Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimarts, 7 de març de 2017

L’article 155 de la Constitució



“Si una comunitat autónoma no compleix les obligacions que la Constitució i altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptès greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autonòmica i, en el cas que no l’atenguès, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrá adoptar les mesures necessàries per taL a’obligar-lo al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat”.
Primerament es dedueix d’aquest article que les Comunitats Autònomes tenen drets democràtics per governar la seva comunitat essent un d’ells la consulta als seus ciutadans autonòmics sense necessitat de consultar a tota la nació. Consultar als ciutadans la seva voluntat significa anar contra la llei? Què significa l’interès general d’Espanya? Suposo que és el benestar de tots els espanyols i aquest interés el govern no el compleix i al no complir-lo els ciutadans d’una autonomia tenen tot el dret d’exigir-ho. Si l’Estat és incapaç d’assolir el benestar de tots els ciuitadans, no té capacitat de dret natural per prohibir als d’una Comunitat que demanen i volen un altre model polític que atengui els seus drets. I aquest dret pot ser crear un estat nou. Les lleis internacionals no ho prohibeixen, tot el contrari. L’interèrs gerenal beneficia les persones, no el territori.
Què vol dir previ requeriment? Entrar en converses o per contra obligar i com continua el text es dedueix que s’imposa per la força, obviant la via democrática. Quina força té un President del Govern per exigir a una autonomia quan ell incompleix les normes del Constitucional favorables a l’autonomia?  És legal que un incomplidor exigeixi complir? Legalment potser sí, però lícitament i ética, no. Em crida molt l’atenció que la sanció ha d’aprovar-la la majoria absoluta del Senat. Em sorpren perquè si la majoria absoluta es basès no en el nombre de senadors sinò en la majoria dels grups parlamentaris que el configuren, l’actuació possiblement seria més democràtica. Confiar en el Senat on la majoria absoluta és la del govern, pot ser legal, però no és gens ètic i poc democràtic.
Protegir un territori conquerit per les armes fa tres cents anys i sempre sotmès i mai respectat com cal no és democràtic i més aviat injust perquè és la consagració d’una injustícia histórica de més de tres cents anys. La grandesa d’una nació la configuren les persones amb una vida digna.
I aquesta no és la realitat d’una Espanya que fa pagar les errades de Castor als ciutadans, que aturaren la construcció perquè hi havia un risc greu contra una gran part dels ciutadans. I l’actuació de perill greu no només no es sanciona sinò que se li reconeix una indemnització multimilionària que durant trenta anys pagaran els ciutadans, no els culpables creadors i responsables del perill. Amb l’article 155 no s’hi pot exigir res? Dues autonomies en sortien molt perjudicades, però com existía el vist i plau del govern, que paguin els innocents. Amb la llei a la mà durant trenta anys els innocents han de carregar amb un desfalc econòmic que s’atribueix a la protesta ciutadana que denunciava un greu perill. Aixó es complir la llei? Se’m dirà que aquest no és el cas. Quin és, sinò el benestar de tots els espanyols? Quan la llei no compleix els seus objectius, la llei no és bona. No és correcte que s’imposi a una Comunitat un risc greu, en aquest cas Catalunya i València i que per més inri perquè demanen justícia se’ls sanciona injustament. El be general d’Espanya depen del bé de totes les autonomies i per reciprocitat el 155 és el boomerang que li recorda al govern els seus deures, però en fuig i actua a l’estil absolutista d’una dictadura. És incomprensible que la mateixa llei es contradigui. Però és. Que ol dir? Quen elsm ciutadans tenen el dret de ser obeïts per la seva sobirania i els governants complir la llei i restituir els mals que fassin al seu sobirà, els ciutadans. De moment la sanció, si no s’anul·la, durarà trenta anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada