Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimarts, 21 de novembre de 2017

Conferència Episcopal Espanyola i la independència de Catalunya

Una de les excel·lències de la llibertat de les persones rau en el fet de poder manifestar públicament el teu desacord amb les opinions dels teus superiors polítics i religiosos, seguint les ensenyances de Jesús, quan referint-se al fariseus deia que no imitessim les seves obres contràries a les seves paraules. Sota el paraigua de la pacificació i convivència en pau, l’arquebisbe de Valladolid i President de la Conferència Espiscopal Espanyola en el seu discurs inaugural es va referir també al problema català donant la raó al govern del PP com es dedueix de les seves paraules. Estic d’acord que per bé de la humanitat religió i política han de fraternitzar però no tenen cap dret a manipular. I les paraules de l’arquebisbe des d’el dret polític i natural dels catalans són una verdadera manipulació. Parem esment en el primer paràgraf referent al problema:” Al comenzar la Asamblea Plenària (se celebra els diez 20 a 24 de novembre de 2017) quiero hacerme eco de los sentimientos que la situación actual suscita entre nosotros.(Cal anotar quen els dels bisbe catalans no són els mateixos) Desde hace algún tiempo el desarrollo de los acontecimientos en Catalunya nos preocupaba en medida creciente; y nos entristeció la Declaración Unilateral de Independencia del dia 27 del pasado mes de octubre. Significaba la ruptura del orden constitucional que los españoles nos hemos dado hace quarenta años”. Com es pot deduir un atac directe a les llibertats dels pobles i de les persones sense cap referencia a la forma com s’han desenvolupat els esdeviments i cap mà estesa per contribuir a trobar un motiu de concòrdia amb la col·laboración de l’Esglèsia. Un compliment a la inversa del missagtge evangèlic que ens autoritza a disentir de les paraules del cardenal. I em confirma el meu pensament la declaració següent:”juzgamos que la Declaración de ruptura es un  hecho grave y perturbador de nuestra convivència”. És decepcionant el penssament del Cardenal quan més enllà de “la normalización de la vida social y el correcto funcionamiento de las instituciones” no hi veu res més que “el respeto a la llei” que regula la convivència. Que Déu em perdoni però no puc acceptar de cap manera, des d’el sentit religiós, una submissió tan esclava de la política com si més enllà de la política els catalans no tinguem cap altre dret, quan l’evangeli ens els dóna i seria bo que l’arquebisbe parès esment en les paraules de Jesús quan diu que on hi ha amor és sobrera la llei. Li preguntaria a l’arquebisme què ha fet l’Esglèsia Espanyola per a una convivència en pau entre tots els pobles d’Espanya? Li recordo que quan Franco va demanar als bisbes recolzament per la seva suposada “creuda” només l’arquebisbe de Tarragona s’hi va oposar juntament amb el de Sevilla. I li recordo que ara l’episcopat espanyol segueix el mateix camí. Jesús reprovava la justícia que practicaven els fariseus i l’episcopat cap paraula sobre els presos sancionats injustament amb la Constitució a la mà malgrat l’article 155. Per què no han dit la seva opinió i si són contraris no ho han manifestat i sí criticat el desig i el dret del poble català. On és el compliment de l’evangeli quan, gairebé, presidents de la conferència episcopal han declarat dogma de fe la unitat d’Espanya. Reconèixer el dret dels pobles significa trencar la unitat? Què fa la unitat, el territori o les persones? La fe no predisposa polítiques, els polítics del partit que siguin poden seguir la fe. Li pregunto al cardenal, us preocupa i com? La independència dels pobles és un dret polític no un criteri de fe.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Govern d’Espanya, més democràcia i menys dictadura

Tractaments, que certs esdeveniments mereixen per part de l’executiu espanyol, provoquen reaccions emotives espontànies en molts ciutadans que són interpretades com befes o insults, quan en veritat no són altre cosa que una interpretació lúdica i humorística possible en el seu moment. A mi em sorpren la rapidesa del ministre per sancionar el twits del traspassat fiscal general de l’estat i no donar importància a aquells que inclós amb amenaces de mort es dirigeixen a independentistes catalans. Un seguiment raonable de les xarxes possiblement obriria la ment i aixemplaria la mirada a l’hora d’interpretar certes frases. Que les xarxes van plenes de disbarats, alguns d’ells amb possibles delictes de visos criminals no és cap secret i que des d’el govern s’investiguessin és un deure per a la convivència humana. Em crida l’atenció la gran quantitats d’expressions que s’emparen en l’anonimat per insultar i amenaçar. Les expresions indignes de les xarxes no tenen aturador i és molt trist i greu per exemple aquell twit d’un ministre que es refereix a l’estança de la presó que espera al President Carles Puigdemont amb la ironia que moltes persones no gaudeixen la comoditat que ell gaudirà en la presó. És incoherent fer aquestes afirmacions i desprès queixar-se de falta de respecte quan se’ls hi respon en la mateixa línea. I aquesta particularitat el govern espanyol l’hauria de tenir present en les seves paraules. Un altre exemple, el President del Govern en un acte a Catalunya convidà a les empreses que no se n’anèssin quan amb un canvi legal van obrir la porta a la fugida. Una altra demostració de la incoherència política de massa moments. I els ciutadans que són més intel·ligens que no pas es pensa el govern ho capten tot i tenen dret a manifestar-se amb el seu estil i abans d’amenaçar alló que s’ha de fer és analitzar, valorar i preguntar. He llegir a internet que no es farà l’autòpsia al traspassat Fiscal General i m’ha sorprès perquè tinc entès que legalment és obligat. Però per altra banda suren aquelles opinions que no agraden i que causen sorpresa, com aquella que va còrrer per la xarxa dient que havia estat emmenzinat. No fer l’autòpsia és donar motius per dubtar i pensar alló que segurament no és veritat. Però la veritat resta  sospesa a l’aire. No estaría gens desafortunat un anàlisi de les xarxes en relació a la situació política actual d’Espanya. El respecte se’l mereix la llei, però primerament les persones, principalment les ciutadanes, que són les més afectades. I avui dissorrtadament la  democràcia surt molt mal parada de les paraules de massa polítics. A la política espanyola se li ha d’exigir més respecte democràtic i menys aspecte dictartorial.

diumenge, 19 de novembre de 2017

DE L’ARBRE CAIGUT TOTHOM EN FA LLENYA

La filosofia popular per ser directa no deixa de ser profunda. Se’n pot fer llenya per acabar de destruir-lo i covertir-lo en cendres per llençar-les al mar o bé per portar les estelles a la llar de foc i portar caliu a la casa. Hi ha arbres caiguts que aporten més escalf que d’altres. En la dita, l’arbre caigut és una metáfora. L’ésser hunà cau de moltres maneres però n’hi ha una que és definitiva, la mort. La mort d’una persona porta moltes consideracions d’acord amb la relació haguda. La mort d’un fiscal general de l’estat, en les circumstàncies polítiques actuals en relació a Catalunya, els comentaris seran d’acord al “color del cristal con que se mira”. La meva vessant independentista respecta la realitat humana. Ser persona comporta una dignitat que no es pot perdre independentment de la comforrmitat que es pugui tenir amb les seves accions. Personalment no hi estic d’acord i no puc acceptar les seves actuacions contra la independència de Catalunya i l’empresonament dels politics catalans i dels dos Jordis. Humanament i també constitucionalment penso que són injustes. I al costat d’aquesta injustícia existeix una justícia que no fa  diferències, la mort. És precisamemnt la mort, la darrera acció humana de llibertat. Com s’accepta? Hi ha situacions en la vida de les persones que fan la impresió que no s’han de morir mai, com si la seva autoritat estiguès per sobre de la vida i de la mort. I és en aquests circumstàncies quan el respecte al dret natural és subsistuït per la voluntat de la llei positiva. El personatge, que motiva aquest comentari, era un home de lleis. Les circumstàncies de la seva mort em porten  a consideracions humanes que massa sovint la llei no té presents. El moment de morir no és sempre previsible però existeixen motius en la vida que la poden provocar. En relació amb el Fiscal Sr. Maza, la imatge de la seva presència televisiva o fotogràfica sempre em portava a una creença que en el seu interior patia una lluita que el tormentava. La seva mirada denunciava una certa desconfiança que no se sentía verdaderament ell. Crec que patia una discordança entre el fet de ser humà i el de ser jutge. I aquesta consideració m’és més convincent llegint la notícia de la seva mort. Certament que cal per damunt de tot respectar les decissions personals i molt més quan es viuen intensament com penso que és el cas del Fiscal Maza però la intel·ligència té l’objectiu de fer creïbles els desitjos i les passions. No sóc metge, ni psicòleg, però penso en la influènccia mútua en la salut del treballs i els sentiments que provoque. No dubto que alguns sentiments i molt més aquells que causen remordiments, agreugen les malalties greus i avancen el momemt de la mort. Llegint les darrreres informacions no entenc com una persona malalta ha de desenvolupar càrrecs amb  riscos de greus contra la salut. Estic força convençut que el tema de la independència de Catalunya portat per una persona amb una malaltia difícil agreujà la salut del Fiscal i el viatge en avió a l’Argentina hi afegí el toc de gràcia. Servir a la societat fins a la mort és una acció digna i lloable però el dret a la vida és superior i tenir-ne cura un deure que la natura demana. Morir per la causa mereix tots els respectes, però la política ha de tenir present que també el mereixen els polítics i persones empresonades que se sacrifiquen per la causa de la independència d’un poble. La salut de les persones i la salut dels pobles tenen drets i deures que quan  defensa la intel·ligència,. la solució no la té mai la força sinò el raonament racional amb voluntat de convivència pacífica. La presència de la força, sigui legal o armada, no acostuma a crear benestar, tot el contrari. Buscar la mort d’un poble és una malaltia política amb consequències inesperades. Sovint hi ha morts que són missatges que conviden a ser llegits intel·ligentment.

divendres, 17 de novembre de 2017

CREDIBILITAT DE L’ESTAT EN LES VOTACIONS DEL 21 DESEMBRE

Personalment votarè perquè Catalunya m’ho demana i cal fer front a totes les adversitats. I penso que n’hi haurà i moltes. No confio gens en l’estat espanyol, no confiar no significa incomplir els meus deures de ciutadà. Precisament un dels meus deures, i és constitucional, és dir la meva veritat i la meva veritat en relació a l’estat és que no és creïble en la seva organització de les votacions. Crec que són ilegals i aixó me les fa increïbles. Que jo voti, no vol dir canvi d’opinió, vol dir senzillament que la resposta dels independentistes i dels demòcrates catalans la poden validar. I d’aixó es tracta i per aquesta raó cap català demòcrata i independentsita pot quedar-se a casa i no anar a votar. Una altra raó que em posa en guàrdia és la incongruència d’organitzar-les i no posar en llibertat els presos, per altra banda empresonats injustament i sense garanties. Una altra és la no retirada de l’article 155 que suposa una amenaça si guanya el sí a la independència. Per cert l’he tornat a llegir i m’ha fet la impressió d’un article molt manipulable per què no és concret en els termes il·legalitzables i dóna totes les facilitats per imputacions manipulades. Per altra banda crec que l’autorització per part del senat, tal com està constituit, és una inconstitucionalitat per què la votació és coneguda abans de realizar-se. Si el Senat és la veu de les autonomies hauria d’estar constituit per representants de les autonomies proporcionalment als seus habitants, no als partits. La majoria absoluta del partit del govern en el senat és una contradicció a la representativitat de les autonomies. Aquesta és una altra raó de la meva desconfiança. Per altra banda quan escolto el President del Govern i els ministres intueixo en les seves paraules un rerefons d’antipatia envers Catalunya per no dir d’odi. Les formes que porten a pensar en l’odi no són pedagògiques i la interpretació que el govern fa del problema català és esbiaxada, i penso que no conforme a dret. Els moviments dels ciutadans s’han d’entendre i interpretar raonadament. I l’estat no ho fa. La proba, la manera com tracta les molt majoritàries manifestacions independentistes pacifiques i les unionistes amb exemples d’odi per comportaments antidemodràtics, com estripar banderes catalanes, trencar vidres, agressions, insults i tot amb massa impunitat. Les manifestacions unionistes en pau i pacifiques són tan lícites com les independentistes i s’han de respectar. I les paraules respecte i pacífica  marquen la diferència. Unes votacions suposadament democràtiques, pregonades com tornada a la normalitat catalana, són un insult a la democràcia i un greuge legal. Contra aquest insult i aquest greuge, jo votarè amb molta convicció el partit més d’esquerres, per què per a mí és un gran defensor dels drets humans i dels pobles, la CUP.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     

dijous, 16 de novembre de 2017

LA MEVA ESPERANÇA D’UN MÓN MILLOR

Independentment de la imatge desagradable de la política actual que oblida els drets de la majoria de la humanitat, no seria just si neguès el procès de progrès, que hi és, però molt lent. Hi juga el paper de la llibertat i el concepte que els diferents estaments socials tenen d’ella. En l’actualitat la llibertat està condicionada per l’economia afirmant que per fer-se ric tot si val. I la imatge global de la societat és la que és. Però hi ha raons per l’esperança d’una convivència millor. He llegit darrerement dos opuscles de Cristianisme i Justícia que han reforçat el meu convenciment. Són: EUROPA,EN LA CRUÏLLA, i FA 50 ANYS VA HAVER-HI UN CONCILI. El primer ens parla de política i el segon de religió però l’objectiu central d’ambdós és el mateix. I per què penso que la pau mundial depen de la manera de treballar de la política i la religió, la seva lectura m’ha obert l’horitzó. Els anys cinquanta del segle passat dos moviments, un de polític i l’altre religiós van encendre la flama.
L’any 1950 un  dels pares de l’Europa Unida, el francés Shuman presentà la idea i les bases, en el fons treure del mapa les guerres i centralitzar la política en el benestar dels ciutadans. L’any 1958 el Papa Joan XXIII convoca el II Concili Vaticà amb la idea de donar entrada als fidels en el devenir de l’esglèsia. Qui eren, però, els protagonistes? És curiós com funciona la història. Shuman fou presoner de la Gestapo, Adenauer, fou empresonat pels nazis, Gasperi, perseguit per Mussolini refugiat al Vaticà, Spaak, va fugir del seu país per culpa dels nazis. Quatre  dels cinc pares de l’Europa Unida, empresonats. No us diu res aixó? Referent a la religió, el Papa Joan XXIII,
succesor de Pius XII, no despertava gaires il·lusions, era una persona de pagès i sense trajectòria i quan ningú hi confiava convoca el Concili que ha revolucionat l’esglèsia. Senzillament la força del meu convenciment me la dóna la personalitat dels homes que canviaren la història d’Europa i de l’Esglèsia, amb un punt comú, els protagonisme de la gent. Si fem una ullada a la situació actual, què ens diu? Els polítics que volen una Catalunya independent que repercutirà a Espanya i a Europa, uns estan injustament empresonats i altres refugiats a Brusel·les. L’home que ha tornat a revolucionar l’Esglèsia, el Papa Francesc, no massa ben vist per alguns bisbes i cardenals. Polítics i religiós, amb un destí comú, el bé de la gent. És molt significatiu aquest paral·lelisme. El culpable dels problemes que uns i altres pateixen té el mateix origen, l’imperi del diner. Analitzem en un indret i altre com funciona la política i la religió. Amb diner es compra el poder, amb diner es desprestigia el Papa Francesc. En les dues parts hi ha un element molt important, el poble que es veu recolzat pels perseguits i la veritat de la història té un nom: llibertat.

dimecres, 15 de novembre de 2017

LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA ÉS UN MIRATGE

Una democràcia, en la que es margina els partits minoritaris i en particular als que defensen idees contraris als més grans, no és democràcia, és una dictadura tant o més perillosa que la del General Franco. En la democràcia espanyola s’escolten opinions, que es neguen a dialogar, per exemple, amb els independentistes, siguin catalans, bascos, gallegs o de qualsevol altre indret de l’estat. S’escolten paraules del President de l’Estat, que si a Catalunya guanya l’independentisme es continuarà amb l’article 155, model d’autoritarisme dictatorial, incomprensible en una Constitució democràtica, sigui l’espanyola o l’alemanya, que sempre té a la boca el President del Govern de l’Estat Espanmyol. Una democràcia no és autèntica quan els diputats del partit majoritari van al Congrès amb el vot decidit, siguin quin sigui el debat. Llastimosament els debats del Congrès i del Senat són una pèrdua de temps i llençar els diners dels sous dels Diputats. S’escolten manifestacions per part de partits unionistes, que són veritables decaracions d’odi. Dir que la situació actual de Catalunya és un desastre provocat pels independentistes no és només una demostració d’incompetència política sinò un insult a la humanitat en el seus drets de pensament. No entenc amb quina legitimitat la Presidenta del C’s a Catalunya fa aquestes declaracions quan no han tingut la dignitat de ser un partit català, convertint-lo en estatal. A qui representen a Catalunya o a tots els espanyols. Personalment em faria vergonya presentar-me pe president de Catalunya quan hi he renunciat passant-me a ser un partit estatal. És indignant comprovar la gosadia del president espanyol, del PP, com el del PSOE i el de Ciutadans, defensar que han tornat la normalitat a Catalunya quan han estat incapaços de dialogar amb els més de dos milions de catalans que s’han manifestat demanant la independència. No volen ni pensar que ells són els veritables culpables. És indignant que una probresa democràtica tal gosi demanar cordura als que defensen pacíficament els seus drets, essent maltractats per la policia de l’estat. Sincerament la democràcia espanyola és un miratge, malgrat la defensi el desacreditat Sr. Juncker. Juncker i Rajoy no es roboritzen, quan avui defensen una idea i l’endemà la contrària. És veritat, que abans es vesteixen amb pell d’ovella per donar sensació de sensatesa. Dissortadament aquest miratge posarà en evidència l’estat espanyol havent fet però massa mal a Catalunya. Si Catalunya fos un miratge no es comportaria Espanya, ni Europa oblidant-la, la neguen perquè no és un miratge sinó un mirall lluminós i clar.I l’Europa dominada pr Alemanya, França, Itàlia i Espanya, quee està en camí de bancarrota, s’espanta davant el poder naixent dels pobles que formen part dels seus estats i tenen capacitat i solidaritat per convèncer a tots els altres pobles de les altres nacions europees. I aquesta possibillitat no és un miratge, és un mirall que volen trencar peró la seva hipocresia diu que el volen fer més brillant sense independentzar-se. Tard o d’hora, Europa serà l’Europa dels pobles amb l’exemple de Catalunya.(Amb un poema visual d'Antoni Prat).

dimarts, 14 de novembre de 2017

Sr. Rajoy, parlem de democràcia

Comencem, m’agradaria em definís qué enteneu vos per democràcia. La llei no és democràcia, la democràcia necessita la seva llei. Si la llei fos democràcia com us he escoltat afirmar, aleshores el règim franquista també ho era. Senzillament penso que la democràcia és un model de convivència ciutadana en la que la persona és la centralitat i conseqüentement la política, la religió, la justícia, les forces d’ordre públic, la cultura, la ciència, l’art, la literatura, la filosofia, la història, el civisme són factors al servei de la dignitat de l’ésser humà i del seu benestar. El mapa de la democràcia espanyola no és un model de compliment, d’una manera especial per part de la política, la justícia i les forces d’ordre públic. I no ho és perquè la votació no és la democràcia és una manifestació o no favorable. El vot que ha fet del PP el partit del govern no l’ha convertit en demòcrata, perquè dissortadament governa amb massa tics dictatorials, hereus del franquisme. Sr. Rajoy , trenta anys de democràcia no han aconseguit una convivència pacífica entre els pobles d’Espanya. I vos en sou un xic culpable. Un exemple recent: no fa massa hores demanàveu a les empreses assentades a Catalunya que no en  marxèssin, que hi restèssin, paraules hipòcrites si les conparem amb la llei que vàreu redactar depressa i corrents perquè poguèssin anar-se’n com algunes han fet. Per què aquest canvi. Quina crediblitat us podem tenir els caralans independentistes. Un altre exemple. En l’època franquista la policia s’introduia en els actes culturals catalans per denunciar-los, en sóc testimoni per haver-ho viscut a Barcelona en l’Escola dels escolapis de Sant Anbton. Aquesta forma d’actuar també la practica la vostra policia, com es feu palès no fa massa dies a Reus. Sr. Rajoy, la democràcia no és aixó i un partit al servei de la democràcia no actua com el seu PP. El conflicte amb Catalunya és un exemple prou clar. I dissorrtadament per a Vos i el vostre partit s’ha descobert que amb una llei imposada pel PP, el partit podria ser sospès. Només l’existència d’aquesta possibilitat és una clara incoherència de la democràcia que vos proclameu, perquè no ho és. Sr. Rajoy, jo sóc independentista i vos no, però sóc demòcrata i penso que vos no ho sou. El vostre comportament amb els independentistes catalans és una clara demostració d’alló que no és la democràcia. Un detall. Durant al menys cinc anys no heu acceptat dialogar amb Catalunya dient no  si el tema el dret a decidir. Ara dieu que és Catalunya que no vol dialogar i vos sí però n’excloueu el dret a decidir. Manipular el diàleg com feu no és democràcia. Heu tergiversat la forma mantenint el fons per culpabilitzar a l’altre. Aixó no és democràcia i tampoc política al servei de les persones. Convideu a votar el dia 21 de desembre, però estic convençut que hi ha trampa, primer perquè vos no esteu legalitzat per organitzar una votació en una autonomia. És una manera de complir la llei canviant-la per afavorir el govern. Sr. Rajoy, no caurem en la trampa, jo independentista votarè un partit favorable al dret a decidir. No parlarè malament del PP, injuriant-lo com fa el vostre partit amb els independentistes, però sí treballarè perquè el vot del dia 21 sigui netament català, no unionista però respectuós. El meu treball defensarà la veritat independentista plural i majoritària. Un vot amb el respecte a les perssones. En la foto amb el meu amic i exalumne Requejo, parlant de temes catalans, en concret l'esport.

dilluns, 13 de novembre de 2017

La meva defensa de Catalunya em demana votar a la CUP

Penso sincerament que és el partit polític que defensa una filosofia més clara i coherent de la veritat de la nació catalana, independentment de la seva tendència d’esquerres. I és precisament aquesta tendència la que ha decantat el meu vot. No considero si la seva filosofia és de línea comunista sinò que em fonamento en la veritat de la meva formació religiosa. I amb l’evangeli  a la mà és molt més cristiana la postura de la CUP que del PP, indiscutiblement. El reconeixment de la identitat dels pobles té una base innegable en la llibertat de les persones. Indistintament de les tendències de cada persona, la meva filosofia de base evangèlica és la que amb més credibilitat defensa la llibertat de l’ésser humà. Referent a la  possible proximitat de la CUP al comunisme, recordo de la meva etapa d’estudiant d’una ordre religiosa de finals dels anys 40 del segle passat que un  professor de moral ens va dir un dia parlant de la història de la religió, que seria innegable l’impacte del comunisme en la història. I la història està donant-li la raó, si analitzem la situació actual dominada per una política de dretes amb marcats signes de corrupció. I aquests signes de corrupció tenen com resultat un emprobriment cada dia més extens de la major part de la humanitat. I és precisament la CUP un dels partits que amb més claretat defensa el dret dels ciutadans, començant per la llibertat individual i seguint per la col·lectiva. L’adjectiu d’anticapitalista s’adiu perfectament amb les paràboles evangèliques contra la riquesa mal entesa. El primer i principal objectiu de l’acció política és el benestar dels ciutadans, objectiu que la dreta espanyola no compleix, com dissortadament tampoc partits d’esquerra i segons la meva anàlisi el que més a prop està de la doctrina evangélica ès la CUP,
independentment de les creences dels seus membres. Personalment defenso i defensarè el seu vot com la decissió més favorable a la llibertat de Catalunya i els seus drets. Si volem una Catalunya sobirana i lliure necessitem uns polítics que han de posar la centralitat del seu programa en la dignitat de la persona humana. Paro molta atenció, quan llegeixo la premsa o escolto els mitjans audiovisuals en la manera com es parla dels drets de les persones i dels pobles, i amb tota sinceritat si he de concedir una matrícula d’honor se l’emporta la CUP. I és precisament per la humanitat dels seus arguments que els seus contraris volen desprestigiar-la i penso que no ho aconseguiran. Els que són corruptes de veritat per defenssar-se intenten acusar-ne als seus contraris. Però la història té la darrera paraula. No necessito parlar de corrupció i acusar cap partit, s’autoacusen ells sols, només decideix el meu vot la convicció de la veritat de les ofertes i l’oferta que més s’adapta al meu pensament en el moment actual és la de la CUP. I convido a valorar el vot dels cristians més proper a la doctrina de l’evangeli. No tinc cap inconvenient de defensar-ho en públic.

diumenge, 12 de novembre de 2017

El mapa de la humanitat, imatge d'un procès

Les informacions de la realitat de l’organització de la humanitat al segle XXI dibuixen una convivència plena d’irregularitats. Els avenços científics i tecnològics són innegables però la incidència en el benestar de tota la humanitat és massa irregular i injusta. Quan contemplo una de les col·lectivitats més avançades, com Europa, no puc evitar de pensar quina responsabilitat hi té en el desequilibri mundial actual. I m’esgarrifo quan arribo a la conclusió que també n’és culpable. El seu benestar en part es deu a l’empobriment dels altres. Dissortadament la manipulació de les riqueses naturals es déu a diferents subjectes. Una part molt considerable de la humanitat és esclava de la part dominant que és molt minoritària. I aquesta diferència, els avenços científics i tecnològics no fan perveure que es regularitzi ans tot el contrari, que augmenti. I és cert que els avenços hi són però la convivència no ho justifica, massa misèria i massa mortalitat per mancances econòmiques. Sovint em dedico a relacionar la incidència que hi tenen dos factors configuradors de la societat, la política i l’economia. La meva anàlisi em porta a denunciar que ambdues s’han pervertit i no compleixen els objectius que la història els hi ha assignat. La polílica per a  mi hi té la máxima responsabilitat perquè s’ha inhibit de complir el seu paper i ha passat el seu testimoni a l’economia. I amb aquesta traïció domina el fet que per fer-se ric tot si val, fins la mort de l’opositor que trobis en el teu camí. Quan el dos màxims responsables del benestar material i social de la humanitat renuncien a desenvolupar els seus objectius propis necessiten refugiar-se en lleis que suposadament estan al servei dels ciutadans però que en la realitat només en surten beneficiats els polítics i els més rics. En aquest mapa de la humanitat és llastimós el paper de la suposada democràcia, per exemple a Europa. Parem esment en el problema actual de Catalunya. Les lleis europees són oblidades a l’hora de la veritat. Jean Claude Juncker, President de la Comissió Europea, quan era ministre de Luxemburg va donar via lliure al Paradís Fiscal, obrint les portes a més de tres centes indústries molt importants.Llegida la noticia vaig entendre tot seguit el perquè de l’entesa amb el President Espanyol, membre del partit més corrupte. Si el poder d’Europa i d’Espanya està en mans manipuladores de l’economia qué hi poden aconseguir pobles com Catalunya, tenint present alló que succeix a Grècia? I és pensant en la democràcia, dominada pel diner i la política, que reflexiono quina ha de ser la direcció del pogrès per assolir el verdader benestar per a tota la humanitat? Per què he arribat a la conclusió que els mals que pateix la humanitat tenen dos culpables, la política i l’economia. A nivell europeu no en tinc cap dubte amb el greuge que Europa ha fet més pobres a massa pobles de la terra. Continuarà la democràcia el seu procès històric i com programarà la col·lectivitat humana en pau? Per a mi hi ha dos protagonismes: a) quan la veu del poble sigui veritablement sobirana i la llei i b)quan les religions del món estiguin veritablement al servei del benestar moral de les persones.

dissabte, 11 de novembre de 2017

És immoral el joc egoísta de la llibertat

L’egoïsme esdevé massa vegades l’antítesi de la convivència en pau. L’egoïsme pot ser positiu si defensa el dret a ser dintre la col·lectivitat per aportar el bo i millor de la seva capacitat de relació a l’ordre social. Si l’egoïsme és un tancament a favor perjudicant a l’altre esdevé enemic i pervertidor. La societat actual en va plena d’exemples. El jo íntegre aporta la seva plenitud a l’altre. I el problema actual rau en el fet de mancances abundoses d’aquest jo. I aquest problema és molt greu perquè és el resultat d’una programació política  errónea de l’economia, de la cultura, de l’educació, de la justícia i de les relacions humanes locals, nacionals i internacionals. El primer tret acusador ens el dóna el poc respecte que es té de la persona. I quan dic poc respecte m’emmirallo en el mapa mundial que m’explica com viuen els humans. I el mapa és totalment injust, injust perquè uns tenen massa i injust perquè uns no tenen res i injust perquè els reponsables de la coordinació de la convivència no tenen visió íntegra ni clara dels drets de l’individu, ciutadà del seu poble i del món. I en aquesta visisó esbiaxada hi té molta responsabilitat la legislació dels estats, essent un exemple clar l’Europa actual i alguns estats que la configuren creient-se que ells són els veritables directors i organitzadors. Si veritablement ho fossin no existiria la greu problemàtica política i econòmica que posa en perill el sistema com proclamen ments clares especialistes en política i economia. I en aquest risc s’hi afegeix la incapacitat d’unes bones relacions amb tots els estats del món com ho demostra el fet d’un risc de guerra i no un tractat de pau. En aquest conflicte mundial, malgrat sembli inversemblant, la primera raó rau en el fet que els polítics tenen un concepte restrictiu de la persona quan la seva veritat no és altra que projecció en la univsersalitat. Obligar a un ésser humà a viure en el motllo d’un estat, restringint els seus moviments amb lleis polítiques, suposa un oblit dels drets naturals d’objectius universals. I aquestes restriccions comencen per criminalitzar pensaments, quan el pensament és promotor del progrès. I sortosament el moviment del segle actual que posa l’accent en la globalització necessita pensadors avançats que programin una política de la verdadera unitat ideològica del camí de la verdadera pau. Dissortadament aquest camí està ple d’obstacles i els més oposats són percisament els grans estats que es creuen els amos de tota la humanitat. Una societat coordinada pel concepte d’estats dominants serà una societat que caminarà cap a una greu injustícia social. I ho serà senzillament per què no s’organitza d’acord amb una verdadera filosofia globalitzadora per la senzilla raó que la base global no és el ser humà sinò el diner.I dissortadament el joc del diner distorsiona la política i causa malestar social, desigualtats en els bens per a la subsistència, pobresa cultural i una societat desequilibrada a tots nivells. Jugar el partit de la llibertat sense el reglament dels drets humans porta descaradament al joc brut del més fort.

divendres, 10 de novembre de 2017

Premi Princep d’Astúries i Doctor Honoris de Salamanca, monedes de canvi.

La llibertat d’expressió i el ser ciutadà espanyol pel meu DNI d’acord amb la Constitució m’autoritzen a opinar sobre temes de política espanyola per dures que siguin les meves opinions, com ho deixa entendre el títol d’aquest comentari. El Sr. Jean Claude Juncker, President de la Comissió Europea ha demostrat que les seves paraules no mereixen massa credibilitat per incongruent. Fa poc ha declarat:”Els nacionalismes són un verí que impedeix que Europa treballi de manera conjunta” i fa uns dies va declarar a la cadena Internacional Internews que “si la independència de Catalunya veu la llum, respectaran aquesta decissió”. Què diuen els fets, senzillament que no palesa la dignitat política que el seu càrrec li exigeix. I ho confirma el fet de no renunciar al birret de Doctor Honoris Causa de la Universitat de Salamanca. Les circumstàncies històriques en les que ha rebut els dos homenatges, Salamanca i Astúries, palesen clarament que és una moneda de canvi d’una compra política d’una idea. La Declaració ha estat feta, l’ha respectada? No, per què? En aquest món tot té un preu. Sr. Juncker, qui impedeix un treball conjunt a Europa, els nacionalismes alemany i francés o els petits estats? Per què la Unitat d’Europa està en perill? Segons la meva manera de valorar els fets perquè es margina els estats que respecten la voluntat dels seus ciutadans, i Catalunya és un model exemplar al món, i per què la política de la unió ha oblidat els principis fundacionals que tenia per objectiu assolir que la riquesa estiguès al servei de les persones i no les persones al servei del diner com és la política europea actual. I l fet que els dos màxims representans de la política europea acceptin tranquil·lament honors d’un estat que no és cap model d’una democràcia neta per culpa de la corrupció imperant, és un argument més del perill de deriva que amenaça la unió. Cap alt càrrec polític europeu té dret a incomplir les lleis que obliguen a tots els estats membres. I les lleis hi són i les corroboren sentències dels tribunals internacionals. Dissortadament per a vos, les vostres paraules us traeixen. Quan veus autoritzades de la Unió protesten per l’empressonament de polítics catalans, vos i el president espanyol mireu cap a una altra banda. I ho feu perquè no teniu arguments per raonar la vostra política i una por indissimulada de que la ciutadania europea és expulsi de la política. Per què Catalunya és un signe clar en el procès europeu heu canviat el vostre pensament. Quina pena! Us espanten les persones dignes i que defensen la llibertat i per aquesta raó les colleu amb polítiques econòmiques injustes i humanament indefensables. Tinc fe, molta en la gent, i només la gent a Catalunya, a Espanya i a Europa aturarà la deriva de la política actual.

dijous, 9 de novembre de 2017

400.000 euros corrompen la llibertat

Empressonat per corrupte confès la justicia li obre la porta de la presó si paga 400.000 euros. Un personatge del PP. Un pobre que no té diners, que ha robat per poder menjar, ha de complir la presó. Comprar la llibertat amb diners és un estigma inacceptable de la justícia, sigui espanyola, sigui europea. I és la pràctica. 400.000 euros són molts diners. Una senzilla reflexió. Amb aquests diners podrien viure durant un mes 400.000 famílies amb el sou del pare mileurista. Només que la familia fossin quatre membres, pare, mare i dos fills, parlariem d’un milió sis centes mil persones. I aixó amb 400.000 euros fruit de la corrupció. I aquesta data no fa reflexionar al govern que segons la Constitució ha de vetllar pel benesgtar de tots els espanyols. Però el greuge comparatiu comés pel PP no és només aquest. Les xarxes denuncien que el Ministre Montoro cobra 1.800 euros en concepte d’allotjament quan té tres pisos a Madrid de la seva propietat. Un refrany castellà diu “cuando el río suena, agua lleva” i les xarxes socials sonen molt fort, com l’acusació al govern de com ha liquidat el fons de la seguretat social. Per exemple, l’any 2014, el govern va disposar de  14.000 milions d’euros. Diners de reserva dels jubilats destinats a pagaments per tapar forats segurament corruptes o al menys així ho fa pensar
el fet. Diners que no han estat retornats i posa en perill al pensionistes de tot l’estat. Quina credibilitat pot tenir un govern amb aquests antecedents? I la credibilitat minva cada dia quan per exemple el Cap de la Unitat de  delinquència económica i fiscal (UDEF) reconeix en unes declaracions que “l’estructura del PP té un perfil d’una organització delictiva” i que hi ha indicis que el President del Governat és un dels beneficiats del cas Gurtel. Jo em pregunto, com és que Europa accepti la presència d’un estat tant corrupte? No ho entenc. Sortosament no són els pobles d’Europa els corruptes, en tot cas ho són els seus governants de torn. Cada dia tinc més clar que el contenciós del Govern Espanyol amb Catalunya és bàsicament econòmic i per aquesta raó desvien l’argumentació política cap a la justícia. El problema és gravíssim en una Europa que es defineix de demòcrata, però juga amb la democràcia per salvar l’economia i l’economia juga amb la democràcia per salavr-se ella. Catalunya és el seu banc de proves. Però els ciutadans europeus són demòcrates i entenen Catalunya. Defensar la veritat no és fàcil, però acaba guanyant.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Amb els ulls ben oberts, Govern de l’Estat Espanyol

Saber mirar és esencial a la vida, perquè mirant es desperta el desig de saber i conéixer i amb el coneixement decidim. El problema de moltes accions rau en el fet de no saber mirar i alló, que és pitjor, de no voler. No hi ha cap problema al món que no tingui solució si les parts implicades miren, observen, desitgen, parlen, dialoguen i arriben a un consens. El consens no exigeix renunciar a res, fa quelcom més important, crear una convivència en pau, malgrat les diferències. I en el món actual la dificultat neix de la interpretació de dues paraules, unitat i globalitat. Unitat no vol dir renunciar a la individualitat sinó esdevenir un element configurador de la col·lectivitat independentment de les diferències. Globalitat no vol dir renunciar sinó aportar la teva visió del món coordinada amb la dels altres. La natura és un exemple prou clar, tant en la programació de la humanitat, com en la configuració del globus terraqui. Les muntanyes, les valls, els llacs, els rius, els mars, els boscos, els camps no deixen de ser-ho per configurar el globus. Les diferències són una invitació a saber habitar-hi i conviure-hi. Les diferències humanes fan que uns siguin més alts, altres més plens, altres més petits, uns més intel·ligents o artistes, uns més hàbils i treballadors i alguns més pensadors. I aquestes diferències són l’aportació, que amb intel·ligència, ordenen la vida i creen la convivència. Aquelles persones, quina funció en la història és tenir cura de la convivència i coordinar-la, han de saber mirar, escoltar, pensar i dialogar. I quelcom molt important, saber dialogar amb aquell que pensa tot el contrari que ells. I el no compliment d’aquesta condició ens dóna l’explicació del problemàtic procès català. Una banda i altra s’acusen mútuament de no voler dialogar.
Penso que les dues acusacions tenen un espai propi en el temps que genera culpabilitat inicial, però una de les parts continúa imposant el no en la matèria causant del conflicte. Qui ha creat el conflicte?  Aquell que defensa una idea nova de convivència política o aquell que no accepta variacions del tema? He afirmat que el problema el configuren dues paraules: unitat i globalitat. En la solució d’aquest tema cal observar la voluntat dels afectats, que són els ciutadans. Penso sincerament que a l’estat espanyol li manca voluntat d’acords i de diàleg. Crec honestament que ha d’obrir els ulls, observar i ser neutral en els seus judicis. Primer cal valorar els fets ens ells mateixos i en el context en que es donen. L’estat espanyol hauria d’aprendre la lliçó d’un poble que pensa i aporta millores. I del procès catalá la lliçó que el govern no ha après, ni vol, és com el poble defensa el seu pensament malgrat la violència de la justícia i ho fa pacíficament. I aquesta actuació pacífica defensant el seu pensament davant la imposició de la força és una lliçó que el govern espanyol no ha meditat i molt menys ha dialogat amb la gent. Si escoltar la gent, la solució és empresonar el govern autonómic que escolta el desig dels seus ciutadans, li aconsello al govern del PP que comenci a pensar quan la gent li digui que la democràcia no és la llei sinó que aquesta és una servidora,  quin serà el seu destí. I la Constitució Espanyola i les lleis europees signades per l’estat espanyol donen la raó als ciutadans que són sobirans i designen els polítics que han de vetllar per una convivència digna. I aquesta convivència digna democràticament és la convivència entre col·lectivitats que ni Espanya, ni Europa volen entendre en la lliçò que està donant Catalunya al món. LLiçó que donen els ciutadans i els polítics que ells han escollit. Aquesta lliçó en el procès de la política mundial actual hi trobarà moltes dificultats, pero en la història els procesos que porten a canvis importants comencen en el pensament de persones i pobles.
Recordem, Luter, Gandhi, Mandela, Luter King, Lenin i sobre tot el personatge que molts no volen ni veure, però que la seva doctrina va canviar el curs d’Europa, Crist. Per pensar-hi. El problema català té un profeta que molts polítics menystenen, Xirinacs, però la seva filosofia global va fent camí. Els drets naturals de tots els pobles. “La independència no es compra, ni es vent, es pren”.

dimarts, 7 de novembre de 2017

El camí cap a la independència és una obra d’art

Una obra d’art vol passió, sentiments, emocions però també intel·ligència i raonament. L’obra d’art és l’essència de la persona humana, saber ser lliure. La llibertat de l’artista no té límits, ni fronteres i no en té, ni en pot tenir perquè és el veritable programador de la convivència universal. Ni la política, ni l’economia, ni la justícia gaudeixen del do de la creativitat i el seu do és el de servidors dels creatius. I en la història actual s’han canviat els papers i tergiversat la llei natural. La política actual, mundial, nacional, regional i local actúa sota les normes de l’economia que mana però no serveix. I aquesta veritat és manipular l’ordre social i donar pas a la corrupció que dóna el poder i els beneficis a uns pocs i el malestar i la misèria a moltíssims. I és precisament la lluita entre filosofies socials enfrontades el verdader problema que viu en l’actualitat Catalunya. I ho és perquè la política mundial no és un servei als pobles de la terra sinó l’esclavatge per donar pas a la corrupció. Mentre la política no centri la seva filosofia en la dignitat de les persones, la convivència universal en pau serà una utopia. Per adonar-nos no cal anar gaire lluny, analitzem la realitat actual de Catalunya. És una demostració claríssima de la manca de voluntat política global. Permeteu-me una observació. La lluita de Luter, que enguany celebra els cinc cents anys, fou una lluita contra el diner i el poder de l’esglèsia catòlica, que pretenia una Europa Unida sota la supervisió del Papa i un emperador. Aquesta filosofia no va triomfar perquè aquella denúncia que començà contra l’abús del diner va acabar contra l’Europa Unida i s’organitzaren la majoria de nacions actuals. Una nova filosofia va canviar l’orientació de la història. L’emperador i el Papa van perseguir Luter que trobà aixepluc entre els seus. Respectant les distàncies i les diferències el problema de Catalunya amb Espanya i Europa guarda una singular conformitat perquè la victòria de Catalunya suposa la victòria de tots els pobles d’Europa que la política europea rebutja. Estic convençut que la tesi catalana s’imposarà i Europa esdevindrà l’Europa dels pobles i no l’Europa dels estats. El camí és el mateix i no serà el darrer en l’evolució històrica de la societat que malgrat interessos egoïstes amb “sangre, sudor i làgrimas” fa camí i lentament camina cap a una convivència global en pau. I global vol dir respecte a tots els pobles i capacitat d’una política més avançada en la que el diner no mani i ho fassi a qui li pertoca que és l’ésser humà amb una distribució de funcions que tenen per objectiu no l’acumulació de riqueses, sinò el gaudi de la verdadera dignitat per a tothom, respectant les diferències, per què tenen una missió pròpia a l’hora de l’organització global de la humanitat. I aquesta filosofia no agrada a la política actual centrada en el diner i és la que defensa Catalunya que sap produir riquesa al servei de les persones. Aquesta serà la casua que treurà els colors a la cara de la política espanyola i que la matemàtica de la història preveu que l’imperi espanyol té data de caducitat el 2019 si no és capaç d’adaptar-se a les normes del procès històric del futur pròxim. Estic convençut que Catalunya és capdavantera del procès.

Votacions del 21 de desembre

El Sr. Rajoy s’ha agafat a un ferro rogent pensant que atemoratziria i aplanaria el camí de la victòria unionista. Però els ferros rogents cremen les mans dels qui s‘hi agafen. La intensitat del foc del ferro rogent depent directament d’una victòria clara del vot democràtic de veritat i de tendència independentista. Les votacions del dia 21 presenten vertents difícils de conmpaginar perquè estan pensades en clau centralista per afavorir l’èxit del PP, PSOE i C’s. I el vot veritablement democràtic depèn de la consciència ciutadana que s’intenta controlar amb la por, no només psíquica, sinò també física i econòmica. El primer síntoma de la por econòmica ha estat facilitar, amb una legalitat poc contrastada, la fuga d’empreses. Però penso, que aquesta fuga no desanimarà sinò tot el contrari enfortirà el sentiment independentista perquè el gran poder econòmic a Catalunya el centraliza la petita i mitjana empresa. És la força de la individualitat al servei de la comunitat. Amb aquesta política de fuga econòmica l’estat espanyol ha demostrat que encara viu en l’antidemocràcia quan el poder militar per vèncer la resistència d’un ciutat assetjada li tallava el subministrament de l’aigua per matar de sed i feia alló que no aconseguia amb les armes. La metàfora ens diu que l’estat vol guanyar amb la força alló que no pot amb la paraula. Una altra manera de manipular les votacions rau en el fet de l’empresonament d’una bona part del govern català i de l’exili voluntari de l’altra, que sembla ser no se’l permetrà fer campanya electoral. Personalment tinc molta fe en el veritable ciutadà català i les votacions esdevindran davant el món un clam de llibertat. La llibertat dels pobles no accepta hipocresies i desconfia de promeses que sap perfectament que no es compliran. Una de les hipocresies que el govern està desenvolupant és la legalitat que li dóna a l’estatut retallat i que contradint la Constitució no es presentà a votació desprès del nou redactat. Un exemple negatiu de la legalitat vigent. Espero i desitjo que la majoria independentista superi el vot dels partidaris dels tres partits centralistes. Per una banda l’esperança del vot autènticament català i democràtic i per l’altra la possibilitat d’una manipulació subtil, em demanen que la meva imatge sigui, davant dels que em coneixen, una imatge de l’independentista demòcrata cent per cent que defensa els drets naturals, històrics i identitaris del seu país, que és una Catalunya Independent. La convicció, la veritat i la raó amb intel·ligència i civisme, amb la paraula i sense violència plantaran la bandera catalana del nou estat europeu. Amb esperança, fe, constància, solidaritat, civisme, amistat i excel·lents relacions humanes enfrontades als empresonaments, presències policials i interpretacions manipulades de la Constitució, la veritat esdevindrà llei i norma. El 21 de desembre una victòria de la verdadera democràcia amb la veritat de l’autèntica Catalunya. 

dilluns, 6 de novembre de 2017

La justícia no és democràcia, la democràcia decideix les seves lleis

La democràcia legisla, la justícia tutela les lleis. I superior a la democràcia i a la justícia, la voluntat popular, la verdadera no la manipulada per polítics que no escolten la veu de la humanitat. Òbviament que cada poble demócrata presenta unes condicions que el diferencien dels altres i la democràcia ha d’adaptar-se a les exigències de les diferències. I adaptar-se a les diferències no és rebutjar la unitat, és desenvolupar una convivència universal en la que tots els pobles s’hi trobin integrats amb el respecte a la seva identitat. I aquesta democràcia no és la d’Espanya i menys la de l’Estat Espanyol. La Constitució Espanyola garanteix la democràcia a Catalunya, Euskafdi, Galizia? No, nomès cal observar com es belluga l’estat. I la problemàtica que l’estat espanyol viu amb Catalunya és prou evident. Amb tots els respectes el govern el PP no té aquella credibilitat que obre portes, les tanca. Quan un govern ha de refugiar-se en lleis restrictives de llibertat s’autodenuncia ell mateix de democràticament feble. Les lleis restrictives tenen per objectiu evitar les violències que trenquen la convivència. Però, què trenca una convivència? Una idea? Les noves idees posen en dubte la bondat d’una legislació quan no garanteix la llibertat individual dels ciutadans i ciutadanes. Quan en una Constitució s’hi llegeixen lleis de tipus autoritari que no tenen en el diàleg arguments per arribar a un consens, la Constitució no és la que necessita la convivència i cal reciclar-la. L’article 155 de la Constitució Espanyola palesa massa tics autoritaris i presuposa autoritzar pràctiques absolutistes, com n’és exemple l’empresonament de consellers i de persones que exercien de demòcrates. L’article 155 en una Constitució demòcrata només pot desenvolupar-se quan s’han esgotat tots els mitjans que la  democràcia proposa i s’hi afegeixen violències d’ordre públic. I en els empresonaments esnmentats no s’ha dialogat com calia i els sancionats no són gent violenta. La sensació des de la llibertat d’opinió porta a pensar que hi ha més venjança que no pas justícia. És molt greu aixó que afirmo, peró encara ho és més que existeixin motius per poder-ho pensar. La llista és molt llarga, Srs. del PP. Però n’hi ha un d’escandalós pronunciat per un diputat, afirmant que si les eleccions del dia 21 de desembre les guanyen els independentistes es tornarà a aplicar el 155. Només insinuar-ho és un insult a la democràcia, manifestar-ho és un pensament netament faixista. Els articles sancionadors de la Constitució urgeixen el compliment dels positius que sancionen la veritat de la democràcia. La base de la democràcia és el diàleg i el PP no l’ha practica amb Catalunya. Les votacions del dia 21 de desembre seran el banc de probes de la veritat democràtica d’uns i altres.

dissabte, 4 de novembre de 2017

Sr. Rajoy, qué tal els somnis?

Segueixo els esdeveniments, sóc independentista i crec en Déu. Estic convençut que hi ha somni que no us deixa dormir. El seu govern que ha tingut un minsitre que es relacionava amb un àngel, segurament que us va explicar el somni que us comentarè. Estic convençut que com el Faraó egiptic us incomoda i  no us deixa dormir el somni de les vaques flaques i de les grasses. Esteu vivint, articialment, les vaques grases, però ara són les flaques que  no us deixen dormir. Durant les vaques grases Europa us ha allargat la mà, però ara us preocupa què passarà a l’arribada de les flaques. Europa no us perdonarà, són uns veïns contradictoris. Que succeí a Egipte. Josep, del poble d’Israel estava empresonat per no caure a la temptació de la dona del Faraó. Molts consellers catalans estan empresonats per no caure a la temptació d’Espanya. Al Faraó, com a vos avui, el preocupava el somni. El presoner Josep li va solucionar l’enigma. No voleu pensar en Catalunya per soucionar-lo. Però el curs serà el mateix. El Faraó volguè eliminar el poble d’Isarel. I no se’n va sortir. El mateix que feu vos amb Catalunya, i el somni em diu que no us ensortireu. El poble d’Israel va tenir un líder,Moisés, i el Faraó amb el seu exèrcit fou tragat per les aigües. Sr. Rajoy la història compleix. Vos caureu ofegat políticament perseguint Catalunya. Serà la història. Com el poble d’Israel, Catalunya, continuarà el seu camí fins assolir la terrra promesa,. Que és la seva independència. Els presoners seran els líders. Sr. Rajoy, heu pensat mai, que els papers es poden canviar, i sigueu vos el que segui davant d’un tribunal?. De moment Europa investiga els cas Púnica per si el PP ha emprat ajudes europees per finançar la seva campanya electoral. És un avís. El somni de Josep a la presó és molt alliçonador. I la història li deu molt als somnis. El seguiment del procès català palesa dos camins. Un de respecte a les persones, respecte que es palesa amb el fet que els consellers convençuts de que seran empresonats és presenten a la justícia, que amb cinc minuts els condemna, com la dona del Faraó, quan Josep rebutjà la tempació. I el segon que la prosperitat de les vaques grasses va portar a l’Emparador sota les aigües del mar perseguint al poble. Sr. Rajoy, hi veig una semblança tan clara, que m’esgarrifo. La vostra política no és política del poble, és política del poder. I el poder no és etern i sovint el poble el venç. I aquesta és la meva profecia Sr. Rajoy. Teniu una sortida, respectar els contraris, dialogar amb ells, lliberar-los perquè és una injustícia el que heu fet, i si voleu prosperitat per Espanya escolteu Catalunya, que no serà enemiga. Les vaques flaques que us amenacen necessiten la col·laboració imprescindible del poble que odieu. Em sap greu, Sr. Rajoy, del contrari el vostre orgull ús enterrarà políticament com ho fou l’exèrcit egipci. El somnis de la història es repeteixen. És una lliçó no fàcil d’aprendre. Però els resultats són els que són.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Sr. Rajoy, vos estimeu Espanya i jo estimo Catalunya

Els moments, que l’estat espanyol que vos governeu, a la vista de l’observador, donen la impressió d’una guerra política entre bons i dolents. Qui són els bons i qui els dolents. Sembla ser que per a vos els catalans independentistes som els dolents i que vos pertanyeu als bons. Sr. Rajoy, els catalans independentistes no odiem Espanya, volem ser nosaltres i amics d’Espanya. Catalunya, com Galizia, són pobles amb identitat i tenen per dret natural tota la raó de voler ser. És veritat que en l’actualitat Catalunya forma part d’Espanya però la democràcia ensenya que parlant la gent s’enten i votant es troba la solució. I aquest camí, Sr. Rajoy, és totalment constitucional. Però no és l’argument legal que ara desitjo compartir amb vos. Escric aquestes paraules el dia 1 de novembre, festa de TOT SANTS, i en un acte de companyonia ciutadana, la música d’Il Pensiero, de Nabuco, i la del Virolai, m’ha fet veure que la solució dels problemes entre persones i pobles està en la paraula amb la mística de la música. I concretament una estrofa del VIROLAI de Mn. Cinto Verdaguer, m’ha empès a fer el comentari que li dirigeixo. Diu l’estrofa:” Dels catalans sempre en sereu princesa / dels espanyols Estrella d’Orient / sigueu pels bons pilar de fortalesa / pels pecadors el port de salvament”. El ser diferents és una realitat. Tant en uns com en altres s’hi mouen persones bones i persones dolentes. Però el poema cançó pregària demana que el bons no perdin la seva força i que els dolents arribin a la solució dels problemes. De bons i de dolents n’hi ha a les dues bandes. Vos penseu que sou el bo i no voleu que Catalunya se separi d’Espanya, els independentistes pensem que som els bons i demanem poder mantenir la nostra força. Per els independentistes vos sou el dolent i per vos ho són ells. Tant vos, com jo independentista, necessitem arribar al port de salvament per no perdre la bondat. I li demanem a la mare. I la mare ens diu que parlem i ens donem la mà. Sr. Rajoy en política la democràcia és la mare, no ho és la justicia, i la democràcia ens demana diàleg per arribar al port de salvament votant. Les votacions del dia 21 de desembre són el consens per arribar a un acord? No hi ha hagut entesa per part de les dues parts, i les dues tenen la seva part de culpa, que vos no accepteu, i algú del vostre partit ja diu que si guanyem els independentistes la vostra acceptació serà enviar el 155. És aquesta la manera d’arribar al port de salvament tant per a Espanya, com per a Catalunya? Sr. Rajoy els independentistes catalans acceptem un referéndum legal. I, a vegades, la legalitat no ve de la llei sinó de la veu popular. L’escoltareu sigui el que sigui el resultat del dia 21 de desembre? Els demòcrates catalans analitzarem amb lupa tots els moviments. Hi tenim dret i la Constitució està i estarà del nostre costat. Com diu el cant del Virolai, que Espanya i Catalunya arribin al seu port de salvament. És la pregària de la mare naturalesa que ens ha fet lliures.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

La veu de tres milions de persones no es pot ofegar

La Constitució, no manipulada, és la seva força. El paràgraf 2 de l’article 9, ens diu:” Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica i cultural”. En el cas del procès no s’ha respectat el deure de “promoure les condicions”, com tampoc la de “remoure els obstacles” i menys facilitar la participació. Entenc que pel President de l’estat el procès d’independència dels pobles que el configuren genera una problemàtica greu.. En aquest cas no ha promogut les condicions per arribar a un acord democràtic satisfac -tori. No ha remogut els obstacles que impedien aquest diàleg imprescindible, més aviat ho ha posat més difícil encara. I no ha facilitat la participació ciutadana en un referéndum, referéndum que demanaven els ciutadans, no el govern autonòmic que només esdevinguè el portaveu. Una clara omissió de l’article que marca els pasos democràtics que cal dur a terme davant d’un problema. L’article 10 encara esdevé una acusació més clara i un recolzament de la ciutadania. Llegim:” 1.- La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat i el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social.
2.- Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.
La filosofia de la Constitució presentada en el Preàmbul, entre alstres punts, ens diu:”Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra.” Aquest intencionalitat expressa amb prou claretat l’existència de pobles que no són necessàriament estats i dissortadament aquesta voluntat deixa de ser-ho quan es tracta dels pobles d’Espanya.
Una lectura lenta i seriosa de la Constitució ens posa davant la vista les deviacions que en la pràctica es produeixen en nom de la llei. Per exemple el paràgraf 3 de l’article 3 proclama:”La riquesa de les diferents modalitats linguïstiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.
Per acabar l’article 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans ens demostrarà de quina manera el govern del PP interpreta “col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacifiques i de coopèració eficaç entre tots els pobles de la terra”, llegim:”Tenim dret a participar activament en les decissions del nostre país directament o escollint representants que tinguin les mateixes idees i votant lliurement per indicar la nostra elecció”

Crec que queda prou clar que Catalunya es mou dintre la legalitat nacional i internacional i és per aquesta legalitat que penso i espero la independència serà una realitat. Rajoy n’és conscient i tot gaudint del dret de defensar la Nació Espanyola no pot continuar manipulant la llei, la història i la naturalesa. Paraula, diàleg i referèndum. És el camí de la democràcia. Més de tres milions de persones demanan ser escoltades. La llei els hi fa costat. 

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Sr. Borrell ha mesurat bé les seves paraules?

Molt sovint les paraules envíen un missatge que la passió perverteix. Aquesta fou la meva impressió quan vaig escoltar els vostre parlament en la manifestació contra la independència. I el vostre rostre parlava d’odi. Sr. Borrell, en el món de la política heu desenvolupat càrrecs molt importants, ministre durant el mandat del PSOE i president del Parlament Europeu. Aquests càrrecs exigeixen una dignitat humana que vos en la manifestació contra la independencia i gens favorable a la unió, moltes persones van trobar a faltar i dic moltes perquè conec força bé a la gent. Un ministre i un president ho és de tots, dels que l’aplaudeixen i dels que el critiquen, i el seu deure és escoltar a uns i a altres. Cal acceptar que un nombre de catalans no vulguin la independencia i d’altres la desitgin, els dos tenen el seu dret reconegut per la Constitució. Què heu fet per arribar a un acord? Res, com ho expressen les vostres paraules a l’afirmar que “el procès és la pitjor cosa que li ha passat mai a Catalunya”. No les comparteixo i li pregunto si li diguès que”el pitjor que li ha passat mai a Catalunya és una PSC que es vent al PP fent costat al PSOE, quan aquest bramava fer fora Rajoy”? Una manifestació contra els independentistes no serà mai una defensa de la unitat, com tampoc ho seria a l’inrevès.
Sr. Borrell, sóc independentista, un xic més gran que vos, he estat educador, i esborroni he donat clases de la famosa “formación del espíritu nacional” que alló que em feren fou més independentista. Vol saber com vaig aprobar l’assignatura de Primer de Filosofia i lletres? El professor va fer una sola pregunta, que els alumnes haviem de contestar. Vaig demanar la paraula, li vaig fer una pregunta que era la resposta i em va dir que sí. Tots els i les que s’examinaven van copiar, sí, copiar la resposta. Una demostració de la inutilitat de l’assignatura. Dissortadament les vostres paraules en la esmentada manifestació em recordaren el professor de “formación del espíritu nacional”. Sr. Borrell, d’acord que encapçalès la manifestació, hi tenieu dret com tots els manifestants. Però el vostre missatge significava el contrari del que deieu. I per més vergonya la violència d’un grup de manifestants contra els Mossos que vetllaven per la bona execució de l’acte unionista i d’un altre que va atacar i trencar vidres a Catalunya Ràdio. El vostre missatge el desmentien els fets. I un petit detall, amb quina cara es pot dir que fa trenta o quaranta anys que viu a Catalunya i s’és incapaç de parlar català? Sr. Borrell estic orgullós de saber parlar castellà i de la seva literatura i aquest orgull meu em demana estimar la llengua castellana. Li explicarè una anècdota que vaig viure a Madrid. Visitava en les instal·lacions de l’Ajuntament una exposició de Joan Abelló. A l’entrada em vaig dirigir a la senyoreta recepcionista i li vaig fer una pregunta en català, pensant que estava a Catalunya. Perdone, em va dir, no le entiendo. I jo, sincer, li contesto, perdóname también por que soy independentista. I em va respondre alló que vos no vàreu fer. “Lo comprendo, pero no lo comparto” i vam continuar parlant amistosament. La gent senzilla escolta i és solidària. Parlant la gent s’enten, diem a casa nostra. I aquesta norma no s’ha complert i s’ha manipulat. I el govern d’Espanya hi té molta culpa si llegim atentament la Constitució. Per què amb la Constitució a la mà el procès català hi té molt a favor. Una important autoritat europea ha afirmat que l’aplicació del 155 és anticonstitucional i contrari a la lesgislació europea. I vos aquesta lleis pels vostres càrrecs no les podeu oblidar, i el diumenge ho vàreu fer. Tres milions de persones s’han d’escoltar i ni el PP, ni el PSOE, ni el PSC, ho ha fet. I aleshores el PSOE i el PSC recolza a un president espanyol que volia fer fora. Tot una incongruència política. Sr. Borrell, la independència de Catalunya serà un fet i el 155 el seu boomerang. Com independentista no negarè mai el diàleg a un unionista en el marc d’un respecte mutu. Respecte que vos des de la manifestació no vàreu tenir, tot el contrari, clamant que la justícia empressoni als polítics catalans del procès. Li dirè molt clar, obeirè la llei, però el meu president contnúa sent el Sr. Carles Puigdemont d’un nivell polític que molts haurieu de respectar. Sap escoltar, no insulta, demana respecte i com és normal fe en les seves idees, que són les meves. Emprem bé les paraules, tots, unionistes i independentistes. Per una convivència en pau, diàleg, no armes.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

LA GRAN POLÍTICA TÉ POR A CATALUNYA

El títol gran política no fa referència a una política filosòficament excepcional sinò a la política dels que avui governen els grans estats. Les constitucions democràtiques del segle XXI juguen. És un joc entre intencions i realitats. El resultat diu, que la norma política és la manipulació. Ho evidencia les  declaracions de les primeres autoritats europees. Sovint em pregunto si perdo el temps estudiant la Constitució espanyola i consultant la Declaració Universal dels Drets Humans i el Pactes internacionals d’Europa, signats per Espanya. La conclusió no és que perdo el temps, sinò que me’l fan perdre perquè manen en base el poder sóc jo. I quan faig una ullada a la història, per exemple d’Espanya, em pregunto quina diferència hi ha en la forma de Governar del PP en el poder comparada amb la de Franco. I la resposta no cal mentar-la, és òbvia. I el mateix quan escolto responsables europeus que coneixen la corrupció del govern espanyol i li fan costat. És lògic que es dedueixi que també són corruptes. Davant d’un aital panorama és normal tenir esperança d’un futur millor? Penso que és molt més que normal. I ho és perquè la resposta d’una part molt considerable del poble català la reflecteix. I la llum fa por, perquè la llum del poible és cultura. I al poder no li agradens els ciutadans cultes. La proba, la manipulació que es fa de l’ensenyament. I malgrat aquesta descarada manipulació que persegueix la cultura, la naturalesa porta al món persones que pensen i actúen culturalment. Personalment sóc un producte de la manipulació cultural. Molt petit, abans de la guerra i durant la guerra a l’escola del meu poble, les clases es donaven en català. Desprès de la guerra, jo tenia deu anys, em van començar a ensenyar en castellà. Com els meus mestres foren capellans m’ho vaig creure que el règim de Franco era bo. Però jo confessava que era català. Fou superats els quaranta anys que hi vaig veure clar. Curiosament, un petit, però gran detall, del Sr. Jaume Camp, de Granollers, que tenia un taller d’electricitat, a la porta hi penjà un rètol que deia: GUAL PERMANENT. I quaranta anys desprès aquest petit detall m’ha acompanyat en la meva conversió catalana vers la verdadera llibertat. I amb molt d’orgull sóc independentista. Estic convençut que vaig descobrir la meva verdadera identitat. I és des d’aquesta, que he d’aportar al món el meu gra de sorra de la pau. I aquest gra de sorra no és altra que la defensa de la llibertat dels pobles. Enamorat de la filosofia globalística de Lluis Mª Xirinacs i de l’exemple de la seva vida, em fa pensar en la llarga lluita que  cal no abandonar per feixuga que sigui. Guanyar una passa, avui, equival a kilómetres. Si comparem aquesta idea a la realitat política ens adonarem perquè els grans estats no volen més nous estats petits independents, com Catalunya. Malgrat tot estic convençut, que Catalunya esdevindrà un estat independent europeu, i Europa no en vol més per què desbancarien als actuals del poder. En una paraula, que malgrat les paraules, són enemics del poble, com ho demostren les d’un dels dirigents europeus que està disposat a condemnar Catalunya a la ruina econòmica. En el fons la gran filosofia política del món és l’economia, uns estats, no massa, molt rics per què la població cada vegada més pobre no tingui oportunitats de poder pensar. Però no perdo l’esperança, perquè la natura és sàvia. Quan cal, emergeix la gran figura que canvia el món. Humilment penso, que avui, aquesta figura és Catalunya, malgrat les aparences diguin el contrari. Els poders d’Europa no allarguen la  mà a Catalunya perquè els espanta la seva filosofia i per aquesta raó la volen enfonsar económicament. Personalment tinc fe en la saviesa dels verdaders catalans i en el poder de convicció dels seus arguments raonats i allunyats de les armes. Ja sé que em tractareu de visionari si afirmo que la solució d’una convivència en pau a Europa l’aporta la filosofia dels independentistes catalans.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

CATALUNYA INDEPENDENT SERÀ SEMPRE EL NORD DE LA MEVA VIDA

Hi ha fets que no sempre són indicadors de futur, a vegades, esdevenen provocadors. Avui escoltava a la tele que Catalunya havia declarat sis vegades la independència en els darrers dos cents anys. Són fites del procès de la història. Però el procès continua. Le realitat histórica d’un moment, que contradiu el desig, no significa que el desig no esdevingui realitat. El desig no es pot perdre mai. Les dificultats poden semblar insuperables, però en la història de la humanitat no existeix el no pot ser. I no existeix perquè la història l’escriuen les persones, el poble, i l’escriuen amb el suport de la cultura, i la cultura és el conreu de les idees d’ahir, les d’avui i les de mà. Sense aquest conreu no hi ha una història autèntica. És veritat que també culturalment es generen idees negatives, és consequència de la llibertat i de com es conrea el culte a la persona. És innegable que la humanitat en la seva organització en col·lectivitats segueix objectius que defineixen el perquè dels pobles. I no sempre els pobles assoleixen el dret de ser ells per culpa de relacions de poder i de domini. És veritat també que els models de convivència del segle XXI obeeixen a un procès llarg dominat per la violència i l’ambició recolzada en l’acaparament de la riquesa. I el mapa polític que al segle XXI hauria de ser un model de convivència en pau, és tot el contrari, és un mapa d’egoïsmes fins i tot criminals. Diu molt poc a favor de la humanitat la distribució de la riquesa amb diferències inconfessables per injustes i amb l’existència de misèries que causen milers de morts cada dia. I el futur que s’intueix continua massa negre i cada dia més injust. I en aquest panorama em trobo cada dia meditant quina serà demà la meva veritat. Sóc un independentista català que desitja i somia que el seu poble esdevingui un estat democràtic que col·labori en el procès polític de la història dels pobles de la terra per a una humanitat en pau. Però els fets darrers em volen fer creure que la meva illusió és una utopia. Sortosament la meva utopia té companys de viatge. Companys de viatge que tenen per nord defensar la dignitat de les persones. Defensar-la sense violències, donant la mà, i convencent que la Catalunya que volem no és la que ens volen fer viure els contraris. No volem una Catalunya que se li negui el dret a desenvolupar la seva cultura, que se li negui a dur a terme la seva filosofia de poble lliure, que se l’obligui a creure que la unitat és negació del jo per ser l’altre. Jo hi crec en la filosofia política del meu poble. I la defensarè amb la cultura fugint de la violència. No parlarè malament dels governants que volen fer de Catalunya alló que no és. Li dic al govern d’Espanya que l’aplicació de l’article 155 és un gravíssim error històric. Que la presència de la policia i la guàrdia civil no em privarant de defensar les meves idees de llibertat. I les defensarè amb la llei, amb la Constitució Espanyola, que em permet pensar en la meva independència i defensar-la. Els articles de la Constitució no es poden contradir entre ells. I la solució imposada des del govern de l’estat a Catalunya n’és una demostració. I ho defensarè amb la Constitució perquè penso que les lleis, si són verdaderes, han de procurar la realitat de la dignitat de les persones i dels pobles. I la dignitat comença per respectar-les i no privar-les de llibertat. Amb respecte a la llei, estic convençut que la independència de Catalunya no ha deixat de caminar i serà una realitat no massa llunyana. Dels pobles lliures depen la verdadera felicitat i dignitat de les persones. La Constitució espanyola ho deixa molt clar.

divendres, 27 d’octubre de 2017

CONFIANÇA EN LA VOLUNTAT D’UN POBLE

No he perdut mai la fe en el meu poble, perquè la seva convivència està basada en la paraula i el respecte a l’altre. No vull dir que entre la meva gent tot es fa bé i no hi ha errades. En el meu poble, perquè les persones són lliures, també n’hi ha de discordants i dissortadament també d’egoïstes i que fan el mal. Però la gent en la seva majoria vol la pau, l’amistat, la solidaritat i viure solidàriament, respectant la seva identitat. Ser català comporta diferències que són la base del diàleg per conviure amb ser castellà, per exemple. I aquesta filosofia, sense imposicions, Catalunya la té molt clara. Espanya té una altra filosofia, que ha fet seva la castellana que consisteix que si no ets com ells ets el seu enemic i la solució és destruir-te. Senzillament el que està succeïnt en l’estat espanyol, que confon estat amb nació. I aleshores perverteix la llei que l’estat ha de fer complir amb la mateixa intensitat a cada poble de la nació. I aquest comportament és el règim dictatorial i la negació de la democràcia. Ens trobem amb dues filosofies polítiques enfrontades amb la impossibilitat de diàleg. Una confía en la paraula, que no se li accepta, i l’altra que té el poder imposa la seva voluntat amb les armes. Les dues ho fan en defensa de la democràcia. Quina la defensa verdaderament. Penso que aquella que es fonamenta en la paraula. Dissortadament a la pell de brau el concepte democràcia s’ha manipulat egoísticament en base al poder de la llei. Una llei no fa mai la democràcia, és la democràcia qui la fa i quan una llei feta per la democràcia ha d’emparar-se en la violència armada no és llei i molt menys democràcia. Malgrat tota la conflictivitat existent, tinc plena confiança en el govern català per què l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola conculta el seu article 14, que defensa el dret d’opinió i de manifestar-la. Demonitzar una idea, per què no és la teva, és la demostració clara de la feblesa d’aquell que confía nomès en la llei i s’oblida de la veu de les presones. L’estat espanyol no té en compte que la nació que governa està constituït per diferents pobles que la Constitució reconeix amb el nom de nacionalitats i a l’hora de governar no es té en compte i es manipula descaradament. Quaranta anys de dictadura han creat un sentiment unitari, que sortosament no ha pogut destruir el dret de ser poble, no només de Catalunya, sinó d’Euskadi, València, Galizia, Andalusia, dret que uns defensen amb més intensitat i convicció que altres. Penso que l’exemple de Catalunya està despertant consciències i Espanya defensarà la verdadera democràcia que és un valor universal que  cap poble té dret a fer-lo només seu intentant imposar la seva força en els altres. Tinc fé en Catalunya per què la democràcia que defensa és la democràcia que respecta la lliberta dels pobles i la seva legislació és d’abast universal acceptada per la força de la paraula i no de les armes. Les armes tenen un altre objectiu, vetllar perquè cap moviment destrossi la democràcia amb la violència. Senzillament cada estament social ha de complir els seus objectius. I dissortadament aquest objectiu no es compleix a l’estat espanyol amb l’agravant que el poder polític es despulla dels seus deures i els trasllada, per la raó que sigui i no mullar-se, a l’estament judicial i al de la seguretat que basa el seu poder en les armes. Els fets demostren que la filosofia d’una democràcia universal no ha estat ben estudiada i encara hi ha molta feina a fer. I malgrat aquesta observació tinc la plena seguretat que Catalunya serà independent, un estat republicà, fonamentat en la democràcia global.