Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Amics de la CUP no us precipiteu

M’ha sorprès la vostra proposta d’enderrocar la catedral de Barcelona per dedicar l’espai a serveis d’utilitat pública. Estic al vostre costat ideològicament en una gran part de la vostra filosofia política i social però la història l’ha fet la humanitat i entenc que a vosaltres no us plagui, tampoc a mi. Com també entenc que estigueu en  desacord amb actuacions de l’Esglèsia católica, com ja també hi estic en algunes. Amics penso que us preciteu i us deixeu emportar més per la passió que no pas pel cervell. Sé que intel·lectualment esteu molt preparats però en la temàtica religiosa em fa pensar que actueu un bon xic portats per la moda. Així m’ho sembla i com em caieu bé us ho dic i en podem parlar quan volgueu. Possiblement el que ara us diré us sorprendrà. L’evangeli és més d’esquerres, que no pas de dretes. Les acusacions més fortes per part de Jesucrist se les emporta el capital. I així ho ha remarcat el Papa Francesc. És una observació que senyala nous camins. Penso honestament que us heu deixat portar per la passió d’impressionar i demostrar que no teniu por a les idees. Empapeu-vos de les idees de l’evangeli sobre els pobres i porteu-les a la pràctica. Els errors que hagi comès l’Esglèsia s’han d’esborrar de la història però no destruint la institució. Per què la CUP s’equivoqui en alguna decissió no significa que hagi de desaparèixer. Us ho dic amb el cor a la mà. Sigueu valents i discutiu amb el bisbe i les autoritats religioses com enfocar la política dels pobres i segur que en sortireu satisfets. Recordeu els fets de la història de casa nostra. L’esglèsia fou el mur contra el que s’estevallà la dictadura. Foren capellans i, ho sabeu, els grans opositors del Franquisme i un d’ells, un amic meu, el porteu en els vostres programes, en Lluis M. Xirinacs. Ell era escolapi i jo també i els dos ens vàrem secularitzar. Però ni ell, ni jo vàrem apostatar de l’evangeli encara que no estiguèssim d’acord amb moviments i actuacions de l’Esglèsia. La catedral no l’endorrocareu, però enderrocareu una altra catedral, la del diner que fa mal a l’esglèsia,  a la religió i a la societat. No tingueu por de dialogar amb capellans i bisbes. La paraula és el camí per fer triomfar la vostra política social d’esquerres, que també és la de l’evangeli. La meva filosofia de la història em diu que si la política i la religió no caminen juntes mai hi haurà pau al món. Vosaltres sou política per donar menjar a la gent. És doctrina evangèlica de la religió. No és necessari que us declareu practicants de la religió, però encara que sigueu ateus o agnòstics, el diàleg és el camí de les solucions. Amb el vostre diàleg heu d’aconseguir que el pobres entrin alegres a visitar les obres d’art de la catedral de Barcelona. És la catedral que heu de construir, la vida digna dels ciutadans i enderroqueu la catedral de la indignitat. Endavant CUP.

Article 155 de la Constitució i el referèndum del 1 O.

Article 155.
1.-“Si una comunitat autónoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis imposen, o actuava de forma que atempta greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma, i en el cas que no l’atenguès, amb l’aprobació per majoria absoluita del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions per tal de protegir l’interès general esmentat.
2.-Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrá donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.”
Aquest és l’article base del NO del Sr. Rajoy contra el referèndum de Catalunya. Però humilment li aconsellaria reflexionès si aquest article està en contradicció amb la competència exclusiva 23 de l’article 149: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referéndum”.
De sortida el NO és anticonstitucional perquè va en contra de l’esmentada competència. Per altra banda els ciutadans que demanen el referèndum són sobirans i com a tals poden actuar. L’obligació del Govern Constitucionalment constituit té l’obligació d’escoltar la ciutadania que necessàriament no ha de ser la formada per tots els espanyols sinò pels ciutadans de la comunitat afectada, que constitucionalment són els que tenen dret en els problemes que els afecten en base a la jurisprudència de la Constitució. I aquestes normes el Govern no les ha complert, més aviat les ha menys-preuat amb un “no puc i no vull”.


Amb la Constiutució a la mà, Espanya té dret a impedir a un poble de la península ibérica  recobrar els drets que li foren arrabassats per les armes l’any 1714 i novament per la guerra civil espanyola del 1936? En ambdues conteses s’actuà per la força de les armes contra la voluntat del poble català. Durant els tres cents de submissió, Catalunya ha demostrat sempre la seva voluntat de recuperar els seus drets negats, ja sigui pel poder de les armes, ja sigui per l’absolutisme d’unes lleis que s’autoanomenen democràtiques però actúen autoritàriament. Sortosament Catalunya sempre ha estat present al món culturalment i econòmicament amb actuacions que han estat cobejades manta vegades pels pobles d’Europa. I Espanya no n’és una excepció perquè s’autoarroga els èxits catalans sense l’educació d’anomenar el poble català. Aconsello la lectura del llibre “ELS CATALANS A GINEBRA, la reivindicació de Catalunya al món”. El llibre el formen un conjunt d’articles de Francesc Maspons i Anglasell amb una introducció molt interessant sobre la vida i obra del Sr. Maspons.
Esportivament, per exemple, la primera oferta per formar part del Comitè Olímpic Internacional es va fer a la Federació Atlètica de Barcelona. Catalunya va internacionalitzar el nom de Picasso. Gaudí és l’arquitecte català més famós mundialment. Pau Casals, defensa Catalunya  davant les autoritats mundials. Els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 encara avui dia són enyorats i imitats. Espanya  es vanta dels que l’interessa i oblida els que li fan nosa. Però malgrat la voluntat de ningunejar-la, Catalunya és present al món i cada dia més. I als nostres dies la seva presència és tan clara i positiva que la política espanyola no té arguments, nomès amenaces, que freguen la il·legalitat internacional si no la contradiuen i ignoren. La història dels pobles i la seva identitat demostren la licitud i legalitat de les seves accions per recuperar els drets que injustament li foren arrabassats. I la voluntat dels pobles és sobirana i llei. Catalunya té tot el dret de ser independent dintre o fora d’Europa. Defensar els propis drets no es un atemptat contra ningú i la força de l’article 155 es basa en la majoria absoluta del PP en el Senat. Una majoria que no representa tot el poble espanyol i que a Catalunya és una minoria significativa davant la majoria dels partits catalans independentistes. La voluntat dels pobles, malgrat estar sotmesos, és llei i Catalunya la compleix i la complirà. Un consell. Una mica més d’humilitat en el PP i que escolti el món en relació al que pensa sobre Catalunya, no alló que el PP vol que pensi.

dimarts, 4 de juliol de 2017

La meva llibertat ningú me l’ha pot pendre

En l’exercici diari de la meva llibertat perquè esdevinguin les meves accions verdaderes manifestacions de llibertat no és pot separar de la meva identitat la condició de ser català. Actúo com actúo per què sóc català. I aquesta qualitat forma part de la meva integritat vital i històrica. Sortosament el sentit català és solidari i l’amistat és un dels seus valors en un ordre social just i creïble. Ningú em pot prohibir parlar català, només el meu concepte de les relacions humanes m’aconsellarà dirigir-me a qui em parla en una altra llengua que jo domini, o l’indret on em trobi sigui d’una altra parla, castellà o francés, per exemple. El respecte a les minories linguístiques va despertar a l’Europa dels anys vint del segle passat un moviment de simpatia que convidava als estats a respectar-les perquè són tresors de la humanitat. Francesc Maspons i Anglasell acaba el seu article publicat l’any 1926 en la  Revista del Centre de Lectura de Reus, ELS DRETS DE CIUTADANIA I LA SOCIETAT DE NACIONS, amb aquestes paraules:”Sembla que estigui arribant l’hora en què l’esperit pairal és cridat a presidir les directius dels pobles: i per aixó, no en dubteu, en aquesta Europa que s’atansa, Catalunya s’hi trobarà bé.” Noranta anys desprès d’aquestes paraules, que lluny s’hi troba Catalunya per culpa de l’estat espanyol que li barra el pas. Qué diria avui el Sr. Maspons? Defensor dels drets de les minories ens ha donat una lliçó de dignitat envers la persona, que per a ell, en l’assoliment de la seva integritat, hi jugava un protagonisme molt important, la religió, també a Catalunya. La feblesa d’aquesta condició contribuia a minvar la convicció de la identitat humana. Dissortadament l’esperit de la política actual espanyola és contrari al reconeixement de les minories, reconeixement massa feble també a Europa que els anys vint del segle passat donava una altra imatge. A l’estat espanyol és dogma, gairebé de fe, que la llei  és la raó de ser de la democràcia. La mare de la democràcia és la voluntat popular i aquesta voluntat s’ha donat unes lleis per salvaguardar la democràcia. Quan l’aplicació de la llei sobrepassa el sentit democràtic, el poble no està obligat a obeïr-la perquè no compleix els seus objectius. Una llei per mor del seu orígen mai será intocable i sempre será efímera i millorable. I l’aplicació de la Constitució espanyola no em garanteix, ni em defensa els drets de la meva identitat de ser català arreu. Ni el DNI m’ho garanteix encara que es redacti en català per què em fa súbdit espanyol i la policia, incomplint la Constitució, em pot dir hable-me en espanyol i si m’hi resisteixo, m’enmanillen. A Espanya les minories linguístiques, digui el que digui la Constitució, no són respectades. I no ho són per una raó molt senzilla. Espanya no vol ser plurilingüista com és la seva realitat. Castellà, Català, Basc, Galleg, Aranès, Castúo, Fala, Bable, Silbo amb moltes modalitats com el lleonès,l’aragonés, l’andalús, el valencià, el mallorquí i la relació continúa. I totes aquestes formes s’integren en identitats d’acord amb la seva geografia. I per aixemplar més la universalitat linguïstica, gràcies a la facilitat de relacionar-se o per buscar un indret per viure millor, només a Catalunya en l’actualitat, si no estic mal informat, s’hi parlen unes dues centes modalitats linguïstiques. Em pregunto: com respecta la política espanyola el dret identitari de cada persona? Obligant-la a castellanizar-se. El respecte a les persones és un dret i en el respecte a la seva identitat s’inclou el respecte a la seva llengüa. Personalment no em sento respectat. 

dissabte, 1 de juliol de 2017

Sr. Rajoy, li sona? No puc i no vull.

L’article 149 que parla de les competències de l’estat en la competència 32 a. diu: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Una consulta no ha de ser sempre un tema fidel a la constitució. Precisament les consultes són per aixó, per decidir sobre temes conflictius. I aquesta competència li soluciona la probhlemàtica de l’article 155. Una proposta de llibertat no és cap atac a la Constitució i molt més quan el tema a que Vos us referiu no hi ha cap dubte que fou una imposició de l’exèrcit, com ho rubrica l’ocupació del Congrès pel Tinent Coronel Tejero. El no puc, Sr. Rajoy està en la  línea del militar conspirador. Per a més doctrina constitucional, la primera competència de l’article 149 exposa: “La regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals”. Els catalans se senten exclosos d’aquesta competència per la política del govern de l’estat, principalment pel del PP, perquè el seu NO va contra la llibertat d’expressió i contra la manipulació de la mateixa. El seu No nega la llibertat d’expressar la voluntat dels catalans i la manipula amb incompliments que són una evidència davant els fets contraris a l’idioma que intenteu aniquilar malgrat que la Constitució diu que les llengües de les autonomies són una riquesa cultural i seran objecte d’un tractament digne. Per altra banda l’article 148.2 declara: “Havent transcorregut cinc anys, i mitjançant la reforma dels estatuts, les comunitats autònomes podran ampliar successivament les seves competències dins el marc establert per l’article 142. Catalunya va redactar un nou estatut que fou aprovat pels catalans i superà els tràmits reglamentaris. I uns anys més tard, el PP presenta recurs al Tribunal Constitucional que retalla i se li dóna vigència al retallat, quan la Constitució diu clarament que si un estatut és retocat l’autonomia que l’havia votat ha de tornar a votar la nova redacció. I aquesta norma constitucional ni el Govern, ni el Tribunal la van complir i es donà per bona la retallada o la passada pel ribot com afirma grollerament el diputat socialista Sr.Guerra. Amb tots aquests antecedents basats en la Constitució, quin valor hi té l’article 155 per vetar una consulta popular sobre el dret a decidir, sigui o no la independència? La Constitució no prohibeix un referèndum per a la independència, alló que el prohibeix Sr. Rajoy és la por de perdre. Els catalans, la majoria tenim tot el dret d’un referèndum pel sí i la contraoferta no ha estat endavant, però l’estat farà campanya pel no. Hi té no només el dret, sinò el deure. Però la democràcia es basa en el debat entre drets i deures i els catalans amb majoria defensem els drets que estem segurs ens pertoquen. Però aquest referèndum només el poden votar els ciutadans de l’autonomia catalana com es despren de la jurisprudència constitucional.

divendres, 30 de juny de 2017

Sr. Rajoy, vos també esteu obligat a complir la llei.

Amb la Constitució a la mà, els polítics han de fer complir la llei perquè el poble sobirà els hi ha atorgat aquesta responsabilitat. Però la llei està al servei dels ciutadans, no dels polítics i les lleis són efímeres, no eternes. El President del Govern sembla que ha oblidat que si ell ha de fer complir la Constitució és perquè es va incomplir l’anterior a ella, que també era d’obligat compliment. I aquest obligat compliment no es va tenir en compte i s’obrí una nova etapa històrica amb una llei adaptada, semblava ser, a les noves circumstàncies de l’estat. Les lleis són mutables i quan una col·lectivitat de la nació s’adona que la llei no la protegeix com exigeixen els temps, té tot el dret de canviar-la o separar-se d’ella formant una altra col·lectivitat política. Sr. Rajoy l’actual Constitució de l’Estat de les Autonomies no està a l’alçada dels temps i no respon a alló que de veritat és una autonomia. L’estat de les autonomies espanyol va nèixer defectuós des d’el primer dia i un dels arguments rau en el fet de crear l’Autonomia de Madrid. Quina base histórica i col·lectiva tenia? Senzillament cap. El fet de ser la Capital de l’estat no li donava categoria de col·lectivitat histórica i molt menys natural, com sí tenen Euskadi, Galizia, Catalunya, Aragó, les dues Castelles per citar-ne algunes. Però l’autonomia que se’ls hi ha reconegut no els hi reconeix el fet d’autogovernar-se d’acord amb la seva identitat i tampoc el dret de relació amb les altres per crear llaços econòmics, culturals i polítics. La paraula autonomia significa capacitat de donar-se les lleis per complir amb la seva funció política en el marc de la història. La Constitució no ha respectat aquesta circumstància perquè ha prohibit que dues o més autonomies concertessin actuacions conjuntes pel bé dels seus ciutadans. Un estat de les autonomies amb unes lleis intocables no és un estat democràtic i per consequència poc respectuós amb les persones, com palesa la imatge social de l’estat espanyol. Amb la mateixa raó que Espanya a l’entrar en la democràcia va oposar-se a les lleis vigens, els pobles reconeguts constitucionalment tenen tot el dret de voler un altre model que veritablement l’autonomia sigui una realitat i aquesta realitat es diu independència. Però Sr. Rajoy aquesta corrent histórica del segle XXI, a Espanya, té un problema que s’anomena corrupció. I no cal donar-li proves, les coneix prou bé. Per què un estat sense corrupció necessita una llei nova i aquesta llei nova se l’ha de donar cada poble d’Espanya. Per què la Constitució, malgrat bones intencions de base, no ha respectat els diferents pobles de la pell de brau, que com Catalunya també tenen dret a ser independents i a partir de la seva independència, si de veritat són demòcrates, trobaran la manera d’una relació diferent a la de les actuals autonomies que serà més creativa, més productiva, més efectiva, més progressista i políticament poden arribar a formar els Estats Units de la Península Ibèrica. Aquesta possibilitat la varen abortar els partits, dits demòcrates que han governat l’Estat Espanyol. Sr. Rajoy per sobre de les constitucions hi ha una altra llei que a vos us fa por. Però la història ensenya que sempre aquesta llei ha guanyat perquè és la veu del poble. I acabo, Sr. Rajoy, l’Espanya que vos governeu espera la independència de Catalunya perquè els seus ciutadans sí escolten la veu del progrès i creuen en el procès de la història. Dieu que complireu, us ho demano, compleixi.

dijous, 29 de juny de 2017

Carta oberta als partits catalans PSC, PP i C’s

No negarè mai la llibertat de pensament, ni la llibertat d’expressió de ningú. Sí denunciarè el menyspreu de les persones. Amics o enemics dels tres partits segons la vostra opinió, ningú té dret a insultar ningú per dolent i criminal que sigui. Aixó no vol dir que defenso la maldat, no defenso les males accions, defenso el dret natural de ser persona. Les accions són accidents que mereixen o desmeriexen i d’acord amb la seva valoració han de valorar-se. Però cura, abans hi ha un perquè s’ha actuat de tal o qual manera i sense aquesta valoració no es pot emetre judici. Senyors dels tres partits esmentats, dia sí i dia també escolto valoracions insultants contra els que pensen diferent. En una paraula em sento insultat per les vostres declaracions. Tinc tot el dret i possiblement més que no pas vosaltres, de ser independentista, un dret que es recolza en la naturalesa, la història i en la religió, sí, en la religió, que segurament no en teniu el mateix concepte que jo. Esteu cansats de dir fins a l’esgotament que sense llei no hi ha democràcia. Amics o enemics, alló que no hi pot haver és llei sense democràcia. I vosaltres feu la llei i desprès dieu que és demòcrata. És democràcia que un partit català no accepti una resolució del Parlament de Catalunya? Els tres partits esmentats no són cap exemple d’acceptació democràtica i més d’una vegada alló que el Parlament de Cartalunya ha votat, els vostres representats catalans a Madrid ho han fet en contra. On és la coherència?. Alló que el Parlament Català ha votat, els representants catalans d’acord amb el sentit democràtic ho han de defensar a Madrid. I no ho feu. Per altra banda, els tres partits junts a Catalunya no sumeu majoria. El desacord ha de manifestar-se a casa i el vot de casa no es pot variar a fora. Crec que és una norma dels models democràtics. Un partit català ha de respectar la majoria catalana i els tres partits no ho feu. I estic convençut que cada dia la vostra representació política a catalunya serà més migrada. Girar la cara als més de tres milions de catalans que volen la independència és una demostració d’orgull polític que condemna a la feblesa. En democràcia la llei té un sobirà, que és el ciutadà i ciutadana. Negar el dret de sobirania perquè pensa diferent és la negació de la democràcia. I molt més quan no s’hi vol dialogar, perquè la llei ho impedeix. La Constitució, no. Una interpretació egoísta, potser sí. Però l’egoïsme és el gran enemic de la convivència pacífica. PSC, PP i C’s us cal un reciclatge en profunditat perquè teniu pàgines de la vostra història tacades de corrupció. No acuseu als altres per amagar la vostra, una actitud molt emprada a la pell de brau als nostres dies. La regeneració política que defenseu passa senzillament perquè feu creïble la vostra presència, i en l’actualitat, no ho és. I per aixó, Catalunya cada dia s’apartarà més de vosaltres. Teniu dret a no estar d’acord amb els independentistes, però no teniu dret de menystenir-los i teniu l’obligació política de parlar-hi i dialogar. És difícil obrir portes quan s’han tancat sense licitud legal.

dimecres, 21 de juny de 2017

Intoxicar políticament Catalunya

No és cap secret que el PP basa la seva supervivència en el poder, en gran part, en la intoxicació de Catalunya. Parlar malament de Catalunya, a l’Espanya moderna i suposadament democràtica dóna vots. I la intoxicació presenta dues formes: a) atacant el dret ser català i intentar foragitar del mapa la catalanitat i b) fent creure a la resta d’Espanya que l’estat mima Catalunya. Una política amb dues cares que és la manera com es comporten els hipòcrites. Per una banda no volen sentir parlar d’independència catalana i, a la primera de canvi, no accepten que Catalunya es manifesti culturalment en la capital d’Espanya. No fa massa dies que el regidor del partit PP del districte madrileny de Moratalaz va declarar que cantar en català a Madrid és una provocació. Jo li pregunto si cantar en castellà a Catalunya també ho és. I encara més, i en galleg, euskera, andalús, a Madrid, també? I fem un pas més: cantar en anglés i francés, també? Potser en una nació, que el seu president no parla idiomes, potser sí. Però la intoxicació té perfils més sofisticats i potser ho són per poc democràtics. Pregunto, què hi feien a Catalunya, fa pocs dies, cinc ministres del govern d’Espanya sense reunir-se amb els seus homòlegs catalans? Sencillament, no puc pensar el contrari, intoxicar. Parlar a l’esquena dels polítics catalans és desautoritzar en la pràctica alló que la Constitució beneix. La vicepresidenta, Soraya de Santamaria, la portaveu del govern amb Catalunya, amb quina Catalunya parlava? No amb la real sinò amb la del seu representant Garcia Albiol, un exemple de democràcia i de respecte a les institucions catalanes. Amb qui parlava el Ministre de l’Interior, José Ignació Zoido, amb els responsables de la convivència o amb aquells que no tenen ni idea de qué significa viure a Catalunya. Buscava l’intel·ligència o l’enfrontament. El comportament indica que reforçar els contraris. Un exemple de democràcia. I Àlvaro Nadal, ministre d’Energia i Turisme, amb qui parlava, amb els responsables polítics catalans o amb els enemics d’una Catalunya que vol ser ella? I la ministre de defensa Dolores de Cospedal, a què va  venir, a informar als seus de la presència de tanks i exèrcit per atemorir als independentistes? I la de sanitat, Dolors Montserrat, que essent catalana, s’hauria d’avergonyir de no saber defensar la gran labor reconeguda internacionalment de la sanitat catalana. Una presència de  ministres a Catalunya sense cap relació amb els governants catalans és un incompliment de la Constitució, encara que només sigui per normes d’educació, i molt més si la seva intenció no era buscar millores amb el diàleg polític corresponent si no només demostrar que  el govern estava al costat dels unionistes que no accepten el referéndum perquè tenen por de perdre. Srs. Ministres, emparant-se en el càrrec no és exemple de dignitat, perquè els càrrecs no la donen, l’exigeixen de les persones i visitar una autonomia prescindint dels seus representants escollits democràticament, és una demostració del nivell polític del poder de l’estat. Catalunya constitucionalment té uns drets i uns deures que els governs de la nació han de respectar tant si són de la seva corda com si no. Però d’un govern que compra amb diners el vot d’una altra autonomia, no és creïble, ni respectable. I el seu comportament envers Catalunya, ho confirma. Srs. del Govern i del PP amb la Constitució a la mà els arribarà el dia, i no massa llunyà, que haureu de donar resposta pels incompliments manipulats de la Constitució. Hi ha una dita castellana molt clara: “a todo cerdo le llega su San Martín”. La duresa de l’adagi està a alçada de les paraules de representants del PP quan acusen Cartalunya. Repasseu com el PP tracta al President Puigdemont, que no perd la dignitat verdadera, que és la de persona. Fidelitat als seus principis i respecte als altres, encara que el PP no ho entengui així. La història será el jutge.

dimarts, 20 de juny de 2017

L’erotisme poètic de la vida

“Fem l’amor i no la guerra” és una expressió amb molta força en les relacions humanes. És la resposta de la mística humana a una política internacional que basa la seva supervivència en el poder de les armes. Mentre la societat defensa els seus drets bàsics, l’amor n’és un, la política mundial està immersa en una cursa armamentista que esdevè el negoci d’enriquiments criminals i injustos. I és curiós que mentre Lleis i Pactes internacionals són oblidats amb les consequències de més pobresa i més misèria i més inseguretat, la indústria de les armes imposa la seva llei. El senyor de les armes esdevè el senyor dels tractats de pau, que no l’han aconseguida mai en la seva totalitat. Dissortadament l’erotisme poètic de la vida, els poderosos l’han convertit en l’erotisme criminal de la mort. Per què la mort és la notícia central de cada dia. I ho és perquè la política mundial és enemiga d’ella mateixa i el comerç de les armes les fa arribar a on no caldria. Sóc conscient que hi ha moviments religiosos que són veritables “novios de la muerte”, però dissortadament aquests moviments es mouen més en el marc de la política perquè de religiosos amb prou feines en tenen el nom. Malauradament la humanitat es mou gobernada per dos erotismes, l’erotisme poètic i l’erotisme de les armes. Per què, què és l’erotisme? És unja atracció de relació sentimental de felicitat humana entre persones. L’erotisme poètic de la vida és aquell que desperta el desig de l’altre en una relació humana emotiva que pot arribar a la unió corporal amb una acció amorosa creativa. És la base de la supervivència humana. És tan transcendent aquest erotisme que des de l’antigor els humans el van divinitzar tan en femení, com en masculí i alguns governants es van atorgar la dignitat divina. Dissortadament perquè l’erotisme poètic no era un amor de felicitat humana universal esdevinguè l’erotisme de la mort basat en l’amor a la guerra. I aquest erotisme bèl·lic encara té via lliure a ple segle XXI havent driblat totes les civilitzacions i etapes culturals de la història. No existeix cap altre força tan poderosa com l’amor. Però nomès quan l’amor és veritat de felicitat humana el seu camí porta a la pau universal. Peró dissortadament el segle XXI no té traces de ser el segle de la convivència humana universal en pau. I no la té perquè malgrat l’esforç immens de la gent per salvar de la mort a les persones que es llencen al mar amb vaixells insegurs, hi ha un altre esforç polític per tancar portes i condemanar als que cerquen refugi a morir ofegats o de fam. És urgent aplaudir l’erotisme poètic malgrat algunes manifestacions esdevinguin només passionals, però són relacions humanes. I quan a una persona se la respecta pel fet de ser persona, la seva dignitat crea la imatge de la convivència en el camí de la pau. Un petó, una abraçada poden agradar més o menys, però en el fons són actes humans. Descobrir la imatge perfecta del ser humà no és un tasca lliure de riscos i entrebancs. És una tasca humana amb moltes urgències que cal satisfer. I en la satisfecció d’aquestes urgències hi trobem massa sovint l’erotisme de la mort, que amb promeses embolcallades de riquesa elimina l’erotisme poètic de la vida. Apareix la política de la corrupció vestida de pell d’ovella. Homosexuals i lesbianes, persones elles dignes i humanes que són, ens en podrien explicar moltes de les injustícies que des d’un erotisme de mort, s’han vist obligades a patir. “Fem l’amor i no la guerra”, però l’amor de veritat,  justicia i felicitat. I aquest amar de veritat pot ser hetero sexual i homosexual i també transexual. Són persones.



dilluns, 19 de juny de 2017

Excomunicar els corruptes i mafiosos

Opció estudiada a Roma no fa massa dies i que encaixa perfectrament amb la doctrina de l’evangeli. “Debat internacional sobre la corrupció” amb la base del llibre del Cardenal Turkson, CORRISIONE.  En ell el  cardenal confesa de la corrupció que “és la pitjor plaga social i l’orígen de gravíssims problemes”. Quan he llegit la notícia m’he imaginat tot seguit les consequències socials i humanes que suposaria l’excomunió d’un alt càrrec polític. Òbviament que per poder ser-ho ha de ser un politic catòlic en el marc del Catolicisme. Crec seriosament que seria una molt important lliçó de respecte a la humanitat una sanció d’aquesta mena. Ser cristià i catòlic no comporta anar a Missa i sóc lliure de fer alló que em “rota” (amb perdó de l’expressió). És precisament aquesta condició de l’ésser humà que regula l’us de la llibertat. Anar contra Déu, no és no creure en Ell, ho és també el fet de no respectar els drets humans, el dret a la vida i el dret a gaudir de les necessitats de subsistència. Ser responsable de que una persona no tingui els mitjans per viure és, religiosament, un pecat tan greu com matar a una persona. I les autoritats de l’Esglèsia tenen poder per sancionar aquests fets contraris a l’evangeli. No és un poder polític però ho és pel fet de pertanyer-hi. I qui diu les autoritats religioses de l’esglèsia católica, es refereix també a les autoritats d’altres institucions religioses dignes de crèdit. El gran poder de la religió es basa en el respecte a la naturalesa humana. I aquest respecte és sublim quan en l’evangeli se’ns diu que hem de perdonar als altres, no una vegada, sinò setanta vegades set, que vol dir sempre en el lèxic evangèlic. Imagineu l’efecte mundial de l’excomunió d’un ministre d’economia per part del Papa? Imagineu un polític excomunicat per l’arquisbe de Canterbury? Imagineu, l’efecte de l’excomunió d’un polític grec? I així podriem continuar. Quina era la filosofia de Gandhi, si nò aquesta? M’avanço a una segura rèplica que exposo en forma de pregunta. Imagineu l’efecte mundial si el Papa excomuniquès un cardenal corrupte? De càrrec a càrrec, tan responsable religiosament és un bisbe com un ministre catòlic, protestant, jueu, musulmà o hindú. Referent al subjecte de ser sancionat és evident que ha de pertànyer a la religió corresponent. Però que l’Esglèsia Catòlica hagi celebrat el “debat internacional sobre la corrupció” és un clar avís als navegants. Per què és tan important aquesta reflexió? Senzillament perquè és la base per a una humanitat lliure i en pau amb una defensa de la dignitat humana de les persones. Per què aquest respecte és la base necessària i urgent i la única filosofia amb capacitat d’eliminar la guerra. Per què és el camí d’un agermanament universal de totes les persones independentment de la seva fe religiosa, independentment del seu ateïsme o del seu agnosticisme. I ho és per què el principi bàsic és l’ésser humà en el marc d’una vida justa, lliure, solidària, creïble i verdadera. I aquestes condicions l’ésser humà, imatge de dignitat, les pot fruir independentment de la seva tendència religiosa. És urgent que les institucions religioses exerceixin les seves obligacions de sancionar els seus membres corruptes i mafiosos.

Afalacs i atacs socialistes, una lliçó d’hipocresia

El camí de la independència de Catalunya el veig cada dia més obert i lliure. La veu clara d’un poble és l’enemic més poderós i directe contra la hipocresia del poder quan no té arguments i és incapaç de dialogar. Cada dia que passa veig més clar com es manipula la Constitució Espanyola per apagar la veu d’un poble i desviar el curs de la història. Les armes donen força a les amenaces i la feblesa democràtica d’Espanya cada dia és més clara en el mapa europeu i universal. La lliçó d’humanitat, que està impartint Catalunya en tots els camps de la convivència humana, és una          resposta a la política económica, cultural, esportiva, sanitària, cívica i de lleure, que se sustenta en el dret constitucional i posa en evidencia la filosofia i la pràctica política dels partis anomenats nacionals o estatals, que potser és més encertat. El moviment socialista protagonista aquests darrès dies amb la recuperació, per part de Pedro Sánchez, de la Secretaria General del partit, és una demostració d’un garbuix ple de contradiccions. Quan Pedro Sànchez proclama que Catalunya és una part molt estimada d’Espanya, el pro-hom Alfonso Guerra, demana al PP que anul·li la Generalitat de Catalunya i ens tracta al independentistes de franquistes i terroristes. I és curiós, Veneçuela acusa a Felipe Gonzàlez del polític del 20%, quota de les seves gestions econòmiques al país sud-amaricà, amb adjectius que és millor no aportar. Però també és curiós que quan el recuperat Secretari General afirma com el socialistes estimen Catalunya, per altra banda recolza la política del PP i nega el dret a la independència, pitjor encara, a organitzar un referéndum. Una lliçó de democràcia a l’alçada  del segle XXI, perdò recolzada en la dictadura de Franco. Acceptar que Espanya és una nació de nacions i negar a una de les nacions el seu dret a manifestar-se denuncia un comportament irrespectuós envers la naturalesa humana, una manifestació que la llei és dogmática i intocable i conseqüement antidemocràtica, girar l’esquena al progrès del procès polític i una negació a llegir la veritat de la història. Una raó molt simple. La Constitució actual és fruit d’un enfrontament amb el `regim franquista i les seves lleis. I malgrat, en part dissortadament n’és hereva, l’enfrontament, més o menys declarat, va existir. El pas endavant, minso, però endavant que van donar, evidenciava una oposició, una ruptura i una política nova. Les esperances foren moltes, però la situació actual no és un miratge, és un mirall reproductor amb més o menys fidelitat de la política que es va voler canviar, però que encara es mou amb massa força. Espero que sigui el cant del cigne que amb la mort d’un present indesignable, obri un futur democràtic d’esperança, llibertat i veritat. És l’horitzó que ofereix Catalunya i Espanya no pot veure perquè les seves ulleres de sol són massa negres. 


dissabte, 17 de juny de 2017

Polítics i fiscals , la democràcia és el poble, no la llei

Si fos possible presentar una pintura política de la realitat d’Espanya ens trobariem davant d’una obra qualitativament pobre i feble i cromàticament indefensable. El model democràtic dels pobles no es defensa amb  amenaces, ni amb  manipulacions. Sr. Polítics i fiscals amb la constitució a la mà les vostres amenaces són un incompliment de la filosofia constitucional. Per una raó molt senzilla, perquè les vostres amenacesa van contra el procès i el progrès de la història. Sortosament la convivència humana la determinen les persones, no les lleis, les lleis nomès són instruments per regular-la, defensar-la i protegir-la. I massa sovint la convivència ha de  cridar a l’ordre a les institucions polítiques, judicials i econòmiques. És el problema d’Espanya. Emparar-se en un article perquè convè, malgrat es manipuli la seva filosofia, no és una forma de dignitat política perque acusa a la dignitat humana dels polítics o jutges. L’amenaça del fiscal contra els voluntaris catalans que defensen els seus drets és una verdadera manipulació de la Constitució. Sr. Fiscal, amb tots rls respectes, tinc vuitanta vuit anys i si Catalunya em necessita farè de voluntari. Ni la fiscalia, ni el govern poden prohibir el meu pensament independentista perquè el meu DNI confessa que sóc sobirà. Ser sobirà no significa anclar-se en el present, oblidant un futur millor. I els pobles, avui, tenen una organització i demà pot ser una altra molt diferent. No hi ha cap democràcia i molts més cap sistema judicial que puguin posar pals a les rodes a la voluntat de la gent. El progrès no es conserva prohibint sinò amb el coneixement d’alló que és millor i el desig de assolir-ho. I la filosofia de la Constitució espanyola sintetitzada en el preàmbul és molt clara. I si un article de la Constitució hi va en contra o permet manipulacions, aquest article no gaudeix de licitud i ha de posar-se al dia. Però dissortadament les amenaces que dirigiu contra Catalunya no només incompleixen la Constitució sinò també  lleis europes i internacionals signades per Espanya. Sr. President del Govern i Sr. Fiscal, amb la Constitució a la mà amenaçant sou anticonsticucionals perquè acuseu idees, no fets, sense tenir en compte si els fets tenen base filosófica i humana creïble i la  credibilitat d’un polític i d’un jutge no li dòna el càrrec sinò el respecte a la llei en el context històric per el que ha estat dictada. A un ciutadà sobirà encara que defensi idees contràries a la llei alló que primer cal fer és parlar-ne i fer una anàlisi exhaustiva. I aixó no ho heu fet. Senyors del govern i de la judicatura, un de sol cal escoltar-lo, però quan aquest un es converteix en dos o tres milions no nomès cal escoltar, sinò respectar, dialogar i actuar democràticament. La llei mai pot ser l’imperi de la democràcia, per una raó molt senzilla per què la llei ha de ser filla de la democràcia, mai pot ser la mare. Les dictadures són l’exemple de la diferència entre ser filla o fer-la actuar de mare. Srs. del Govern i de la Judicatura, amb la Constitució a la mà més respecte als catalans que volem ser independents. No ens agrada que ens comprin. M’enteneu? Dirigiu la mirada a Euskadi. Un pas democràtic en fals. Què hi diu la Constitució amb aquesta mena d’actuacions?  Srs. del govern i de la judicatura, la llibertat és inherent als pobles, no l’esclavitut.              

dijous, 15 de juny de 2017

La moció de censura i el sentit d’independència

Independentment del resultat final de la moció de censura que simula una victòria del censurat, em va demostrar una política espanyola desorientada i manipulada amb intencionalitats no massa clares per definir quin ha de ser vel model polític d’Espanya. De totes maneres, penso humilment, que ha complert un objectiu molt important al demostrar que la política espanyola actual desentona i la seva posició al món és més fictícia que real. El resultat final de la votació denuncia amb prou claretat una victòria amb l’amenaça d’una espsa de Democles promta a actuar. 82 no, 170, sí i 97 abstencions no convida a llençar campanes al vol perquè és una votació desestabilitzadora. No té prou força perquè Rajoy presumeixi però, a la vegada, tampoc és poc creïble per part del no i l’abstenció. El resultat, una política de pobre Espanya i d’enfortiment a la urgència de les nacions per enfocar el camí de la independència. Per què la noció d’una Espanya comuna i forta va patir un sagnant ferida. Penso que des d’el pensament independentista la convició en sortí més reforçada i només faltava que el Tribunal d’Estrasburg donès la raó al lendakari basc contra la sentència del la justícia espanyola. Llàstima que arribés 8 anys tard, però la tardança reivindicà els moviments nacionalistes de Catalunya i Euskadi. No oblidant la moció de censura, parem esment en la manifestació de voluntat d’intel·ligència entre Podem i PESOE que esdevé un moviment, de moment d’esperança, però amb una credibilitat no massa significada per assolir una política espanyola de progrès al ritme del segle XXI. La urgència d’expulsar la corrupció de la política hispánica des de la meva visió política passa per la renovació de les persones en els partits corruptes i amb Constitució a l’alçada dels temps suprimint tots els tics absolutistes que possibiliten descarades manipulacions. Des de la meva humil talaia d’observació, Espanya necessita una exhaustiva posada al dia de la seva història real, una adaptació de la seva justícia a la convivència de les persones i un model polític que sigui veritablement democràtic i no una caricatura. Voldria creure que la presentació de la moció de censura per part de Podemos anava per aquest camí i aixó, crec, que m’ho palesa el resultat de la votació. No convida a celebracions per cap de les parts, sinò que és una exigència a situar la pell de brau en l’espai que li pertoca a l’història del segle XXI. La història l’escriuen el pobles, no els estats. La independència dels pobles és la filosofia del model polític que necessita la humanitat.

divendres, 9 de juny de 2017

Jo sóc jo amb una Catalunya Independent

Sense la independència del meu país, la meva identitat continua mutilada. Al llarg de la meva vida han estat força les situacions en les que m’he sentit desplaçat per culpa del DNI espanyol. L’anàlisi de la meva història personal em porta a la conclusió que la independència de Catalunya és indispensable per sentir i gaudir la plenitud del meu jo. No m’agrada continuar sent ciutadà d’un estat quines institucions, fins i tot religioses, m’han castigat de genolls obligant-me a demanar perdó públicament per haver parlat català amb un company català. Fou a la província de Logroño on estudiava teologia. És greu. No em puc sentir jo quan se’m diu despectivament “háblame en cristiano”, en un país, que segons es deia, era catòlic i apostòlic. No em puc sentir jo, quan desprès d’unes exercitacions espirituals a La Granja (Segòvia) un mossen castellà em demana que un dels grans propòsits de la trobada religiosa ha de ser no parlar més el català. No em puc sentir jo, desprès que la primera autoritat militar de Catalunya, els anys cinquanta, prenent el café ens diguès que havia d’anar a Madrid perquè allà no tenien ni idea de Catalunya. No puc ser jo en un estat en el que la máxima obsessió és el diner i no la dignitat de les persones. No puc ser jo, en un estat que m’amenaça de privar-me de la pensió si em dedico a escriure i publicar amb unes condicions que són un greuge a la gent gran. No puc ser jo, quan es predica la separació entre política i religió i no es respecte el dret de la llibertat d’expressió religiosa, que defensa clarament el dret dels pobles a ser lliures. No puc ser jo, en un estat que m’obliga a parlar una llengua que no és la meva. Jo només serè jo en una Catalunya independent. En una Catalunya democràtica en la que l’idioma és fonamental per estudiar-ne i aprendre’n d’altres. No puc ser jo en un estat en el que confessar sentir-te religiós és sinònim de poc respectuós amb les persones. No puc ser jo, si la meva religiositat no m’ensenya allargar la mà a altres models de religiositat. No puc ser jo, si la identitat que em reconeix la religió, no me la reconeix la política. Una religió que no respecta la identitat política de l’altre, no és una religió creïble. I dissortadament a la pell de brau aquest punt té molt a desitjar. No respecta la meva identitat i el dret a defensar-la aquell bisbe espanyol que afirma que sentir-se espanyol és gairebé un dogma de fe. A mi aquesta mena de dogmes m’aparten de la religío i em fan repungant la política. La meva fe cristiana defensa el dret a ser català lliure amb la mateixa força que Jesús morí crucificat perquè era rei dels jueus, reconeixent el dret del seu poble, però amb aquesta mort obria les portes del regne del cel. El meu dret a ser català independent és una condició per col·laborar a obrir les portes d’una humanitat universal en pau. Només hi puc col·laborar en llibertat des de la meva identitat catalana. Sota la coacció d’una altra identitat imposada la meva aportació serà feble i mancada d’aquella força que dóna el veritable amor de ser. I si hi manca la condició de català, no és veritable en la seva globalitat. Des de la meva fe religiosa defenso la independència de Catalunya. La història i la natura no ens fa nèixer en un poble sense una raó de base, el ser.

dilluns, 5 de juny de 2017

La manipulació de la mort un greuge antinatura

Quan l’arribada del segle XXI obria la porta de l’esperança a una convivència universal més justa, humana i solidària, la presència de la mort assoleix un protagonisme gairebé llei com a moneda de canvi. La mort en mans dels enemics de la humanitat. Però, què és la mort? Senzillament, la germana de la vida, les conpanyes de l’existència dels éssers vius. Són dues portes, la vida, la de l’entrada a l’existència i la mort, la de la sortida. De moment, parem esment que la vida i la mort són el paréntesi en el que es  mou l’existència. L’una i l’altre haurien de ser garantia de dignitat, qualitat definidora de l’ésser racional. La metàfora bíblica  del paradís d’entrada per assolir el paradís de sortida es mou en una etapa temporal i efímera en la que la solidaritat no es veu corresposta per la llibertat. I des d’els inicis de la història la mort ha esdevingut factor desequilibrant. Amb milions d’anys de vida no s’ha après encara que la mort no és enemiga de l’existència sinò amiga que dóna la mà a la vida. I en aquest procès, és preocupant el paper de la humanitat que s’autodestrueix bipolaritzant la humanitat en bona i dolenta. I comença la manipulació histórica que milions després encara actua. I alló que és francament esfereïdor rau en el fet de l’existència de religions que defensen que s’ha de matar els contraris de la teva , que com a consequència va més enllà, i el fet de ser diferent ja és digne de condemna a mort. I aquesta és una veritat existent a ple segle XXI, convertida en filosofia i justícia.
No mereix cap consideració el fet de ser persona lliure que es pot equivocar i que gaudeix d’instruments per esmenar-se.  Dissortadament aquesta filosofia no la defensen i practiquen només aquells que maten en nom de Déu, sinò aquells que només tenen per argument convincent la força de les armes. Per uns i altres matar  és indispensable, fonamentats ambdós conceptes en la llei, divina o humana amb suport absolut o dogmàtic.
Un plantejament instrumentalitzador de la mort sense merèixer cap consideració el dret a la vida, que és el primer dret de les persones. La mort no és enemiga de la humanitat és companya de la vida, que recorda contínuament el deure de tenir cura integral de la persona per quan arribi l’hora de tancar el parèntesi de l’existència amb el goig i lam il·lusió d’haver conquerit la transcendència. El cristianisme l’anomena resurrecció, l’hinduisme, nirvana, i altres, alguns ateus i agnòstics, alliberament. Ningú té dret a torpedinar el procès temporal de l’existència humana. Una vida digna i una mort digna sublimen l’existència, per a uns la divinitzen, per a altres, l’eternitzen i per alguns l’alliberen. No en tinc capa dubte, a la humanitat del segle XXI encara li manca la verdadera filosofia i pedagogia de l’existència. És veritat que la dignitat està en la imatge de la persona. La llógica ens diu que el treball, que encara manca fer, rau en la urgència d’ aconseguir la universalitat d’una humanitat digna. La vida i la mort són els millors pedagogs. Cal saber escoltar i entendre les seves ensenyances.

dissabte, 3 de juny de 2017

Explosió d’un gran escàndol…

El comportament dels grans partits de la política espanyola em porten a teixir una filosofia, que a primer cop d’ull pot valorar-se d’utòpica, però que la història, penso, consagrarà. Fa massa anys, que a la pell de brau s’està preparant una foguera subterrània, que comença els seus avisos amb petites fumerades boomerang. L’orgull del poder, quan és totalitari i amb majoria absoluta,  destila uns somriures de superioritat i llença unes advertences que són amenaces, més perilloses per a qui les fa que no pas per qui les rep. Catalunya pateix des de fa més de tres cents anys la humiliació del poder absolut, feixista o demòcrata, però els temps, la natura i la història anuncien canvis indispensables en el model social universal de convivència. La Torre de Babel que volia ser el tot convivencial amb un únic poder polític, vaticina l’esfondrament d’una globalitat política totalitària al ser practicada unilateralment per estats que simulen hipòcritament una unitat amb peus de fang. I aquests peus s’estan esmicolant, fent esforços la gran política per mantenir dempeus una arquitectura que grinyola. La pràctica d’una política global unitària, no respectant les individualitats creades per les diferències, trenca alló que es pensa unir, perquè cap sistema d’unitat forçada té capacitat en el temps per evitar el desgat propi natural. I sovint aquest desgat s’accelera amb empelts inadequats. El problema rau en el fet que molts empelts són clares manipulacions per enlluernar i crear un ambient de seguretat on fallen els fonaments. El manteniment de la identitat dels pobles té un programa molt seriós contrari a l’imposat i sobre tot,  quan per la força, es vol tòrcer l’estructura natural. I a l’arribar el moment en el que la veu popular reivindica els seus drets, la torre de Babel edificada pels poders fàctics comença a presentar esquerdes que provoquen riscos inesperats que es volen evitar però que, com les aigües dels rius, cerquen directament el seu mar. I la força del moviment de les ones del mar, formades per mils de milions de gotes d’aigua que reivindiquen la seva diferència, posa a prova el vaixell que vol continuar el control i el mar li planta cara amb el perill d’enfonsar-lo. I és aquest perill el que preocupa els rostres dels poderosos davant la incapacitat de dominar les bases i s’aferren a la seva feble creeença de que són déus. Però el temps no perdona i les esquerdes es fan tan grans que les parets mestres es trenquen i l’edifici s’ensorra. Metafòricament és la imatge d’una política dominada per la corrupció que perjudica greument als ciutadans i el dret natural de la supervivència es posa al seu costat perdent els poderosos credibilitat amb la seguretat que el terratrèmol de l’esfondrament de l’edicifi de la política corrupta denunciarà l’escàndol d’una política que no es basava en el respecte a l’ésser humà. I aquest esclat amenaça  cada dia més l’actual política de l’estat espanyol. I el terrabastall no el provocarà una sola esquerda sinò tantes com comunitats autònomes se sentin defraudades i enganyades. Serà un escàndol que remourà les bases també d’una Europa que no acaba de creure la capacitat d’acció i els drets dels pobles que la configuren. La globalitat no és verdadera sense el respecte a tots i cadascun dels ciutadans. Una Europa global sí, però amb el màxim respecte a les diferències dels pobles, independenment de l’estat del que en formin part i se’n vulguin independitzar. Estic convençut i els moviments actuals de les bases i d’una democràcia creïble reforcen el meu pensament, que la política espanyola serà víctima d’una explosió  volcànica, que exigirà la política de la gent i per a la gent, obligant a la política, a l’economia i a la religió a ser servidors de les persones i no ser servides pels ciutadans. Les lleis, el diners i les creences estan al servei de la gent, no a l’inrevès. Crec que el volcà explotarà i a curt termini.


dimarts, 30 de maig de 2017

Tres noms que m’han fet pensar

Que la història viu un procès constant no és cap secret i voler immobilitzar el seu curs és causa de desequilibris i d’enfrontaments contraris a una convivència universal en pau. Sovint aquestes moviments poc socials són fruit d’un concepte de la política com imposició i no com a servei. Tres noms protagonistes de la política mundial actual han desvetllat, segons la meva manera d’entendre, una nova orientació per a la política europea que té el seu punt d’arrencada en el diàleg. S’han produit dos diàlegs que penso molt significatius pels efectes futurs. Primer, la trobada europea amb la presència del President dels EE UU, Sr. Trumb que ha obert els ulls de polítics europeus i segon, una altra trobada entre el President francés, Macron i el rus, Putin. Totes dues trobades es basen en el diàleg que porta a conclusions prou importants, essent la principal que Europa ha de ser més Europa, enfortir la seva identitat, prescindint i escollint. L’alemanya Merkel ha estat prou clara quan ha manifestat que Estats Units no són tan necessaris per a una Europa, políticament consolidada, i el President Macron ha demostrat que per arribar a acords de col·laboració amb suposats contraris és necessari parlar de tot, amb claretat i amistosament. Penso que la lliçó és prou important, és una demostració que la història fa el seu camí i que existeixen interlocutors que pensen i saben arribar a un consens, que permeti reorientar el curs de la història d’Europa. Òbviament que Europa no pot prescindir d’EEUU però tampoc pot oblidar Rússia, en la construcció de la veritable Europa de les nacions. La lliçó que m’ha semblat aprendre és que una dependència massa obligada d’uns i un apartament per les diferències d’altres, porta a la pròpia debilitat. I estic convençut que és el que li succeix actualmente a Europa. Penso que el raonament de Merkel i el pas endavant de Macron són un exemple i una argumentació perquè el govern de Catalunya actui posant en la centralitat de la seva política, Catalunya. La seva identitat no ha de dependre del que pensi Espanya, ni tampoc del no diàleg. Curiosament, els problemes causats per la dependència i del no diàleg venen del mateix indret, Espanya, i aixó fa més difícil el respecte al procès de la història que obertament camina cap a una Catalunys independent i nou estat europeu. Europa no serà Europa destruint els seus pobles, que també son nacions, i Espanya aquest procès l’ha d’entendre si els seus polítics volen conservar la Marca Espanya. Un no a Catalunya va contra el procès de la història. I la política espanyola dels segle XXI està anclada en l’època de la política absolutista de les monarquies borbòniques. No m’agraden ni Merkel, ni Macron, ni Putin, però el procès de la història empeny i quan els polítics, que personalment no em plauen, fan els passos adients al procès, és obligat treure’s el barret i exclamar “chapeau”. Estic  convençut que el procès de la història no li negarà el pas a Catalunya. Grup escultòric de la família, exemple de convivència, de Xabier Corberó.

diumenge, 28 de maig de 2017

Missatges d’unitat i solidaritat

El diumenge és dia molt significat pel seu sentit religiós en el que s’hi respira aires de resurrecció del missatge evangèlic. Dia per meditar i reflexionar sobre el significat de les dues paraules “unitat” i “solidaritat”. Casualment m’hi conviden unes paraules d’intencionalitat política, no religiosa, de Soraya de Santamaria, vicepresidenta del govern espanyol:”No permetrem que ningú, ni per ambicions personals, ni deliris de cap tipus, posi en perill una Espanya unida i solidària”. Paraules d’un clar ressó militar i d’una intencionalitat que de solidària no en té res. Per exigir solidaritat  n’ha de donar exemple primer qui l’exigeix. Per exigir unitat, també. Seria bo que en unes exercitacions polítiques a l’estil de les espirituals, la vicepresidenta i el seu govern reflexionessin com practi1quen aquestes paraules. Des der fa segles, la unitat d’Espanya l’ha trencada el poder polític existent, absolutista o democràtic. I el govern actual no n’és cap excepció. Sí, els que primer trenquen la unitat són els polítifcs amb poder. I darrere d’aquest trencament hi ha l’ambició de poder i der diner. I el sistema polític espanyol actual n’és un bon exemple. Qué se’n fa d’una unitat territorial sense una unitat de les persones. I la unitat dels ciutadans l’ha trencada i la trenca la política. Per exemple significatiu els presupostos de l’estat per el 2017. Set mil milions al ministeri de defensa i set mil milions per tres ministeris, sanitat, educació i cultural. Basen el poder unitari en les armes, tot un exemple de fe en els ciutadans. I és més greu aquest greuge si parem esment en el de cultura, que és el factor més imprescindible per produir riquesa, buit cents  milions. Francament vergonyós. La part humana, la marginada. I més vergonyós encara quan per mantenir el poder s’hi aboquen diners per uns vots d’un partit que en principi no aproba la política del PP, però els diners ho tapen tot. Amb aquest gest demostren la feblesa de la unitat i de la solidaritat. He començat afirmant que un diumenge era un bon dia per reflexionar-hi. I ho és. L’evangeli el tema que condemna més és el de la riquesa i el que més proclama és el respecte a les persones. Tot el contrari de la política actual espanyola, que prioritza el diner per damunt de la persona. I el tema del diner, en un estat corrupte, no autoritza a reclamar unitat i solidaritat els altres si primer no la practica l’estat. No val la pena recordar la llarga lllista que ho demostra. Unitat i solidaritat, sí, però, compte, l’una i l’altra necessiten les diferències i quan aquestes no es respecten la unitat i la solidaritat són falses. I en l’actual política espanyola el respecte als ciutadans té molt que desitjar.

dissabte, 27 de maig de 2017

Sr. Rajoy, de veritat el PP defensa la unitat d’Espanya?

Una ullada per la imatge de la pell de brau denuncia amb claretat i força que la política actual basada en la unitat d’Espanya té molt de quimera i poc de realitat i menys de veritat. La unitat no es compleix defensant un territori, el territori és l’espai a que hi tenen dret els pobles. La defensa política actual de la unitat d’Espanya és la negació de la convivència dels pobles, que habiten la Península Ibèrica. Els arguments en que es fonamenta la defensa que en fa el seu partit, Sr. President, són una entelèquia i una manipulació de la història. Els pobles no configuren la seva identitat per atzar, malgrat la seva influència cal tenir-la en compte i valorar-la. La realitat és que la pell de brau és i ha estat poblada per diferents pobles i aquesta veritat i realitat no és reconeguda com cal, ni espectada. I no ho és per una raó molt clara, les lleis d’Espanya no només no les respecten sinò que provoquen la seva eliminació. Les diferents identitats històriques d’Espanya reclamen el respecte que es deu a la humanitat, perquè són humanitat. La humanitat és la globalitat del ser humà a la terra, que per raons de vida, s’organitza en difenrents col·lectivitats, que tenen una explicació natural. Les diferències que es detecten en les persones són la raó, la causa i el motiu de la formació de grups diferenciats. I la política actual espanyola no respecta ni la realitat, ni el procès. La unitat no consisteix en uniformar sinò en conviure en pau malgrat les diferències. I la política espanyola actual és la negació de la unitat. La unitat que defensa el PP en el govern és una unitat falsa, perquè és territorial, no humana. I si fem una valoració de la situació actual ens adonarem que la política espanyola no uneix, sinò que separa i divideix. La unitat d’una nació no la garanteix mai la força de la llei. I la llei no és la garantia de cap model polític i molt menys d’un model democràtic. Sr. President, governeu un país que en el seu dia per raons històriques es va rebelar contra la llei existent, la llei d’un  régimen feixista. La llei no és democràcia, està al servei de la democràcia i de la defensa dels drets humans. La llei com a solució dels problemes, que inevitablement sorgeixen al llarg de la història, es converteix en dictadura quan preserva un modus vivendi que es considera absolut, intocable i perfecte. I aquesta condició cap model polític la compleix, ni la democràcia. Nomès cal observar i treure’n conclusions. Sr. President del Govern, Espanya no és un model il·lusionant de democràcia, perquè si ho fos respectaria la voluntat i les il·lusions dels pobles que configuren la Península Ibèrica. I el seu govern no ho respecta, ni políticament, ni cultural, ni económica, ni social i el que és pitjor ni humanament. El mapa d’Espanya que dibuixen els partits polítics és la demostració de la feblesa democràtica de l’estat. I goso afirmar que aquesta feblesa té una base legal, perquè la llei no defensa la convivència indispensable per a la unitat, no considera igual la dignitat humana de tots els habitants de la pell de brau. I per a mi aquesta és la raó d’una situació política amb un risc inevitable de trencament. Sr. President per defensar un país s’ha de tenir un respecte exquisit envers tots els ciutadans. I aquesta condició no es compleix. 

dijous, 25 de maig de 2017

Un Gran Concili per a la humanitat

No és cap secret que la humanitat està manipulada per un desgavell polític que desemboca a la criminalitat. Per què no és altra la imatge que dóna la societat d’avui amb la mort criminal de cada dia. Unes morts causades per creences fins i tot religioses que ignoren el dret a la vida com a dret fonamental invocant el nom de Déu i altres causades pel tot si val per fer diners justificant l’eliminació del contrari. L’ésser humà desprès de milions anys d’història s’ha convertit en moneda de canvi per negocis polítics, econòmics i religiosos. Dissortadament ni l’avenç històric de la democràcia s’observa amb capacitat real pèr solucionar el problema. El crim ha assolit carta de convivència. I dissortadament les solucions no es preveuen ni a curt, ni a llarg termini, escoltant massa sovint alló de qué hi puc fer jo. I és precisament el punt més important que consisteix en ser persona íntegra. Una ullada al món ens demostra que l’objectiu ésmolt ambiciós i cal començar per entendre que significa ser persona íntegra. La primera condició rau en el fet que cada persona sense distinció gaudeixi dels bens mínims indispensables per a ña supervivencia. I arribat a aquest punt, de qui és la responsabilitat? La humanitat està estructurada en diferents models de convivència formant comunitats d’acord amb condicionants que aconsellen la seva formació. En aquesta tasca és indispensable un coneixement en profunditat del ser humà. Ése ll el model a seguir. L’ésser humà és un tot global que amb la seva configuració és un exemple comhan de funcionar els diferents òrgans socials. I és precisament el respecte que es mereixen tot els òrgans per gaudir d’una bona salut, la forma com han d’actuar els difernts òrgans socials per a una convivència en pau. La meva filosofia social per a una convivència en pau és basa en dos pilars per a m i insustituibles, la política i la religió. La política és la responsable del bon funcionament de tots els òrgans integradors del ser humà i la religió, la de tot alló indipensable perquè l’ésser humà esdevingui transcendent amb projecció d’infinit. Dissortadament en la realitat actual la relació entre els dos pilars és gairebé inexistent d’una man era especial en aquelles relacions d’espiritualitat, ja sigui humana, ja sigui transcendent. I encara pitjor, perquè les relacions entre les diferents religions con conflueixen en un futur feliç, dissentint massa sovint de la seva funció a la terra. És incomprensible per a mi que existeixen religions que defensin la mort com un dret i amb aquest dret s’assessini. Davant d’un mapa mundial desequilibrat considero que és urgent una taula rodona entre totes les religions del món. De la mateixa manera que políticament existeixen unes nacions unides pensó que hauria d’existir unes religions unides. La humanitat és una, i els ciutadans es deuen a aquesta humanitat global i és contra natura actuar contradictòriament en el tema religiós i polític. Sincerament, crec que la urgència més evident rau en el fet d’un treball harmonitzador entre totes les religions, perquè totes hi tenen molt a aportar i la humanitat molt a perdre. Una consideració amb total independencia de la política que no vol dir enfrontament. Si la religió posa ordre en les passions humanes, que són transcendents, s’assolirà un pas endavant molt positiu perquè s’aprendrà una lliçó molt important que per avançar cal aprendre dels errors per corregir-se i la sanció no ha d’inhabilitar la persona fins condemanr-la a mort, com sembla ser norma política. El perdó és un factor religiós de progrès, no de retrocès. La mort d’un criminal no és la solución, és una persona i es pot recuperar. La religió ha de treballar per una filosofia humana del criminal, que ha de pagar pel mal fet, i demostrar que s’ha integrat fent el bé. Sincerament, crec que totes les religions están en deute amb la humanitat per la seva incapacitat de seure i parlar en una mateixa taula. És veritat que hi ha moviments, però són pocs. I per aixó una part molt considerable de la humanitat ha perdut la fe en la religió. El tema és molt profund.

dimecres, 24 de maig de 2017

Srs. del Govern de l’estat no dissimuleu la por…

 Les reaccions del Govern de l’Estat, desprès de la conferència del Govern de la Generalitat a Madrid, no poden ser mes esperpèntiques i definidores. Sr. President del Govern quan en l’exercici de la seva autoritat es troba amb un greu problema, la solució no és ni oblidar-lo, ni menys-tenir-lo, ni donar la culpa als altres. I tot aixó defineix la seva postura. La seva cara era tot un poema quan demanava davant els seus que Puigdemont convencès els 350 diputats del Congrès. Siguem nobles i coherents, la seva proposta no tenia cap més objectiu que posar en ridícul a Catalunya davant una votació que el PP per la seva majoria té guanyada. I aixó no és democràcia. És molt lamentable però la seva postura, Sr. President de l’Estat no és ni constitucional. Per què la Constitució permet parlar de tot, no faltaria més. Sr. Rajoy no és de bon polític criticar una conducta correcta com la del Govern de la Generalitat i el President del Govern ni els hi fa cas. Per què no va assistir a la conferència? Per respecte a la seva dignitat de President?. La dignitat no l’atorguen els càrrecs, l’exigeixen i la seva postura de digna res de res. La llei hi és per complir-la, però també per millorar-la i mai per manipular-la. Les seves intervencions i les dels seus ministres, posteriors a la conferencia, tenen un missatge de por que no pot amagar la incapacitat del govern per complir amb els seus deures. I un dels primers passos que li cal fer al govern és explicar la veritat del deute espanyol que condemna a la ciutadania a una vida indigna. L’economia espanyola no és la que més avança a Europa i no avança perquè està hipotecada per una política corrupta. És corrupció atacar als contraris dient-els-hi que ells ho farien pitjor, com va contestar el ministre espanyol a la diputada catalana referent la tema del descontrol dels aeroports, concretament al de Barcelona. Com és possible que el govern pregoni, per veu del seu president i ministres, que els altres ho farien pitjor, quan la situació actual ja no ho pot estar més de malament? Qui és el darrer responsable sinò l’actual govern? L’argument de la por només té un destinatari, qui hi argumenta. I teniu por de perdre el poder i amb ell, les possibilitats que fins avui heu aprofitat i per aixó aflora la corrupció. I davant el comportament ciutadà que vota el vostre partit, Sr, President, reflexiono que no és possible que tants milions d’espanyols siguin corruptes. Totes les persones em mereixen el màxim respecte, però pels seus fruits els coneixereu. Sr. President la postura del No és antidemocràtica. Els temes, per difícils i fins i tot aquells inacceptables d’acord amb el pensament propi, han de ser motiu de diàleg. Sr. President jo vull la independència de Catalunya però en un model democràtic la veu de la majoria és llei. I en la Constitució es respecte la veu dels pobles que configuren l’estat actual. I vos no. On és el respecte a la Constitució? La por de perdre us porta a ser anti-constitucional. No li demano que la llegeixi, li demano que valori la seva filosofia. Sr. President, la por és mala consellera, tant per a qui la tè, com per a qui la fa.

dijous, 18 de maig de 2017

Cap a on et porten Espanya?

La política espanyola, avui, no pot ser més caòtica. Per una banda la corrupció del PP en relació amb els comptes bancaris a Suïssa en els que s’anomena explícitmanent el nom del President Espanyol, Mariano Rajoy, segons testimoni del Dresdner Banc i per l’altra, la lluita fraticida en el PSOE per fer-se amb el poder dintre del partit. I per acabar-ho les relacions entre el PP i el PSOE votant a favor de Rajoy. Però l’enrenou no s’acaba, només i faltava que el PNB donès suport a Rajoy en els comptes d’enguany. Un rerefons tan complicat i tan poc creïble que fa de la política espanyola actual un referent de com es camina cap el fracàs. Perquè l’horitzó que s’intueix no es cap altre. Nomès la ciutadania te capacitat real i poder legal, segons la Constitució, per redreçar la situació. Llegint la Constitució amb el mirall del Govern, em sap molt de greu però no ho veig d’altra manera, el seu redactat no és clar i permet lectures esbiaxades, fruit de les quals és la corrupció. És impossible, llevat d’una concsiència corrupta en ella mateixa, que la llei sigui un instrument polític per salvaguardar una opinió d’un partit. I és el que succeeix. La política espanyola actual, que té la gosadia que és la que més millora a Europa, porta a la bancarota a no massa llarg termini. No és nomès Catalunya la veu d’alarma, també ho és Andalusia que ja ha fundat l’Assemblea Nacional Andalusa per la Independència, també ho són València i Mallorca i veus autoritzades espanyoles. I no hi falten testimonis de l’exterior com opinions de cinc Premis Nobel, i de polítics d’Europa i d’altres continents. Espanya, si els ciutadans no hi posen remei, té un deute econòmic impossible d’amortitzar amb la política del PP recolzat per C’s i PSOE i darrerament pel PNB. És inexplicable com partits que acusen l’actual govern de corrupte, com a l’hora de la veritat, el recolzen. És veritat, la Constitució Espanyola necessita un reciclatge en profunditat, amb ella existeix la corrupció actual, però alló que més necessita Espanya és un canvi radical de mentalitat política. I dissortadament té les portes tancades perquè un percentatge massa gran de votants estant d’acord amb la política corrupta actual. Em costa creure en la corrupció de tantes persones, però els fets m’hi fan pensar. Dissortadament el poder ha pres les mesures adequades per assegurar-se la continuitat. Però també són humans i com a tals poden errar en les seves previsions. I sortosament, cada dia hi ha més ciutadans, encara non són majoria però van pel camí, que s’adonen de les errades i manipulacions del poder. I aquesta circumstància genera esperances de futur. I les esperances, la recuperació d’una Península Ibèrica dels pobles d’acard amb el principi bàsic de la llibertat de les persones i del dret a organitzar-se. Però sense eliminar la corrupció serà molt difícil una verdadera convivència en pau, en la que tots els pobles, lliurement i amb justicia i veritat emprenguin el seu camí en la història. És imprescindible barrar el pas a les persones corruptes en l’organització política. El primer pas a Espanya, una nova Constitució, la verdadera constitució de la sobirania popular. Quin  ha de ser el mapa polític. Totalment diferent a l’actual.

dimarts, 16 de maig de 2017

El compliment de la llei, garantía de democràcia

El model polític democràtic ha donat un tomb essencial a l’hora de donar legitimitat a les lleis. I qui l’ha de donar és la veu popular, que lògicament a l’hora de votar no tothom pensarà igual i la diferència d’opinió, la legalitat caurà del vot majoritari. Però no vol dir que l’altre vot no s’hagi de tenir en compte. La diferència de pensament és la base de les millores. I aquesta norma no es té en compte en l’actual govern democràtic de l’estat. I la Constitució és prou clara i no calen subterfugis com el que s’ha practicat contra Catalunya perquè el Tribunal Constitucional poguès actuar com un  Tribunal sancionador. Aquesta no és la funció del Constitucional i el PP ho sap i per aixó va modificar la norma, que al costat d’alguna altra, per definició és prevaricar. Fer dir a la llei alló que li convè al Govern no és fer justicia, és manipular-la, aixó el President ho sap. Però “calumnia que algo queda” acaba per ser norma. Hi ha una manipulació que em preocupa i molt. És el concepte de sobirania en mans del poble. En una democràcia quan el poble sobirà, amb un nombre important de ciutadans demana canvis, se l’ha d’escoltar, no fer-ho és simplement una prevaricació per incompliment d’una sobirania i no és lícit argumentar que la voluntat ha de ser de tots els ciutadans de l’estat. El primer argument és el del Govern que l’actual només ho és amb el vot d’una tercera part. Cada ciutadà és sobirà, ho proclama la Constitució, i aquesta condició no es pot manipular. Estic d’acord que el President pensi el contrari d’alló que jo penso, però de sortida no em pot qualificar d’inconstitucional abans que el tribunal ho analitzi. I aquesta és la pràctica de Rajoy fins i tot donant la solució perquè el tribunal la doni per bona, com ha fet en ralació a les urnes abans de que es comprin. Actuar d’aquesta manera, a casa meva i a Europa, se’n diu prevaricació. L’Estatut de Catalunya, n’és una demostració. El Tribunal havia de tornar el text als ciutadans que l’havien votat i no ho va fer. I aixó va contra la Constitució.
I alló que és més greu, encara, castiga Catalunya basat en una legislació que sap prevarica. És trist. La  idea no és meva, però me l’he fet meva d’acord amb la Constitució, art. 152. El tracte que rep Catalunya està manipulat d’ofici pel tracte donat a l’Estatut i fa que al ciutadà de carrer, a mi personalment, no em mereixi credibilitat ni el Govern, ni el Tribunal Constitucional. I que els ciutadans tinguin arguments per poder pensar així, és gravíssim i producte d’una democràcia massa fictícia. Sr. President, sap molt bé que no m’amago. Fa una anys li vaig escriure una carta que em va constestar un secretari, tirant pedres fora. M’agradaria fer’ho personalment. Ja sé que no em fareu cas. El meu sobiranisme només serveix per votar. No s’equivoqui, el meu sobiranisme, al costat d’altres milionaris, farà Catalunya Independent i des de Catalunya recolzarem els independentistes d’Euskalerri, de Galizia, València, Illes Balears i Andalusia. Endavant Assemblea nacional andalusa. El sobiranisme és de les persones, no des les lleis. I les lleis qui primer les ha complir és el governant.

dissabte, 13 de maig de 2017

Sr. Rajoy “quien calla, otorga”

Ho diu la filosofia popular castellana, aquella que vos tan defenseu aparentment. Òbviament que “otorga” quan té l’obligació de parlar. I vos teniu obligació de parlar en totes aquelles situacions que afecten directament a l’estat. Amb la peculiaritat que la Constitució també li exigeix i li exigeix perquè la força en la que vos us hi repengeu li ha donat la sobirania i els catalans també ho són de sobirans i no escoltar-los significa contradir la Constitució. És curiós Sr. President, els seus NO són el silenci i els silencis acostumen a ser el Sí de les situacions difícils. El poder, que us dóna la veu popular i la Constitució us empara, és el poder democràtic que es fonamenta en la paraula i vos fugiu amagant-vos en la cova del mutisme legal. Les persones del segle XXI sortosament no viuen en coves, malgrat que hi ha silencis que hi obliguen a massa gent. I aquest és un efecte del que també en sou responsable. El problema català del que no en voleu parlar és la veu de la consciència de la història que desperta remordiments i no sabeu com acallar-los i ho feu fugint. Però les fugides deixen rastres acusadors. La història i la natura, Sr. Rajoy, sempre fan justícia. La gravetat del problema català és solidària amb el greuge que l’estat espanyol comet contra els refugiats que s’ha comprès a donar sostre i encara no ho ha complert en la seva totalitat, només en un percentatge que s’agermana al No que dieu a Catalunya. Sr. President el moment històric que viu l’estat espanyol presidit per vos, és un moment verdaderament preocupant per la manca de solidaritat, començant amb les paraules i continuant amb els fets. Sr. Rajoy en la filosofia de la dignitat de les persones i dels pobles, el problema català i el problema dels refugiats, que demanen ajuda, humanament i natural és el mateix que demana i té tot el dret a exigir una solució política adequada, solidària, responsable i respectusa amb els drets naturals de les persones i dels pobles. I Catalunya us ha donat una lliçó, que us heu negat a entendre, disposada  a un acolliment proporcional. L’extensió real del no i del silenci trampa projecten un missatge d’una manca de responsabilitat política culpable davant del món que la història no pot oblidar. Davant dels problemes no parlar-ne i no actuar políticament d’acord amb la democràcia diu molt poc a favor de la personalitat dels responsables polítics que han rebut l’encàrrec històric de dirigir els seus estats corresponents i d’assolir una globalitat de convivència universal digna. Sr. Rajoy els silencis són creatius i espais de reflexió del sentit democràtic de la política del segle XXI, que tenen un avalador, “pels seus fruit els coneixereu”.

dijous, 11 de maig de 2017

Quan els fonaments s’esquerden, l’edifici s’esfondra



L’eifici de l’Estat Espanyol molt amenaçat per les esquerdes està en perill d’esfrondament. Les esquerdes més perilloses són polítiques, econòmiques i religioses. I el problema s’agreuja perquè no hi ha especialistes del manteniment dels edificis polítics. Hi manca una verdadera filosofia de la política. Per què hi manca? Senzillament perquè en l’actual pell de brau davant dels problemes només hi ha la força física i la força de la llei, no hi ha la força social. Si fem una ullada al presupost d’enguany ens n’adonarem: ministeri de defensa: set mil milions d’euros i escaig; ministeri de cultura, vuit cents un mil euros. El presupost és prou clar: alló que impera a Espanya és la força de les armes i la cultura, pràcticament ni es considerada. I amb aquesta tendència política no es poden tenir il·lusions. Les idees són un perill per a la política, quan la història ensenya que la cultura ha salvat sempre als pobles. Però als pobles en els que la cultura sempre ha tingut veu i a Espanya la fan callar. Pitjor, encara, en diuen cultura d’alló que porta distanciaments i odis i l’autèntica cultura es fa servir per crear falses convivències. No existeix una verdadera filosofia de la política. I aixó és greu. I no existeix perquè quan en un país sorgeix un moviment com el de Catalunya que vol ser un poble lliure independent, no s’estudia el per què i la seva filosofia sinò que la prohibició i la submisió sense diàleg amb la llei és la resposta. Un exemple no català, els problemes que pateix l’escriptor Suso del Toro per defensar els drets de Catalunya. L’aplicació de la llei sense estudiar el perquè dels problemes és contrari als principis fonamentals de la Constitució que diu que la nació espanyola desitja “garantir la convivència democrática dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. És veritat que aquest desitg és problemàtic  perquè primer posa la mel als llavis i desprès ho amarga. Jo entenc que l’ordre democràtic no el crea la Constitució i la llei sinò tot el contrari que la Constitució i la llei han de ser garantia de l’ordre democràtic. La meva bona fe creu en la democràcia que aquest supòsit diu que vol garantir, però em trobo que la Constitució avala un ordre econòmic i social just.  Aquest ordre em vol tranquilitzar però m’adono que trenta anys i escaig de democràcia l’ordre econòmic i social no és just i no ho és per la situació de pobresa d’una gran part dels ciutadans de l’estat espanyuol. L’ordre social no és just, perquè la justícia no és igual per a tothom. Un exemple, perquè s’immunitza judicialment l’ex-rei d’Espanya davant del seu enriquiment escandalós? Per què es va tenir tant de temps empresonat l’home que més ha treballat per la pau a Euskadi, digui el que digui el govern, Otegui? Per què està tan mal organitzat l’organigrama de l’alta velocitat? I els per què poden continuar. Que la llei s’ha de complir, sí, però raonadament, no donant la sensació d’incapacitat i d’ignorància. La llei no és el senyor, és el servidor de la societat i la societat té tot el dret de demanar-li comptes si no és justa socialment i económica. I els fruits a la pell de brau, diuen que no ho és. “Pels seus fruits els coneixereu”. Podeu preguntar-li a l’exministre de governació si aquesta frase és vàlida o no. Penso sinceramnent que a la política espanyola dels grans partits no hi ha voluntat d’anàlisi de les  situacions que es plantegen en tota societat. I dissortadament de la Constitució Espanyola es deixen al marge aquelles insinuacions que aconsellen l’estudi, l’anàlisi i el diàleg abans de prendre decissions. I no hi és perquè encara s’està sota el poder de l’ombra de la dictadura franquista. Catalunya ho pateix, però la llum cada dia és més clara. El concepte d’una Europa global no es basa en la mateixa política a Espanya que a Catalunya i penso i n’estic convençut que el concepte que es percep a Catalunya és molt més europeu que el que es té a l’Estat Espanyol actual. Històricament és cert, si l’estat espanyol no té cura adequada de les esquerdes actuals, s’esfondrà en un  termini no massa llarg.