Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 30 de novembre de 2016

El programa escolar espanyol té un sortida, el fracàs…



La formació dels ciutadans, que hauria de ser l’obejectiu fonamental i primordial de tota política, a la pell de brau és la demostració d’alló que no s’ha de fer si es vol ser una nació capdavantera a tots nivells. L’assoliment d’una convivència pacífica i solidària en qualsevulga nació es recolza en el seu model d’ensenyament, des dels més petits als més alts nivells universitaris. M’he mogut més de quaranta anys en el camp de l’ensenyament i tinc els genolls pelats per defensar els alumnes davant les injustícies dels programes. Des d’els anys cinquanta del segle passat he viscut tots els programes educatius que s’han implantat a Espanya i en cada canvi s’hi ha perdut un llençol, com afirma la dita popular.
En els meus quaranta anys de docent sempre he vist acusar l’alumne dels possibles fracassos i mai al sistema. I la meva experiència m’ensenya que la culpa del fracàs escolar radica més en el sistema que en l’alumne. Jo he vist alumnes rebelar-se contra el sistema i se’ls ha abocat al fracàs, perquè és la manera més fàcil de treure-se’ls de sobre. No citarè noms, per respecte a la seva persona, que se’l mereix tot, que han donat el tomb al sistema i han triomfat a la vida. No són sempre els millors de la classe els que a l’hora de la veritat triomfen. He estat testimoni de veritables herois per aprobar una assignatura que quan els arribà l’hora de la feina s’han guanyat un excel·lent. I d’exemples d’aquests, a milers, dels altres a cullaradetes. Sovint quan llegeixo comentaris sobre el fracàs escolar em rebelo contra mi mateix, perquè el fracàs no és una girada d’esquena de l’alumne sinó una girada d’esquena del sistema a l’alumne. L’experiència m’ha ensenyat que els alumnes volen tres condicions: 1) que se’ls tracti com a persones, perquè encara que siguin nens, infants o joves, també són persones. 2) que no se’ls enganyi i sempre se’ls parli amb la veritat per davant. 3) si es mereixen una sanció que la reconeguin com a merescuda, no com una revenja del professor. I a fe, que responen. I responen. En certa ocasió un alumne em dirigeix la paraula i em diu: professor com és que m’ha qualificat amb un notable? La meva resposta fou: te’l merexies? Em penso que sí, però com vostè a mi no em pot veure i li contrarresto i tu a mi tampoc. Però jo no sóc tonto, puc pensar de tu qualsevol cosa, però el que nom puc és suspendre a un alumne que es mereix un notable. Evitar les sospites de mals entesos és fonamental en la relació alumne professor i un principi per evitar fracassos escolars. La filosofia social i política del fracàs escolar no és justa, ni equitativa. Es carreguen les culpes principalment a l’alumne i com a corresponsable la família.
Penso que hi poden  tenir una part de la culpa però no tota, ni la principal, que honestament, crec, recau en l’escola i en el sistema. En una época en la que la personificació dels objectes és reclam, en la formació existeix la massificació. I la massificació no respon sempre a una classe nombrosa sinò també a les matèries i la seva forma de treballar-les. Un exemple de massificació són els treballs escolars per fer a casa. No és just massificar el temps dels nois i noies amb la formacio escolar, necessiten l’altra formació de la convivència que aprenen al carrer amb els amics i activitats extra-escolars que són tant i, a vegades, més útils que les escolars. La formació perquè sigui efectiva necessita l’equilibri en la distribució del temps. I les exigències dels programes no ho tenen en compte massa sovint. Sincerament penso que el fracàs escolar és una consequència més dels desequilibris socials.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada