Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimarts, 7 de febrer de 2017

La gent humil és la força de la llibertat




La manca de respecte a les persones és una característica molt constant en els partits de signe totalitari, com ho és també l’opinió que es mereixen segons la seva situació social. Dissortadament les diferències no esdevenen condició d’interelació de progrès sinò condició d’apartament i menys-teniment. I es manipula una paraula que en el seu missatge ens dóna una imatge, és la paraula humil. Persona humil, sóna en la societat com incapaç de res de bo, quan contràriament és la base de la bondat. És una paraula que recorda l’orígen de les persones modelades del fang. Humil, etimològicament  recorda la paraula “humus”, de la que n’és una derivada. Humilitat per tant és una condició integradora del ser humà. La imatge íntegra d’un home i d’una dona, la defineix la humilitat.
En la nostra societat una persona humil és aquella mancada de diners i sobre tot d’importància social. En llenguatge col·loquial un zero a l’esquerra. La veritat de la persona humil és tota una altra. Una de les definicions que es llegeix en els dicccionaris ens diu que és “ qualitat d’una persona que li fa treure importància a les virtuts i als mèrits propis i reconeix els seus defectes i errors.” Simplement, que les accions tenen importància per elles mateixes independent de com és la persona. El be s’ha de fer independentment de si se’s més savi o menys, més ric o més pobre. En una paraula, la humilitat no està renyida amb la situació social, encara que la situació massa sovint es manipula pels  interessos. És veritat que des de l’antiguitat la paraula “humil” té un regust de limitació en concordança amb la seva relació amb la divinitat, considerant-se la persona inferior i en les creences orientals era un pas per arribar al nirvana. La consequència fou la necessitat d’eliminar l’egoïsme i l’orgull. No podem oblidar que la religió tenia una gran incidència social i marcava les diferències. Però la religió en mans dels humans corria els riscos de qualsevol altre activitat i la demostració la tenim en la divninització dels governants i en l’esclavatge dels ciutadans més indefensos. El domini de l’egoïsme i de l’orgull dels més poderosos manipulant en benefici propi la humilitat dels més febles. Sortosament la història és fidel i apareixen persones que recorden quina és la raó de l’existència dels humans. Pot ser Confuci, Laotsé, Moisès, Plató, Aristòtil, Sòcrates, Tomàs d’Aquino, Galileu, Joan de la Creu, Teresa de Jesús, Gandhi, Xirinacs i l’actual Papa Francesc. Però en la història hi ha un missatge atribuit a un personatge difícil de justificar documentalment, però amb una gran incidència mundial, Jesucrist, i en el seu missatge ens presenta una nova imatge dels humils: “Benaurat els pobres d’esperit  per què d’ells és el regne del cel” i “benaurats els humils per què posseiran la terra”. Qui és l’humil? Aquella persona que de la pobresa en fa la riquesa a tots nivells, començant per la riquesa que manifesta la integritat com a persona. I aleshores actua perquè la seva actuació és un deure social en benefici de la humanitat, que lógicamente ella també en sortirà beneficiada. La humilitat és aquella condició humana que engrandeix més la personalitat quan més i millor treballa per a la convivència universal. Des de la doctrina evangèlica, per a mi la Gran Constitució , amb una càrrega d’humanisme inigualable, la humilitat porta al reconeixement de la llibertat sempre que la llibertat sigui en els seus actes una millora per a la humanitat. En aquest sentit la humilitat d’un poble pot esdevenir garantia de pau de la convivència humana. Defensar la veu popular conscient del risc de ser jutjat és un acte d’humilitat, no de supèrbia com polítics i periodistes centrals han titllat les tres persones acusades i els superbs són aquells i aquelles que orgullosos de la seva superioritat han demostrat amb les seves paraules una pobresa moral i cívica indigna de cap militancia política. L’imperi de la llei és veritablement un imperi quan és respectuós amb les persones, però menys-tenir, que és una manera d’insultar, perquè es defensen idees contràries a les pròpies manipulant la llei és un signe d’egoïsme i orgull que els antics ja condemnaven. Un incís personal comparatiu: Sr. Albiol, un servidor, independentista català, sóc tan sobirà o més que vostè en el respecte a les lleis i la Constitució espanyola em respecte el meu dret natural a la llibertat i a la independència del meu país, Catalunya.


La manca de respecte a les persones és una característica molt constant en els partits de signe totalitari, com ho és també l’opinió que es mereixen segons la seva situació social. Dissortadament les diferències no esdevenen condició d’interelació de progrès sinò condició d’apartament i menys-teniment. I es manipula una paraula que en el seu missatge ens dóna una imatge, és la paraula humil. Persona humil, sóna en la societat com incapaç de res de bo, quan contràriament és la base de la bondat. És una paraula que recorda l’orígen de les persones modelades del fang. Humil, etimològicament  recorda la paraula “humus”, de la que n’és una derivada. Humilitat per tant és una condició integradora del ser humà. La imatge íntegra d’un home i d’una dona, la defineix la humilitat. En la nostra societat una persona humil és aquella mancada de diners i sobre tot d’importància social. En llenguatge col·loquial un zero a l’esquerra. La veritat de la persona humil és tota una altra. Una de les definicions que es llegeix en els dicccionaris ens diu que és “ qualitat d’una persona que li fa treure importància a les virtuts i als mèrits propis i reconeix els seus defectes i errors.” Simplement, que les accions tenen importància per elles mateixes independent de com és la persona. El be s’ha de fer independentment de si se’s més savi o menys, més ric o més pobre.
En una paraula, la humilitat no està renyida amb la situació social, encara que la situació massa sovint es manipula pels  interessos. És veritat que des de l’antiguitat la paraula “humil” té un regust de limitació en concordança amb la seva relació amb la divinitat, considerant-se la persona inferior i en les creences orientals era un pas per arribar al nirvana. La consequència fou la necessitat d’eliminar l’egoïsme i l’orgull. No podem oblidar que la religió tenia una gran incidència social i marcava les diferències. Però la religió en mans dels humans corria els riscos de qualsevol altre activitat i la demostració la tenim en la divninització dels governants i en l’esclavatge dels ciutadans més indefensos. El domini de l’egoïsme i de l’orgull dels més poderosos manipulant en benefici propi la humilitat dels més febles. Sortosament la història és fidel i apareixen persones que recorden quina és la raó de l’existència dels humans. Pot ser Confuci, Laotsé, Moisès, Plató, Aristòtil, Sòcrates, Tomàs d’Aquino, Galileu, Joan de la Creu, Teresa de Jesús, Gandhi, Xirinacs i l’actual Papa Francesc.
Però en la història hi ha un missatge atribuit a un personatge difícil de justificar documentalment, però amb una gran incidència mundial, Jesucrist, i en el seu missatge ens presenta una nova imatge dels humils: “Benaurat els pobres d’esperit  per què d’ells és el regne del cel” i “benaurats els humils per què posseiran la terra”. Qui és l’humil? Aquella persona que de la pobresa en fa la riquesa a tots nivells, començant per la riquesa que manifesta la integritat com a persona. I aleshores actua perquè la seva actuació és un deure social en benefici de la humanitat, que lógicamente ella també en sortirà beneficiada. La humilitat és aquella condició humana que engrandeix més la personalitat quan més i millor treballa per a la convivència universal. Des de la doctrina evangèlica, per a mi la Gran Constitució , amb una càrrega d’humanisme inigualable, la humilitat porta al reconeixement de la llibertat sempre que la llibertat sigui en els seus actes una millora per a la humanitat. En aquest sentit la humilitat d’un poble pot esdevenir garantia de pau de la convivència humana.
Defensar la veu popular conscient del risc de ser jutjat és un acte d’humilitat, no de supèrbia com polítics i periodistes centrals han titllat les tres persones acusades i els superbs són aquells i aquelles que orgullosos de la seva superioritat han demostrat amb les seves paraules una pobresa moral i cívica indigna de cap militancia política. L’imperi de la llei és veritablement un imperi quan és respectuós amb les persones, però menys-tenir, que és una manera d’insultar, perquè es defensen idees contràries a les pròpies manipulant la llei és un signe d’egoïsme i orgull que els antics ja condemnaven. Un incís personal comparatiu: Sr. Albiol, un servidor, independentista català, sóc tan sobirà o més que vostè en el respecte a les lleis i la Constitució espanyola em respecte el meu dret natural a la llibertat i a la independència del meu país, Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada