Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dilluns, 19 de juny de 2017

Afalacs i atacs socialistes, una lliçó d’hipocresia

El camí de la independència de Catalunya el veig cada dia més obert i lliure. La veu clara d’un poble és l’enemic més poderós i directe contra la hipocresia del poder quan no té arguments i és incapaç de dialogar. Cada dia que passa veig més clar com es manipula la Constitució Espanyola per apagar la veu d’un poble i desviar el curs de la història. Les armes donen força a les amenaces i la feblesa democràtica d’Espanya cada dia és més clara en el mapa europeu i universal. La lliçó d’humanitat, que està impartint Catalunya en tots els camps de la convivència humana, és una          resposta a la política económica, cultural, esportiva, sanitària, cívica i de lleure, que se sustenta en el dret constitucional i posa en evidencia la filosofia i la pràctica política dels partis anomenats nacionals o estatals, que potser és més encertat. El moviment socialista protagonista aquests darrès dies amb la recuperació, per part de Pedro Sánchez, de la Secretaria General del partit, és una demostració d’un garbuix ple de contradiccions. Quan Pedro Sànchez proclama que Catalunya és una part molt estimada d’Espanya, el pro-hom Alfonso Guerra, demana al PP que anul·li la Generalitat de Catalunya i ens tracta al independentistes de franquistes i terroristes. I és curiós, Veneçuela acusa a Felipe Gonzàlez del polític del 20%, quota de les seves gestions econòmiques al país sud-amaricà, amb adjectius que és millor no aportar. Però també és curiós que quan el recuperat Secretari General afirma com el socialistes estimen Catalunya, per altra banda recolza la política del PP i nega el dret a la independència, pitjor encara, a organitzar un referéndum. Una lliçó de democràcia a l’alçada  del segle XXI, perdò recolzada en la dictadura de Franco. Acceptar que Espanya és una nació de nacions i negar a una de les nacions el seu dret a manifestar-se denuncia un comportament irrespectuós envers la naturalesa humana, una manifestació que la llei és dogmática i intocable i conseqüement antidemocràtica, girar l’esquena al progrès del procès polític i una negació a llegir la veritat de la història. Una raó molt simple. La Constitució actual és fruit d’un enfrontament amb el `regim franquista i les seves lleis. I malgrat, en part dissortadament n’és hereva, l’enfrontament, més o menys declarat, va existir. El pas endavant, minso, però endavant que van donar, evidenciava una oposició, una ruptura i una política nova. Les esperances foren moltes, però la situació actual no és un miratge, és un mirall reproductor amb més o menys fidelitat de la política que es va voler canviar, però que encara es mou amb massa força. Espero que sigui el cant del cigne que amb la mort d’un present indesignable, obri un futur democràtic d’esperança, llibertat i veritat. És l’horitzó que ofereix Catalunya i Espanya no pot veure perquè les seves ulleres de sol són massa negres. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada