Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dissabte, 3 de setembre de 2016

Un fracàs polític que ha de salvar dos estats



El ridícul internacional es transformarà en victòria nacional? Així ho espero per a Catalunya i per a Espanya. La darrera temptativa per formar govern, per a mi, un signe d’esperança malgrat les proclamades desventures per part del PP. La fermesa dels partits del no a Rajoy esdevé un esperançador aval, aval al que s’hi adhereix, malgrat sigui a contra cor, Ciutadans al finiquitar l’acord signat amb el PP. Els parlaments de la sessió de la darrera votació palesaren la feble qualitat de raonament dels defensors de donar confiança a Rajoy. Fou un clam de la desesperació mal dissimulada, només hi faltava el mocador eixuga llàgrimes. Si un diputat raonà la seva intervenció fou el Sr. Gabriel Rufián, d’ERC, amb un seguit de preguntes acusatòries d’una política maldestre que va posar nerviós a més d’un diputat unionista com ho palesà el silenci, possiblement el més dens i intens de la sessió. Amb tots els respectes a la persona, però cap diputat de la unió teixí un discurs argumentat amb idees creatives basant només la seva oratòria en un atac recriminable als Srs. Pedro Sànchez i Pablo Iglesias, que donaren una lliçó de coherència amb els seus discursos al marge de ser més o menys fogosos. Les acusacions del PP al portaveu socialista no tenen cap base sòlida perquè el gran fracassat davant d’Europa i la història només és el PP, l’únic culpable d’un ridícul que l’oposició, si és coherent, pot transformar en una renovació i una nova democràcia. I el PSOE i Podemos ho tenen a les seves mans si són intel·ligens i bons raonadors perquè els partits independentistes, malgrat minoritaris han estat el centre de les argumentacions del PP i els seus aliats. Si tant inconstitucionals són perquè la Constitució els hi atorga el document de diputat? La política unionista no defensa la veritable realitat d’Espanya,  crea una Espanya al model de Castella, autoritari, avassallador i absolutista. Una demostració de la incongruència d’aquesta política, la va donar el Congrés quan es va llegir un document felicitant Colombia per la signatura del tractat de pau entre l’estat i la guerrilla amb cinquanta anys d’enfrontaments. Moltes paraules en contradicció amb els fets. Una nació incapaç de dialogar amb ETA i no saber perdonar a Otegui, el principal actor de la pau a Euskadi, ha de felicitar a qui sap dialogar quan ella no ho fa? Francament em va deixar sorprès. Es pot esperar tot. La política absolutista del franquisme encara està vigent. Un petit detall que vaig viure personalment. La meva assistència a unes exercitacions del P.Lombardi a la Granja (Segovia) em va demostrar l’extensió d’aquesta política. Jo encara no m’havia secularitzat i vaig viure l’experiència amb un altre capellà jove i català. El darrer dia passejaven pels jardins i se’ns apropa un sacerdot d’edat de Castella i ens demana quins propòsits d’esmena havien fet. Ens vam quedat freds quan ens va dir que el propòsit havia de ser no parlar mai més en català. Era en plena dictadura, l’any 1963 o 1964. Exactament, la llei Wert per espanyolitzar els escolars catalans. I desprès, el rei d’Espanya afirma que mai s’ha imposat parlar castellà, podent contestar-li que a mi se’m va castigar de genolls i  braços en creu davant de tots els companys en el menjador a l’hora del dinar per haver parlat en català amb un altre estudiant català com jo. El substràtum de la política absolutista castellana és massa profund i les arrels massa profundes perquè entenguin, que no volen, quan una democràcia es verdadera o només ho sembla. La democràcia no la fan les lleis, és la democràcia que les fa. Malgrat tot crec que és possible una renovació en la que Catalunya hi és imprescindible defensant el seu dret a ser independent. És un dret natural i històric.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada