Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dijous, 22 de desembre de 2016

La gent humil és la força de la llibertat



És necessària la política, és necessària la informació, però una veritat és indispensable per assolir la independència de Catalunya, la voluntat de la gent senzilla del poble. Per què és ella qui gaudeix del vot veritablement sincer i democràtic. És aquella gent que posa la confiança en un altre perquè creu en la bona voluntat. I manta vegades li posa sense conèixer bé el partit votat. Diuen que la informació és imprescindible. Ho diuen els polítics que practiquen el tot si val per assolir el poder. I un gran nombre de gent humil els hi atorga el seu vot perquè si es presenten és perquè són persones vàlides. Ho diu la premsa i la televisió. I la bona fe pot més que cap altra raó. Però la bona fe està perdent partidaris perquè la gent senzilla i humil ja no demana bona fe, demana credibilitat. Pero dissortadament encara hi cal molta feina per demostrar la veritat de la credibilitat dels aspirants a polítics i governants. En l’actualitat existeix un pensament confús i despistat perquè bona part de la informació propagandista es dedica a desinformar i crear ambients de desconfiança envers els contraris encara que la mentida esdevingui el seu argument. És increíble la força mentidera que dóna el poder a la corrupció. I aquesta força és molt present i es presenta guarnida amb pell d’ovella i el seu balar s’esforça per fer oblidar el llop. Al llegir la premsa i escoltar les notícies m’esgarrifa la naturalitat amb que es fan certes afirmacions quan els que parlen dels drets de la gent són els responsables de la crítica i greu situació que els impedeix una vida digna. Senzillament, i molta gent em dirà que sóc ingenu, el primer pas que cal fer si volem dignificar la política és respectar la dignitat del ser humà. I aquest respecte és imprescindible per assolir credibilitat. A una persona se li han de demanar responsabilitats pels seus actes, però no perquè no ens agradin tenim  dret a menys-prear-la. I aquesta conducta que sembla tan senzilla i simple és l’explicació del desgavell social. Ja sé que molts posaran el crit al cel, però no és just, ni digne, ni respectuós envers el ser humà la gran diferència dels sous pel treball. La raó és simple, per fer diners tot si val. Posem un exemple: els sou bàsic, si no recordo malament, és d’uns 700 € mensuals que comparat amb el d’una princesa infant encara, el govern actual l’ha posat en 8000 €. On rau la diferència? És més digna una nena que una persona de quaranta anys sense feina? I no ens posem a valorar els sous dels políticcs i governants, afegint-hi als directius de grans empreses i els de futbolistes supervalorats. És més digne Messi o Ronaldo que un treballador mileurista? La dignitat no la dóna ni el càrrec, ni l’ofici, sinò la persona. Sóc conscient que cadascú ha de guanyar-se la credibilitat amb el seu comportament. Però també que en la distribució de les responsabilitats en una convivència n’hi ha que s’han de guanyar la dignitat fent dignes als seus súbdits i governats i el seu sou hauria d’estar en funció a la convivència justa de la seva col·lectivitat.
La situació social no suposa ser més o menys digne sinò que està en funció amb l’aportació que fa al benestar de tota la col·lectivitat. Penso honestament que per a una verdadera convivència en pau és indispensable una nova distribució de la riquesa que permeti a tothom portar una vida digna. El reconeixement d’aquesta dignitat, que comporta l’exercici racional de la intel·ligència i de la voluntat, dels  pensaments i els sentiments, suposa allargar la mà a tothom i aquest gest tan senzill conscienciarà com cadascú ha de complir els seus deures en benefici de tothom, no d’uns pocs. Mentre a Davos es reparteixin la riquesa del món uns pocs i arreu del món morin de fam o d’un tret milions de persones, viurem en una societat que denuncia incapacitats polítiques i també religioses. Polítiques perquè no solucionen els problemes de milions que viuen en la pobresa i religioses perquè no compleixen el mandat de l’amor universal. Cadascú, és veritat, és responsable dels seus actes, però un nombre immens de persones actúen per imposició d’altri. Del poder polític, religiós i econòmic. I davant el mapa mundial dels nostres dies, aquells que primer han de demostrar que són dignes, són els responsables dels poders.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada