Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar

La llibertat dels pobles i la seva organització política és un dret natural defensat per l’evangeli. Les paraules que encapçalen aquest article palesen amb prou claretat la postura del poder instaurat contra els sotsmesos. Històricament és prou coneguda la voluntat del poble jueu per deslliurar-se del poder de Roma i el dret d’aquesta lluita Jesús el reconeix davant de Ponç Pilat, governador romà a Jerusalem. La religió no nega els drets naturals dels pobles, els defensa. Xirinacs en una de les seves manifestacions declarava que és necessari arriscar la vida per defensar els drets de Catalunya. El procès de Jesús davant Pilat i la seva condemna n’és un clar exemple. I un exemple molt clarificador de com la religió s’ha d’implicar en la vida dels pobles. Els apòstols van creure fins el darrer moment que Crist era l’alliberador d’Israel enviat per Déu. I Jesús no ho va contradir mai. Possiblement alló que per a molta gent és difícil de compaginar rau en el fet que la missió de Jesús tenia un objectiu superior al natural, el Regne de Déu en l’eternitat. Però cal tenir present que aquest regne també calia fer-lo realitat en el món dels mortals per desprès gaudir del celestial. I Jesucrist en va donar una lliçó magistral, un exemple religiós  de com el missatge polític de la defensa dels pobles també forma part del missatge diví del Regne de Dèu. Per que`la convivència humana en la terra ha de ser un avant regne celestial. Quan Pilat li demana a Jesucrist si ell és rei dels jueus, no ho nega i li respon:”Tu ho dius: jo sóc rei.” I és precisament aquest reconeixement l’argument final de la sentència de mort que Pilat ordena col·locar sobre el condemnat a morir crucificat: “Rei dels jueus”. Personalment descobreixo en aquest capítol de l’evangeli una raó capital que reforça la meva defensa de la llibertat de Catalunya. L’enfrontament entre els fariseus enemics de Jesús i el governador romà va acabar amb al sentència de mort en creu pel motiu polític de “tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar”. La defensa de la llei romana contra la llei del poble jueu decantà la balança. Primer la llei i anar-hi en contra és un crim. Guardant les distàncies, el mateix problema polític de Catalunya defensant els seus drets contra el domini estranger. I la raó és la mateixa, no raonar sinò imposar. Pilat, intentà raonar, però els responsables de la llei que el domini de Roma els hi afavoria, aconseguiren que el domini de la llei estrangera, per por de perdre el poder, condemnés a qui predicava un regne de Déu en el que Isarel n’era una part.

Defensar Catalunya, estat independent en el marc d’Europa per a una convivència universal en pau, s’enfronta a una llei, que els poderosos no volen reaonar sinó nomès imposar. El Rei dels Jueus morí crucificat, però el regne de Déu, fou proclamat al món malgrat que com els fariseus  el poder no acceptès el nou missatge. I el regne de Déu a la terra, en múltiples formes hi és. L’episodi evangèlic, base d’aquest comentari, alena i reforça el meu dret de defensar la independència de Catalunya. La religió, i en particular la cristiana, em dóna forces i la raó. La meva argumentació està basada en el missatge que hi és, ni si es pot demostrar la seva historicitat o no. És un missatge d’una projecció superior que palesa la magnitud real del ser humà.