Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 21 de juny de 2017

Intoxicar políticament Catalunya

No és cap secret que el PP basa la seva supervivència en el poder, en gran part, en la intoxicació de Catalunya. Parlar malament de Catalunya, a l’Espanya moderna i suposadament democràtica dóna vots. I la intoxicació presenta dues formes: a) atacant el dret ser català i intentar foragitar del mapa la catalanitat i b) fent creure a la resta d’Espanya que l’estat mima Catalunya. Una política amb dues cares que és la manera com es comporten els hipòcrites. Per una banda no volen sentir parlar d’independència catalana i, a la primera de canvi, no accepten que Catalunya es manifesti culturalment en la capital d’Espanya. No fa massa dies que el regidor del partit PP del districte madrileny de Moratalaz va declarar que cantar en català a Madrid és una provocació. Jo li pregunto si cantar en castellà a Catalunya també ho és. I encara més, i en galleg, euskera, andalús, a Madrid, també? I fem un pas més: cantar en anglés i francés, també? Potser en una nació, que el seu president no parla idiomes, potser sí. Però la intoxicació té perfils més sofisticats i potser ho són per poc democràtics. Pregunto, què hi feien a Catalunya, fa pocs dies, cinc ministres del govern d’Espanya sense reunir-se amb els seus homòlegs catalans? Sencillament, no puc pensar el contrari, intoxicar. Parlar a l’esquena dels polítics catalans és desautoritzar en la pràctica alló que la Constitució beneix. La vicepresidenta, Soraya de Santamaria, la portaveu del govern amb Catalunya, amb quina Catalunya parlava? No amb la real sinò amb la del seu representant Garcia Albiol, un exemple de democràcia i de respecte a les institucions catalanes. Amb qui parlava el Ministre de l’Interior, José Ignació Zoido, amb els responsables de la convivència o amb aquells que no tenen ni idea de qué significa viure a Catalunya. Buscava l’intel·ligència o l’enfrontament. El comportament indica que reforçar els contraris. Un exemple de democràcia. I Àlvaro Nadal, ministre d’Energia i Turisme, amb qui parlava, amb els responsables polítics catalans o amb els enemics d’una Catalunya que vol ser ella? I la ministre de defensa Dolores de Cospedal, a què va  venir, a informar als seus de la presència de tanks i exèrcit per atemorir als independentistes? I la de sanitat, Dolors Montserrat, que essent catalana, s’hauria d’avergonyir de no saber defensar la gran labor reconeguda internacionalment de la sanitat catalana. Una presència de  ministres a Catalunya sense cap relació amb els governants catalans és un incompliment de la Constitució, encara que només sigui per normes d’educació, i molt més si la seva intenció no era buscar millores amb el diàleg polític corresponent si no només demostrar que  el govern estava al costat dels unionistes que no accepten el referéndum perquè tenen por de perdre. Srs. Ministres, emparant-se en el càrrec no és exemple de dignitat, perquè els càrrecs no la donen, l’exigeixen de les persones i visitar una autonomia prescindint dels seus representants escollits democràticament, és una demostració del nivell polític del poder de l’estat. Catalunya constitucionalment té uns drets i uns deures que els governs de la nació han de respectar tant si són de la seva corda com si no. Però d’un govern que compra amb diners el vot d’una altra autonomia, no és creïble, ni respectable. I el seu comportament envers Catalunya, ho confirma. Srs. del Govern i del PP amb la Constitució a la mà els arribarà el dia, i no massa llunyà, que haureu de donar resposta pels incompliments manipulats de la Constitució. Hi ha una dita castellana molt clara: “a todo cerdo le llega su San Martín”. La duresa de l’adagi està a alçada de les paraules de representants del PP quan acusen Cartalunya. Repasseu com el PP tracta al President Puigdemont, que no perd la dignitat verdadera, que és la de persona. Fidelitat als seus principis i respecte als altres, encara que el PP no ho entengui així. La història será el jutge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada