Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

divendres, 14 d’octubre de 2016

Qui desobeeix les lleis?




Com a ciutadà convençut dels meus drets, la situació que es pateix a la pell de brau en l’estira i arronsa entre política i justícia em provoca un sentiment de desconfiança en els responsables de la política i els responsables de la llei. Des de la meva òptica tinc molt clar que els problemes polítics només s’han de solucionar políticament i que la justícia no es pot polititzar. I em pregunto, per què tants recursos a les lleis? Sovint arribo a la conclusió que es deuen a ignorància política i a feblesa política amb egoismes de poder. Quan llegeixo o escolto comentaris dels polítics en el poder penso honestament que no s’han llegit, per exemple, la Constitució. I ho penso perquè per principis la Constitució hauria de ser la llei mare defensora de tots els ciutadans i no el seu botxí. Francament esborrona la manera com es parla de la llei i de l’us que se’n fa. I l’efecte negatiu esdevé més desencisador quan la llei espanyola esdevé insolidària amb les lleis europees. I em pregunto, com és la democràcia espanyola que amb trenta anys i escaig de vida ha estat incapaç de crear una convivència digna per a tots els espanyols i els no espanyols que resideixen en el territori hispà? Per què la política  desenvolupada des de la implantació del model democràtic allò que ha implantat és més desigualtat i de l’odi i l’enveja n’ha fet un instrument de domini i de control.
Les lleis espanyoles no han entès la imatge de la pell de brau que està configurada per diferents pobles amb identitat pròpia i la filosofia política que imposen per a tot el territori és la de Castella, que pot ser molt bona pel regne o regió castellana però que és nefasta per a la totalitat del territori. I la Constitució és un reflex d’aquesta ideologia encara que amb incisos que un xic esperançadors i són una base pels indispensables debats. La imatge, la que jo intueixo, de la política espanyola és el resultat d’una política autoritària, que sembla enyorar l’etapa dictatorial. Té massa tics dictatorials, que, a vegades, és volen diluir en les aigües d’una democràcia, que dissortadament només en té el nom. I aquest fenomen s’està patint als nostres dies en dues direccions: a) formació de govern i b) persecució de Catalunya.
S’interpreta la llei contra la voluntat dels ciutadans tant en una qüestió com en l’altra. I a la Constitució se li fa fer el paper de la trista figura. Sense aquest paper, Espanya no hauria patit durant gairebé un any un govern en funcions i sense aquest paper hauria existit un diàleg democràtic amb Catalunya. Sincerament em resulta preocupant aquest joc de la política espanyola per què l’evidència ensenya que allò que més interessa és tenir el poder i es deixa al marge la vida digna dels ciutadans. I davant d’aquesta situació una llum d’esperança en els moviments socials de diferents signes, polítics, laborals, econòmics, culturals reclamant justícia. I allò que em preocupa, és la sordesa del poder. Malgrat tot, estic convençut que l’esperança que manifesten els moviments ciutadans derrotarà l’egoisme de poder de la política activa. I en aquesta lluita, Catalunya n’és capdavantera i portant veu. La llei en democràcia és la voluntat dels ciutadans, no escoltar-la és desobeir. I els ciutadans no han de fer sentir la seva veu només en les votacions, sinó també al carrer amb les seves manifestacions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada