Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dissabte, 31 de desembre de 2016

2016, adéu siau…



La tradicional diada del nasos em fa pensar en una intel·ligent metàfora per acomiadar l’any. Veritablement, quins nasos, els del 2016 a tots nivells, mundial, nacional, autonòmic, comarcal i local. Nasos per fer patir i nasos per donar confiança. L’olfacte, òbviament, és un sentit per intuir el procès del futur històric i per avaluar el passat. El passat el definiria amb l’expressió: “sembra contratemps” i el futur amb una paraula, “esperança”. Quins nasos els del 2016, principalment si els relacionem amb el procès que està vivint Catalunya. L’any que acomiadem, avui, ha estat capdal en l’enemistat política de l’estat envers el poble català. Un any, en que políticament s’ha viscut amb més intensitat la feblesa democràtica de l’estat, malgrat les autoritats s’esmercin en demostrar el contrari. Un signe de la seva feblesa rau en la força amb que s’ataca Catalunya i amb l’interès a fer-la desaparèixer del mapa. Espanya ha viscut el 2016 en el desgavell polític més definidor de la història, gairebé un any, amb un govern en funcions i al deixar de ser en funcions, les seves funcions envers Catalunya no mereixen altre qualificatiu que disfuncions. Per què una disfunció és la negació de la democràcia i una  demostració de debilitat. L’amença aixeca l’espasa de la por quan la paraula és incapaç de generar esperança i  credibilitat.
L’esperança i  credibilitat no es generen amb paraules de mà estesa, sinò amb fets que demostren com ho està la mà. Les paraules no són convincents quan prometen, sinò quan el seu missatge esdevé una realitat. L’esperança i la  credibilitat esdevenen efectives quan el diàleg és sincer i no es posen línies vermelles. El debat polític, que no accepta la possible independència d’un poble amb identitat cultural, manifesta una feble democràcia i es converteix en dictadura. El consens polític no significa renunciar a res, sinò trobar un model de convivència dels pobles respectant les identitats. Els valors humans d’amistat, solidaritat, credibilitat, justicia, civisme i convivència són els mateixos que han de complir les col·lectivitats desde les seves diferències. I aquesta filosofia, base de la convivència universal a tots nivells, l’estat espanyol no l’enten i no la vol entendre per què no la practica.
No entendre que la intel·ligència i voluntat dels humans són la clau de la convivència, és no entendre els valors de la política per assolir una convivència universal en pau. I és precisament la disfunció que suposa la manipulació de la filosofia social i cívica per definir una política de convivència entre Catalunya i Espanya que em fa acomiadar l’any amb l’expressió “quins nasos polítics incapaços d’olorar la fragància d’una bona convivència entre els pobles del món”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada