Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

divendres, 9 de juny de 2017

Jo sóc jo amb una Catalunya Independent

Sense la independència del meu país, la meva identitat continua mutilada. Al llarg de la meva vida han estat força les situacions en les que m’he sentit desplaçat per culpa del DNI espanyol. L’anàlisi de la meva història personal em porta a la conclusió que la independència de Catalunya és indispensable per sentir i gaudir la plenitud del meu jo. No m’agrada continuar sent ciutadà d’un estat quines institucions, fins i tot religioses, m’han castigat de genolls obligant-me a demanar perdó públicament per haver parlat català amb un company català. Fou a la província de Logroño on estudiava teologia. És greu. No em puc sentir jo quan se’m diu despectivament “háblame en cristiano”, en un país, que segons es deia, era catòlic i apostòlic. No em puc sentir jo, quan desprès d’unes exercitacions espirituals a La Granja (Segòvia) un mossen castellà em demana que un dels grans propòsits de la trobada religiosa ha de ser no parlar més el català. No em puc sentir jo, desprès que la primera autoritat militar de Catalunya, els anys cinquanta, prenent el café ens diguès que havia d’anar a Madrid perquè allà no tenien ni idea de Catalunya. No puc ser jo en un estat en el que la máxima obsessió és el diner i no la dignitat de les persones. No puc ser jo, en un estat que m’amenaça de privar-me de la pensió si em dedico a escriure i publicar amb unes condicions que són un greuge a la gent gran. No puc ser jo, quan es predica la separació entre política i religió i no es respecte el dret de la llibertat d’expressió religiosa, que defensa clarament el dret dels pobles a ser lliures. No puc ser jo, en un estat que m’obliga a parlar una llengua que no és la meva. Jo només serè jo en una Catalunya independent. En una Catalunya democràtica en la que l’idioma és fonamental per estudiar-ne i aprendre’n d’altres. No puc ser jo en un estat en el que confessar sentir-te religiós és sinònim de poc respectuós amb les persones. No puc ser jo, si la meva religiositat no m’ensenya allargar la mà a altres models de religiositat. No puc ser jo, si la identitat que em reconeix la religió, no me la reconeix la política. Una religió que no respecta la identitat política de l’altre, no és una religió creïble. I dissortadament a la pell de brau aquest punt té molt a desitjar. No respecta la meva identitat i el dret a defensar-la aquell bisbe espanyol que afirma que sentir-se espanyol és gairebé un dogma de fe. A mi aquesta mena de dogmes m’aparten de la religío i em fan repungant la política. La meva fe cristiana defensa el dret a ser català lliure amb la mateixa força que Jesús morí crucificat perquè era rei dels jueus, reconeixent el dret del seu poble, però amb aquesta mort obria les portes del regne del cel. El meu dret a ser català independent és una condició per col·laborar a obrir les portes d’una humanitat universal en pau. Només hi puc col·laborar en llibertat des de la meva identitat catalana. Sota la coacció d’una altra identitat imposada la meva aportació serà feble i mancada d’aquella força que dóna el veritable amor de ser. I si hi manca la condició de català, no és veritable en la seva globalitat. Des de la meva fe religiosa defenso la independència de Catalunya. La història i la natura no ens fa nèixer en un poble sense una raó de base, el ser.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada