Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Fidel Castro, una mirada de més de mig segle



Era l’any 1960, quan destinat a Mèxic per raons burocràtiques vaig raure a un Col·legi Escolapi de Barcelona. Les converses dels dinars entre els religiosos versaven sobre el tema de Cuba. No de bades, alguns dels religiosos de l’escola n’havien estat expulsats i l’Escola Pia havia perdut els seus col·legis. Una opinió força recorrent era que Fidel Castro no duraria massa anys i no se’l considerava una persona qualificada. Quan el 1961 foren derrotats els invasors de l’illa per derrocar-lo, la idea sobre la continuitat se la continua defensant poc durarera. Recordo que un dia vaig reconèixer que Fidel era una persona intel·ligent i que el seu govern no seria curt. El qualificatiu de comunista va caure sobre meu. Però encara més, quan a la persona que apostava més fort contra Fidel li vaig proposar la juguesca que em fou acceptada amb una rialla de perdona vides. Una ampolla de cognac que passat un any encara seguiría en el poder. L’aposta la vaig cobrar i n’hi vaig fer una altra de molt més llarga durada, uns vint anys. La proposta quedà en anécdota, però la meva imatge de comunistoide s’agreujà. Els temps m’ha donat la raó.
Cinquanta cinc anys dresprès de l’anècdota Fidel Castro ha deixat aquest món. La seva imatge és de dictador. Però els objectius dictatorials no són sempre iguals. La dictadura de Castro no era del mateix signe que la de Franco, encara que els dos fossin d’orígen gallec. Un la va vestir de catolicitat i l’altre de comunisme. Però sincerament era més propera a l’evangeli la cubana que no pas l’espanyola. Passejar sota pali no era signe creïble. Resistir més de mig segle la pressió america, sí que és un signe. Al menys un clam de la història a reflexionar. En el procès de la humanitat els models polítics no són un caprici de la natura, són consequència d’un clam a la reflexió amb divergències remarcables. D’éssers limitats no es poden esperar resultats sense tara. Una condició del ser humà en el seu procès de creixement vital i històric és precisament la necessitat de reciclatge. Sense errades no hi hauria progrès. I aquesta condició perssistirà fins la fi dels  temps. I aquella frase de “tants caps, tants barrets” será sempre norma. I és per què en el diàleg, a partir de les diferències, s’hi han de trobar les millores dels avenços de la humanitat, entre ells els polítics. La figura de Fidel Castro indiscutiblement palesa un evident carácter històric. Ha resistit la presió americana i ha patit l’abandonament del comunisme oficial, continuant sent comunista.
Una situació entre l’espasa i la paret que ha propiciat postures contradictòries, arreu, de les anades dels Papes a la Illa i d’actuar com intermidiaris en el seu procès històric de progrès. Per què a Cuba, indiscutiblement s’hi produiren canvis importants des de la vessant humana. El “comandante” s’ha acomiadat, queda el seu llegat. Quina será la resposta del poble  cubà? Hi ha, des d’el meu punt de vista, un missatge: necessitat d’un reciclatge sense oblidar l’humanisme comunista  amb la necessitat d’un diàleg intel·ligent i racional amb la filosofia del capitalisme, recordant la circumstància que Cuba ha acceptat la intervenció del Vaticà. Entenc que el missatge és exigent, no és fàcil de dur a terme però és un missatge de futur. Els avenços socials no es poden perdre i les errades polítiques no han de repetir-se. I fent cas de la filosofia de la globalització, la veu l’ha de tenir el poble cubà, tot, no una part.
La conciliació és indispensable, l’àrbitre històric amb el Papa Francesc hi és. Seuran amb voluntat d’entesa tots els cubans a la taula del nou model de vida de la Illa? Els miracles de la història, sovint, semblen impossibles i molt més quan el punt de sortida és una dictadura. Espanya i Cuba es reflexen en el mateix mirall. En el firmament l’estrella de la història hi brilla. Serà prou lluminosa?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada