Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dijous, 15 de setembre de 2016

La llei no és democràcia



És al·lucinant escoltar com el partit en el govern es recolza en la llei per demostrar la seva democràcia. La llei no és democràcia, si fos veritat el govern feixista de Franco hauria estat una democràcia perquè també s’emparava amb la llei. La llei és una eina que necessiten tots els models polítics de convivència per sobreviure i defensar-se dels atacs que els qüestionen. En un model veritablement democràtic la llei és un instrument per afavorir el dret de tots els ciutadans, sense excepcions, per gaudir d’una vida digna i en un model democràtic hi ha ciutadans que es veuen marginats, la llei és injusta i contrària a la democràcia. A casa nostra s’escolta dels governants que la llei és la democràcia. Aquesta afirmació és una demostració d’una interpretació dictatorial del model democràtic. En un model democràtic la llei és la veu del poble i quan aquesta veu es manipula perd tota la seva qualitat i garantia. Una de les anomalies de la democràcia és l’existència d’una monarquia parlamentària. El nom ja li dóna poder legal, però en la realitat és una manipulació per salvaguardar una institució que al llarg de la història i, també a casa nostra, ha estat un llast pel benestar dels ciutadans. Integrar una monarquia en un model democràtic és manipular la democràcia amb una veu legal que no és la veu del poble. Una monarquia és hereditària no elegible per votació popular i és contrària a la democràcia. L’exemple prou clar el tenim a casa nostra on la monarquia ha estat més aviat negativa envers el benestar de les persones per l’enriquiment desmesurat esdevenint una de les dues centes famílies més riques del món i per la seva intervenció, confessada pel seu secretari, en el cop d’estat. I malgrat tot, el poder democràtic espanyol l’ha immunitzada legalment. Una demostració més que la llei no és la democràcia. L’objectiu primer de la democràcia és el benestar de tots els ciutadans i a Espanya aquesta norma no es compleix i la llei no té força pet fer-la complir. No hi ha diners per un sostre digne per a tothom quan es paga una factura de mils de milions per legalitzar oficialment la construcció d’una empresa que havia construït un dipòsit de gas no gaire lluny de la costa, provocador de moviments sísmics perillosos per a la població costanera. I això no és democràcia, és una dictadura pura i dura. Enriquir els culpables que posen en perill la vida dels ciutadans és corrupció i això ha estat beneït per l’estat democràtic espanyol tan des d’el govern del PSOE com del PP. La constitució defensa el dret de tots els espanyols a una justícia igual i no es compleix. La constitució defensa el dret a la sanitat i no es compleix. La constitució defensa el dret a l’ensenyament i es manipula. La constitució defensa el dret al treball i el treball es destrueix. Amb la Constitució a la mà es pot presentar un llarg llistat de greuges que en la pràctica el govern beneeix. I els beneeix perquè interpreta la Constitució d’acord amb la seva visió d’allò que és la política, no de la realitat de la política que va néixer com un instrument d’organització social digna i justa. La política hauria de ser la resposta del mandat diví a la humanitat desprès de la creació d’organitzeu-vos i pobleu la terra i no s’ha complert  perquè la pobresa ha estat la denúncia des de la prehistòria fins avui. Per què? Senzillamanent per què l’instrument moderador de la convivència ha estat sempre manipulat a benefici d’uns pocs que s’han atorgat poders divins. I aquesta pràctica, malgrat que alguns poders diguin que són ateus, encara continua. Amb una característica hipòcrita que els seus defensors es presenten vestits amb pell d’ovella. Directament o indirecta, la hipocresia al poder. No s’explica d’altra manera la situació injusta actual.
La llei no és necessària quan la convivència entre les persones es basa en la qualitat més creativa i fecunda, l’amor. Quan en una societat l’amor verdader governa, la llei no és necessària. Jo hi crec, vosaltres potser no, però la norma evangèlica de l’amor, la societat lliure l’ha trobada en la frase “feu l’amor i no la guerra”. El missatge és el mateix, la pau es basa en l’amor, no en la llei. En la meva constitució que és l'evangeli, la llei indispensable és estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim coma tu mateix, amb una vessant que el pròxim que estimo pot ser el meu pitjor enemic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada