Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dijous, 29 de setembre de 2016

Fe, esperança i caritat, base també política



No és el meu intent barrejà política i religió, però no és prudent, ni convenient negar-se a allargar-li la mà per a la convivència. La política no és un model de convivència, és un instrument i no únic. La mateixa constitució humana en demana d’altres perquè per a una convivència en pau és indispensable una bona filosofia que marqui les pautes de les relacions humanes. I la política en el fons no deixa de ser un sistema de relació quin objectiu és tenir cura del respecte dels drets humans i de les col·lectivitats. I la constitució integral de la persona ens demana respecte al cos i a l’esperit i tot allò que hi està relacionat i és indispensable per a una vida digna. I en aquest aspecte la relació, que té cura de la transcendència, ha descobert una trilogia fonamental que està lligada íntimament als sentiments de les persones. El significat religiós i teològic de les tres paraules d’aquesta trilogia són lògicament traslladables a les organitzacions de convivència. I penso que fonamentals perquè en el pla humà defineixen una lògica d’un gran realisme. La FE és en ella mateixa un element de coneixement. Coneixement que no tots poden ser demostrats científicament però sí sentimentalment, com una mena d’intuïció. Creure en quelcom, encara que no se sàpiga per què però el coneixement històric et demostra que un model és millor que un altre. I de models no només n’hi ha un. La mateixa democràcia pot tenir les seves variants. Per treballar-hi cal creure-hi. Una vegada descoberta la idea si es fa desitjable, neix l’esperança de fer-la realitat. I les persones es posen a treballar-hi. És el cas de la independència de Catalunya. Un percentatge majoritari dels catalans volen una  democràcia diferent de la d’Espanya per conviure també democràticament, malgrat algú pensi que això és un absurd. Absurd és descobrir un nou model i no intentar portar-lo a la realitat. I la idea coneguda, la caritat, és un model de convivència en el que les persones són la llei i la base de la llei és la dignitat humana. I els catalans hem descobert, malgrat les dificultats, les mancances i les errades, un nou model democràtic que respecta les diferències, no  les odia i les vol com a companyes de viatge. Per que la democràcia és un  viatge entre nacions que acorden possiblement un sistema de relació que enriqueix a uns i altres. La convivència que es cerca és la caritat amb un total respecte a la individualitat en una relació que el creixement d’una nació estimula el creixement de les altres tant en l’economia, com en la cultura, el treball i el civisme. La prova d’aquest model de democràcia rau en el fet de que el respecte a la dignitat de la persona exigeix una normativa justa i creïble, una justícia igual per a tothom, un gaudi de la riquesa que no discrimini. És veritat que se m’impugnarà que tots som diferents. És veritat, però la diferència, per exemple en l’economia ha de possibilitar una vida digna i que les desigualtats que generen les diferències siguin desigualtats basades en dret natural que mai portarà a la corrupció. Per que la fe, també comporta el coneixement de la persona en tota la seva dimensió social, i aquest coneixement despertarà l’esperança de que tal o qual ésser humà té una missió concreta pel bé comú i la caritat acabarà sent la realitat d’una convivència en pau. A la independència dels pobles si arriba pel coneixement que tenen del model de convivència que volen, de l’esperança d’assolir-la perquè disposen de tots els mitjans per fer realitat la caritat que en aquest cas és la independència que esdevé indispensable per la felicitat de la seva gent i també per la solidaritat amb els altres. El costum de tancar portes a les idees dels altres només porta a les desigualtats socials i a l’imperi de la corrupció que és l’arma més directa basada en l’engany i la mentida.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Gabriel Rufian i Romero, diputat d’ERC



En aquest món encara hi ha persones que fan tenir fe en la possibilitat d’un  món millor amb la filosofia del globalisme, essent la individualitat la unitat imprescindible. I una d’aquestes persones és el polític català. La seva intervenció al Congrés dels Diputats fent escoltar als diputats l’entrevista del ministre Fernàndez Diaz en la que denunciava que s’havien carregat la sanitat catalana fou una autèntica bomba de rellotgeria. Les paraules de Rufian, serenes, contundents, amb el pa, pa i el vi, vi, que alguns congressistes intentaren diluït amb les seves converses molt democràtiques mentre ell parlava, provocaren més d’un mal de ventre per que la veu no es podia negar que era la del ministre conxorxant-se amb el destituït director de l’Oficina antifraude de Catalunya. En un Congrés on la manipulació etimològica de les paraules és un art, escoltar ,les veritats que normalment s’hi amaguen és un alè d’esperança per totes aquelles persones que tenim fe en la gent i en la seva dignitat que políticament en la pell de brau es maltractada i massa sovint oblidada. Curiosament, acabat d’escoltar a internet el parlament del diputat català, hi he llegit també la carta del presentador de TV, Risto Mejide
ha dirigit las votants del PP, comunicant-els’hi que li causaven vergonya i altres afirmacions reprodueixo textualment aquesta:”Gracias a tu voto, la corrupción i la conspiración d’estado, en vez de ser castigada, hoy resulta jaleada y premiada. Porque si eximes de penitencia al responsable último, eso es que el primer responsable eres tu”. No es tracta d’un presentador de TV3 sinò de Telecinco i Antena 3. Que en el Congrès, els diputats catalans independentistes parlin amb tota  naturalitat dels problemes que acusen als polítics en el poder de corruptes, esdevé un argument més de la bondat del procés català, que el PP tracta de delicte el voler ser independents, Rufian ha posat fi al parlament dels greuges contra Catalunya amb l’afirmació que si és un delicte defensar la independència de Catalunya, el meu poble  mereix assolir-la. Si encara no l’heu llegit, mereix ser-ho. En el meu faceboock li trobareu. Però entre les aplomades acusacions que ha fet, ni ha una que val per totes, afirmant que esperava demostrar la veritat de la corrupció política espanyola. Curiosament en el dos testimoni és simptomàtic el seu origen i a la vegada orientatiu.  Gabriel Rufian, d’origen andalús per nat a Catalunya, parla català i castellà (és de formació castellana) i gran defensor de la independència de Catalunya, acusant la política del PP. Risto Mejide, nascut a Barcelona, però integrat a la cultura hispana i, a la vegada, acusador de la política del PP. N’hi ha més i molt significatius també. A Galitzia, a Castella, a Andalucia, a les Illes i a València. Pot donar la impressió que estem sols, però de veritat no ho estem. El temps i no massa llunyà ens ho farà saber. Hi ha molts castellanoparlants que desitgen que Catalunya sigui independent i no per odi, sinó cordialment.

dimarts, 27 de setembre de 2016

Sr. Rajoy ningú gaudeix de la veritat absoluta



Sr. President del Govern en funcions he escoltat per TV unes declaracions vostres en relació amb el procés actual de formació de govern que amb el rerefons de la vostra mirada de fracàs proclamaven la vostra posició de la veritat absoluta. Ni vos, ni el Secretari general del PSOE, ni jo, som posseïdors de la veritat absoluta, la nostra és relativa amb la possibilitat d’error. Vos vàreu dir per TV: “Aritmèticament és possible. Amb la raó i el respecte als votants, no”. I la vostra cara presentava una expressió entre ràbia i fracàs que era tot un desafiament irresponsable. Sr. Rajoy, aritmèticament no només existia la seva solució, també la de Pedro Sánchez. Amb la raó, que no és la raó de la llei, el socialista també tenia la seva veritat. La raó no és la veritat, és la facultat humana que ens ensenya a trobar la veritat mitjançant allò que en diem raons. I Sr. Rajoy, de raons per demanar-li que plegui i deixi la política activa pel bé d’Espanya ni ha moltes. Tal vegada la primera és la por de caure en mans de la justícia una vegada no l’empari la immunitat parlamentària. Immunitat, que en una democràcia hauria de ser eliminada del mapa. Sr. Rajoy la reprovació per part de la Unió Europea de més de vint punts de la vostra política és una raó per no confiar en vos. I això ho hauria de saber la ciutadania. Sr. Rajoy esperar que les votacions gallegues i basques li facilitin acords per continuar en el govern és una manipulació de la política, i manipular és corrupció. Sr. Rajoy, esperar la votacions de Galitzia per tenir arguments favorables quan el president autonòmic diu que Catalunya ataca Espanya amb la pistola de la independència, és no tenir ni idea d’allò que és la democràcia quan vos amb la vostra manera de governar feu més pobres als pobres i alguns moren de gana i als rics més rics. Sr. Rajoy, quan per continuar en el poder es posa en risc, disposant dels diners del fons de pensions, el cobrament de la pensió, demostra el poc respecte que demostreu de la dignitat humana, que el primer dret és el de la subsistència que amb la vostra política poseu en perill. Sr. Rajoy, quan amb la vostra política hi ha diners per salvar bancs, Bankia per exemple, i pagar empreses que posen en perill el territori provocant terratrèmols, aquest fet és un argument per no confiar en vos. Sr. Rajoy, quan el deute de la nació durant el vostre mandat ha superat el bilió d’euros i fa perillar el benestar dels ciutadans, amb quina credibilitat doneu confiança. Sr Rajoy, quan la llista del PP, segons les xarxes, valenciana, la majoria està formada per imputats, quin valor tenen les vostres paraules. Sr. Rajoy, quan la resposta de diàleg a Catalunya és sempre un no, amb quin dret us queixeu quan els PSOE per exemple us diu no i l’acuseu de contrari a la democràcia. Sr. Rajoy, amb quina dignitat us presenteu davant Europa quan heu estat mantenint en el poder algun ministre que per la seva manera d’entendre la política, Europa ja l’hauria destituït i vos continueu confiant en ell o en ells? Sr. Rajoy, per què la política d’Espanya està tant desacreditada entre els ciutadans? Suposo que és una raó prou vàlida pel no. No continuo, per dir-vos no en tinc prou amb la vostra política anticalana que la història, no llunyana, demostrarà també que és antiespanyola. Reconec que vos teniu la vostra veritat, però també la té Pedro Sánchez i Catalunya i aquesta realitat políticament per funcionar correctament necessita un instrument: el diàleg. I malgrat les vostres paraules diuen que hi estan a favor, els vostres fets ho neguen. Sr. Rajoy, Pedro Sánchez té tot el dret a defensar les seves idees i segons la meva opinió us diré que un argument que l’empara és la postura dels barons del PSOE, que no li fan cap bé al socialisme perquè viuen, la majoria d’ells, còmodament gràcies als càrrecs que han desenvolupat, penso indignament, deduint-ho del tren de vida que porten. I manca un altre argument el respecte a la veu dels ciutadans. Els ciutadans han donat veu a tots els partits parlamentaris i no respectar aquesta circumstància, com feu vos, exigint només el respecte als vostres votants és un insult a la veritat dels altres. I aquesta és una altra raó per dir-vos adéu, pel bé d’Espanya. Sr. Rajoy, Galizia i Euskadi li han donat un no de campionat al vostra suposat gran aliat. És una altra raómper dir-vos no.

dilluns, 26 de setembre de 2016

Filosofies autonòmiques




Espanya pateix una greu crisi política i no troba la manera de formar govern. Els resultats de les votacions de Galitzia i Euskadi eren esperats per una banda i l’altra com la possible solució al problema. Però ho són veritablement els de les dues autonomies?. Francament penso que més aviat conviden a una reflexió en profunditat perquè a Galitzia i a Euskadi les forces presents són més d’esquerres que de dretes. El PP que confia molt en C’s s’ha trobat que ni a Galitzia, ni a Euskadi és ben vist aquest partit, i aquest detall és per pensar-hi. Tant a Galitzia, com a Euskadi les forces de l’arc parlamentari són majoritàriament d’esquerres. És també un punt per reflexionar-hi. No veig que el PP en surti tan reforçat, ni el PSOE tan desinflat. Els socialistes s’ho haurien de fer mirar. És veritat que els resultats han estat molt dolents, però hi ha una llum d’esperança. Penso que Pedro Sánchez està en la línia bona de la recuperació socialista. A Euskadi poden ser la força que necessita el PNB, si no vol trair la seva ideologia. Francament desitjo que Pedro Sánchez mantingui ferm la seva idea malgrat s’arribi a unes terceres votacions. Perquè a l’Espanya del PP només li falta de cara Europa aquest daltabaix per confirmar una política dolenta per a la pell de brau. Precisament, avui, he llegit a les xarxes les més de vint desaprovacions de normes puntuals del PP per part de la Unió Europea, confirmant la feblesa i la desorientació de la política del govern. Més de vint avisos que haurien d’arribar a la gent perquè tingués consciència del seu vot. Per què Espanya no és tan ben considerada per Europa, el que no vol dir que no s’hi necessiti el seu vot en decisions ocasionals. Sincerament penso que la majoria de partits d’esquerra en les autonomies basca i gallega és un avís que no es pot menys tenir. I Catalunya en aquest procés de formar govern hi té una part important tant des de les formacions independentistes com de les partidàries del dret a decidir. I crec i penso que aquest incís, el líder socialista no el pot perdre de vista perquè és l’única opció per desbancar del poder el PP. I, cura, no sóc del PSOE, ni de cap partit, però sí, independentista. I és precisament la independència de Catalunya i Euskadi allò que Espanya necessita si no vol perdre el seu espai en la història. Des del temps en els que en els territoris espanyols no s’hi ponia mai el sol fins als nostres dies la davallada ha estat decisòria i encara continua. I allò més greu rau en el fet que no hi ha pensadors que hi descobreixin els remeis. Amb tota franquesa si el PSOE facilita la formació de govern al PP serà més responsable encara dels mals que li sobrevindran a la nació espanyola. Formar govern precipitadament perquè amb dues votacions no s’ha arribat a cap solució és una demostració de la molt greu malaltia que la nació hispana pateix. No hi ha remei? I tant que n’hi ha. Escoltar més la  veu del poble i sobre tot fer-li cas i no oblidar que la política és un servei, com el d’un mecànic, un escombriaire, una mestressa de casa, i no un mitjà per fer-se ric. Com en tots els aspectes de la vida en política també són indispensables les persones íntegres.

dissabte, 24 de setembre de 2016

Conèixer i estimar per poder ser lliures



Ramon Llull en el seu Llibre d’amic e Amat escrigué aquesta reflexió:” L’amic va demanar a l’enteniment i la voluntat quina de les dues facultats era més propera al seu estimat. I ambdues de comú acord van confessar que l’enteniment era abans que la voluntat”. Fem un esforç de composició contemplant a Catalunya com l’Amat i que cal fer per defensar-la. Seguint la mística de Ramon Llum els primer pas cabdal és el coneixement. El desig de posseir, el desperta sempre un objecte, una idea, un coneixement. I la voluntat de posseir serà més poderosa com més intens sigui el coneixement que en tenim d’allò desitjat. Per què desitgem, els Catalans, tan intensament la independència de Catalunya? Per una raó més clara, perquè la coneixem i deduïm que sense la independència no podrà mai desenvolupar les seves facultats i capacitats. En aquesta vessant, Catalunya es fonamenta en una filosofia que la diferencia de totes les altres comunitats espanyoles i si no pot actuar amb plena llibertat no esdevindrà aquell factor de convivència universal que la naturalesa li ha encomanat. Òbviament que el primer moviment indispensable rau en el coneixement de com és i ha de ser el ciutadà català, tan el nat a Catalunya com aquell que l’ha escollida perquè considera ideal la seva convivència. I aquesta segona condició al llarg de la història, lluitant contra els inconvenients de no ser independent, ha generat descobriments molt importants, per exemple en el món de la cultura, facilitant al nou vingut el seu caliu humà per desenvolupar les seves capacitats. Pensem en Picasso per exemple. Però el problema actual amb una Catalunya dominada per l’estat espanyol rau en el fet de minvar les facultats humanes i creatives dels seus ciutadans i ciutadanes. No se li ha permès i no se li permet desenvolupar el seu sistema pedagògic que tan bons resultats fruitaren els anys de la república anterior a la guerra civil. Ortega Monasterio fou escolaritzat a l’edat de 3 anys a l’escola catalana, a Girona, on el seu pare havia estat destinat. Actualment es perden molts valors, ho diu el famós fracàs escolar, perquè el programa escolar dissenyat per a tot Espanya igual, és un instrument ineficaç i culturalment empobridor i a l’empobrir la cultura, l’economia, a la llarga, se’n ressent. Però en aquest punt actual hi una altra circumstància de caire psicològic més desintegradora encara, perquè en l’ensenyança es volen unificar les personalitats com si ajudessin a la globalització i en un poble no hi ha res més perillós que negar a la naturalesa els seus drets i no deixar desenvolupar a les persones la seva personal idiosincràsia. És una aberració obligar a un alumne català estudià el mateix programa i amb els mateixos mètodes que un extremeny, per exemple. La globalització en l’ensenyament no és tothom igual, sinó tothom iguals en drets respectant la seva naturalesa i la seva història. Dissortadament els resultats evidencien un desconeixement alarmant de l’ésser humà en raó al seu origen i un desconeixement de  les seves capacitats en l’ordre productiu, començant per l’ensenyament, continuant pel treball i acabant en el dret dels jubilats  a contribuir en la cultura. Per a mi, una de les raons capdals per defensar la independència dels pobles és la cultura i el seu desenvolupament a tots nivells, científics, filosòfics, culturals, artístics i de lleure. I el respecte a la llengua i cultura catalana és també indispensable i necessari si es vol que l’agermanament amb altres cultures sigui fructífer i no un fracàs. Un català com millor conegui la seva llengua més bons resultats assolirà a l’hora d’estudiar llengües estrangeres. I d’aquest fenomen Catalunya en dóna fe amb les seves relacions internacionals. La cultura dels pobles exigeix el dret a la seva independència per poder auto determinar-se i organitzar el seu model de convivència.