Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimarts, 30 de maig de 2017

Tres noms que m’han fet pensar

Que la història viu un procès constant no és cap secret i voler immobilitzar el seu curs és causa de desequilibris i d’enfrontaments contraris a una convivència universal en pau. Sovint aquestes moviments poc socials són fruit d’un concepte de la política com imposició i no com a servei. Tres noms protagonistes de la política mundial actual han desvetllat, segons la meva manera d’entendre, una nova orientació per a la política europea que té el seu punt d’arrencada en el diàleg. S’han produit dos diàlegs que penso molt significatius pels efectes futurs. Primer, la trobada europea amb la presència del President dels EE UU, Sr. Trumb que ha obert els ulls de polítics europeus i segon, una altra trobada entre el President francés, Macron i el rus, Putin. Totes dues trobades es basen en el diàleg que porta a conclusions prou importants, essent la principal que Europa ha de ser més Europa, enfortir la seva identitat, prescindint i escollint. L’alemanya Merkel ha estat prou clara quan ha manifestat que Estats Units no són tan necessaris per a una Europa, políticament consolidada, i el President Macron ha demostrat que per arribar a acords de col·laboració amb suposats contraris és necessari parlar de tot, amb claretat i amistosament. Penso que la lliçó és prou important, és una demostració que la història fa el seu camí i que existeixen interlocutors que pensen i saben arribar a un consens, que permeti reorientar el curs de la història d’Europa. Òbviament que Europa no pot prescindir d’EEUU però tampoc pot oblidar Rússia, en la construcció de la veritable Europa de les nacions. La lliçó que m’ha semblat aprendre és que una dependència massa obligada d’uns i un apartament per les diferències d’altres, porta a la pròpia debilitat. I estic convençut que és el que li succeix actualmente a Europa. Penso que el raonament de Merkel i el pas endavant de Macron són un exemple i una argumentació perquè el govern de Catalunya actui posant en la centralitat de la seva política, Catalunya. La seva identitat no ha de dependre del que pensi Espanya, ni tampoc del no diàleg. Curiosament, els problemes causats per la dependència i del no diàleg venen del mateix indret, Espanya, i aixó fa més difícil el respecte al procès de la història que obertament camina cap a una Catalunys independent i nou estat europeu. Europa no serà Europa destruint els seus pobles, que també son nacions, i Espanya aquest procès l’ha d’entendre si els seus polítics volen conservar la Marca Espanya. Un no a Catalunya va contra el procès de la història. I la política espanyola dels segle XXI està anclada en l’època de la política absolutista de les monarquies borbòniques. No m’agraden ni Merkel, ni Macron, ni Putin, però el procès de la història empeny i quan els polítics, que personalment no em plauen, fan els passos adients al procès, és obligat treure’s el barret i exclamar “chapeau”. Estic  convençut que el procès de la història no li negarà el pas a Catalunya. Grup escultòric de la família, exemple de convivència, de Xabier Corberó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada