Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

divendres, 22 de setembre de 2017

Quina pena em fas Espanya

Quan era petit, els meus professors em van fer creure, Espanya, que eres un gran país perque havies lluitat contra el mal, le república i el comunisme. I durant un temps m’ho vaig creure. Però quant d’equivocat estava! I em fa mal aquest error per què me’l va fer creure gent d’esglèsia. Avui, Espanya, em fas pena. I me’n fas, no per la teva gent, si no pels teus governants que et porten cap a la pobresa econòmica, política i social. Els teus governants, Espanya, actúen com generals de l’orient asiàtic de tres o quatre mil anys anteriors a la nostra era. Et posarè un exemple. Hi havia una ciutat, anomenada Betúlia, assetjada pel general Holofernes. El poble va ressistir, i tal era la ressistència, que l’exèrcit invasor els hi va tallar l’aigua. La situació era insostenible i els grans del poble pretenien rendir-se. Una vídua, de nom Judith, s’enfrontà als vells i els increpà per la seva falta de confiança en Déu. Ella els hi comunicà que sortiria de la població per anar a trobar el general i que no fessin res fins que tornès. Judith era una dona de gran bellesa i des de la mort del seu marit vestia humilment. Prepara la sortida amb una criada seva, s’habilla amb la millor roba i perfums i els grans del poble li obriren la porta. Tant bon punt a l’exterrior, els soldats la van rodejar. Els hi va dir que volia parlar amb el general per explicar-li com ho havia de fer per vèncer la ressistència. El general quan la va veure s’enamorà d’aquella bellesa i només pensava portar-la al llit. Però ella li va posar condicions. Durant tres dies, a la nit, amb la seva criada anirien a resar al seu Déu. El general, ansiós de dormir amb ella, organitzà un gran banquet, perquè si no ho aconseguia seria la riota dels seus. El banquet se celebrà. L’abundància de vi va fer de les seves i el general s’emporta a la seva cambra la Judith. Begut com estava, només estirar-se al llit dormí com una soca. Ella, despenja l’espasa, li talla el coll, embolica el cap, el posa a la seva cistella, surt amb la criada i els soldats, com anava a resar no li diuen res, i ella cap a Betúlia, li obren les portes i lliure als ancians el cap del general El pengen a les muralles i quan el troben decapitat a la seva tenda, l’exèrcit fuig en desbandada. El fet de ser persona íntegra havia trobat la solució i l’èxit. Avui, segle XXI, Betúlia és Catalunya. Judith la seva gent. Els ancians, el govern que té fe en el seu poble. El general invasor Mariano Rajoy, l’exèrcit la policia, la font estroncada, les multes. L’espasa que tallarà el cap, la votació del dia 1 d’octubre. El dos, la desbandada i la próxima celebració de la independència. Que n’és de pobra la política per qué amb milers anys d’història encara no ha après que la força de les armes no és infalible. I és més trist, quan al segle XXI amb l’avenç de la democràcia, a Espanya, el model encara és el mateix del que pretenia invadir Betúlia. Quina pena em fas Esspanya!

dijous, 21 de setembre de 2017

Rajoy ha perdut la guerra i amb ella Catalunya i Espanya

 El dia 1 d’octubre serà clau. La voluntat de votar hi és i es manifestarà, però l’us il·legal de les forces, suposadament d’ordre, ho pot impedir. Alló que no poden, ni podran és fer callar la voluntat i el moviment popular. I segur que hi serà, per què Europa obri els ulls. És una contradicció que les forces armades sortides del poble actuin contra el poble.La crida del President del Govern Espanyol als catalans i als seus governants fou una declaració d’impotència política i un intent de salvar la seva situació de privilegi, que no és mereix. La situació actual  l’ha creada ell amb el seu famós No i amb els seus comportaments contra Catalunya. És un miracle i un exemple al món que Catalunya tingui la personalitat humana, social, cívica, política, económica, cultural i també religiosa, malgrat es digui que és la més negativa d’Espanya (que no m’ho crec) fent acte de presència al món contradint a les calumnies dels qui l’ataquen. I aquest miracle i exemple és la repetició de la guerra dels clavells de Portugal, que en el seu dia s’havia separat d’Espanya. El procès continúa i la història no s’atura. Poden donar-se batalles perdudes que semblin donar ales als contraris peró amb una o dues batalles no es guanya una guerra. Malgrat tot el que succeixi el dia 1 d’octubre, em dóna la senació que la roda de premsa del President fou la signatura de la guerra perduda. Peró, ull, la perderà el govern i encara que sembli inversemblant la guanyaran Catalunya i Espanya perquè ambdues trobaran el seu veritable espai a Europa i al Món. Malgrat les paraules del President, ni Europa, ni Espanya abandonen Catalunya a la seva sort. I concretament a Espanya, ahir, 20 de setembre de 2017, força ciutats i capitals espanyoles es manifestaren a favor de Catalunya, començant per Madrid. La relació que vaig llegir superaven les vint celebrades a València, Andalusia, Euskadi, Galizia, Aragó, Extremadura i Castella. Catalunya no està sola. Qui cada dia està i estarà més sol, fins sentir-se apartat, és el PP.És una afirmació agosarada, però amb base. En la història hi ha molts miratges, i el PP s’hi troba molt bé en el seu, però un miratge és el buit i quan s’hi cau no sent surt. Per contrarrestar, tots els pobles de Catalunya és manifestaren contra l’actuació policial i en defensa del seu President i Govern amb presències que sumades superaren de molt els tres milions de persones. Quan estàs pendent d’un miratge veus els teus perseguits dintre, però no hi són. Has cavat la teva fosa política. El dia 1 d’octubre es voti o no es voti la veu de Catalunya eixordarà el món i els ulls d’Europa no miraran igual a l’estat espanyol. Amb la veritat dels pobles no s’hi pot jugar.  

dimecres, 20 de setembre de 2017

Només la cultura salvarà el món

La cultura és l’eina al servei de totes les persones per esdevenir íntegres, totals, verídiques, justes i creïbles. Només el control de la cultura en el funcionament de la convivència humana facilitarà que cada ésser  gaudeixi de tot alló imprescindible pel seu correcte desenvolupament. L’economia com instrument al servei de tota la humanitat no és possible amb el sistema econòmic imperant avui al món, que es fonamenta bàsicament en assolir augmentar cada dia la riquesa personal o col·lectiva sense parar esment si aquest enriquiment perjudica les necessitats fonamentals i bàsiques de la ciutadania. Una economia mundial incapaç de satisfer les necessitats de milions de persones amb el greuge que milers d’infans moren cada dia per manca d’aliments, és un greuge mortal contra la societat. La connivència actual entre la gran economia i la política és més que un menys-preu a les persones, és un crim, i ho és més encara amb les multimilionàries sumes dedicades a la fabricació d’armes. La llei actual de l’ordenació social són les armes i ho són per tots els costats que es miri. I un exemple prou clar el tenim a Catalunya per què les armes han substituit a la paraula amb el greuge de dir que és inconstitucional quan la Constitució defensa abans que res el dret a pensar. I el pensament és l’eina básica per fer cultura. És una infamia que la partida més gran d’un estat sigui la dedicada a la guerra, exèrcits, policia, espies, fabricació d’armes, essent una de les necessitats la creació de conflictes nacionals, internacionals, mundials. La questió és fer negoci amb la destrucció. La filosofia  econòmica dedicada a la guerra és nefasta i no em digueu que els romans deien “si vis pacem para bellum”. Mai en el món tot alló que envolta a la guerra ha generat una pau autèntica, ni tan sols els Tractats Internacionals. Per què aquest volum estratosfèric de diner que es dedica a la guerra, no es desvia cap a la cultura que és la verdadera pensadora per crear una convivència en pau i rica. És lamentable que la major part de la riquesa mundial sigui una provocació de pobresa, indigència i mort per manca d’aliments. Dissortadament no existeix una consciència mundial de la pau, i no existeix per què al poder no li interessa. Quan el poder trontolla per què la gent pensa, alló primer que fa no és parlar, és treure les armes. A Espanya aquesta pràctica és molt l’ordre del dia. No  només amb Catalunya, amb altres indrets d’Espanya també i encara que sembli inversemblant també a Madrid. Els alduralls no es poden permetre, però hi ha aldarulls que clamen justícia i el poder ni se’ls mira, quan és constitucionalment la seva primera obligació. El poder no admet que es pot equivocar i aquí rau la causa de manifestacions populars que reclamen justícia. El poder només se seu a pensar quan perilla el seu vot. Hi ha molt a valorar en la política dels pobles. I la política encara ha d’aprendre molt de la gent senzilla i humil. Només la cultura salvarà el món i la popular hi té un paper de protagonista. S’ha d’escoltar. El refraner popular no és una distracció, és una lliçó magistral.

He tingut un somni independentista

No he somiat que Catalunya serà independent, per què estic convençut que serà la propera veritat histórica. He somiat en policies, ministres, president del govern, partits estatals que desprès del 1 d’octubre els procupa quina serà la seva situació no només política, si no també social i cívica. He somiat que el Sr. Rajoy llegia articles de Ramon Cotorelo i de Suso del Toro, amb un gran tremoló de mans i uns ulls desencaixats que no podien continuar llegint, i unes mans incapaces de poder patir el pes del diari. He vist un Senyor Rajoy, que es preguntava com ho podria fer per tenir una conversa amb el President de Catalunya, nou estat europeu, per què no sabia com fer-ho per pagar les pensions dels jubilats i tampoc les seves obligacions socials per què força amics seus del partit l’havien abandonat. I plorava amargament perquè amb la seva política havia trencat Espanya. I trist, per que cap policia, ni guàrdia civil le deixava un mocador per aixugar-se les llàgrimes. Llàgrimes provocades també perquè els seus ministres estaven asseguts a terra donant-li l’espatlla. Francament, feia llàstima. I al desvetllar-me m’he preguntat, per què jo he tingut aquest somni? Recordo, que m’ho passava molt bé veient-lo i escoltant, fins i tot, esclatava alguna riallada. Era jo feliç, per què el President es donava cops al pit i reconeixia que havia traït la democràcia. Em va cridar l’atenció, com una guàrdia civil, fill d`’una familia humil, es va dirigir als ministres de justícia i de governació i davant seu va estripar el carnet, els mirà amb fúria i els envià a on en llenguatge col·loquial s’envia un indesitjable. Però els tirà en cara que havien obligat a la guàrdia civil a prevaricar amb els registres per retirar cartells i butlletes que defensaven els drets de la gent senzilla d’on ells havien sortit. I aquell guardia, cridant va dir, em fa vergonya per què per la vostra indignitat amb quina cara demano jo a Catalunya ingressar en el cos dels Mossos d’Esquadra? Sou uns cruels, heu destrossat la meva vida. Però el somni fou molt més cruel. Va veure com molta gent corria espantada per carrers de Madrid. Un terratrèmol d’una intensitat increïble enderrocava l’edifici del Tribunal Constitucional. Com és possible? I una veu em diguè a cau d’orella, la natura és més poderosa que els polítics i, a vegades, pel joc de l’atzar, fa justícia. Senzillament aquest somni, no em va alegrar, no desitjo el mal de ningú, però, veritat o mentida, em va ensenyar a pensar que la realitat de la llibertat de les persones exigeix respectar les seves idees. En el capçal del meu llit hi lluia la bandera catalana. Li vaig fer unn petò. La dutxa em va serenar i l’aigua em va dir, els somnis han estat molt importants en la història de la humanitat . Somnis bons i dolents. Però tots fan pensar, i aixó és bo.

dimarts, 19 de setembre de 2017

De perseguits a vencedors

M’han cridat l’atenció aquestes paraules del Fiscal General de l’Estat, Sr. José Manuel Maza: “en Catalunya hay mucha gente sufriendo por qué va a ser de ellos si se incumple la lei”. En aquesta frase si poden emmirallar dues opcions: a) els que volen la independència i se’ls acusa de no complir la llei i b) els que volen la continuitat amb Espanya complint la llei. Qui dels dos incompleix la llei, l’a o el b? Sr. Fiscal tenir opinions sobre la Constitució és delicte o il·legal? Per què si és delicte jo li preguntaria sobre la legalitat de la democràcia espanyola perquè va desobeir la llei vigent de l’estat franquista. No l’ha perseguida per què la llei no fa la democràcia, la democràcia redacta la seva pròpia llei. Quan un ciutadà se sent decepcionat per alguna raó de la llei actual, suposadament en principi de demócrata, té tot el dret de manifestar-ho i de defensar-ho, perquè si la llei existeix és gràcies al fet que el ciutadà és sobirà. I en el conflicte actual no es respecte la sobirania d’un nombre molt considerable de ciutadans catalans. I no voler parlar-ne és anar contra la Constitució. I els tribunals, i d’una manera especial el Constitucional, han de defensar-la i en aquest assumpte no ho fa. Una pregunta molt dura: no defensar-la com cal és prevaricar? Les idees totes són vàlides mentre no provoquin violències contra la convivència. Les idees es defensen amb la paraula, no amb la llei i amb les armes. I l’exemple que ens dóna l’estat espanyiol no és aquest. Tota l’actuació policial desplegada a Catalunya, amb tots els respectes Sr. Fiscal, revertirà contra la dignitat de l’estat espanyol, no contra els espanyols, que molts defensen Catalunya, fins i tot, independent. Sr. Fiscal, no sóc gaire expert en psicología, però quan contemplo la tele observo la cara de les persones que parlen perquè els ulls són l’expressió del convenciment sobre alló que s’esta dient i és curiós, la vostra cara Sr. Fiscal, com la del President, Sr. Rajoy, no palesa convicció, més aviat por. Els sentiments tenen la funció de donar credibilitat a les paraules i els ulls expressen sentiments. Aquest petit detall referma la meva minsa credibilitat de la política i justícia espanyoles actuals. I un altre argument: una idea és per compulsar-la en les diferències que manifesta, debatre per arribar a un consens, i si el debat no convenç prou en una democràcia es vota. I aquest procès no s’ha complert. S’ha vulnerat la democràcia. I perdoni, serè molt dur, dóna la impressió, jo la tinc, que des d’el poder es provoquen situacions de violència per argumentar la seva postura. Em pot dir que menteixo, el que no em pot dir és que no tinc dret a treure conclusions perquè és incomprensible i democràticament indefensable que no s’escolti la voluntat de més de dos milions de persones que fa set anys es manifesten demanant la independència. Sr. Fiscal ha dedicar algunes estones a analitzar la part de culpa que hi té el govern de l’estat en aquest assumpte, per què l’objectiu de la llei és defensar els drets de les persones i per dret natural, superior a l’escrit, les persones són lliures. Les persones que formen les institucions són falibles també. No tinc els coneixements legals dels advocats i dels jutges, però una pregunta, perquè en l’aplicació de la llei són necessaris els advocats? Senzillament per què els jutges també es poden equivocar. És contranatura una sentència amb carácter irreversible i absolut. La llei de la natura és la base. I la natura ens ha fet lliures independement de la condició social de cada ésser humà. No respectar aquest dret natural, és sincerament prevaricar. Amb tot el respecte a la Constitució, que avala el dret de Catalunya a ser, la història dirà que Catalunya de perseguida esdevinguè vencedora. 

dilluns, 18 de setembre de 2017

El PSC m’ha decepcionat.

Les idees totes són vàlides. És una afirmació agosarada des de la meva creença religiosa. Però des de la meva creença religiosa la seva filosifia em diu que Déu respecta fins i tot el pensament contra Ell. I el respecta per què ens diu que l’amor més gran és aquell que estima el seu enemic. I aquesta postura es deu al fet que el ser humà ha estat creat lliure. La llibertat és aquella qualitat que ens permet mesurar la categoria huma, cívica i social de les persones. És veritat que existeix la sanció, però no sense haver intentat el diàleg. I en les relacions humanes, aquelles que fan referència a la convivènvia inevitablement han de refermar-se dialogant i el consens és argument de convivència, no només de pensament. La meva fe m’ensenya que els pobles són lliures i han d’organitzar-se d’acord amb els seus objectius i les seves possibilitats. Una convivència sempre és resultat d’un enteniment. I la política és el primer responsable. I com en l’ésser humà que l’error és motiu de reflexió i diàleg, en política no se’n pot prescindir del diàleg per què està sotmesa com tot humà a caure en errors. I l’argument polític prou clar ens el dóna la variada existència de partits polítics amb objectius i programes molt diferents, contraris i fins i tot contradictoris. I la gran lliçó que ens dóna la història és la incongruència de la política de no respectar l’error que obliga a dialogar, per què l’error d’un ,pot ser la veritat de l’altre. La veritat humana no és absoluta, ni la més propera que és la científica no deixa de ser canviant i els científics ho respecten per què amb el seu raonament i descobriment fan passos endavant en benfici de la humanitat. Tant difícil és que la ciència de la política que rau en la seva filosofia no avanci amb el temps per què és vol inamovible, com ho palesa la política actual de la pell de brau? Defensa el socialisme  del segle XXI els principis fundacionals? El socialisme, si no vaig errat, va nèixer com un moviment per aconseguir una distribució més justa de la riquesa. Contemplar com personatges socialistes que han estat presidents o ministres de govern s’han convertit en multimilionaris és un exemple de dignitat social i humana? Si ens endinsem en el camp de les idees, les conclusions són francament desil·lsionants. Només cal analitzar el procès del Secretari General del PSOE. Un escàndol polític. I també ho és el comportament del PSC en relació amb la problemàtica que viu actualment Catalunya. La democràcia l’han convertida en una politicocràcia que alló que defensa és el partit, no a la nació que els ha votat. Amb tot el respecte a les idees, la Constitució Espanyola no prohibeix les idees, alló que prohibeix és no ser demòcrata i la base de la democràcia és el diàleg en les diferències. Tal vegada la natura ha fet totes les persones iguals? Dissortadament alló que mana en política, alló que el poble senzill intueix, és que en política avui tot si val per la poltrona i pel diner. Alló que primer fan és assegurar el seu sou i el del seu futur i dissortadament una gran part de la societat en surt perjudicada. La postura del PSC en la política catalana, a mi personalment m’ha decepcionat. I em sap greu, perquè tinc amics socialistes que aprecio moltíssim.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Sr. Rajoy, on és la il·legalitat del referéndum?

Mesurar les paraules és una condició de credibilitat de tota persona independentment de la seva condició social. I en el camp polític espanyol s’ha de tenir molta cura quan la Constitució reconeix que la Declaració Universal dels Drets Humanas ha estat bàsica a l’hora de la seva redacció. Un exemple: article 3 de la declaració:”Tots tenim dret a viure. A viure lliurament i amb seguretat”. En una democràcia tractar d’il·legals i delictives unes idees, com fa l’estat espanyol en relació amb el dret a decidir per la independència que una part molt considerable de Catalunya defensa per viure en llibertat, no és un bon exemple de compliment de l’article esmentat. Però l’article 18 hi afegeix:”Tenim dret a pensar el que volem i a canviar de manera de pensar”. I a continuació l’article 19 hi recalca:” Tots tenim dret a la llibertat d’expressió i d’opinió. Tenim dret a intercanviar idees amb les persones d’altres paísos sense que les fronteres  ens ho impedeixin”. El pensament no es pot penalitzar, s’ha de raonar. I referent a la seva penalització, l’article 30 hi afegeix: “Cap estat, cap grup, cap ésser humà, pot utilizar cap principi d’aquesta Declaració per suprimir els drets i les llibertats que s’hi proclamen”. Amb aquests principis de la Declaració, inspiradora de la Constitució, quina és la qualificació que es mereix el Govern de l’estat espanyol? Però, cura no fa massa dies que el Sr. Rajoy va manifestar a Barcelona: “ L’independentisme no té ni un sol suport europeu” I mira per on, la resposta li arriba en paraules de Jean-Claude Juncker, al canal internacional Euronews:” Si la independència de Catalunya veu la llum, respectarem aquesta decissió”. Unes paraules prou clares que palesen que en la legislació europea no és il·legal, ni delicte, defensar la independència. El Parlament Escocès i el Danès s’han manifestat a favor de Catalunya. Anglaterra reconeix el dret a votar i més enllà d’Europa Premis Nóbels s’hi han manifestat a favor i per arrodonir-ho els Estats Units d’Amèrica han manifestat que si Catalunya s’independitza treballarant amb Catalunya. Sr. Rajoy, Catalunya no està sola en el món. I en  la seva  Espanya també es dóna la raó als catalans que volen votar: manifestació a Euskadi i xerrada a Madrid organitzada per una assemblea madrilenya pel dret a decidir. Sr. Rajoy on rau la il·legalitat que comet Catalunya i on és la solitud en que es trova? La meca conclusió em diu que en la incompetència d’una part, que es creu senyora, de la política de la pell de brau. Sr. Rajoy el diàleg que vol Catalunya, el permet la Constiutució. L’apartat 1 de l’article 16 diu:”Es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap limitació, quan siguin manifestats, que la necessària pel manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”. Sr. Rajoy, Catalunya, com vos dieu, no vol “liquidar la nostra democràcia, la Constutrució i l’Estatut”. Gràcies, quan dieu “la nostra democràcia” manifesteu que els catalans no en formem part, perquè ens perseguiu? Cal ésser coherent. La Constitució no la menys-tenen els independentistes catalans, ja faran la seva i l’Estatut el va retallar el Tribunal Constitucional per instància del PP i del govern. Sr. Rajoy, em permet ser malpensat? No actueu il·legalment? La història ho dirà. La Constitució em permet pensar-ho i la Declaració Universal dels Drets humans, també. Siguem humils, les multituds no sempre tenen la raó i els pocs acostumen a ser més verídics.

dissabte, 16 de setembre de 2017

El President Rajoy porta Espanya a la bancarrota

Els fets polítics dictatorials com els que estem vivint a Catalunhya actualment, encara que sembli inversemblant, porten l’estat espanyol a un suicidi polític i econòmic. Fent una ullada a la trajectòria en el tema català s’intueix clarament un canvi de camisa, alló que amb paraules més contundents s’en diu hipocresia. El NO al diàleg del començament de la crisi s’ha convertit en un SI al diàleg que ben analitzat és la continuitat perquè ara culpen Catalunya que no accepta la proposta del govern per una raó molt senzilla. Rajoy simula diàleg però en el diàleg no es pot parlar del dret a decicir. Ara, com necesssiten fer veure la seva bona disponibilitat, ho corroboren amb obertes persecucions a les institucions catalanes. Un filibusterisme polític que enlluerna a la gent que no vol pensar per evitar-se problemes. Són aquelles persones que es queixen d’uns drets que no s’han guanyat per que mài fan res per la convivència. Són aquelles persones incapaces d’escoltar a qui no es, ni pensa com elles per intentar un punt inflexió i junts des de la diferència treballar per una convivència més verdadera i justa. I dissortadament aquesta rara filosofia la practica el govern i aquella part de la societat quin comportament no és creïble. La lluita que té Catalunya no és només política sinò que també és cívica, contra un civisme miop que no vol votar per por de perdre al no tenir la seguretat de guanyar. Són aquells ciutadans que la veu del poble no és sobirana sinó estar d’acord amb la llei però, a la vegada critiquen si per culpa del govern no els hi arriben els diners per anar de vacances o assistir a un partit de futbol. És veritat que Rajoy està desplegant una manifestació de força suposadament emparada per la llei, però només suposadament perquè l’estat espanyol no és cap exemple a l’hora de complir les lleis superiors que li venen d’Europa. Totes les masses piquen i no és gaire llunyana l’hora que el govern espanyol patirà aquestes picades que la seva Europa no les hi evitarà, ni en tindrà cura. I seran difícils de sanar perquè són autopicades que es generen en el cor, la seva intel·ligència provoca i el seu cos pateix. Són picades que s’originen dintre i al sortir fora piquen altra vegada cap a dintre. Des de la meva petitesa i el desig d’una convivència en pau també amb Espanya, he arribat a la conclusió que el President Rajoy s’ha equivocat de política i els que la patim pensem que ni la dictadura franquista havia estat pitjor. Continuarà Europa amb els ulls tancats, permetent que un estat integrat, actui antidemocràticament? Penso que no, per què s’escolten veus que allarguen la mà a Catalunya. Malgrat tota la parafarnàlia política de l’estat espanyol ningú em podrá obligar a dessistir del dret a decidir, del dret a la independència i del dret a pertànyer a una Europa autènticament democràtica. Avui m’he quedat sense el meu diari. Privar-me de llegir la premsa que defensa els meus drets és anticonstitucional. Els drets de la unitat d’Espanya que vol el Sr. Rajoy, en una Europa democràtica, no es defensen amb la policia, l’exèrcit i la llei, es defensen amb un diàleg intel·ligent, raonat, convincent i trobant aquella solució que malgrat les diferències, la convivència és possible. I aquesta filosofia no s’ha complert, digui el que digui el ministre manipulant la trajectòria de la controvèrsia política. I la manipulació continua operant. Ha posat l’estat la mateixa diligència contra la corrupció?. Potser si se solucionès aquest problema s’entendria millor el diàleg amb els altres. Malgrat tot, confio en el meu govern català, el dia 1 octubre votarem i la porta a la independència restarà oberta. El diàleg amb Europa serà més democràtic .

divendres, 15 de setembre de 2017

Les institucions espanyoles vulneren la Constitució en el problema català.

L’article 155 i altres aportats per atacar Catalunya parlen d’una actuació possible d’acord amb una situació que pot haver estat provocada per incompliments constitucionals per part de l’estat i els seus òrgans. I aleshores, abans d’actuar, cal comprovar els incompliments. El Capítol II, parla dels Drets i Llibertats. I penso que són capdals en el tema que em preocupa.
Article XIV: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.
El primer incompliment: “Els espanyols són iguals davant la llei”, la primera afirmació incomplerta. Si tots fossin iguals, tots els culpables de corrupció haurien estat sancionats i possiblement alguns càrrecs molt importants no estarien en el poder. I el primer incompliment comença amb el diner. Des d’el President al darrer subsecretari estan sense culpa? És una ivestigació que el Tribunal Constitucional hauria de fer i no la fa. Per què? No és sobirà el ciutadà? Si repassem les inversions de l’estat en les Autonomies descobrirem un munt d’irregularitats a tots nivells. I referent a la corrupció s’ha investigat el motiu de les morts fins al moments d’inculpats del PP i per què han mort? He llegit sospites significatives. Un altre incompliment rau en el fet que un partit corrupte no hauria d’estar al poder. És un altre incompliment.
Un pas mes: “sense que pugui prevaler cap discriminacio….. d’opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. OPINIO: les opinions són lliures i es poden manifestar sense cap dret a ser condemnades. L’article justifica el dret d’opinar, no parla d’alló que es pot opinar o no. Precissament les diferències en l’opinió són la base del progrès. I en política també. I la democràcia espanyola n’és un exemple. Les opinions són defensables, alló que no, rau en la provocació de l’ordre públic i aldarulls polítics. I els independentistes catalans són pacífics. Es dirà que s’han cremat banderes espanyoles i fotografíes del rei, no ho nego, però qui ho ha provocat? I quan els falangistes van a Catalunya i es dediquen a cremar la bandera catalana i a proferir insults molt greus, què ha fet la justicia espanyola? És un altre exemple de que la justícia no és igual per a tothom.
Sancionar els polítics catalans i representants d’entitats i institucions perquè defensen el dret a decidir i la independència de Catalunya pacíficament  és contradir l’article XIV de la Constitució, incomplir-lo i quan aixó ho practica una persona aliena al Govern, aquest la culpa de prevaricar. Però l’article XIV atorga el dret d’opinió lliure no només a les persones sinò a la societat, independentment de la seva circumstància.
No sóc cap entès en lleis, però em penso que de llegir sí que en sé, com també entendre el significat de les paraules i la seva extensió. I aixó ho vaig aprendre de petit abans de la guerra i el sistema educatiu espanyol m’ho ha confirmat. Una de les poques coses bones del sistema educatiu espanyol de l’època franquista i que dissortadament la democràcia hispana actual no té. Alló que he après i no m’ho ha ensenyat el sistema educatiu actual és ser crític i procurar ser just en les valoracions. I sovint la justícia em diu que he de denunciar, criticar i posar en evidència les paraules i els fets. La Constitució Espanyola dóna massa motius per  denunciar l’actual política del segle XXI.



dimecres, 13 de setembre de 2017

L’article 155 de la Constitució

La primera observació que cal fer davant l’article en qüestió és que forma part d’una societat democràtica i que la filosofia democràtica només s’altera amb la presència de les armes. L’aplicació de l’article 155 és viable quan democràticament s’han esgotat tots els arguments racionals , intel·ligents en base a la filosofia de la democràcia, que és una filosofia basada en la sobirania de la veu del poble. Dissortadament aquesta filosofia no es compleix en l’estat espanyol i el soroll de les espases comencen a imposar-se com ho feren a l’hora de votar la Constitució. Independentment que la nació catalana sigui un estat de dret o no a Europa per la seva  condició de ser Europa en un marc més o menys legal, Espanya, Europa no pot consentir que un estat integrat conculqui la base filosófica de la democrcia. I en relació a Catalunya aquesta incolcució és una realitat amb l’amenaça de la intervenció militar defensada per  generals amb el greuge que ja s’ha desplegat l’exèrcit a Cartalunya amb l’excusa de celebrar maniobres militars. L’evidència d’esclafar Catalunya és tan clara que sembla impossible i d’una ceguesa preocupant que les autoritats europees no se n’adonin i molt més quan l’estat espanyol ha passat olímnpicament d’advertències de la Comunitat Europea. L’article 155 és molt clar però la filosofia de la Constitució encara ho és més. I l’aplicació a Catalunya d’aquest article seria una inconstitucionalitat perquè Catalunya no ha creat cap risc de guerra, només defensa un dret històric amb els arguments propis de la democràcia com són el dabet i la votació. I l’estat passa de la democràcia i imposa la por amb la presència de les armes. Que farà l’exèrcit davant d’un poble desarmat que defensa la seva llibertat en pau, bona armonia i festivament? Obliden els soldats que ells també són persones i els ciutadans que tenen davant també ho són com ells? Quan es porta una arma a les mans es deixa de ser persona i tot si val? Un poble que ha fet front al terrorisme s’ha de veure amenaçat amb les mateixes armes dels terroristes? Per què aquesta és la contradicció, tant uns com altres acaben solucionant els conflictes a trets. I amb milers anys d’història no s’ha trobat la solució i sembla llunyana al segle XXI. Catalunya, amenaçada amb incompliments de la llei i amb les armes, però Catalunya no ha de perdre la calma. La intel·ligència ha de ser la seva arma al servei de la democràcia, l’amor a la pau, la seva llei bàsica i fonamental i els drets de la persona, el seu principi bàsic de la convivència. El fum dels trets s’esvaieix amb el temps, la manipulació de la llei es converteix en boomerang, però la veritat i l’amor al servei de la intel·ligència i del cor porten a la victòria. Els catalans estimen i pensen, el cor i la intel·ligència són les seves armes. Una batalla pot suposar, però la guerra es guanya.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Farà Europa obrir els ulls a l’estat espanyol?

La persecució que el govern d’Espanya, en mans del partit PP, està portant a terme contra Catalunya, recorda els pitjós temps de la dictadura franquista. A les acaballes de la guerra, les avionetes de l’exèrcit franquista volaven sobre els pobles de Catalunya llençant paperetes convidant a  formar part de l’Espanya una i lliure. Una no ho fou mai, única potser sí per la força de les armes, i lliure encara no ho és avui. L’atac que el PP ha desencadenat contra Catalunya és un atac contra la democràcia i un greuge contra la Constiució. Una Constitució que promet una política en la que els drets de la persona seran fonamentals en el model democràtic d’estat quan els drets de les persones són trepitjats. La demagògia i la manipulació de les paraules són els arguments, que sovint acompanyen les armes, per restaurar una nova dictadura. Davant de l’atac incontrolat contra la voluntat d’un poble que vol viure en llibertat i ser Europa, tancarà els ulls la Unió Europea pel poc respecte democràtic d’un estat que en forma part i la seva política no té altre objectiu que la  destrucció d’aquest poble? Estic convençut que Catalunya a l’hora de la veritat no es trobarà sola i com diu un pensador europeu no seria estrany que qui es trobés fora d’Europa fos Espanya. Davant d’aquest comportament i el d’un Tribunal Constitucional que és un escolanet del Govern, Europa abandonarà Catalunya a la seva sort? Precisament el comportament del Tribunal Constitucional crida l’atenció per la seva rapidesa d’actuar contra Catalunya quan encara és incapaç de posar ordre en l’escàndol de corrupció del partit del govern. I Europa que ha cridat més d’una vegada l’atenció a l’Estat Espanyol per incompliment del seus deures com a membre, es quedarà amb els braços creuats? La història i la natura segueixen el seu camí, entrebancat egoísticament per polítics, però sempre arriba al seu destí. Més de tres cents anys de camí fets per Catalunya no seran en va, seran l’assoliment de la seva independència. I Europa no deixarà Catalanya abandonada. És un valor  democràtic massa valuós per perdre’l. La lluita contra el terrorisme duta a terme pels Mossos d’esquadra i el clam popular de llibertat i independència han despertat el món i el Govern d’Espanya només respon amb amenaces, signe d’incapacitat política o covardia. Tot alló que no és democràcia. Per què amb la Constitució a la mà, Catalunya pot optar a la independència, negar-li aquest dret és confessar que Catalunya no forma ja part de l’estat espanyol. I aleshores, que vol? Ser un altre Felip V per reconquerir-la amb les armes?  “España, una, grande y libre” no ho ha estat mai. I no ho ha estat per què els governs espanyols, el de la dictadura i l’actual de la democràcia, l’han trencada. Sé que el que dic és molt greu, però escolteu i llegiu les notícies, escolteu els polítics del PP en el Congrès, observeu les desqualificacions que es fan contra els partits catalans independentiistes. Llegiu, escolteu, reflexioneu i arribeu a una conclusió. La meva és clara. Catalunya no serà si no s’independitza. Europa, obriràs els ulls?

diumenge, 10 de setembre de 2017

Pot un ajuntament no facilitar el vot el dia 1 d’octubre?

El color polítc d’un ajuntament ha d’estar al servei de tots els seus ciutadans indistintament de les tendències i idees malgrat siguin oposades a la filosofia del partit. Un servei no és imposar sinò facilitar la posada en pràctica dels drets i deures de les persones. I ho ha de fer perquè la Constitució Espanyola ho reconeix primerament per què els ciutadans són sobirans. Una votació es fa en defensa d’unes idees i dels drets que aquestes defensen. És veritat que no totes les persones pensen igual i és la base per poder progessar. I aquesta afirmació és vàlida en tots els estaments de la societat, polítics, religiosos, econòmics, culturals i cívics. I la salvaguarda d’aquests drets li pertoca a la llei. El vot del dia 1 d’octubre és lícit i legal, lícit perquè és un dret inherent a la persona per la seva naturalesa i legal per què la Constitució no ho prohibeix, més aviat, ho reconeix. L’apartat 2 de l’article 9, diu:”Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin rels i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participación de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”.  L’article es dirigeix a tots els poders públics, els ajuntaments també. I que els hi diu?: “promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives”. Dues consideracions, distingeix els drets dels individus i dels grups. És a dir que hi ha diferències en el com però en el fons són i com el ser és la base,tots tenen dret a defensar els seus punts de vista. Dintre d’Espanya, Catalunya és un grup, que mereix ser respectat. Continuem: però no només ha de “promoure” sinò que també ha de remoure els obstacles que n’impideixen o en dificulten la plenitud i tercera condició ha de facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”. Posar dificultats a la votació del dia 1 d’octubre és incomplir la Constitució i impedir significa prevaricar. Votar no significa imposar, tot el contrari, significa avançar en el progrès i en el cas de Catalunya com ha de ser la política que vol viure el poble català. Òbviament que existeixen idees diferents i oposades. Per aquesta raó s’ha de raonar, dialogar i arribar a un consens, que en aquesta questió és votar i acceptar democràticament el resultat. Defensar una idea no és delicte, sí és un delicte castigar una idea que no ha provocat cap aldarull i cap acte antidemocràtic. Parem esment en el que diu l’apartat 1 de l’article 10:”La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són el fonament de l’ordre polític i de la pau social”. Parem-hi atenció: ordre polític i pau social depenen de la dignitat de la persona. La dignitat de la meva persona com a català exigeix el respecte a la meva llengua, a les meves idees que en força matèries poden diferir d’un castellà, andalús o galleg, que mereixen el mateix respecte i defensa de part de la llei. Obligar a viure diferent no respectant l’espai natural propi de la persona, que també marca qualitativament, no és respectar la Constitució. És veritat també, que la dignitat d’una persona millora qualitativament amb l’aprenentatge d’altres llengües, però els poders aquesta circumstància l’han de promoure, propiciar i no imposar. Són les persones i les seves circumstàncies que fan avançar el progrès amb el desig, la voluntat i la intel·ligència, però no es pot oblidar que el naixement és el principal promotor de la qualitat de la persona. I sovint aixó políticament no és compleix i la Constitució ho té molt present. En base al meu raonament els ajuntaments estan obligats a facilitar el vot a tots els ciutadans. Imposar el color del seu partit és antidemocràtic.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Es respecta la sobirania dels ciutadans que la Constitució proclama?

La conducta de l’estat espanyol envers el poble català m’ha portat a consultar la Constitució i aquest comentari es basarà pràcticament en el seu articulat. Comencem.
Art. 1-2: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificades per Espanya”.
Consulto la Declaració Universal dels drets humans i un dels seus CONSIDERANTS diu: “Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tiranía i l’opressió”...
No cal ser gaire intel·ligent per concloure que la situació actual de Catalunya es relaciona directament a veure’s forçada a una rebel·lió contra l’opressió. Fa tres cents anys que dura. L’article 1 de la Declaració fa aquesta observació:”Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i deures. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” On  és la fraternitat del President Rajoy demanant signatures contra Catalunya, negant a la Policia Catalana el dret de pertànyer a l’Europol i negant-se al diàleg en el dret a decidir, que la Declaració reconeix i tractats europeus també?
L’article 15 de la Declaració: 1.-“Tota persona té dret a una nacionalitat”.- 2: “Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat”. La Constitució espanyola reconeix que Catalunya és una nacionalitat. I d’acod amb el punt vol exercir els drets de pertànyer a una nació lliure i independent.
Què diu en aixó la Constitució. Un dels CONSIDERANTS DEL PREÀMBUL: “Protegir tots els espanyols i el pobles d’Espanya en el’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions” Catalunya és un poble d’Espanya amb una llengüa que el fa diferent, però Constitucionalment aquest poble és una NACIONALITAT i com a tal té dret a ser independent. Però n’hi ha més: Art. 1,2 de la Constitució:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat.” Conseqüentment, jo català independentista amb DNI espanyol sóc sobirà i amb dret a exercir la meva sobirania perquè formo part d’aquest TOT. Però per naturalesa tots els ciutadans espanyols som diferents i tenim dret a actuar d’acord amb aquestes diferències amb la limitació natural, la Constitució també ho diu, de no causar aldarulls i pertorbacions d’ordre públic. Però l’art. 14 ho amplia:”Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Un reflexió, Sr. Rajoy, vos sou president per la voluntat d’una tercera part escassa dels ciutadans, amb quin dret afirmeu que Catalunya ha d’ assolir els vots de tots els esspanyols? És, de moment, una reflexió.

Sr. Rajoy el dret a decidir i a ser poble lliure, la Constitució no el prohibeix, el respecta i el reconeix. Però llegim l’article 16: 1)”Es garanteix la libertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap limitació, quan siguin manifestats, que la necessària pel manteniment de l’ordre públic protegit per la llei.” 2)” Ningú pot ser obligat a declarar quan a la seva ideologia, religió o creences”.  Sr. President del Govern, compleix la Consgtitució i els Decrets Universals dels Drets Humans en relació a la problemàtica que Espanya pateix amb Catalunya i problemàtica que el seu partit n’és el principal culpable? Les lleis europees poden semblar que li donen la raó, però hi ha una llei superior, la voluntat dels pobles lliures i Europa la compleix. Repassi els moviments de secessió per exemple de Lituània, i actualment malgrat l’opisició de la política europea, és lliure, perquè, com diu la Constitució Espanyola, els ciutadans són sobirans.

divendres, 8 de setembre de 2017

Els pitjós enemics els tenim a casa

És vergonyós com es manipula la democràcia. La primera norma és el respecte a les persones. I en el Parlament de Catalunya per part dels partits estatals, el menyspreu a les persones i a les institucions catalanes fou norma. Una llei no és mai jutge en un procès  democràtic. Els partits unionistes van respectar les lleis de la dictadura al fer el pas a la democràcia?. Sobre el paper era un enfrontament a la llei. Els fets viscuts al Parlament català em porten a pensar que el PP, PSC i C’s els hi sap greu el pas a la democràcia. Les lleis no creen democràcies, les democràcies creen les seves lleis polítiques en defensa d’un model de convivència. I aquestes lleis, com totes, són efímeres i els pobles evolucionen. Un estat és un servidor dels ciutadans que el configuren i en el procès històric es comprova com alguns pobles s’han independitzat de l’estat a que pertanyien perquè no corresponia a la identitat que els definia. I aquest esdeveniment s’ha viscut el segle XX i s’està vivint al segle XXI. I no hi ha cap llei amb prou autoritat per impedir-ho, per una raó molt senzilla perquè en una democràcia el ciutadà aproba o desaproba les lleis. I és en aquest punt on el comportament dels diputats catalans dels tres partits esmentats van tenir un comportament lamentable des de tots els punts de vista, de l’humà i sociológic també. El comportament de presentar una esmena rera l’altra amb la intenció de provocar esgotament i no votar, és una proba prou fefaent. I ho és perquè abans de sortir de l’ehimicle van tenir la ironia de retirar les esmenes. És va viure un joc brut i irresponsable i aixó en nom de la democràcia. En democràcia quan es dissenteix s’argumenta racionalment, es dialoga i quan arriba el moment es vota. I aixó tan simple no ho van fer. I no ho van fer perquè el seu sentit democràtic deixa de ser-ho quan guanyen els altres. Humilment demano als catalans independentites i no independentistes que siguin veritablement demòcrates i el testimoni es creïble quan se sap perdre i guanyar. No hi ha cap llei, ni cap tribunal que tingui autoritat per negar els drets dels pobles i quan el conflicte sorgeix, el sentit democràtic se soluciona dialogant, no negant, no amb la policia, no amb les lleis sinò amb intel·ligència. I tinc molt clar, perque he seguit molt atentament el procès que el diàleg no s’ha perdut per culpa de Catalunya com l’estat i el seu govern volen fer creure. Dissortadament el Sr. Rajoy lamentablement no és creïble i no ho és pel tracte que ha tingut amb la Constitució quan li ha convingut. No és creïble demanant compliment de la llei, quan ell no compleix les sentències d’Europa. No és creïble quan diu que demanar la seva presència per testimoniar en l’escàndol de corrupció del seu partit és perdre el temps perquè el tema ara és Catalunya. Amb quina credibilitat i autoritat pot justificar davant la història la lluita contra un poble que vol ser lliure, perquè el govern de l’estat al que pertany nomès fa que ofegar-lo?. I no parlem del comportament en els atemptats terroristes, que fou trist, pobre i manipulador. El tema de Catalunya, que estic convençut serà independent, posarà les a cartes al descobert i el món s’avergonyirà de l’Espanya que fou acceptada a la Unió Europea. Senzillament és el que penso, em baso en fets i el que desitjo és la independència per Catalunya i un Govern intel·ligent i digne per els espanyols.

dijous, 7 de setembre de 2017

Abandonar la cambra abans de la votació és desprestigiar la democràcia

La democràcia és un model polític de convivència d’abast mundial,  cap estat en té el domini, ni els drets, només el i els tenen les persones. Les lleis dels estats estan sotmeses als dictats democràtics i conseqüentment no tenen capacitat absoluta, ni única. Sovint en nom de la democràcia es generen situacions que són una veritable befa. Emparar-se en les lleis pròpies per acusar d’antidemòcrata a un ciutadà que no pensa igual i actúa d’acord amb les seves idees és una demostració no només de feblesa democràtica sinò d’ignorància i seria molt pitjor si fos una manipulació. Per demostrar la verdadera postura democràtica s’ha d’estar, en certa manera, per sobre del bé i del mal, del sí i del no. Saber moure’s entre els dos conceptes per arribar a la veritat. Amb tota simplicitat, l’abandonament del parlament català abans d’una votació que sabien perduda i no fer-li front a l’hora de la veritat, és una confessió d’impotència o d’arrogància i ,tal vegada, de les dues a l’hora. Que la llei que havien de votar no els convencia, no té res d’anormal, l’anormalitat està en no votar-la. Era una llei que interpretava la voluntat majoritària del poble de Catalunya, i aquesta voluntat sigui bona o dolenta políticament s’ha de decidir. Abandonar sabent que perderan no és res més que reconèixer la seva veracitat. Està en contra de la llei de l’estat no vol dir que és contrària a la democràcia i per altra banda les lleis espanyoles, al pertànyer a la Unió Europea, estan sota la llei europea i la Constitució Espanyola sota el Tribunal Internacional europeu. Per exemple el Tribunal de DDHH d’Estrasburg ha condemnat sis vegades Espanya per no investigar tortures policials. Amb quina cara exigeix l’estat espanyol obediència quan la seva llei no respecta la superior, que diu que la voluntat del poble és superior a la sentència, també, del Tribunal Constitucional? Qui és el desobedient? I aquesta desobediència posarà, i ja ha posat, davant del món qué enten el govern d’Espanya per democràcia.  I la democràcia a Europa no es compra ni amb diners, ni amb favors. I abandonar una cambra per no votar és un burla. Les mirades dels que abandonaven era tot un poema. El poema d’una derrota anunciada. Les paraules diuen el que diuen però les mirades són sovint el boomerang. Al costat del Govern de Catalunya, al costat dels partits PDCAT i CUP i amb la força de la veu del poble català. Camina segur cap a la independència.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Cada dia tinc més clar el sí

Que votarè SI no en tinc cap dubte, només m’ho poden impedir amb la força, l’argument d’una democràcia que no existeix, però tampoc tinc cap dubte que Catalunya també ho farà i alló que és més inversemblant també votaran SI molts castellanoparlants que se senten catalans de fet encara que ho siguin d’adopció. I crec que la gran sorpresa que tindrà el Govern de Madrid vindrà per aquest cantó. No s’ho espera, però serà, com també el de molts immigrans empadronats a Catalunya. La resposta del poble català deixarà desconcertat l’unionisme. La corrupció no només actúa en el món del diner, molt pitjor en el món de les idees i quan no es tenen arguments racionals, la irracionalitat salta al carrer a fer-se l’amo. Senzillament és el que està succeint. Hi ha un clara manipulació de la Constitució i superior a l’article 155 per poder-lo emprar n’hi ha d’altres que necessiten el seun incompliment per poder recolzar-se en ell. Hi ha un incompliment flagrant  per part del govern de l’article 149 en un de quins apartats diu clarament quen l’estat pot permetre el referèndum. I en aquest concepte, si repassem els fets, hi ha un incompliment manipulador descarat amb el NO del President Rajoy perquè ell diu clarament que no vol quan la Constitució li permet. Però en aquest procès hi ha hagut una descarada postura política perquè s’han incomplert les normes democràtiques quan existeix un problema. La constitució no diu enlloc que una comunitat autónoma no tingui dret a la independència i el govern del PP renuncia a dialogar sobre les idees i els seus drets abans d’arribar a la consumació dels fets. No es poden castigar un fets abans de cometre’ls. Es poden prevenir i la prevenció és el diàleg i la votació corresponent i aixó no ha estat mai possible per que el govern del PP no ha volgut. I com no ha volgut no té dret d’emprar l’article 155. Però la manipulació té la hipocresia per germana i ara adonant-se que tenen les de perdre giren el mitjó i diuen que són els catalans que no volen dialogar, amagant que per què hi hagi diàleg no s’ha de parlar del dret a l’autodeterminació, un dret reconegut per tots els pactes signats amb Europa per l’estat espanyol. En la llei internacional són els ciutadans del poble que vol la independència que tenen dret a vot i aquesta norma és superior a la Constitució Espanyola que està sotmesa al Tribunal Internacional de la Haia. Davant del dret Constitucional i Internacional el Govern del PP hi posa bona cara, hipòcritament, i per altra banda directament o per sota mà es dedica a desprestigiar Catalunya, a sembrar la por, a denigrar polítics amb càrrecs amb sancions que són injustes i encara no ho hem vist tot. Estic convençut, que Europa obligarà a posar-hi seny, a obrar democràticament, a respectar els drets dels pobles i que Catalunya voti lliurament la seva voluntat de ser. I penso que la victòria no es farà esperar i com he escrit en altres ocasions, la nació espanyola ho agrairà. No m’agraden els mals de ningú però intueixo que el PP està cavant la seva tomba política.

dimarts, 5 de setembre de 2017

La democràcia és global, no partidista

La democràcia és un model de convivència pensat per a tota la humanitat. És veritat que el procès democratitzador és lent però el fet de ser lent no justifica que cap país practiqui una democràcia vàlida per a uns i no per a altres. Dissortadament el concepte democràcia en mans de manipuladors, el desvirtuaran intentant  que la veradera sigui la seva. Una llei d’un estat concret no pot tenir unes lleis que en el seu estat les presenta com a democràtiques i que en altres no són admeses com a tals. Parlant de  casa nostra alló que és  democràtic a Catalunya també ho ha de ser Espanya. I el problema es fomenta en la diferència de filosofia. La filosofia de la democràcia és universal i a mesura que el procès de convivència de la humanitat ha avançat millorant, l’esperança d’una democràcia mundial esdevé més creïble. Però en l’avenç d’aquest concepte s’han de superar molts obstacles de la història que van des de la política de la divinització del poder a la de l’esclavatge dels ciutadans. De tics d’egoïsmes divins en els poders democràtics del segle XXI en corren arreu, fins en els països considerats més demòcrates i de patiments d’esclavatge se’n troben arreu, no hi ha estat democràtic que no en practiqui. Certament la globatlitat democrática  de tota la humanitat encara és un somni. Només cal observar els comportaments autoritaris dels governs tinguts per modèlics i alguns que s’ho pensen peró no ho han estat mai. I em refereixo concretament a Espanya. Un govern que no s’adapta a la identitat dels diferents pobles del seu estat no és democràtic, ni res que s’hi assembli. Senzillament és una dictadura que de la llei en fa un poder absolut i de la llei natural una peça de museu. Si Espanya fos veritablement una democràcia, el seu govern seria respectuós amb les diferències i dialogaria no insultaria com fa el govern del PP en relació a Catalunya. Quan la defensa en contra es fonamenta en afirmar que és una il·legalitat significa que el govern no té capacitat de diàleg i és incapaç d’argumentar a favor seu d’una manera intel·ligent i racional respectant el seu fonament passional. Negar-se a dialogar amb els conciutadans que pensen diferent amb idees fins i tot contràries a la llei és no tenir ni idea de la  democràcia perquè la ignorància és el fonament del seu discurs. I aquesta situació es viu a ple segle XXI a l’estat espanyol i no només amb Catalunya sinò amb altres indrets que la veu del poble està esclavitzada. Estem molt lluny encara de la democràcia global en la que les diferències són motiu de diàleg i argumentació de progès a tots nivells, promovent  el respecte a la persona.


diumenge, 3 de setembre de 2017

La independència de Catalunya ni fractura Espanya, ni desobeix la Constitució

No és pot trencar alló que no ha estat mai unit. En temps dels Reis Catòlics, Catalunya no va ser mai Espanya, eren dues entitats polítiques diferents i independents. A Catalunya hi haguè el Primer Parlament d’Europa. Només la força de les armes va aconseguir alló que mai s’hauria assolit amb el diàleg i el raonament. És una llàstima que massa vegades la raó de les armes esdevé la raó de la història. És el cas de Catalunya. Alló que van lligar les armes contra la voluntat del poble ho pot desligar raonant el poble sotmès. I els catalans, com els vascos tenen tot el dret de recuperar els drets que els hi van arrebassar les armes. Em contestareu que Catalunya va votar la Constitució, és veritat. Era un pas molt important per poder, amb el sentit democràtic de la història, començar a treballar per a tornar a ser políticament independent. I aquesta circumstància que hauria d’haver estat la norma esdevinguè totalment al contrari amb una política de fer desaparèixer Catalunya del mapa. Sortosament hi ha espanyols que pensen en els drets democràtics dels pobles i distingeixen la pluralitat nacional d’Espanya. Però és, de moment una minoría, que palautinament se sentirà reforçada per culpa d’una política socialment i cultural corrupta. Una política que té dues normes, el diner i l’absolutisme de la llei amb la hipocresia de proclamar, també en el redactat de la llei, que la sobirania la té la veu del poble. Un govern que ha comprat amb diners els pocs vots que necessitava per assolir el poder no té credibilitat, ni dignitat per governar un estat. Un govern que se sent còmode en la corrupció i incòmode en un moviment de dignitat democràtica d’una aotnomia, que té una base sòlida per recuperar drets arrabessats injustament, no és un govern amb dignitat democràtica per exigir democràcia quan ell no la respecta. Però alló que veritablement és inconcebible i vergonyant és afirmar amb amenaces que no permetrà que es trenqui Espanya quan ell ja l’ha trencada. I precisament el fet d’afeblir  Catalunya s’ha convertir en la seva fortalesa, perquè s’ha posat en evidència davant el món. Davant l’evidència de la seva política contra els catalans, un atemptat contra Catalunya l’ha enfortida encara més. I ha assolit més  credibilitat internacional perquè una policia a la que l’estat espanyol li havia tancat les portes de la informació d’europol i per consegüent estava en inferioritat davant un atemptat del que no tenia informacó, ha actuat amb fermesa, qualitat policial, impedint una mortaldat de la que no tenia indicis. I quan els fets han demostrat la seva categoria, des de l’estat s’intenta desprestigiar-la i criminalitzar-la amb informacions que han estat desmentides argumentalment. Alló que l’estat ha fet amb Catalunya és indigne i ara es renta la cara amb la mentida. El mèrit de la manifestació contra la violència fou del poble i només del poble i si les autoritats se senten maltractades que comencin per reflexionar quina part de culpa hi tenen, si no la hi tenen total. L’amenaça de que no es permetrà trencar Espanya i desobeïr la Constitució esdevindrà un boomerang perquè ja n’han trencat una i desobeït l’altra. Amb la independència dels pobles no es desobeeix la democràcia, es reforça i referma, la història recent d’Europa ho palesa amb prou claretat i contundència. I Espanya no es trencarà amb la independència de Catalunya perquè Catalunya no ha estat mai Espanya per dret democràtic.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Un ADN contra Catalunya

Sembla ser que en la configuració personal de molts espanyols l’ADN contra C atalunya els hi és inherent.I no és d’ara,és molt antic i de variades intensitats, des de posar en ridícul a amenaces de mort. Suposo que els hi és natural perquè l’educació rebuda ha estat incapaç de controlar-ho. I existeix en totes les capes socials, des de les més humils a les més enlairades i tampoc hi falten  les capes religioses, no tant intenses com en la política però Déu n’hi do. Què vull dir, que no s’ha de fer res i deixar que perjudiquin la convivència? Òbviament, que no. És una malaltia psicológica que ha de tenir el seu peculiar tractament. Psiquiatres té el país. Però dóna la impressió que el tractament va per camins contraris com si els malals psicològics fossin els catalans. I aixó és perillós. L’enfrontament i el seu resultat dirà de quina banda estava la salut mental. Personalment no en tinc cap dubte. Encara que a petita escala, tembé he estat víctima d’aquest ADN. Era la dècade dels anys seixanta del segle passat, quan per motius molt personals vaig acceptar assistir a unes exercitacions espirituals del P.Lombardi a La Granja (Segovia). Dues anècdotes. Encara no m’havia secularitzat. Hi assistien sacerdots d’arreu d’Espanya. En l’acte de presentació em demanaren, quan arribar el meu torn, una curta auto-presentació. Com era veritat en mi, entre altres coses, vaig informar de la meva tasca d’entrenador esportiu d’equips escolars. “Risitas” i algunes bromes, que em van molestar. Indicaven alguna cosa, doncs sí, certa enveja de Kubala en el Barça i no en el Madrid. La segona em va fer més mal. A la Granja hi havia un altre sacerdot català i com és normal entre nosaltres dos parlaven català. El darrer dia se’ns apropa un capellà gran no recordo si der Ciudad Real o Guadalajara i ens pregunta si ens havia agradat i si haviem fet propósits d’esmena. I ens engaltà si havien fet el de no parlar més en català. No cal continuar. Vaig pensar si el capellà del poble pensa així què han de pensar els feligresos. En vaig patir més, per exemple en la meva etapa d’estudiant a Albelda de Iregua, em van castigar al bell mig del menjador de braços en creu per haver parlat català amb un altre company català. Si l’esglèsia a la que pertanyia, i malgrat la secularització crec en Déu, te capellans amb aquestes idees, Déu ens agafi confessats. Anècdotes a petita escala, però demostren com es treballa entre la gent senzilla. I aixó en época franquista, no havia arribar encara la democràcia. Va trigar uns anys. I la democràcia, qué demostra? Jo em pensava que actuaria de teràpia per ser més comprensius i solidaris i els fets demostren que el nivell no ha minvat. Només cal escoltar el PP i el PSOE com aprofiten l’atemptat de Barcelona i Cambrils per fer mal a Catalunya i ho fan , és escandalós, en nom de la democràcia tractant de faixistes als catalans. Francament el món al revés. El sentiment català de la major part de la nació catalana és ferm i fort i el desig d’independència ha esdevingut un dret i una ordre. És escandalosa la manipulació maldestre que es fa de la democràcia. És ben veritat que no hi ha pitjor cec, que el qui no vol veure.Sortosament la naturalesa i la història donen sempre la raó al qui té la raó. L’atemptat de Barcelona i Cambrils ha demostrat al món i aixó cou molt als contraris, la qualitat humana i democrática de Catalunya. I que cou ho demostren les paraules de Rajoy quan haguè de donar explicacions al Congrès per la seva implicació al cas Gurtel. Va dir que no hi havia dret de fer-li perdre el temps pel tema de la corrupción quan hi havia altres temes com el procès de Catalunya. Sembla que amb les seves paraules ser corrupte és un dret i un mèrit per poder gobernar i defenbsar el dret a decidir fos un crim. I aixó amb la Constitució als llavis. Quina vergonya. Pobres espanyols si continúen votant el mateix partit. Sr. Rajoy l’ADN contra Catalunya no el pot negar.

El dia 1 d’ctubre, s’obrirà la porta de la llibertat

Quan el cor deixa enrere la ment, les ensopegades són inevitables, però quan el cor ha encés el desig amb constància i entusiasme, la ment hi aporta el seu treball demostrant la veritat del desig i el per què cal convertir-lo en realitat. El cor de Catalunya ha fet el seu treball, la ment no s’ha quedat enrere i, a la vegada, ha refermat les seves idees amb aportacions de personalitats estrangeres especialistes en lleis. I alló que és més reconfortant està en el fet que la Constitució espanyola no és contrària al dret a decidir i la legislació europea el declara un dret natural que prima la voluntat dels pobles per damunt de les lleis. I aixó ho confirma la sentència de l’any 2010 del Triubunal Internacional de la Haia. Que votar el referéndum no és anticonstitucional ho confirma l’article 149 de la constitució quan referint-se a les competències exclussives de l’estat diu:” autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. La llibertat de pensament no la pot prohibir cap llei i per altra banda la mateixa Constitució reconeix la sobirania de tots els ciutadans respectant la seva ideologia. Democràticament una defensa de la independència d’un poble amb identitat, com ho és Catalunya, és lícit i refermat pels tractats signats per Espanya. Constitucionalment davant d’un conflicte alló que no es pot fer és dir, que la Constitució ho prohibeix i per més contradicció dir que ell no ho vol. La Constitució hi és per solucionar problemes, no per crear-ne i amb tots els respectes el Govern Espanyol està creant un greu problema democràtic a nivel internacional. Que no vulgui la separació, ningú li nega el dret, però el mateix tenen els que la volen. Solució constitucional, votar. Un vot democràtic pot dir, sí o no, i alló que decideixi la majoria és llei. El camí, organitzar el referéndum, fer una campanya intel·ligent racional i democràtica a favor del sí o del no, i la ciutadania que voti. Han de votar tots els  espanyols? No. En relació amb l’estatut de cada autonomia només voten els ciutadans de la corresponent autonomia. El problema és de Catalunya amb Espanya per tant només han de votar els catalans. Negar-se a votar amb l’excusa de que segons ells no és legal, només té un nom, por de perdre. I aquesta por és tan manifesta que més d’un pensador espanyol i estranger afirmen que el procès cap a la independència de Catalunya és irreversible. Quan els arguments es recolzen en la por i l’amenaça, com fa el govern espanyol, no té altre sentit que es tracta una feblesa impotent. I és trist. La raó bàsica és molt trista, Espanya econòmicament està en situación de fallida i sense Catalunya no se’n pot sortir. Ells i Europa ho saben i aquest argument favorable a Catalunya el va generar l’actual govern de l’estat espanyol. I és tan vergonyosa la impotència que gosen amenaçar amb les pensions dels jubilats, quan saben perfectament que les pensions dels catalans independinçats, Espanya té l’obligació de pagar-les. Una proba més de la incoherència d’una política que navega a la deriva. No cal que hi afegim la veritat bilionària del deute de l’estat. Les onades del mar de la història d’Espanya són de tempesta i encrespades. El dia 1 d’octubre, jo votarè SI.

dijous, 31 d’agost de 2017

Carta oberta a Soraya Sáenz de Santamaria

La meva ética m’ensenya que les autoritats estan al servei dels seus subordinats i en el seu tracte personal han de ser un model d’una correcta urbanitat. Urbanitat que cal practicar amb els partidaris i amb els no, amb els adictes i amb els que et volen fora del poder. Un governant no ha de perdre mai la dignitat personal i la política. Una de les darreres manifestacions de la vice-presidenta del govern en relació amb el problema existent entre Catalunya i Espanya porten un missatge que si hem de creure la filosofia popular, alló millor que ha de fer per dignitat humana, és renunciar als seus càrrecs polítics. El romans tenien una expressió molt definidora de la dignitat de les persones. Deien:”ex abundantia cordis, os loquitur”, (La boca parla d’alló que el cor n’és ple). La Sra. Vicepresidenta en les seves paraules està molt propensa a menys-valorar, fregant l’insult. Darreramant ha tractat d’”aberrante” la llei que vol aprobar el Parlament de Catalunya sobre la transitorioritat vers la independència. Sra. Sáenz, ha tractat barroerament un conjunt de persones que tenen tot el dret de defensar unes idees i ho fan amb dedicació, intel·ligència, investigació i respecte a la llei, sí a la llei, per què malgrat, no li plagui, la llei ho permet i ho permet perquè, al menys en principi, és  democràtica i les seves paraules no la respecten. Pot no estar d’acord amb aquesta llei, el que no pot es menys-tenir-la. La resposta li dóna la Constitució, debatent-la racionalment i intel·ligent i desprès votar-la. I la seva correcta manifestació ha de ser defensar democràticament el no, cosa que no vol fer perquè té por de perdre. I aquesta por li agarrota el cor, com també al govern en ple. Sra. Vicepresidenta, “aberrante” és qui incompleix la Constitució. La Constitució diu clarament que l’estat pot permetre referèndums d’opinió d’una part de la població. Sra. Sáenz és “aberrante” canviar articles de la Constitució legalment constituits i posteriorment declarats inconstitucionals i el nou redactat, com ordena la Constitució, ha de sotmetre’s a votació, norma que no es va complir? Actuar així és prevaricar o no? I prevaricar és totalment “aberrante”. Un altre refrany castellà diu: “piensa el ladrón que todos són de su condición”. Acusar a l’actuació del Parlament de “bochornosa”, automàticament la filsofia popular diu que ho és la persona acusadora. I en la seva vida Sra. Vicepresidenta hi ha una altra dita castellana que afirma “de tal palo, tal astilla”. Sra. Vicepresidenta, amb la Constitució a la mà, té l’obligació, li agradi o no,d’escoltar la veu d’un poble. I no em contesti amb la Constitució a la mà, perquè amb ella el govern espanyol ha de complir els pactes i lleis europees que ha signat i són favorables al referèndum que el dia 1 d’octubre, malgrat les seves  paraules, Sra. Vicepresidenta, Catalunya votarà. No em digui que els independentistes volem trencar Espanya, quan el seu partit el PP, ja fa anys que l’ha trencada. Recordi els quatre milions de signatures que el President Rajoy va presentar, abans de ser president, contra Catalunya. Les cadenes amb que preteneu lligar Catalunya, sí són molt fortes, però quan convé també “seguem cadenes”. Sra. Vicepresidenta, també és culpable que estem segant, ja, les cadenes que ens neguen la llibertat. Cal molta mesura a l’hora de parlar i sobre tot en un governant. No li demano que no enfonsi Catalunya, que no podrà, li demano per respecte a tots les espanyols, que no enfonsi Espanya, com ho estan fent.

dimecres, 30 d’agost de 2017

En futbol és llei, en política és corrupció.

El factor en un i altre, el diner, ho legalitza tot. En el món del futbol l’incompliment del contracte té un preu legalment establert. En política una il·legalitat la fa bona el diner. El diner ho tapa i justifica tot. Una gran corrupció política a la pell de brau que fa rics injustament esdevè argument polític per votar els culpables. En el futbol no complir el contracte és legal perquè una clàusula económica ho permet. I és curiós que aquell club que es nega a pagar una prima de signatura de contracte per incompliment, està disposat a pagar la clàusula del jugador d’un club que ell vol fitxar havent signat un contracte per a cinc anys que incomplirà. Em podeu dir cap a on camina la societat? La majoria de socis del club beneixen el fitxatge del jugador que trenca el seu contracte acabat de signar i ho troben normal perquè hi ha una llei que ho permet. Com s’ha d’entendre una societat en la que els incompliments estiguin beneíts per llei? Guanyar una lliga amb jugadors fitxats ilícitament, amb l’amagatall d’una llei, no està renyit amb la dignitat esportiva, és correcte? “Poderoso caballero és don dinero” deia el poeta espanyol, Quevedo. Qué n’és d’antiga la corrupció! És tan incomprensible com aquell estat  que fa campanyes contra el terrorisme, i no té vergonya de vendre armes als protectors dels terroristes. I esdevé més incomprensible que sigui normal al segle XXI. No entenc que una societat que produeix intel·ligències tant potens capaces de comprobar la velocitat de la llum, la força de la gravetat, la consecució de milèssimes de milímetre d’un àtom, la graduació de les calories del foc del sol, no gaudeixi, potser perquè no se les  escolta, d’intel·ligències que programin el camí de la dignitat en el món del diner i de la política. És incomprensible que una societat dividida en dues col·lectivitats diferents no sigui capaç d’estudiar el com i el perquè d’una convivència en pau i en les dues la culpa la tingui el diner, perquè amb el diner alimenten les guerres que les enfronta. El culpable és el mateix en un fitxatge d’un jugador, que en un atac terrorista. Els fets ho afirmen i dissortadament els responsables de la convivència en pau tanquen els ulls i el diner, rei de les armes, mana. Mana en coses tan innocents com en el fet que un infant inocent compra un caramel. O en el fet que la mestresa de casa compri en el mercat verdures infectades pels abonos emprats en el seu conreu. El problema d’una societat en pau no s’assoleix eliminant els suposats terroristes, s’assoleix amb la veritat d’una humanitat de persones dignes. I la dignitat no es compra ni es ven amb diners. Els diners són factors a les mans de les persones per actuar en veritat i justícia i asegurar la dignitat. La humanitat ha avançat moltíssim en els cents de milions d’anys d’existència, però la història ens demostra que encara hi resta moltíssim per fer.



Sr. Margallo, he tornat de vacances per l’espai

La vostra advertència em va aconsellar que durant l’estiu escollís l’espai per anar de vacances i li puc asegurar que han estat molt positives. Arreu on vaig parlar, se’m va rebre amb molta amabilitat i quan els hi explicava el motiu del meu viatge esclataven a riure i em deien és molt bromista el vostre ministre, però algun habitant de l’espai molt seriosament m’aconsellava que no en fes cas de les seves paraules. Em deien el vostre lloc no està entre nosaltres, encara que la vostra llum, com a vosaltres la nostra, ens és molt enriquidora en tots sentits. Procureu millorar-la i no la perdeu perquè sabem que teniu enemics poderosos que us la volen prendre. Entre nosaltres en l’espai no hi ha odis, sinò molt bona entesa i aquesta és la primera lliçó que l’espai terra ha d’aprendre. En l’espai terra hi ha astres que menyspreuen els satèlits i no els hi volen donar llum, també ni ha que volen apagar la d’altres astres per enveja i per poder ser més poderosos i esdevenir senyors de l’espai. En el món sideral aquest comportament no existeix. En l’espai sideral els satèlits reben llum mentre existeixen i els astres la regalen mentre són astres. Amic que ens han vingut a fer una visita de cortesia, tu ets un astre que desperta enveja del que et té sotmès i té por que siguis un astre nou en l’univers com és el teu destí. Tingues els ulls molt oberts i la intel·ligència desperta. Els hi fa por que siguis un astre que aporta al sistema sideral de la terra una llum més enriquidora que la seva. L’amenaça d’enviar-te a l’espai sideral no és res més que enveja i la demostració de la seva incapacitat d’aportat la llum que li correspon a la terra. I a la terra s’hi han bastit dues estructures terroristes amb finalitats de ser, destruint els altres. Però per ser es destrueixen mútuament. Una estructura empra el sistema del terror físic, eliminant el contrari auto-liminant-se tambè ella, i l’altra se serveix del terrorisme psicològic intentant destruir el contrari i no se d’adona que alló que fa es auto-destruir-se mentre el contrari es reforça. Empra arguments boomerang, no arguments diàleg. Sr. Margallo les meves vacances per l’espai sideral foren excel.lents en tots sentit. Em van assegurar que continuarè aportant llum a l’espai terra i em van afegir, qui et vol destruir et demanarà consell per no perdre la seva capacitat lumínica i poder ser un astre digne al teu costat. I els astres siderals em van manifestar que ells estan amb mi, per dues raons, per què la meva independència seria un exemple de com ha de ser la vida dels astres per no perdre la seva capacitat lumínica i per que la centralitat del meu desig és la dignitat de les persones. Sr. Margallo el llenguatge dels astres siderals em parlaven del pensament dels astres de la terra i em deien és una llàstima que qui no et vol, no escolti i no miri. Ho tindrà  molt dur per subsistir. És indispensable saber llegir i escolar la veu de l’univers.

dimarts, 29 d’agost de 2017

EL MEU CAMÍ DE LLIBERTAT

El meu camí de llibertat ningú té dret a prohibir-me’l. És la dignitat de la meva vida. Sense ell només sóc un esclau i les meves obres buides de sentiments i d’idees. Me les imposen. Si no puc fer el meu camí sóc un ser irracional, com els animals de la natura. I aleshores corro el risc de ser insolidari. En el món actual del segle XXI és un contrasentit el perill d’actuar irracionalment. I dissortadament fa la impressió que és el que vol el poder perquè d’altra manera les forces armades no serien necessàries i perderien el factor més gran que protegeix l’enriquiment desmesurat d’uns pocs. La major part de la humanitat no és lliure de disposar tot el que és imprescindible per ser persones dignes. Hi ha moltes maneres de barrar el camí de la lllibertat de la gent. Una d’elles és la llei, que massa sovint té dues lectures, una injusta i l’altra justa, depenent del model polític.. Una contradicció. Tristement, és le base d’una humanitat manipulada. Es comprova dissortadament amb acasió dels atemptats terroristes. També tenen una doble lectura, però un mateix argument de defensa per ambdues parts, les armes. I les armes és un dels grans negocis de la part de la humanitat que barra el camí de la gran majoria. I la víctima que rep els trets de les dues parts, la humanitat humil i majoritària. En aquest mapa inhumà s’hi descobreix alguna petita llum d’esperança d’un futur millor? Sortosament, sí, però aquesta llum neix en la gran majoria de la humanitat manipulada, que malgrat les dificultats i camins barrats, col·loca fites de llibertat en el seu camí controlat per la injustícia que desequilibra la convivència. Aquesta problemàtica l’ha fet evident, una altra vegada, un atemptat terrorista. El desenvolupament dels fets ha palesat, abastament, com en la humanitat del segle XXI hi existeixen dos models de legalitat, dos models contraris i contradictoris, però coincidents en la forma de tractar els fets. I les víctimes, la gent senzilla, tant en una banda com en l’altra. Però alló inaceptable rau en el fet que l’atacant terrorista és gent senzilla que fa mal a la senzilla de l’altra banda i els responsables del model gaudeixen dels beneficis de la llibertat a la que només hi tenen dret ells. En l’atemptat de Barcelona i Cambrils hi haguè víctimes en les dues bandes, víctimes causades per armes que omplen les arques del gran capital d’un i altre poder. Sortosament la manifestació de Barcelona i moltes ciutats catalanes i també d’altres comunitats autònomes, que no de l’estat, han estat la confirmació d’aquesta petita llum d’esperança que va il·luminant el camí de la llibertat de les persones. Com era d’esperar, el gran poder no ho ha entès, ni ho vol entendre, deixaria de ser poder. Però l’esperança hi és perquè la llum no la poden malmetre les armes. I la llum del pensament i del sentiment de la gent senzilla, humil i solidària tampoc la poc apagar el poder. Pot apagar un canalobre, una llinterna, una bombeta, però se’n continuaran encenent de noves fins convertir la llibertat en el poder del camí de la història. El triomf de la llibertat dels pobles.

dilluns, 28 d’agost de 2017

“Estuvimos donde teníamos que estar” però res més

Sr. Rajoy, perdoni les meves interpretacions, però vos sou un mag manipulador de les circumstàncies. Un agraïment per ser-hi, però un rebuig pel com. I el com s’explica amb l’organització de la presència i amb les paraules posteriors. A la manifestació no va poder parlar, no li corresponia, però una vegada al seu ambient s’hi va esplaiar. Sr. Rajoy, vos sou el president  de tots els espanyols, dels que ho són adictes i dels que com jo, no us hi volem al govern. Però la categoria d’un governant es demostra amb el tracte dels qui no l’accepten. Tenen tots els drets constitucionals i un d’ells és manifestar que no els plau la vostra governança. I en aquesta circumstància no hi vàreu saber estar, perquè la vostra obligació era escoltar i us vanaglorieu de que no ho vàreu fer. Per què? Senzillament per què es va posar davant dels vostres ulls la culpabilitat del vostre partit en l’atemptat patit a Barcelona, com també en el de Madrid. Les persones que us ho recordaven són sobiranes d’acord amb la Constitució i el recordar l’orígen del mal és un principi de trobar la solució. I vàreu tirar per la línea fàcil en la que hi teniu al darrere la premsa espanyola. Perdoni que li digui, la vostra presència era una manipulació preparada per tòrcer l’objectiu i donar la culpa als que defensem la independència. Em vol explicar, si no, la presència de tants presidents autonòmics? Qui va pagar el vol del tres avions, els passatgers o l’estat? Per la forma suposa que l’estat. Aixó no és manipular? L’objectiu no era altra que una oposició al referèndum. Les vostres paraules, ho han deixat prou clar i evident.És preocupant la descarada manipulació que n’ha fet der l’atemptat terrorista la premsa espanyola. És indignant el tractament que ha rebut i rep per part de l’estat la policia catalana, que malgrat tot, ha estat l’admiració del món. És veritat, vàreu estar on tenieu que estar, però no, com. El vostre comportament, fred, i continuista d’una política del no i de tancar els ulls a la realitat i al futur que us fa patir.
Us fa patir perquè no escolteu ni als ciutadans, sobirans segons la Constitució, ni la veu internacional que us aconsella diàleg, ni a la veu de la història, perquè us acusa. Són moltes veus, Sr. President del Govern perquè no tinguin raó i només en tingueu vos. Dissortadament hi ha massa víctimes per culpa de la mateixà raó, les de Madrid, les de Barcelona i les de Cambrils i als orígens de tot hi ha la guerra contra les inexistents armes de destrucció massiva, que és un atemptat terrorista valorat amb els ulls de la història. Els atacats injustament tenen tot el dret, també, de dir que la guerra fou una acció terrorista. I per més inri els anomenats terroristes ho afirmen clarament i la proba, els diferents indrets dels seus atacs, EEUU, Anglaterra, Espanya, França, nacions de la coalició que els hi va fer la guerra. I què ha fet Europa i Espanya, una curiositat, vendre armes als aliats de l’EI. Tot un contrast. El problema és molt profund i necessita una gran capacitat de solidaritat mundial, que en l’actualitat no existeix ni s’hi treballa com cal. Una circumstància molt significativa: va prendre nota de la solidaritat i amistat entre catalans i musulmans? Per les seves paraules, no, i aquesta solidaritat i amistat és el camí. Sr. Rajoy, la història no s’aparta mai del seu camí i més aviat o més tard sempre arriba al seu destí.