Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimarts, 30 de maig de 2017

Tres noms que m’han fet pensar

Que la història viu un procès constant no és cap secret i voler immobilitzar el seu curs és causa de desequilibris i d’enfrontaments contraris a una convivència universal en pau. Sovint aquestes moviments poc socials són fruit d’un concepte de la política com imposició i no com a servei. Tres noms protagonistes de la política mundial actual han desvetllat, segons la meva manera d’entendre, una nova orientació per a la política europea que té el seu punt d’arrencada en el diàleg. S’han produit dos diàlegs que penso molt significatius pels efectes futurs. Primer, la trobada europea amb la presència del President dels EE UU, Sr. Trumb que ha obert els ulls de polítics europeus i segon, una altra trobada entre el President francés, Macron i el rus, Putin. Totes dues trobades es basen en el diàleg que porta a conclusions prou importants, essent la principal que Europa ha de ser més Europa, enfortir la seva identitat, prescindint i escollint. L’alemanya Merkel ha estat prou clara quan ha manifestat que Estats Units no són tan necessaris per a una Europa, políticament consolidada, i el President Macron ha demostrat que per arribar a acords de col·laboració amb suposats contraris és necessari parlar de tot, amb claretat i amistosament. Penso que la lliçó és prou important, és una demostració que la història fa el seu camí i que existeixen interlocutors que pensen i saben arribar a un consens, que permeti reorientar el curs de la història d’Europa. Òbviament que Europa no pot prescindir d’EEUU però tampoc pot oblidar Rússia, en la construcció de la veritable Europa de les nacions. La lliçó que m’ha semblat aprendre és que una dependència massa obligada d’uns i un apartament per les diferències d’altres, porta a la pròpia debilitat. I estic convençut que és el que li succeix actualmente a Europa. Penso que el raonament de Merkel i el pas endavant de Macron són un exemple i una argumentació perquè el govern de Catalunya actui posant en la centralitat de la seva política, Catalunya. La seva identitat no ha de dependre del que pensi Espanya, ni tampoc del no diàleg. Curiosament, els problemes causats per la dependència i del no diàleg venen del mateix indret, Espanya, i aixó fa més difícil el respecte al procès de la història que obertament camina cap a una Catalunys independent i nou estat europeu. Europa no serà Europa destruint els seus pobles, que també son nacions, i Espanya aquest procès l’ha d’entendre si els seus polítics volen conservar la Marca Espanya. Un no a Catalunya va contra el procès de la història. I la política espanyola dels segle XXI està anclada en l’època de la política absolutista de les monarquies borbòniques. No m’agraden ni Merkel, ni Macron, ni Putin, però el procès de la història empeny i quan els polítics, que personalment no em plauen, fan els passos adients al procès, és obligat treure’s el barret i exclamar “chapeau”. Estic  convençut que el procès de la història no li negarà el pas a Catalunya. Grup escultòric de la família, exemple de convivència, de Xabier Corberó.

diumenge, 28 de maig de 2017

Missatges d’unitat i solidaritat

El diumenge és dia molt significat pel seu sentit religiós en el que s’hi respira aires de resurrecció del missatge evangèlic. Dia per meditar i reflexionar sobre el significat de les dues paraules “unitat” i “solidaritat”. Casualment m’hi conviden unes paraules d’intencionalitat política, no religiosa, de Soraya de Santamaria, vicepresidenta del govern espanyol:”No permetrem que ningú, ni per ambicions personals, ni deliris de cap tipus, posi en perill una Espanya unida i solidària”. Paraules d’un clar ressó militar i d’una intencionalitat que de solidària no en té res. Per exigir solidaritat  n’ha de donar exemple primer qui l’exigeix. Per exigir unitat, també. Seria bo que en unes exercitacions polítiques a l’estil de les espirituals, la vicepresidenta i el seu govern reflexionessin com practi1quen aquestes paraules. Des der fa segles, la unitat d’Espanya l’ha trencada el poder polític existent, absolutista o democràtic. I el govern actual no n’és cap excepció. Sí, els que primer trenquen la unitat són els polítifcs amb poder. I darrere d’aquest trencament hi ha l’ambició de poder i der diner. I el sistema polític espanyol actual n’és un bon exemple. Qué se’n fa d’una unitat territorial sense una unitat de les persones. I la unitat dels ciutadans l’ha trencada i la trenca la política. Per exemple significatiu els presupostos de l’estat per el 2017. Set mil milions al ministeri de defensa i set mil milions per tres ministeris, sanitat, educació i cultural. Basen el poder unitari en les armes, tot un exemple de fe en els ciutadans. I és més greu aquest greuge si parem esment en el de cultura, que és el factor més imprescindible per produir riquesa, buit cents  milions. Francament vergonyós. La part humana, la marginada. I més vergonyós encara quan per mantenir el poder s’hi aboquen diners per uns vots d’un partit que en principi no aproba la política del PP, però els diners ho tapen tot. Amb aquest gest demostren la feblesa de la unitat i de la solidaritat. He començat afirmant que un diumenge era un bon dia per reflexionar-hi. I ho és. L’evangeli el tema que condemna més és el de la riquesa i el que més proclama és el respecte a les persones. Tot el contrari de la política actual espanyola, que prioritza el diner per damunt de la persona. I el tema del diner, en un estat corrupte, no autoritza a reclamar unitat i solidaritat els altres si primer no la practica l’estat. No val la pena recordar la llarga lllista que ho demostra. Unitat i solidaritat, sí, però, compte, l’una i l’altra necessiten les diferències i quan aquestes no es respecten la unitat i la solidaritat són falses. I en l’actual política espanyola el respecte als ciutadans té molt que desitjar.

dissabte, 27 de maig de 2017

Sr. Rajoy, de veritat el PP defensa la unitat d’Espanya?

Una ullada per la imatge de la pell de brau denuncia amb claretat i força que la política actual basada en la unitat d’Espanya té molt de quimera i poc de realitat i menys de veritat. La unitat no es compleix defensant un territori, el territori és l’espai a que hi tenen dret els pobles. La defensa política actual de la unitat d’Espanya és la negació de la convivència dels pobles, que habiten la Península Ibèrica. Els arguments en que es fonamenta la defensa que en fa el seu partit, Sr. President, són una entelèquia i una manipulació de la història. Els pobles no configuren la seva identitat per atzar, malgrat la seva influència cal tenir-la en compte i valorar-la. La realitat és que la pell de brau és i ha estat poblada per diferents pobles i aquesta veritat i realitat no és reconeguda com cal, ni espectada. I no ho és per una raó molt clara, les lleis d’Espanya no només no les respecten sinò que provoquen la seva eliminació. Les diferents identitats històriques d’Espanya reclamen el respecte que es deu a la humanitat, perquè són humanitat. La humanitat és la globalitat del ser humà a la terra, que per raons de vida, s’organitza en difenrents col·lectivitats, que tenen una explicació natural. Les diferències que es detecten en les persones són la raó, la causa i el motiu de la formació de grups diferenciats. I la política actual espanyola no respecta ni la realitat, ni el procès. La unitat no consisteix en uniformar sinò en conviure en pau malgrat les diferències. I la política espanyola actual és la negació de la unitat. La unitat que defensa el PP en el govern és una unitat falsa, perquè és territorial, no humana. I si fem una valoració de la situació actual ens adonarem que la política espanyola no uneix, sinò que separa i divideix. La unitat d’una nació no la garanteix mai la força de la llei. I la llei no és la garantia de cap model polític i molt menys d’un model democràtic. Sr. President, governeu un país que en el seu dia per raons històriques es va rebelar contra la llei existent, la llei d’un  régimen feixista. La llei no és democràcia, està al servei de la democràcia i de la defensa dels drets humans. La llei com a solució dels problemes, que inevitablement sorgeixen al llarg de la història, es converteix en dictadura quan preserva un modus vivendi que es considera absolut, intocable i perfecte. I aquesta condició cap model polític la compleix, ni la democràcia. Nomès cal observar i treure’n conclusions. Sr. President del Govern, Espanya no és un model il·lusionant de democràcia, perquè si ho fos respectaria la voluntat i les il·lusions dels pobles que configuren la Península Ibèrica. I el seu govern no ho respecta, ni políticament, ni cultural, ni económica, ni social i el que és pitjor ni humanament. El mapa d’Espanya que dibuixen els partits polítics és la demostració de la feblesa democràtica de l’estat. I goso afirmar que aquesta feblesa té una base legal, perquè la llei no defensa la convivència indispensable per a la unitat, no considera igual la dignitat humana de tots els habitants de la pell de brau. I per a mi aquesta és la raó d’una situació política amb un risc inevitable de trencament. Sr. President per defensar un país s’ha de tenir un respecte exquisit envers tots els ciutadans. I aquesta condició no es compleix. 

dijous, 25 de maig de 2017

Un Gran Concili per a la humanitat

No és cap secret que la humanitat està manipulada per un desgavell polític que desemboca a la criminalitat. Per què no és altra la imatge que dóna la societat d’avui amb la mort criminal de cada dia. Unes morts causades per creences fins i tot religioses que ignoren el dret a la vida com a dret fonamental invocant el nom de Déu i altres causades pel tot si val per fer diners justificant l’eliminació del contrari. L’ésser humà desprès de milions anys d’història s’ha convertit en moneda de canvi per negocis polítics, econòmics i religiosos. Dissortadament ni l’avenç històric de la democràcia s’observa amb capacitat real pèr solucionar el problema. El crim ha assolit carta de convivència. I dissortadament les solucions no es preveuen ni a curt, ni a llarg termini, escoltant massa sovint alló de qué hi puc fer jo. I és precisament el punt més important que consisteix en ser persona íntegra. Una ullada al món ens demostra que l’objectiu ésmolt ambiciós i cal començar per entendre que significa ser persona íntegra. La primera condició rau en el fet que cada persona sense distinció gaudeixi dels bens mínims indispensables per a ña supervivencia. I arribat a aquest punt, de qui és la responsabilitat? La humanitat està estructurada en diferents models de convivència formant comunitats d’acord amb condicionants que aconsellen la seva formació. En aquesta tasca és indispensable un coneixement en profunditat del ser humà. Ése ll el model a seguir. L’ésser humà és un tot global que amb la seva configuració és un exemple comhan de funcionar els diferents òrgans socials. I és precisament el respecte que es mereixen tot els òrgans per gaudir d’una bona salut, la forma com han d’actuar els difernts òrgans socials per a una convivència en pau. La meva filosofia social per a una convivència en pau és basa en dos pilars per a m i insustituibles, la política i la religió. La política és la responsable del bon funcionament de tots els òrgans integradors del ser humà i la religió, la de tot alló indipensable perquè l’ésser humà esdevingui transcendent amb projecció d’infinit. Dissortadament en la realitat actual la relació entre els dos pilars és gairebé inexistent d’una man era especial en aquelles relacions d’espiritualitat, ja sigui humana, ja sigui transcendent. I encara pitjor, perquè les relacions entre les diferents religions con conflueixen en un futur feliç, dissentint massa sovint de la seva funció a la terra. És incomprensible per a mi que existeixen religions que defensin la mort com un dret i amb aquest dret s’assessini. Davant d’un mapa mundial desequilibrat considero que és urgent una taula rodona entre totes les religions del món. De la mateixa manera que políticament existeixen unes nacions unides pensó que hauria d’existir unes religions unides. La humanitat és una, i els ciutadans es deuen a aquesta humanitat global i és contra natura actuar contradictòriament en el tema religiós i polític. Sincerament, crec que la urgència més evident rau en el fet d’un treball harmonitzador entre totes les religions, perquè totes hi tenen molt a aportar i la humanitat molt a perdre. Una consideració amb total independencia de la política que no vol dir enfrontament. Si la religió posa ordre en les passions humanes, que són transcendents, s’assolirà un pas endavant molt positiu perquè s’aprendrà una lliçó molt important que per avançar cal aprendre dels errors per corregir-se i la sanció no ha d’inhabilitar la persona fins condemanr-la a mort, com sembla ser norma política. El perdó és un factor religiós de progrès, no de retrocès. La mort d’un criminal no és la solución, és una persona i es pot recuperar. La religió ha de treballar per una filosofia humana del criminal, que ha de pagar pel mal fet, i demostrar que s’ha integrat fent el bé. Sincerament, crec que totes les religions están en deute amb la humanitat per la seva incapacitat de seure i parlar en una mateixa taula. És veritat que hi ha moviments, però són pocs. I per aixó una part molt considerable de la humanitat ha perdut la fe en la religió. El tema és molt profund.

dimecres, 24 de maig de 2017

Srs. del Govern de l’estat no dissimuleu la por…

 Les reaccions del Govern de l’Estat, desprès de la conferència del Govern de la Generalitat a Madrid, no poden ser mes esperpèntiques i definidores. Sr. President del Govern quan en l’exercici de la seva autoritat es troba amb un greu problema, la solució no és ni oblidar-lo, ni menys-tenir-lo, ni donar la culpa als altres. I tot aixó defineix la seva postura. La seva cara era tot un poema quan demanava davant els seus que Puigdemont convencès els 350 diputats del Congrès. Siguem nobles i coherents, la seva proposta no tenia cap més objectiu que posar en ridícul a Catalunya davant una votació que el PP per la seva majoria té guanyada. I aixó no és democràcia. És molt lamentable però la seva postura, Sr. President de l’Estat no és ni constitucional. Per què la Constitució permet parlar de tot, no faltaria més. Sr. Rajoy no és de bon polític criticar una conducta correcta com la del Govern de la Generalitat i el President del Govern ni els hi fa cas. Per què no va assistir a la conferència? Per respecte a la seva dignitat de President?. La dignitat no l’atorguen els càrrecs, l’exigeixen i la seva postura de digna res de res. La llei hi és per complir-la, però també per millorar-la i mai per manipular-la. Les seves intervencions i les dels seus ministres, posteriors a la conferencia, tenen un missatge de por que no pot amagar la incapacitat del govern per complir amb els seus deures. I un dels primers passos que li cal fer al govern és explicar la veritat del deute espanyol que condemna a la ciutadania a una vida indigna. L’economia espanyola no és la que més avança a Europa i no avança perquè està hipotecada per una política corrupta. És corrupció atacar als contraris dient-els-hi que ells ho farien pitjor, com va contestar el ministre espanyol a la diputada catalana referent la tema del descontrol dels aeroports, concretament al de Barcelona. Com és possible que el govern pregoni, per veu del seu president i ministres, que els altres ho farien pitjor, quan la situació actual ja no ho pot estar més de malament? Qui és el darrer responsable sinò l’actual govern? L’argument de la por només té un destinatari, qui hi argumenta. I teniu por de perdre el poder i amb ell, les possibilitats que fins avui heu aprofitat i per aixó aflora la corrupció. I davant el comportament ciutadà que vota el vostre partit, Sr, President, reflexiono que no és possible que tants milions d’espanyols siguin corruptes. Totes les persones em mereixen el màxim respecte, però pels seus fruits els coneixereu. Sr. President la postura del No és antidemocràtica. Els temes, per difícils i fins i tot aquells inacceptables d’acord amb el pensament propi, han de ser motiu de diàleg. Sr. President jo vull la independència de Catalunya però en un model democràtic la veu de la majoria és llei. I en la Constitució es respecte la veu dels pobles que configuren l’estat actual. I vos no. On és el respecte a la Constitució? La por de perdre us porta a ser anti-constitucional. No li demano que la llegeixi, li demano que valori la seva filosofia. Sr. President, la por és mala consellera, tant per a qui la tè, com per a qui la fa.

dijous, 18 de maig de 2017

Cap a on et porten Espanya?

La política espanyola, avui, no pot ser més caòtica. Per una banda la corrupció del PP en relació amb els comptes bancaris a Suïssa en els que s’anomena explícitmanent el nom del President Espanyol, Mariano Rajoy, segons testimoni del Dresdner Banc i per l’altra, la lluita fraticida en el PSOE per fer-se amb el poder dintre del partit. I per acabar-ho les relacions entre el PP i el PSOE votant a favor de Rajoy. Però l’enrenou no s’acaba, només i faltava que el PNB donès suport a Rajoy en els comptes d’enguany. Un rerefons tan complicat i tan poc creïble que fa de la política espanyola actual un referent de com es camina cap el fracàs. Perquè l’horitzó que s’intueix no es cap altre. Nomès la ciutadania te capacitat real i poder legal, segons la Constitució, per redreçar la situació. Llegint la Constitució amb el mirall del Govern, em sap molt de greu però no ho veig d’altra manera, el seu redactat no és clar i permet lectures esbiaxades, fruit de les quals és la corrupció. És impossible, llevat d’una concsiència corrupta en ella mateixa, que la llei sigui un instrument polític per salvaguardar una opinió d’un partit. I és el que succeeix. La política espanyola actual, que té la gosadia que és la que més millora a Europa, porta a la bancarota a no massa llarg termini. No és nomès Catalunya la veu d’alarma, també ho és Andalusia que ja ha fundat l’Assemblea Nacional Andalusa per la Independència, també ho són València i Mallorca i veus autoritzades espanyoles. I no hi falten testimonis de l’exterior com opinions de cinc Premis Nobel, i de polítics d’Europa i d’altres continents. Espanya, si els ciutadans no hi posen remei, té un deute econòmic impossible d’amortitzar amb la política del PP recolzat per C’s i PSOE i darrerament pel PNB. És inexplicable com partits que acusen l’actual govern de corrupte, com a l’hora de la veritat, el recolzen. És veritat, la Constitució Espanyola necessita un reciclatge en profunditat, amb ella existeix la corrupció actual, però alló que més necessita Espanya és un canvi radical de mentalitat política. I dissortadament té les portes tancades perquè un percentatge massa gran de votants estant d’acord amb la política corrupta actual. Em costa creure en la corrupció de tantes persones, però els fets m’hi fan pensar. Dissortadament el poder ha pres les mesures adequades per assegurar-se la continuitat. Però també són humans i com a tals poden errar en les seves previsions. I sortosament, cada dia hi ha més ciutadans, encara non són majoria però van pel camí, que s’adonen de les errades i manipulacions del poder. I aquesta circumstància genera esperances de futur. I les esperances, la recuperació d’una Península Ibèrica dels pobles d’acard amb el principi bàsic de la llibertat de les persones i del dret a organitzar-se. Però sense eliminar la corrupció serà molt difícil una verdadera convivència en pau, en la que tots els pobles, lliurement i amb justicia i veritat emprenguin el seu camí en la història. És imprescindible barrar el pas a les persones corruptes en l’organització política. El primer pas a Espanya, una nova Constitució, la verdadera constitució de la sobirania popular. Quin  ha de ser el mapa polític. Totalment diferent a l’actual.

dimarts, 16 de maig de 2017

El compliment de la llei, garantía de democràcia

El model polític democràtic ha donat un tomb essencial a l’hora de donar legitimitat a les lleis. I qui l’ha de donar és la veu popular, que lògicament a l’hora de votar no tothom pensarà igual i la diferència d’opinió, la legalitat caurà del vot majoritari. Però no vol dir que l’altre vot no s’hagi de tenir en compte. La diferència de pensament és la base de les millores. I aquesta norma no es té en compte en l’actual govern democràtic de l’estat. I la Constitució és prou clara i no calen subterfugis com el que s’ha practicat contra Catalunya perquè el Tribunal Constitucional poguès actuar com un  Tribunal sancionador. Aquesta no és la funció del Constitucional i el PP ho sap i per aixó va modificar la norma, que al costat d’alguna altra, per definició és prevaricar. Fer dir a la llei alló que li convè al Govern no és fer justicia, és manipular-la, aixó el President ho sap. Però “calumnia que algo queda” acaba per ser norma. Hi ha una manipulació que em preocupa i molt. És el concepte de sobirania en mans del poble. En una democràcia quan el poble sobirà, amb un nombre important de ciutadans demana canvis, se l’ha d’escoltar, no fer-ho és simplement una prevaricació per incompliment d’una sobirania i no és lícit argumentar que la voluntat ha de ser de tots els ciutadans de l’estat. El primer argument és el del Govern que l’actual només ho és amb el vot d’una tercera part. Cada ciutadà és sobirà, ho proclama la Constitució, i aquesta condició no es pot manipular. Estic d’acord que el President pensi el contrari d’alló que jo penso, però de sortida no em pot qualificar d’inconstitucional abans que el tribunal ho analitzi. I aquesta és la pràctica de Rajoy fins i tot donant la solució perquè el tribunal la doni per bona, com ha fet en ralació a les urnes abans de que es comprin. Actuar d’aquesta manera, a casa meva i a Europa, se’n diu prevaricació. L’Estatut de Catalunya, n’és una demostració. El Tribunal havia de tornar el text als ciutadans que l’havien votat i no ho va fer. I aixó va contra la Constitució.
I alló que és més greu, encara, castiga Catalunya basat en una legislació que sap prevarica. És trist. La  idea no és meva, però me l’he fet meva d’acord amb la Constitució, art. 152. El tracte que rep Catalunya està manipulat d’ofici pel tracte donat a l’Estatut i fa que al ciutadà de carrer, a mi personalment, no em mereixi credibilitat ni el Govern, ni el Tribunal Constitucional. I que els ciutadans tinguin arguments per poder pensar així, és gravíssim i producte d’una democràcia massa fictícia. Sr. President, sap molt bé que no m’amago. Fa una anys li vaig escriure una carta que em va constestar un secretari, tirant pedres fora. M’agradaria fer’ho personalment. Ja sé que no em fareu cas. El meu sobiranisme només serveix per votar. No s’equivoqui, el meu sobiranisme, al costat d’altres milionaris, farà Catalunya Independent i des de Catalunya recolzarem els independentistes d’Euskalerri, de Galizia, València, Illes Balears i Andalusia. Endavant Assemblea nacional andalusa. El sobiranisme és de les persones, no des les lleis. I les lleis qui primer les ha complir és el governant.

dissabte, 13 de maig de 2017

Sr. Rajoy “quien calla, otorga”

Ho diu la filosofia popular castellana, aquella que vos tan defenseu aparentment. Òbviament que “otorga” quan té l’obligació de parlar. I vos teniu obligació de parlar en totes aquelles situacions que afecten directament a l’estat. Amb la peculiaritat que la Constitució també li exigeix i li exigeix perquè la força en la que vos us hi repengeu li ha donat la sobirania i els catalans també ho són de sobirans i no escoltar-los significa contradir la Constitució. És curiós Sr. President, els seus NO són el silenci i els silencis acostumen a ser el Sí de les situacions difícils. El poder, que us dóna la veu popular i la Constitució us empara, és el poder democràtic que es fonamenta en la paraula i vos fugiu amagant-vos en la cova del mutisme legal. Les persones del segle XXI sortosament no viuen en coves, malgrat que hi ha silencis que hi obliguen a massa gent. I aquest és un efecte del que també en sou responsable. El problema català del que no en voleu parlar és la veu de la consciència de la història que desperta remordiments i no sabeu com acallar-los i ho feu fugint. Però les fugides deixen rastres acusadors. La història i la natura, Sr. Rajoy, sempre fan justícia. La gravetat del problema català és solidària amb el greuge que l’estat espanyol comet contra els refugiats que s’ha comprès a donar sostre i encara no ho ha complert en la seva totalitat, només en un percentatge que s’agermana al No que dieu a Catalunya. Sr. President el moment històric que viu l’estat espanyol presidit per vos, és un moment verdaderament preocupant per la manca de solidaritat, començant amb les paraules i continuant amb els fets. Sr. Rajoy en la filosofia de la dignitat de les persones i dels pobles, el problema català i el problema dels refugiats, que demanen ajuda, humanament i natural és el mateix que demana i té tot el dret a exigir una solució política adequada, solidària, responsable i respectusa amb els drets naturals de les persones i dels pobles. I Catalunya us ha donat una lliçó, que us heu negat a entendre, disposada  a un acolliment proporcional. L’extensió real del no i del silenci trampa projecten un missatge d’una manca de responsabilitat política culpable davant del món que la història no pot oblidar. Davant dels problemes no parlar-ne i no actuar políticament d’acord amb la democràcia diu molt poc a favor de la personalitat dels responsables polítics que han rebut l’encàrrec històric de dirigir els seus estats corresponents i d’assolir una globalitat de convivència universal digna. Sr. Rajoy els silencis són creatius i espais de reflexió del sentit democràtic de la política del segle XXI, que tenen un avalador, “pels seus fruit els coneixereu”.

dijous, 11 de maig de 2017

Quan els fonaments s’esquerden, l’edifici s’esfondra



L’eifici de l’Estat Espanyol molt amenaçat per les esquerdes està en perill d’esfrondament. Les esquerdes més perilloses són polítiques, econòmiques i religioses. I el problema s’agreuja perquè no hi ha especialistes del manteniment dels edificis polítics. Hi manca una verdadera filosofia de la política. Per què hi manca? Senzillament perquè en l’actual pell de brau davant dels problemes només hi ha la força física i la força de la llei, no hi ha la força social. Si fem una ullada al presupost d’enguany ens n’adonarem: ministeri de defensa: set mil milions d’euros i escaig; ministeri de cultura, vuit cents un mil euros. El presupost és prou clar: alló que impera a Espanya és la força de les armes i la cultura, pràcticament ni es considerada. I amb aquesta tendència política no es poden tenir il·lusions. Les idees són un perill per a la política, quan la història ensenya que la cultura ha salvat sempre als pobles. Però als pobles en els que la cultura sempre ha tingut veu i a Espanya la fan callar. Pitjor, encara, en diuen cultura d’alló que porta distanciaments i odis i l’autèntica cultura es fa servir per crear falses convivències. No existeix una verdadera filosofia de la política. I aixó és greu. I no existeix perquè quan en un país sorgeix un moviment com el de Catalunya que vol ser un poble lliure independent, no s’estudia el per què i la seva filosofia sinò que la prohibició i la submisió sense diàleg amb la llei és la resposta. Un exemple no català, els problemes que pateix l’escriptor Suso del Toro per defensar els drets de Catalunya. L’aplicació de la llei sense estudiar el perquè dels problemes és contrari als principis fonamentals de la Constitució que diu que la nació espanyola desitja “garantir la convivència democrática dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. És veritat que aquest desitg és problemàtic  perquè primer posa la mel als llavis i desprès ho amarga. Jo entenc que l’ordre democràtic no el crea la Constitució i la llei sinò tot el contrari que la Constitució i la llei han de ser garantia de l’ordre democràtic. La meva bona fe creu en la democràcia que aquest supòsit diu que vol garantir, però em trobo que la Constitució avala un ordre econòmic i social just.  Aquest ordre em vol tranquilitzar però m’adono que trenta anys i escaig de democràcia l’ordre econòmic i social no és just i no ho és per la situació de pobresa d’una gran part dels ciutadans de l’estat espanyuol. L’ordre social no és just, perquè la justícia no és igual per a tothom. Un exemple, perquè s’immunitza judicialment l’ex-rei d’Espanya davant del seu enriquiment escandalós? Per què es va tenir tant de temps empresonat l’home que més ha treballat per la pau a Euskadi, digui el que digui el govern, Otegui? Per què està tan mal organitzat l’organigrama de l’alta velocitat? I els per què poden continuar. Que la llei s’ha de complir, sí, però raonadament, no donant la sensació d’incapacitat i d’ignorància. La llei no és el senyor, és el servidor de la societat i la societat té tot el dret de demanar-li comptes si no és justa socialment i económica. I els fruits a la pell de brau, diuen que no ho és. “Pels seus fruits els coneixereu”. Podeu preguntar-li a l’exministre de governació si aquesta frase és vàlida o no. Penso sinceramnent que a la política espanyola dels grans partits no hi ha voluntat d’anàlisi de les  situacions que es plantegen en tota societat. I dissortadament de la Constitució Espanyola es deixen al marge aquelles insinuacions que aconsellen l’estudi, l’anàlisi i el diàleg abans de prendre decissions. I no hi és perquè encara s’està sota el poder de l’ombra de la dictadura franquista. Catalunya ho pateix, però la llum cada dia és més clara. El concepte d’una Europa global no es basa en la mateixa política a Espanya que a Catalunya i penso i n’estic convençut que el concepte que es percep a Catalunya és molt més europeu que el que es té a l’Estat Espanyol actual. Històricament és cert, si l’estat espanyol no té cura adequada de les esquerdes actuals, s’esfondrà en un  termini no massa llarg.

dimarts, 9 de maig de 2017

El Tribunal Constitucional



He llegit amb molta atenció el Tìtol 9, de la Constitució relacionat amb el perquè i el com del Tribunal Constitucional. Emparat amb la Constitució que als ciutadans els hi atribueix la condició de sobirania i d’on provè la legitimitat de la llei, penso que tinc tot el dret de manifestar les meves opinions al respecte. He deduït que el Tribunal Constitucional no és un òrgan legislatiu sinò que la seva missió és estudiar la legalitat de les accions referents al model democràtic de l’estat en conformitat amb la llei. Protegir la legalitat. De sortida em sorpren la composició del Tribunal i qui els legitima amb la seva signatura. Que els membres del tribunal els nomeni el Rei no em sembla bé, no tenint en compte per res la sobirania del poble. Un cap d’estat no ratificat pel vot popular no em sembla bé que gaudeixi de poder polític. Em fa la impresió que sense el nomenament popular aquest poble podrà ser manipulat més tranquilament. Sóc conscient de la duresa d’aquesta afirmació, però els membres d’una institució amb tanta responsabilitat com el tribunal Constitucional haurien de tenir la legitimació del vot com el President del Govern. Per altra banda, tampoc trobo democràtica la forma de presentació que d’acord amb la formació del Govern i del Congrès i del Senat i del Consell de poder judicial, el rei legitima els nomenaments. Si fem una ullada a l’actual formació ens adonarem que el govern sempre tinndrà majoria. Parem-hi esment: 4 del Congrès amb majoria del PP, 4 del Senat, amb majoria del PP i 2 del Govern del PP. Del 12 components, 10 depenent del PP. Quina credibilitat em poden donar? Una altra questió: qui pot presentar recurs d’inconstitucionalitat. Ja sé que no sóc persona especialista en lleis, però tinc la meva opinió. L’article 162 ens parla de qui pot presentar recurs d’inconstitucionalitat. A vegades penso que no sé llegir, però no he trobat cap referència que un col·lectiu de ciuitadans pugui presentar recurs d’inconstitucionalitat. Personalment ho trobo greu. I molt més quan la Constitució reconeix la sobirania del poble. Una persona natural pot presentar recurs d’empara. Correcte, però al d’inconstitucionalitat també hi té dret i  no se li reconeix. En l’article 164 hi ha una altra referència que em descol·loca. Si una sentència declara inconstitucional una llei, i la justícia ha sentenciat d’acord amb aquesta llei, la sentència resta ferma malgrat la inconstitucionalitat declarada. Francament no ho entenc i m’agradaria m’ho expliquèssin. Llegint la Constitució, seguint el procès de l’estat i el Constitucional en relació a Catalunya, quins ciutadans són sobirans, crec que intueixo, perdoneu perquè sóc molt dur, la manipulació que es fa de la llei. Els ciutadans no poden recorrer una sentència, no poden presentar recurs d’inconstitucionalitat contra accions del Govern. Quin poc respecte a la sobirania del poble. La Constitució no és un valor absolut, és obra d’éssers limitats. On el poble havia de figurar amb més prestància per la seva qualitat de sobirà, nomès és considerat com a súbdit. No és manipulació aquesta manera d’actuar políticament? Francament, cada vegada em convenç més aquella norma, que en una convivència amb amor la llei no és norma, sinò la solidaritat ciutadana. Dissortadament Catalunya en el seu procès pateix la llei, però vencerà l’amor solidari.

diumenge, 7 de maig de 2017

Sr.Rajoy, ni fe, ni esperança, ni caritat.



Sóc molt conscient que no s’ha de barrejar religió i política, però també ho sóc que el subjecte de religió i política és l’ésser humà. És obvi que són virtuts teologals que fan referència a la relació amb Déu, però també és obvi que aquestes virtuts només les pot practicar la persona humana. I des de la humanitat, que la religió m’ensenya, que té transcendència divina, aquestes tres virtuts també les hem de practicar amb qui és imatge de Déu i d’una manera especial imatge de Dèu amb poder humà. I vos, Sr. Rajoy sou un ésser humà amb imatge de Déu, imatge per ser persona. Però amb un incís molt important, aquesta imatge l’heu de dignificar fent-la veritat. La vostra manera de governar se’n fa ressó, perquè governeu dogmàticament com si vos tinguèssiu la veritat. I no la teniu perquè l’aneu a buscar a fora. Necessiteu la llei per recolzar el poder, quan l’hauria de fer brillar la vostra personalitat. Si governèssiu en base a la vostra credibilitat, per la qual fòreu votat, els ciutadans tindrien fe en vos, creurien en la veritat de les vostres decissions i serieu objectiu de la caritat, la gent us respecteria que és una manera d’estimar. Però dissortadament el poder terrenal que teniu no és projecció transcendent i molt menys fruits d’una imatge divina. Però, malauradament no és divina perquè tampoc és sinceramenr humana. No projecteu aquella sensació que sou una persona amb autoritat. La religió a la vostra política li fa nosa encara que subtilment el vostre govern condecori la Verge. Sr. Rajoy, personalment no tinc fe en vos i  no la hi tinc per què me l’heu fet perdre. La fe religiosament és una font de coneixement que es fa més patent i ferma a mesura que aquella persona dipositària de la mateixa ho demostra de paraula i de fet. I les vostres paraules no les confirmen massa sovint els fets. Per exemple en una visita a Catalunya  vàreu prometre 4.200 milions d’euros quan en el presupost només se n’hi han assignat 1149,58, uns 30 milions menys que en els presupostos de l’any 2.016. Quan les paraules se les emporta el vent, també el vent se n’emporta la credibilitat de qui les pronuncia. Però dissortadamanet també és perd l’esperança de millora i amb aquestes mancances la caritat no pot acceptar la seva persona representant d’un poder. La caritat, un cristià no us negarà, no pels vostres mèrits sinò perquè l’evangeli li ensenya que també s’han d’estimar els enemics perquè són persones. Però si com diu una dita catalana “girem el mitjó”, ens adonem que aquestes tres qualitats teològiques, que també són humanes, no figuren, de fet, en el vostre programa polític. No creieu en les persones perquè no teniu cura de les necessitats bàsiques de tots els vostres súbdits, que per més inri, els hi dieu que són sobirans, i no escolteu la seva veu. Quants depenents d’ajuda sanitària han mort sense rebre l’assistència promesa? Aquest fet és tot el contrari de la fe en les persones, de l’esperança de donar-els’hi raons per viure en dignitat i de la caritat perquè se les abandona a la llei del més fort i de l’atzar. La riquesa d’un estat no està en els bens materials i diners sinò en les persones amb qualitat de vida i que puguin tenir fe, esperança i caritat en els seus governants. Per què si hi tenen fe, no els hi recaran els esforços, no perderan l’esperança en la bondat dels mateixos i practicaran la caritat essents solidaris. Sr. Rajoy, la fe, l’esperança i la caritat, no són només virtuts religioses que no han de tenir incidència en la política, són també virtuts humanes que fan de la política un model de convivència en pau. I en l’actualitat la convivència en pau d’Espanya només signific que no està en guerra de les armes, no una convivència basada en la veritat i la justícia. La religió, Sr. Rajoy, no és enemiga de la política, és una germana en la seva base humana indispensable, perquè és tot el contrari de la corrupció, doctrinalment. No és cap secret que els corruptors d’ambdues, política i religió, només són persones egoïestes i injustes, que actúen com déus en el poder sense ser-ho.

dissabte, 6 de maig de 2017

Sr.Rajoy, mesuri les paraules



“Ni vull, ni puc accedir a la petició del referéndum”. I desprès de titllar de boig al President de la Generalitat, segons es llegeix a les xarxes, ha afegit “és molt difícil negociar amb algú que diu que cal fer el que diu”. Sr. President no es contradigui. Vos mateix us definiu i feu mostra de poca  credibilitat. Parem esment a les tres afirmacions: a) no vull, b) no puc, c) és molt difícil negociar. D’entrada les seves paraules evidencien un personatge que no té cap interès en conèixer. Per justificar-se diu que no pot emparant en la llei. I per acabar d’adobar-ho que és difícil  negociar amb algú que diu que cal fer el que diu. No ha estat massa agosarat? Repassant la seva trajectòria envers Catalunya  ens trobem amb un Sr. Rajoy fent campanya contra el cava català i demanant signatures contra Catalunya. El seu curículum ho demostra. Sr. Rajoy, tot alló que no ha de fer mai un bon polític que es creu demòcrata. Sr. Rajoy no vol parlar d’un tema que la Constitució no li permet. Accepto que no vulgui la independència de Catalunya. La Constitució ben llegida ho permet. El ser contrari no implica no parlar-ne. Sr. Rajoy, recordi la seva postura del NO. No intenti rentar-se les mans. Un tema per acceptar-lo o rebutjar-lo, cal conèixer-el amb els pros i contra. I aquest diàleg que és el que Catalunya demanava, sempre l’heu rebutjat i aquesta postura és anticonstitucional. Qui us ho demana ho fa en nom de més de dos  milions de catalans i escaig que amb el DNI a la mà també són sobirans i tenen tot el dret a defensar les seves idees. Sobre aquest tema el vostre govern incompleix la Constitució. El vostre no puc, nomès té un sentit, por. Por a que guanyi el sí i aquest comportament no és democràtic. Una pregunta, què hi fa el vostre govern en una Europa democràtica, quan els pactes signats per l’estat espanyol són favorables al dret a decidir? Em podeu dir que aquesta circumstància Espanya l’ha exclosa, però, també sabeu que malgrat l’exclosió les lleis europees obliguen a complir tot el que s’ha signat. I el pacte que fa aquesta afirmació l’estat espanyol també l’ha signat. Sr. President, el no puc denota impotència i que un polític estigui marcat per ella, és molt lamentable i explica massa el domini de la corrupció, perquè amb la Constitució a la mà havia d’haver-la aturat. És molt trist. També és molt trist viure en un estat en el que el seu President afirma que és difícil negociar quan ell de sortida es va tancar en banda. Quina manera de comportament hipócrita. A la bona gent d’Espanya li caldrà treballar amb esforç, sang i llàgrimes per aconseguir una veritable democràcia. I el responsable d’aquest greu problema també n’és culpable la política del
vostre partit Sr. Rajoy. Sr. President, darrere d’aquesta política només hi ha un objectiu: destruir Catalunya. Repassi la història, la cultura sempre triomfa amb treball, esforç i sacrifici. No faci el bo davant la resta d’Espanya afirmant que el bé de Catalunya és un objectiu prioritari. No digui mentides. La llista d’incompliments és massa llarga i els catalans ho sabem. Quan siguem independents, no li farem cap mal, li desitjarem el millor. Si vol actuar correcte políticament, amb sinzeritat, mesuri els fets i les paraules. No m’amago, l’article l’acompanya una foto meva. Hi ha una dita castellana que fa pensar: “quien canta las verdades, pierde las amistades”.