Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimarts, 28 de febrer de 2017

Qui defensa la meva llibertat?



Constitució, article 9,2 :”Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra  siguin reals i efectives, remoure els obstacles que impideixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”.
Jo preguntaria al Govern d’Espanya no si han llegit be sinò si hi han reflexionat en profunditat sobre el missatge d’aquest article 9 de la Constitució. I la pregunta la faria perquè el famós NO del President del Govern no encaixa amb aquest article. Per començar l’article no posa línies vermelles ni a la llibertat, ni a la igualtat. I es refereix a la persona individu i a la col·lectivitat o grup, i una autonomia també és un grup.I els ciutadans i algun grup hi ensopeguen en massa línies vermelles. La presència dels dos verbs “promoure” i “remoure” és prou indicativa i significativa. La llibertat i la igualtat s’han de defensar en totes direccions que facin fàcil i fluïd el viatge sense obstacles. I amb les paraules “reals” i “efectives” declara obertament com ha de ser l’actuació dels poders públics.
I quan parla dels beneficiaris d’aquest article diu clarament “tots els ciutadans”, com no pot ser d’altra manera perquè tots són sobirans. És un article que afirma amb tota contundència que primer ha d’escoltar-se els ciutadans i desprès parlar-ne amb ells per comprovar si la llei els hi és favorable o quina és la condició que els possibilita o impossibilita pensar malgrat la llei. Es dedueix obertament d’aquest article que alló primer que cal fer és reflexionar i mesurar perquè el respecte a la persona és anterior al respecte a la llei. I el grau de culpabilitat que massa sovint s’atribueix no és sempre responsabilitat del condemnat perquè pot gaudir de condicions personals que llegitimin la seva acció. El primer pas ha de ser per tant sobre la licitud o no, del pensament o acció, que d’entrada, l’autoritat considera il·legal perquè no actuar així la il·legalitat pot caure de part del sancionador.
La segona part del paragraf, amb la paraula “remoure” encara és més explícita. Treure tots els obstacles que no afavoreixen la participació dels ciutadans en la vida política, económica, cultural i social. Una paraula hi dóna molta llum: “plenitud”. Aquesta paraula obre la porta a les idees positives i negatives perquè la reflexió o el pensament sigui ple i llure. En la política espanyola, jo com independentista, no hi tinc el reconeixement d’aquest article i tinc tot el dret segons el mateix de pensar com independentista i actuar-hi. La meva paricipació en política ha de ser segons l’article lliure i plena i en l’actualitat la política espanyola ens impideix la llibertat i la plenitud que garanteix l’article 9. Però l’incompliment de l’article rau en el fet de no “remoure” inconvenients i la millor manera de remoure entrebancs és dialogar.
El NO al diàleg amb els independentistes incompleix aquest article de la Constitució. Es pot acudir a l’article 155 però crec que la Constitució no pot tirar pedres sobre el seu terrat quan en l’article 122 es llegeix amb prou contundència la defensa dels ciutadans en la reforma dels estatuts. El NO pot ser un punt del diàleg amb igualtat al SI dels contraris. I els resultats seran fruit de la racionalitat. La meva llibertat la defensa també la Constitució.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada