí dels místics i penso que és el camí que han de seguir els catalans que busquen allò que és millor per a Catalunya, la seva independència. I en aquest procés, Catalunya, hi té molt a aprendre de la religió: Ripoll, Poblet, Montserrat,
L’abat Oliva, Mn. Cinto Verdaguer, Mn. Dalmau, Lluis M. Xirinacs i també els calls jueus. Ramon Llull és un excel·lent pedagog per guiar-nos en aquest camí. Resumint, Catalunya pot ser l’amic i la independència l’Amat. No oblidem que l’objectiu segons l’evangeli és el Regne del Cel, però primer s’ha de buscar a la terra abans de gaudir-lo a l’eternitat i aquest regne per els catalans només té un nom Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada